Majors de 15 anys

Laia Monturiol_1r batx B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Van ser les tres italianes que van viure amb mi aquell estiu tan inoblidable. Teníem el mateix objectiu, millorar la nostra parla en anglès, però va ser molt més que això: una experiència única. Cada nit ens reuníem, explicàvem històries del nostre país, miràvem alguna pel·lícula, fèiem pastissos… fins que va arribar l’hora de marxar, el trist comiat… marxaven cap a la matinada i ens vam quedar despertes fins l’últim moment amb un somriure immens, perquè deien que no es pot plorar després d’haver viscut juntes aquelles fantàstiques tres setmanes. Aquesta frase em va fer entendre que hem de valorar cada moment viscut.

Judith Alanyà_1r batx B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Dissabte. Les quatre i mitja. Una tarda, com qualsevol. Uns texans, còmodes. Una camiseta, vermella. Uns talons, a conjunt. Una jaqueta. Maquillatge. Perfum. Una bossa de mà, gran. El mòbil. Diners, bastants.
Un centre comercial. Gent. Molta gent. Alguns coneguts. Altres no tant. Un passeig. Una cafeteria. Un cafè, amb llet. Botigues. Roba. Molta roba. Un vestit, perfecte. Unes sabates, precioses. Una jaqueta, a conjunt. Uns collars. Polseres. Un rellotge, ideal. Desig. Molt desig. Targeta. SATISFACCIÓ.

Pol Auderset_2 BRP Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

El Pep després d’una nit de festa i d’excessos, va arribar a casa a dos quarts de quatre de la matinada. En obrir la porta va veure que algú l’esperava, el mirava fixament. L’home tenia la cara pàl·lida i marcada per unes arrugues molt profundes, la seva mirada era penetrant ja que els seus ulls negres eren capaços de tornar boig a qualsevol. De sobte el Pep li va dir a l’home que encara el mirava fixament:
–Bona nit avi! Què fas aquí?
L’avi amb un somriure que alegrava el seu rostre pàl·lid li va respondre amb una veu greu:
–A dormir Pep, que ja és tard i no vull haver de dir-li res a ta mare.
El Pep respongué:
–Moltes gràcies avi, bona nit.

Bruno A. Ribeiro_2 BRP Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

Entre l’espai i el temps el més important és el temps, ja que ho governa tot. El temps representa les hores, els dies, els anys i una vida. La gent té por del temps ja que passa massa ràpid però el temps mai s’atura, no té pietat de ningú i quan menys t’ho esperes arriba la teva hora. Ull! És hora d’acabar el meu microrelat! Veieu el que us deia, el temps és curt. Una prova seria quan estàs quatre hores amb una persona que estimes més que qualsevol altra cosa i tens la sensació que només ha passat mitja hora. Però ara sí que s’ha acabat l’hora de classe.

Àngela Wyllie_1r bat. artística EA BATXILLERAT

És de nit, gela, sento un calfred que, de mica en mica, es va traslladant fins als punts més íntims del meu cos. Neva. Tinc por. Estic sola dins un immens boscatge ple d’eminents arbres i plantes mai vistes abans. Percebo que estic lluny de la meva llar, de la meva família. Estic trista, Tinc el pelatge sòrdid, xop, i la neu fa que tingui les potes brutes, mullades. Estic desorientada. No sé on anar. Camino fins que em canso. M’amago entre els arbres i busco l’escalfor del meu cos. M’aixoplugo com puc. Sento estranys sorolls que surten d’arreu. M’espanten. Ploro. Abaixo el cap i una llàgrima cau a terra. M’han abandonat.

Bryan Tolentino_1r bat. artística EA BATXILLERAT

Vaig passar pàgina, és veritat, però m’adono que al cap i a la fi segueixo en el mateix llibre. Fa exactament un any vaig trobar la calidesa del teu refugi, però em vaig perdre. Vaig intentar trobar-ne una altra i ara que torna l’hivern m’adono que no n’hi ha cap més que el teu. Deixes de plorar i comences a somriure, però escolto el meu mòbil sonar i encara espero trobar-te a l’altre costat de la línia. Deixes de plorar i comences a somriure, però s’apropa el fred d’un 1 de desembre, que et fa treure aquesta màscara i et recorda que la trobes a faltar, que el sentiment segueix sent el mateix, que encara l’estimes.

Mireia Kohler_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic sol a casa, es fa de nit. Tots els llums estan tancats, només funciona el televisor. L’informatiu ens diu que els Estats Units atacarà Síria per l’ús de bombes químiques contra els civils. Sento un soroll a la cuina. Hi vaig i veig els plats al terra, els armaris oberts, la llum comença a fer pampallugues. Tinc por i tanco el llum, els armaris i la porta de la cuina. Just deixant anar el pom sento el soroll més terrorífic que mai havia sentit. No sento els meus dits, ni el meu cos. Visc a Síria i acaben de bombardejar casa meva. Potser sobreviuré però els atacs químics faran de mi un mutant i del meu país un cementeri.

