Menors de 15 anys

Alba Cañabate _3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

La pilota va caure sobre aquell camp humit. Sentia com els crits del públic m’animaven càlidament. Anàvem perdent, però no m’importava. Havia deixat tot el meu esforç i suor sobre aquell magnífic estadi. Faltaven exactament 5 minuts perquè el soroll del xiulet de l’àrbitre esclatés en la meva oïda. Els ulls de la portera m’intimidaven, sentia els batecs del meu cor a tota velocitat. Llavors, gràcies a la meva companya, que em va passar la pilota en un error de la defensa, vaig arribar a la porteria, vaig xutar la pilota i la portera la va aturar sense pietat. Vaig abaixar la mirada. Estava esgotada. Em vaig sentir derrotada.

Martí Escoriza _3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Estava sorprès. Mai havia vist cap menairó. Eren criatures increïbles: petites, lluminoses i molt veloces. Me’ls vaig trobar en una excursió que vam fer amb el col·legi. Se’m van presentar com en una pedra brillant que feia pampallugues, i que quan em quedava tot sol feia una llum molt més intensa i és movia una mica. Al principi, em vaig espantar. Em vaig separar unes quantes passes, però al veure que no passava res m’hi vaig apropar i aleshores ho vaig veure. Un llumet resplendent que sortia de la pedra. Un menairó! No donava crèdit als meus ulls. La llegenda era certa! Un segon després, en sortiren molts més i jo no sabia què fer.

Laura Martin _4t A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Una veu cridava, l’estava torturant, l’atrapava en una insuportable agonia, la noia desesperada li suplicava que callés, la veu no desistia, cada cop era més forta i la voluntat de la noia s’afeblia, no podia més… però, no obstant això, no hi havia ningú més en aquella fosca sala.

Albert Peralba _4t A COL·LEGI SANT ERMENGOL

La llum ens il·lumina i gràcies a la seva claror podem veure en la foscor les accions diàries, la meravella dels colors i la bellesa de la natura, però quan la mires fixament i intensa perds la visió de tots els colors.

Judit Allué _4t A COL·LEGI SANT ERMENGOL

L’autocar ens deixà davant de l’aeroport, jo estava molt il·lusionada, sabia que viuria una experiència inoblidable, que coneixeria gent increïble, sabia que seria el millor estiu de la meva vida, però per una altra part tenia por, no sabia què em trobaria un cop arribés a la gran ciutat universitària.
El comiat s’apropava, vaig abraçar-los a tots i vaig anar on eren els altres, la meva mare em deia adéu amb la mà mentre li regalimaven unes quantes llàgrimes; jo, m’allunyava i cada cop em feia més a la idea que no hi havia marxa enrere. En aquell moment, només volia que passessin ràpid les tres setmanes.

Clàudia Gomes _1ère  SB STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Et necessito. Necessito veure’t, olorar la teva aroma deliciosa i sentir-te a prop meu, molt a prop… Tan a prop que pugui clavar-te una queixalada en tan sols un segon. Començo a córrer, tinc ganes, moltíssimes ganes de trobar-te. No aguanto més aquest buit dins meu, aquest dolor que em provoca la teva absència, aquest zzzz que surt del meu estómac. No puc més! He alentit el pas. Crec que m’apropo a tu, ja falta poc, aviat estarem junts i ningú ens podrà separar. Sento el meu rellotge: tic-tac, tic-tac i de sobte, DRING! Ja és l’hora, t’estimo.
Per fi he arribat a la cuina, obro el forn i trec la pizza. L’espera ha acabat, bon profit!

Joana Pereira _1ère  SB STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Què puc dir-vos? Ell és tan especial per a mi, ho és tot! Potser no és el més maco, ni el més gran. Però, “l’exterior d’una persona no és el més important”. No és això el que diuen? És impressionant la grandiositat que conté el seu interior. Ell està sempre amb mi, m’acompanya on sigui i quan sigui, sense importar lloc i hora. Sempre em fa costat en els meus moments més difícils, passi el que passi. Ell m’ajuda a superar els meus errors del dia a dia, els meus problemes i embolics. És molt important per a mi, ja que em segueix des que tinc set a-nyets, quan vaig aprendre a escriure. Per això és: el meu salvador, el meu corrector!

