Majors de 15 anys

Eric Tremols_Tle SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada matí abans de sortir mirava aquell retrat, aquella fotografia en blanc i negre. En Joanet començava un nou any escolar. Tenia els objectius clars: la seva ambició era esdevenir pagès. El seu avi era el típic home de muntanya que tots tenim a la ment: forçut, lluitador, a vegades impacient, però amb un gran cor. Li pertanyien tots els prats de Ransol, i fou conegut arreu del Principat per la seva valentia: no hi havia cap contratemps meteorològic que el pogués fer renunciar de la seva tasca de pagès. En Joanet observava el retrat del seu avi, com a motivació per a la seva futura professió, admirava molt el seu passat.

Perry Solomon_1r A científic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Jo l’abraçaré ben fort i me l’emportaré! Ella és tota amabilitat. Quan es prepara quelcom, sempre n’ofereix a la resta de companys. Sovint pregunta pels meus pares, somriu amb els meus acudits i respon amb dolçor. És atenta, càlida i propera. Cada matí, somnio d’acariciar el seu cabell suau i sedós. Somnio de recór­rer amb els meus dits la seva pell i envoltar el seu coll… Prémer-la amb totes les meves forces i sentir com la seva respiració s’apaga lentament… I dedicar-li una mirada amb un somriure d’orella a orella.

Ariadna Sobré_1r A científic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Tothom té somnis. Poden ser tant ficticis com reals. Ens fan sofrir, plorar, tenir por, esgarrifances…D’altres et fan riure, t’animen, et fan sentir especial… Però tots són diferents. Hi ha molts somnis que no es somien, sinó que s’aconsegueixen. Lluitaràs, sofriràs i, fins i tot, t’hi pots deixar la pell per poder aconseguir tot el que et proposes, però no et pots rendir, sempre has de seguir fins al final. Sé que sóc jove i tinc infinitat de  somnis, però n’hi ha un que el tinc ben clar: poder estar sempre amb ell.

Miriam Airosa_2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Teníem el nas a tan poca distància que vaig pensar que amb un suau moviment podríem besar-nos. Però el que més em va impressionar van ser els teus ulls. Els nostres ulls es van fer un de sol en unes mil·lèsimes de segon, els meus amb tu dins i els teus amb el meu reflex. En aquell moment et vaig dir t’estimo. I em vas besar i l’únic que vaig sentir va ser “t’estimaré fins a la fi dels meus dies”.
Però tinc por que en la mateixa mil·lèsima em quedi sense tu, que em diguis adéu. Hem arribat al punt en què no sabem ni com expressar-nos, les paraules s’amaguen, les bogeries ens persegueixen i a la fi arribem els dos a la mateixa meta.

Lucía Franco_2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Em miro al mirall, i no sóc capaç de reconèixer la imatge que aquest em torna. No hi cap rastre d’aquella joveneta rossa i d’ulls blaus, que amb una paraula dels seus vermellosos llavis, aconseguia embogir tots els homes del barri. El reflex del mirall em mostra una dona gran, de cabells canosos i ulls tristos, una dona que no sóc capaç d’identificar. El temps i la meva joventut es van esvair com la sorra a les mans. Un dia era una jove preciosa, i de cop i volta, sense adonar-me’n, era una dona feta i dreta. El temps corre, vola, més ràpid del que creiem, com un ocell en llibertat al qual no podrem atrapar mai més.

Aida Bueno_Sanitari i social 2 C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Surt el sol, el cel és d’un blau intens. Comença un nou dia i una nova rutina. No! Avui és diferent. Una etapa finalitza i en comença una altra. La meva professió es posa en marxa. Em sento realitzada. He aconseguit el que volia i  em dedicaré a ajudar a persones en l’àmbit físic i social. Marxo a Àfrica,  escoltaré les veus de les famílies,  vetllaré per la seva qualitat de vida, aprendré d’aquelles persones que realment ho passen malament i m’oblidaré de la societat materialista i egocèntrica que ens envolta. Estic convençuda que  viuré experiències que em marcaran per sempre i m’ajudaran a ser una persona millor.

Anna Bozo_Sanitari i social 2 C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

En aquest món on vivim hi ha moltes classes d’animals. Els animals del zoo com escurçons, camells…, els animals domèstics com gossos, gats,… els animals de granja com porcs, gallines…
Ara bé, la gran Arca de Noé és a la societat on vivim. Hi ha un gran ventall d’escurçons que devoren amb la seva llengua a tots els qui poden, els camells que no saben guanyar-se la vida d’una altra manera que no sigui destruint la dels altres, els gossos que et borden quan poden, les gallines que es passen el dia escatainant. Per tant, per veure animals no cal anar ni al zoo, ni a les granges; les persones del carrer en som un bon exemple.

