Menors de 15 anys

Cristina Pantebre _3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ordino

Em fa feliç, m’alegra saber que deixa altres noies de banda i em mira a mi. M’agrada que m’enviï missatges bonics sense que m’ho esperi; els nervis que em recorren de cap a peus quan el veig; missatges bonics, aquell somriure inevitable que em surt als llavis quan parlen d’ell, aquelles abraçades tendres que només ell sap com fer-les. M’agrada pensar i fer plans per als dos, encara que siguin amb molta antelació, quan es posa gelós si li dic que algú prova de lligar amb mi. M’encanta saber que, quan ens enfadem, només durarà una estona i després m’envia un “hola”, un simple “hola” que em fa la noia més feliç i afortunada del món.

Andrea Valente_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
La meva neboda es diu Elisabeth i la setmana que ve farà 11 anys. Vull regalar-li un viatge que mai ha vist en tota la seva vida. Els seus pares li ho consenten i li ho donen tot, fins i tot amb les dificultats que tenen els pares. El que jo vull és que l’Elisabeth s’adoni que els pares tenen moltes dificultats i ella no pot ser tan capriciosa i demanar tot el que vol. Anirem a l’Unicef i passarà alguna cosa espectacular!

Marc Moliné_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
La història comença a casa meva, a les set i trenta-vuit del matí. En una habitació, la qual té un nen mirant per la finestra, la qual té vistes al pic del Casamanya, el qual té un ramat de vaques pasturant, el qual té tres vaques negres i trenta-quatre de blanques, de les quals vint-i-nou tenen vedells. I aquella habitació també té una tauleta de nit, la qual té un despertador a sobre, el qual marca que són les set i trenta-nou del matí. Ui, que tard, me’n vaig a esmorzar.

Ion Rodríguez_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMíLIA

Eren les dotze de la nit. Hi havia boira espessa, se sentien els udols dels llops. Estava estirat al llit, tenia fred i mirava cap a la finestra. De sobte, vaig veure una silueta ben definida a través de la cortina blanca. Amb por, vaig agafar un ganivet de la cuina i vaig apropar-m’hi. Em vaig posar a un costat i vaig apartar la cortina silenciosament per veure l’estranya criatura. Quan vaig veure aquella bèstia em vaig espantar més del que estava. Em mirava amb uns ulls vermells del color de la sang. De cop va obrir la finestra i va entrar. Quan era a l’habitació, sense fer soroll m’hi vaig apropar i li vaig clavar el ganivet.

Edgar Buchaca_3r ESOS COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Estic al llit. Estic tranquil. Sé que en qualsevol moment vindràs a visitar-me, però ara no tinc por. No ha estat sempre així. Fa uns mesos, quan vaig saber que la teva visita s’apropava cada dia més, vaig témer la teva presència. A mesura que han anat passant els dies, he tingut temps de reflexionar-hi i ara sé que tu no ets el final sinó que ets una continuació. Estic preparat per fer el llarg viatge amb tu. Perquè sé que tots nosaltres hem de passar per la teva visita. Així que, aquí t’espero; vine quan vulguis, mort. Ja n’estic fart de la teva germana, la vida. Perquè tal com m’ha deixat, et prefereixo a tu, la germana mort.

Pedro Madeira_3r D EA SEGONA ENSEN. STA. COLMOMA

Em desperto tots els dies a les set, em dutxo i despré́s em vesteixo.
Despré́s de vestir-me menjo alguna cosa i vaig a treballar de vuit a una.
A la una vaig a casa a dinar i despré́s de menjar em poso a l’ordinador a mirar coses. Abans d’anar a treballar descanso una mica al sofà̀. A les tres de la tarda torno a la feina.
Estic treballant al taller fins a les set de la tarda. Despré́s vaig amb els amics a prendre alguna cosa.
Cap a les vuit de la nit vaig a casa. Sopo. A les nou de la nit miro la tele i cap a les onze em poso a dormir.

Anna Pujol_3r D EA SEGONA ENSEN. ST. COLOMA

L’August é́s un personatge molt característic, un personatge que no podràs oblidar mai.
És un nen normal i corrent, l’únic defecte que té́ és que no té́ una cara molt agradable. L’August ha patit operacions des dels 3 anys, i això̀ ha contribuït que els seus estudis es realitzessin a casa seva amb la seva mare.
Ara per ara, l’August té́ 9 anys, i explica tot el que viu a l’escola, la vergonya quan ha de sortir de casa i que tothom et miri, rigui i comenti.
Li passen moltes aventures al llarg del curs al col·legi, hi ha nens que intenten posar en ridícul l’Augie, però̀ ell al llarg del temps madura i ho supera. És el que fa aquesta novel·la.