Joan Sansa_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja es feia de matinada, el paisatge era tan blanc com la seda. Ja feia quatre hores que caminava sense parar per aquells camins inhabitats. Havia sortit de Sant Julià de Lòria el dia anterior amb més de quinze pesats fardots. El meu destí: Guardiola del Berguedà, el poble que ens acollia amb agraïment en aquests temps difícils. Al cap d’una estona vaig detectar la presència de la Guardia Civil, em seguien… Vaig haver d’accelerar el ritme de la marxa ja que si no ho feia m’atraparien. Passades dues hores de llarga caminada, vaig arribar al meu destí. Sortint del camí vaig sentir un xiulet. M’havien atrapat.

Tania Saravia_Terminal SA LYCÉE COMTE DE FOIX
Darrere la finestra veia caure les volves de neu. Tot era blanc, era difícil de veure-hi. Però de cop tot va esdevenir més clar. Ella estava estirada, jugant a sobre de la neu amb la seva nena. Se la veia alegre, esplèndida, no tenia cap preocupació, només li importàvem nos­altres, la seva família. Tot ens ho donava. No portava guants, però no li feia res, jugava amb la seva nena, les dos reien, s’ho passaven bé. De sobte, tot es va enfosquir, aquella imatge va desa­parèixer. En obrir els ulls només veia caure neu. Tenia els ulls plorosos, tot era tan real que semblava que era allà, amb mi, gaudint de tot aquell temps que no vam poder aprofitar.

Zarioh Abdellah_Terminal SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Veia caure les volves de neu, feia fred, molt fred; els dits se’m congelaven, quan respirava veia el fum que sortia de la meva boca, i cada vegada em costava més i més respirar; la meva pell es tornava blanca a mesura que el fred es feia més intens; ja notava que la mort m’agafava entre el seus braços congelats i els pèls se’m van posar de punta; no notava el meu cos, no tenia ni forces per tossir, els meus ulls només veien l’obscuritat, només em volia rendir, i deixar-me caure al terra per reposar eternament, deixar-me emportar pel fred i la mort… i llavors, vaig decidir encendre l’estufa.

ARIADNA PASCUAL_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA DE BATX

Ha arribat el moment, ja ets lliure, per fi pots estar tranquil, en pau, sense problemes, sense prejudicis. Després de tant temps tement-lo ara pots comprovar el que en realitat és. Has ascendit, per fi vagues per la vida sense normes, simplement observant i gaudint de la teva essència. Tot seguit entraràs en una altra etapa, i així successivament. Ets infinitament infinit! Pots recordar tota la gent que et deia que seria horrible? No la recordes? Espera-la!

DITH SEGOVIA_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA DE BATX.

Estic en una habitació buida i no sé què puc fer. Em ve de gust ballar, però no hi ha música. Penso que podria cantar, però ningú em pot escoltar. Miro totes les parts de l’habitació amb l’esperança de trobar quelcom per entretenir-me, però és totalment buida. Només hi sóc jo. No hi ha portes, no hi ha finestres. Res. No em preocupa com sortir, ni saber com he entrat, només em preocupa avorrir-me. “He de fer alguna cosa”, penso, però què? Començo a saltar, crido, ballo, canto, ric… no, no, no! M’avorreixo… sec a terra i penso una manera de distreure’m. Ja ho sé! Llavors, tanco el ulls, “si no puc fer res, almenys m’ho imaginaré”.

Soukayna Abarkane_B. socioed. CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

Quan veiem gent pel carrer com, per exemple, un immigrant africà diem: ‘Mira aquell negre”; quan critiquem algú amb sobrepès, no sabem el que està vivint; o jutgem una nena menor d’edat que està embarassada a causa d’abusos sexuals; fins i tot ens atrevim amb persones que pateixen malalties com el càncer i es tapen amb un mocador perquè no volen que la gent vegi el seu cap sense cabells. Sense conèixer els patiments que passen totes aquestes persones, la crítica no s’atura. Hem de parar-nos a pensar què faríem si estiguéssim al seu lloc? Com ens sentiríem? Per què es critica d’aquesta manera? Quin guany obtenim d’aquestes crítiques?