Aitor Neira_1ère Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el primer partit de la meva vida. Ens jugàvem un títol tan important com la Champions League. Davant nostre, noranta minuts ens separaven de la glòria o de la tristesa. Vestíem de blaugrana i els rivals de vermell. El nostre himne sonava. Tothom aplaudia i cridava el nom de l’equip. L’estadi estava ple, no hi cabia ningú més. L’àrbitre va fer el sorteig, vam guanyar nosaltres. El partit es posava en marxa i tothom ens animava. Estàvem igualats. Tantes ocasions i no vam marcar… Ens van marcar el primer gol, el segon, el tercer i molt enfadat, vaig apagar la consola sense pensar-m’ho dues vegades.

Antònio Martos_1ère Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

La veig sola i asseguda en un banc. Es gira i em veu. El cor se m’accelera i no sé què fer, si dissimular o seguir mirant. Al final, decideixo abaixar el cap i seguir el meu camí. La primera vegada que la vaig veure va ser fa un parell de setmanes, aquí, al parc. Les nostres mirades es van creuar i em vaig enamorar. Des d’aquell dia, he anat tots els dies al parc però no l’he tornat a veure. Fins avui. De sobte, s’aixeca i marxa. Jo intento seguir-la però sóc incapaç de seguir el seu ritme. En aquell moment, penso que no la tornaré a veure, que m’oblidi d’ella, ja que mai estaria amb un noi en cadira de rodes.

July Belio_1r DEP Secretariat Multilingüe C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Em vaig llevar com un dia qualsevol. Aquell matí em sentia buida. Vaig aturar-me per pensar què em passava. La meva ment estava bloquejada. Vaig intentar distreure’m: endreçar, llegir… Uns minuts més tard, vaig anar al menjador i m’envaí una gran tristor. Volia endevinar què tenia aquell matí, vaig entrar a una habitació i… solitud. Després,  vaig ficar-me a la del costat i un cop de vent em portà una ràfega de sentiments. Vaig observar aquella cambra de dreta a esquerra i em vaig adonar que em faltava, ELL, la persona més important de la meva vida. Des d’aquell moment el sentiment de soledat m’acompanya contínuament.

Francesc Gonzàlez_1r DEP Secretariat Multilingüe C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Milions d’emocions es desenvolupen diàriament al meu voltant i ets tu qui em desintegres pintant aquestes nits negres. Tu, reina entre mil reis, et manifestes en forma de hip-hop però vesteixes clàssica i segueixes tenyint-te de gris. És impossible parar-te quan surts d’un pentagrama, entres per l’oïda i t’hi retenim. Les teves flames mai s’apaguen i en som presoners. Molts han intentat desertar però tu els ho has impedit. Premo el play i somio. Sempre m’has acompanyat: trist, alegre, decebut, enyorat… TU, sempre, al meu costat, Música.

Malta da Silva_2nd C LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’estiu, en el qual feia molta calor, hi havia una, i només una escola que feia classe i en una aula, estaven fent un examen final! Llavors un noi, ros, va demanar una resposta al company del seu costat. Tot era tranquil, massa tranquil. De sobte, va aparèixer d’entre les tenebres, el dimoni, el diable, Satanàs: el Professor! El Professor es va apropar, i tot cridant-lo, l’assenyalava ominosament. El nen va alçar els braços i, tot ploriquejant, va demanar compassió. El pèrfid professor que no tenia cap escrúpol, li va estirar una orella i li va donar un cop de peu al paner i el pobre noi va sortir disparat de classe.

Andrea Camp_2nd E LYCÉE COMTE DE FOIX

Em vaig parar en aquella pàgina, en aquella imatge. En aquell àlbum de la meva vida en el qual apareixien totes les persones que havien entrat en ella. Veia com els meus amics canviaven i creixien amb el temps, com alguns desapareixien tristament i d’altres arribaven com un simple regal. Però aquella pàgina amb una sola fotografia que guardava d’anys enrere, la que sempre em feia parar i pensar en els bons moments passats amb ell i que ja s’havien esfumat. Ara ja és tard i jo em quedo aquí asseguda a la butaca amb el meu gat negre i arrugues a la cara. Tanco els ulls i m’adormo endinsada en aquells records inoblidables.