Emma Milà_3r A LYCÉE COMTE DE FOIX

Passen els dies, de sobte recordo aquell moment on tot va començar. Era un dia gris com tots els que m’esperen. Em paro a pensar sense saber on aniré… Què faig aquí? On sóc? No ho aguanto més… M’obliguen a menjar, a riure, a canviar el meu jo. No intenten posar-se al meu lloc, sé que estic malalta, però em fa fàstic el menjar. Cada vegada percebo la mirada de la gent com més cruel! Pensen que estic massa grassa per l’edat que tinc. Me’n vull anar d’aquest món! Estic sola en aquesta habitació, sense amics, pensant sempre en coses negatives, ja no sé què fer! Ho sento pares, no sé quan ni com me’n sortiré. Us estimo!

Bryan Pubill_3r A LYCÉE COMTE DE FOIX

La teva llum em va deixar perplex i vaig caure en la teva màgia. La teva flama mai s’apaga, ets com una llum d’eterna joventut, la d’una guitarra de blues. La mirada de nen petit als ulls de Michael Jackson, l’harmònica que s’amaga a les mans de Stevie Wonder, la calma que inspira Bob Dylan, la veu de Diana Crall, l’originalitat i els passos de ball de Freddy Mercury…
Vas ser meva i solament meva en les meves nits de misèria. Tu compons la banda sonora de les meves penes i victòries, tu evites que tanta quantitat d’odi s’apoderi de mi, tu em fas vibrar en tot moment.
Definitivament la llengua que els Déus parlen és la música.

Emma Juan_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
És impossible que el piano sigui capaç de transportar-me a mons totalment diferents, a fer-me oblidar la vida i els problemes. La música defineix una persona i el fet que jo tingui la capacitat per fer-la, per crear-la, és magnífic. Potser vaig tardar un temps a descobrir aquesta sensació i això, m’ha volgut fer abandonar moltes vegades el camí de l’aprenentatge. Ara veig que val molt la pena, que és aquest camí el que m’ho ha permès. Veig que el temps que he passat, a vegades creient que era temps perdut, s’ha convertit en el temps que no canviaria per res del món. Per això ara veig que sense esforç res és possible.

Júlia Rodríguez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Fa quatre anys que ballo. Hi ha gent que diu que no és un esport, d’altres que diuen que sí. Òbviament, sí que és un esport. És un esport on no hi ha normes, on et pots expressar sense por ni angoixa, on ets lliure de fer i pensar el que vulguis. La dansa és una forma d’expressió artística, tant és el tipus de ball que vulguis fer, tant si fas ballet com si fas hip-hop. Quan ballo, el món desapareix, els problemes, les persones… Simplement, sóc jo i la meva música. Des de la primera vegada que vaig començar a ballar de seguida vaig pensar que no ho deixaria mai. M’encanta ballar, és la meva passió des que vaig començar fa quatre anys.

Lucia Watkins_3r A INSTITUT ESPANYOL

Tothom pensava que era tranquil·la i pacífica. Mai no havia pegat a ningú ni per defensar-se. Però aquella tarda de la setmana passada, després de tres anys amb ella, tothom havia començat a dubtar-ho. El començament d’aquest conflicte va ser per un malentès un dia al pati de l’institut. A causa d’això la Maria li havia estat causant dolor durant els últims dos anys. Des que va arribar tot s’havia tornat en contra de la noia, per culpa de la Maria. Aquella tarda, la noia en baixar del bus no es va adonar que algú l’estava esperant. Era la Maria. La pallissa va ser forta, però en aquest cas la Maria també va sortir perjudicada.

Alba Doval_3r A INSTITUT ESPANYOL

Un matí d’hivern a les 10.00 h em trobava al sofà, amb una tassa de te i veient la meva sèrie favorita, Castle. Aquell dia no em trobava gaire bé. No sé perquè però pressentia que passaria alguna cosa dolenta, estava molt nerviosa. Els meus pares havien marxat feia dos dies de viatge per feina i jo estava sola a casa. Avui a les a les 20.00 h tornaven, era un viatge molt llarg, de 12 hores amb avió. Encara em quedava un dia llarg tota sola. Tenia ganes d’abraçar-los. Eren les 19.00 h i estava molt nerviosa. Vaig encendre la tele per escoltar les notícies i llavors vaig sentir que un avió no havia arribat al seu destí. El món em va caure a sobre!