Maria Garcia_3 E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Prim o gros, alt o baix, ros o morè, no és indiferent? En aquesta societat hem optat per creure que som diferents, una societat de masses que no té en compte la individualitat dels éssers humans. Per una part, ens obliguen a ser diferents i, per l’altra, a creure que ho som. Som un número i no una personalitat. Ens demanem solidaritat i ens ensenyen a ser individuals, egoistes, a ser els millors per destacar. Hem intimidat els nostres punts d’imperfecció, hem creat un pensament i un comportament violent i atípic, hem sigut els causants de la mort, l’hem despertada d’un somni profund i suposadament durador.

Daniel Maia_3r E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Ser immigrant és molt dur: deixar enrere la teva família, els teus amics, només per donar el millor possible als teus fills i a la teva dona. Molts cops no sabem valorar l’esforç que han de fer per portar-nos un tros de pa a la taula o una jaqueta per no passar fred. A vegades diem que som molt diferents als animals, sentint-nos superiors, però un ocell també ha de portar aliments als seus pollets. A vegades encara volem més del que tenim, a canvi de què? L’únic que hem de fer és anar a l’escola, no ens demanen res més. A vegades encara el culpo perquè ha marxat i ens ha deixat sols, però si ha marxat és per nosaltres.

Maria Cardoso_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

M’adono que ja ha passat un dia i així successivament. No aprofito els dies, tot és una rutina, de casa al col·legi i del col·legi a casa. Sempre faig el mateix i això no està bé. Què passaria si no hi hagués l’endemà? Hem d’aprofitar cada moment del dia, cada hora, cada minut, cada segon. La vida és única i no sabem el que passa quan pugem al cel, si hi ha una altra vida que comença o si s’acaba tot definitivament. Pensar que algú et recordarà quan hagis marxat et dóna la satisfacció de saber que has fet alguna cosa a la teva vida, ser feliç, fer feliç els altres i estar segur que hi ha gent que t’estima.

Laia Gonçalves_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

M’agradaria ser un superheroi. Però no com els habituals. Sí, els que salven el món d’una catàstrofe, que maten el gran malvat del mal o que alliberen una jove donzella de la seva madrastra. Un superheroi real seria aquell que recupera un gos errant que va ser abandonat per aquell home que deia ser el seu millor amic. El que convida, la nit de Nadal, aquell ésser que tots els matins demana diners a la plaça del poble per tirar endavant una família. El que obre una escola per a aquells infants que ho estan desitjant. I per acabar, voleu que us digui un secret? Els superherois existeixen. El problema és que encara no els han descobert.

Joao Oliveira_4t C INSTITUT ESPANYOL

Ara estic amb la meva nòvia en una granja menjant un pastís, i em ve el record del començament d’una bonica història. Un dia a classe d’anglès el professor ens va demanar que féssim grups per a portar pastissos. Al final només quedàvem dos nois i la noia que m’agradava. Com que l’altre noi no volia participar vam quedar nosaltres dos. En acabar les classes de l’institut, vam anar a comprar els pastissos per al dia següent. En acabat, la vaig convidar a prendre alguna cosa al bar del costat del supermercat. A partir d’aquella tarda vam començar a veure’ns tots els dies. Estic molt feliç amb ella, que ha canviat el rumb de la meva vida.

Maria Beatriz_4t C INSTITUT ESPANYOL

A la vida s’han de prendre moltes decisions. Jo vaig haver-ne de prendre una, la més important que mai hagi pres, una decisió que canviaria tota la meva vida. Vaig deixar el lloc on havia nascut i havia passat part de la meva infantesa. Deixar els meus llocs favorits i, sobretot, els amics i part de la meva família, va ser molt dur. Quan vaig vindre a aquet lloc, em pensava que només m’hi quedaria dos o tres anys, però m’equivocava perquè ara aquest lloc és el que més m’agrada, amb el qual m’identifico, on sóc feliç i tot té sentit. Perquè la família i els amics m’han ensenyat que tot és possible. Ara és aquí on vull quedar-me.

Sílvia Gonçalves _4t A EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Avui, en un programa de televisió, parlaven de la història de supervivència d’una família. La dona havia patit un càncer i havia passat sis mesos ingressada a l’hospital, i ara, encara que es troba millor, no pot treballar a causa de la malaltia. El fill, Noel, té set anys i fa dies que no té gaire cosa per menjar. A més, a l’escola, alguns nens li han arribat a dir que és un mort de gana. El Noel no té llibres escolars perquè no li poden comprar. La mare demanava ajuda a través de la televisió. Quan veig això penso que moltes vegades ens queixem sense raó, i que molts de nosaltres som afortunats i que vivim molt bé.