Lorena Augusto_Batx. socioeduc. CENTRE DE FORM- PROFESSIONAL

És meravellós que una persona et doni la vida. I amb més raó si es tracta de la persona que sempre és al teu costat, que sempre t’acompanya en els bons i mals moments, que t’ensenya a triar, que t’ajuda a veure el món de la millor manera possible, que sempre, passi el que passi, t’aconsella de la millor manera que sap, que l’únic que vol és que aconsegueixis les teves metes, que t’admira, dia a dia i s’enorgulleix de tu, facis el que facis, que vetlla pel teu bé i que, independentment del teu comportament, t’estima. L’amor que se sent per una mare no es pot comparar: únic i intransferible. Tant de bo, tu, mare, fossis immortal.

Sara Martins_Terminal ES LYCÉE COMTE DE FOIXx

Estava dormint tan tranquil·lament quan de sobte alguna cosa m’ha despertat a les 5. No sé ben bé què era. Obro els ulls a poc a poc i miro a la dreta, el de sempre. A l’esquerra, l’armari amb la porta mig oberta. Quan decideixo mirar cap al davant, el veig allí, plantat davant meu. Cada cop era més gran, ja feia 1,78 m. Es treu les sabates…  quina pudor, els pantalons… i ho deixa tot al terra menys el tabac. Havia sortit de festa, ja era major de edat. Salta al meu costat:
“Com t’he trobat a faltar! Què faria jo sense el meu ninot”, diu mentre m’agafa i es posa al llit.

Alba Nova_Terminal ES LYCÉE COMTE DE FOIX

La boira del carrer deixava més d’un vianant desorientat. Jo era un d’ells. Anava acompanyat de la meva dona. Per culpa de la poca visibilitat em vaig entrebancar i vaig deixar anar el braç de la meva dona. Per sort la vaig tornar a trobar de seguida. No va ser fins que li vaig preguntar on volia anar a sopar que vaig veure que no era ella. Ella també estava igual de sorpresa que jo. Quan m’havia entrebancat ens ha-
víem intercanviat les parelles! Vam anar a una cafeteria esperant que la boira es dissipés per després anar a buscar les nostres parelles. Em sentia a gust amb la Laura…, no tenia pas cap pressa de trobar la meva dona.

Josep Burgués_2n batx. A INSTITUT ESPANYOL

El Joel sempre va ser un noi molt competitiu, feia qualsevol cosa que li diguessis només afegint les paraules “o no n’ets capaç?”. Un dissabte, el Joel i el seu amic Lluís tornaven a peu d’una festa, anaven beguts. Quan van passar pel costat de l’autopista, al Lluís se li va ocórrer reptar el Joel que no era capaç de creuar cor­rent, no cal que digui quina va ser la resposta d’aquest. Va ser una moto. El motorista, en intentar esquivar-lo, també va perdre la vida. No sé si va ser la seva imprudència o la seva irresponsabilitat el que va matar en Joel. Sí que sé que el motorista no havia fet res per merèixer aquesta mort.

Estíbaliz Sánchez _2n batx. A INSTITUT ESPANYOL

I sents la passió, l’adrenalina cremant-te el cor. Sents que el cap s’embriaga i està a punt d’esclatar. Però ja no pots tornar enrere. No pots parar. És la millor sensació del món. Ja no tens cames, ni braços, ets tot cor. Cremes, bulls enmig de la multitud que et mira. Les seves mirades se’t claven i només sents fervor. Perquè ara és el teu moment. Tothom t’observa i segueixes, no mires enrere. No t’atures. No penses parar, ara ja no. Et sents inquiet, en realitat però, no ets capaç de moure’t. El fervor del moment et supera. Saps que no penses fer res més que continuar fins al final.

David Calzado CENTRE D’EDUC. BÀSICA D’ADULTS
Fer esport d’elit a Andorra és molt difícil. El país té moltes mancances per poder practicar-lo i el Govern no ajuda.
L’únic esport realment subvencionat és l’esquí i crec que n’hi ha altres que poden aportar el mateix volum de diners i públic al país. Parlem del bàsquet. El BCA està a la segona divisió espanyola i això sense rebre cap ajuda important…, si aconseguís l’ascens a primera, cada partit aportaria un mínim de 1.500 persones. Pel que fa al futbol, no hi ha un estadi nacional digne i sempre que s’ha de jugar un Europeu s’ha de fer fora de casa. En definitiva, crec que l’esport andorrà està a l’alçada d’un país del Tercer Món.

Paquita Rubiol CENTRE D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Ah! Bona nit, aquest és el moment més preuat per mi. Després d’un dia complicat, amb moltes tensions, arriben els somnis.
Pots ser el que tu vulguis, una reina en un castell, una princesa, una fada o una bruixa en un entorn meravellós. És com ser a l’univers, pots tocar les estrelles, el Sol, la Lluna i els àngels. Però torna el dimoni, que és el despertador.
Ah! Bon dia.