Jessica de sa Franco_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX
La vida d’un estranger pot ser difícil? Doncs no ho sé, perquè mai he passat per això. Vinc d’una família de fora, com molta gent i n’estic orgullosa. Els meus pares van començar de zero. Jo encara no havia nascut. Un dia, els vaig demanar com van ser els seus inicis i em van dir que va ser una experiència única, difícil i em van recomanar que si algun dia hagués de passar pel mateix, mai em desanimés, perquè l’únic que és important és l’esperança de poder avançar. I en aquell moment em vaig adonar de com d’important és no perdre l’esperança per avançar i tirar endavant, i em vaig imaginar, jo, sent estrangera en un altre país.

Alain Plaza_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

M’apassiona la caça i aquí no és com a qualsevol lloc. Es necessita un permís especial. El permís es diu anella. L’anella és com una polsera que s’enganxa a la peça una vegada morta. L’anella és molt estricta; si et toca una anella
mufló mascle, la peça abatuda ha de ser un mufló mascle,
si és un cabirol femella, la peça ha de ser un cabirol femella.
Després d’haver aconseguit abatre l’animal, s’ha de trucar al bander, el
bander ho anotarà tot, si hi ha incidents també, i posarà la data a l’anella. En principi, les anelles es guanyen en un sorteig en què hi participen tots els caçadors. I si algú no li toca també la pot comprar.

Nil Garcia_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Aquest matí m’he despertat en un lloc molt estrany. Tot és blanc, les cases són blanques, les persones són blanques, els animals són blancs, tot és blanc menys jo, jo no sóc de cap color, jo sóc transparent, com invisible. Veig coses molt estranyes, no és només que tot és de color blanc, sinó que també començo a veure animals volant, apareixen muntanyes del terra com si res, desapareixen edificis i cada cop hi ha més persones. De cop, tot es torna verd, verd molt clar que cada cop es fa més fort i de cop tot desapareix. Em desperto i sóc a la meva habitació, tot era un somni, un somni en un lloc molt estrany, un món de fantasia.

Joel Figueres_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

M’agradaria tornar a ser petit. M’agradaria jugar. Veure els dibuixos animats. Beure el biberó. Dormir hores i hores. Riure i que els del teu voltant se’n contagiïn. Tornar aprendre a caminar. Que la mama, el papa, la iaia… et diguin: ets el més bonic del món. Cagar-te a sobre, que et canviïn el bolquer… I moltes coses més, perquè la vida s’acaba, i cada dia et fas més gran i no podràs tornar a fer aquelles coses que són de petits.

Brian Moreira_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Aquell dia va ser un dia ben mogudet. Eren les set del matí i vaig notar un mal terrible al coll, no el podia moure i, llavors, ràpidament vaig cridar la meva mare. Em vaig vestir i vam anar directament cap a urgències. Quan vam arribar-hi, em vaig asseure al banc de la sala d’espera amb el cap recolzat a la meva espatlla dreta. La gent em mirava molt, devia semblar una espècie de robocop modern. Llavors em van dir que m’haurien de punxar. No m’agradava gens però, amb resignació, vaig començar a arremangar-me el braç, com normalment faig quan m’han de punxar. Aleshores, la infermera em va dir: “No noi, que t’hem de punxar al cul”.

Ariadna Cerezo_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA sANTA COLOMA

El dia va arribar. El cor em bategava molt ràpid. No veia res. Sentia crits i plors. Sang freda que em sortia del pit i el cos se me n’anava. Vaig poder notar com la mare m’agafava la mà i a la vegada sentia les seves llàgrimes al meu braç. Vaig sentir l’última paraula que em va dir: t’estimo. De cop i volta, vaig sentir que el cor em bategava encara més fort. Era conscient que alguna cosa passava. Era la mort que s’apropava? El cor em va deixar de funcionar. No sabia on era! No podia veure res. De cop, vaig veure la mare com deia adéu amb les mans. Jo li vaig respondre amb un petó. Què passava? Era un somni? Era real?

Adrià Martínez_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Estàvem atrapats dins l’edifici. Després de quatre dies va arribar una unitat de quinze homes per rescatar-nos. Però la unitat enemiga els va interceptar. No en va sobreviure cap. Les forces enemigues eren superiors amb número i armament. Les nostres tropes no tenien res a fer contra la superioritat d’aquells enemics. Una setmana més tard, però, van enviar una altra unitat, llavors, de trenta homes. Els enemics els van tornar a aturar. Sortosament, cinc dels nostres havien sobreviscut a l’atac enemic. Van aconseguir treure’ns a tots de l’edifici. Tornàvem cap a la base quan ens vam trobar amb tancs enemics que venien a destruir-la…