Vanessa Esquivel _4t A EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Aquella mirada i aquell desig d’estar al seu costat la resta de la teva vida. Has trobat el que sempre has estat esperant, i ell és l’amor perfecte. Les paraules sobren i sents que està molt a prop teu. Potser pensaràs que és un amor impossible i que no esteu destinats a estar junts gaire temps, però recorda que el destí només barreja les cartes i qui les juga som nosaltres. Aquest és l’amor a primera vista. Aquell sentiment inexplicable, que a vegades pot ser destructiu. Però no t’agradaria veure algú demà pel car­rer i pensar que podria ser l’amor de la teva vida?

Sergi Casabella _4rt B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO
El nostre cos és una màquina perfecta. Un cor que, sense demanar-li-ho, ens envia la sang als dits per poder escriure això. Unes cèl·lules que transformen el donut o el pa que ens mengem en energia per poder passar el dia. Un cervell molt potent; el millor que s’hagi dissenyat mai. El pitjor de tot és pensar que actes com respirar o parpellejar normalment els fem de manera involuntària, però ara ja no perquè hi estem pensant. Em frustro, quan he de pensar a respirar, perquè trenco el ritme i ja no respiro més de manera normal. Només quan me n’oblido. Però, què és respirar? Em sembla que de parlar-ne tant m’he oblidat de com respirar.

Andrea Guilherme _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
Cada cap de setmana espero impacientment una trucada d’una persona molt especial per a mi, però crec que el sentiment no és el mateix per als dos. No perdo l’esperança, que ell m’estimarà com jo l’estimo, però es fa molt difícil lluitar per algú a qui no li importes massa. Aixecar-te cada matí pensant que avui és el dia que es preocuparà per tu, però no. Discutir amb les persones que es preocupen per tu per defensar-lo. Cada vegada que està amb tu et fa mal i l’únic que reps és una cosa material perquè acceptis les seves disculpes, cap mot tendre, i les poques paraules que pronuncia són per fer-te mal, sense cap mena de motiu.

Luna Marcet _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
Aquell instant precís en el qual em creuo amb la persona que he estimat i amb la qual he passat els millors moments de la meva vida i amb qui ara ja no em parlo. Veig com em mira als ulls i dins seu em demana perdó, em suplica que em pari, que en parlem i que ho arreglem. Jo caic en la seva mirada i em tornen a venir tots aquells instants que ara desitjaria esbor­rar com qui esbor­ra una foto, però per desgràcia no és possible. Recordo totes aquelles tardes, tots aquells somriures, tots aquells “et necessito”. Tinc ganes de plorar, de rendir-me, d’abandonar-ho tot i de desfer-me. Però no, no ho faig. M’aturo, passo de llarg i somric.

Noemí Micàs _2nde BPRC comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa dos anys, la Tamara va començar a sortir de festa. Ella no solia fumar ni beure, era una nena exemplar. Les coses van començar a canviar, va deixar d’anar a classe, va ajuntar-se amb la gent que no devia. Més tard va començar a fumar cànnabis, al principi de tant en tant, fins que va tornar-se un costum. Els caps de setmana es van convertir en un beure i fumar constant, els dies quotidians un fumeteig. Ara sóc a la porta d’un centre de rehabilitació, vinc a visitar la Tamara. Intenta refer la seva vida mentre es penedeix d’haver topat amb aquesta gent i trobant a faltar la gent que algun dia li va fer costat.

Sheila Blanco Pellitero_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Quan em vaig llevar ja era de dia. El sol brillava i la llum entrava amb molta força a l’habitació, m’enlluernava i no podia obrir els ulls. Vaig mirar per la finestra i la vaig obrir. Els ocells cantaven. Vaig sortir de l’habitació. Em feia molt mal el cap, així que vaig preparar-me un cafè ben carregat que, curiosament, aquell dia tenia una olor més intensa i un gust peculiar. Feia calor, així que vaig anar a dutxar-me. L’aigua rajava molt freda pel meu cos com brillants que em punxaven la pell. M’agradava aquella sensació. Vaig tornar a l’habitació. Vaig intentar recordar què havia passat la nit anterior, però no va servir de res.