Josep Andrés_Batxillerat Secret. Multi. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Ahir vaig somiar que algunes persones declaraven l’acabament del món. Es recolzaven en teories maies, en anàlisis d’aspectes que només els experts eren capaços d’interpretar. La gent patia. Al meu entorn hi havia pànic, tristesa, desolació. Arraulits miraven pel·lícules sobre la fi del món. Avui quan m’he despertat he vist que els actors i actrius tenen les butxaques plenes, que des dels governs més importants d’arreu s’han destinat quantitats estratosfèriques de diners per garantir la seguretat d’algunes personalitats, que la corrupció omple els titulars de la premsa. Ara, tothom interpreta el paper de sempre.

David Diaz_Batxillerat Secret. Multi. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

La percebem com una capa invisible, immòbil; la veiem, tranquil·la, fràgil. Amb les seves mans ens recolza i ens transporta al món dels somnis ense-nyant-nos tot allò que més estimem. Ens agrada, la seguim i desapareixem del món real. Ens enganya!
Forma part de cadascun de nosaltres, és l’encarregada de proporcionar-nos la vida, però no ens confonguem, amb el seu aspecte inconsistent i dòcil aconsegueix lentament apoderar-se de les nostres forces sense necessitat de fer ús de la violència i absorbeix d’aquesta manera tota la nostra energia. És tan poderosa que pot engolir tot allò que es proposa, no té límits.

Niccola Sendzul_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

El silenci: una paraula molt forta, però que és present en el nostre dia a dia. Sempre ens diuen que hem de lluitar pel que volem i mai quedar-nos en silenci, però cada cop que volem alçar la veu sempre hi ha algú que ens fa callar. Així que no hauríem d’esperar que ens facin callar. És per això que hem de lluitar per recuperar la nostra veu. Potser no tenim armes, ni milions de bombes, però tenim la música i estem preparats per alçar la veu. Així que preneu els vostres tocadiscos, poseu-los al màxim de volum i prepareu-vos per lluitar i vèncer l’enemic del silenci. Perquè nosaltres som soldats de la música i mai no ens venceran.

Ona Poy_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Fins ara jo feia vida als bars de Barcelona, sempre hi tenia feina, era feliç complint el meu deure. Fins que ho vaig sentir. Aquella tarda d’hivern mentre prestava servei a una parella de joves. No m’havia imaginat mai que pogués arribar el dia d’una desgràcia com aquesta. Una tarda qualsevol, quan menys m’ho esperava, me’n vaig assabentar. Una llei prohibiria fumar als espais públics, aquesta llei em canviaria la vida per complet, me la destrossaria per sempre. Aquí sóc ara, en una escola d’anglès on només m’utilitzen per llençar la punta dels llapis en comptes d’acollir les cendres dels cigarrets, un destí que mai havia desitjat.

Manel Pinó_2n B Científic EA BATXILLERAT

En Joan i l’Anna surten del bar. L’estona amb els amics ha estat agradable i s’ho han passat molt bé. El Joan, de sobte, treu el carnet nou i el mostra a l’Anna amb una rialla.
Foscor, mirades en silenci, complicitat, petons vergonyosos, carretera, velocitat… Hores després en Joan veu les llums de l’ambulància arribar a través d’un vidre trencat.

Albert Garcia_2n B Científic EA BATXILLERAT

Avui el cel està tenyit de color gris fosc, i el sol de la tarda li dóna una tonalitat sangonosa i esglaiant. La gent es refugia a casa observant el paisatge desolador amb una mirada compresa entre la sorpresa i l’horror. Els pocs valents que surten al carrer són joves; surten ràpid, agafen el que necessiten i se’n tornen corrent, amb la mirada al terra i les espatlles encongides. Passen pocs vehicles per la car­retera i, els que passen, també passen amb pressa. Ningú vol anar amb la cara al descobert perquè tenen por que ELLA els agafi i els toqui amb la seva fredor. És un altre dia estrany… Avui, simplement, plou.

Luis Carlos Ferreira_Batx. Prof. Xarxes C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Des que vaig veure la llum esperava que algú em vingués a buscar. Amb els meus germans estàvem impacients: volíem una llar. Finalment, el mes de setembre un infant em va acollir. No ens separàvem mai. Em necessitava. Junts fèiem lletres, números, dibuixos, problemes…
El temps no es deté i ha arribat el juliol. Les vacances d’estiu han interromput la meva felicitat. Ara el nen mira la televisió, fa excursions, neda a la piscina i al mar, juga amb els amics…
L’observo enyorat. No m’agafa mai. Estic sol i trist dins un portallapis. Cap línia, cap esbós, cap operació. Recuperaré la identitat en un proper curs?