Menors de 15 anys

Marina Lorente_4t C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Ja sé la data, falta una setmana. Entrenaments més nerviosos. He d’estar llesta per al dia i veure si els entrenaments han servit d’alguna cosa. Avui és el dia. Estic nerviosa. Els músculs se’m tensen.  Les mans em tremolen. Ho he de fer el millor possible. Intento deixar la ment en blanc, ho aconsegueixo. El meu objectiu és la meta. LLESTOS? Crec que el meu cos ho està. JA! Agafo aire, les meves cames van soles, tot passa molt ràpid he de donar el màxim en tan sols uns segons. El cor s’accelera, ja queda poc, intento avançar els meus rivals. 3, 2, 1. Ja he acabat, em sento cansada però orgullosa de la meva cursa: he fet marca.

Michael Meira_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia del tot normal a la nit. Estàvem sopant en un restaurant mentre que ella va sortir amb els seus amics. De sobte, ens van trucar dient que era a l’hospital perquè s’havia desmaiat. Jo no sabia què passava, però els meus pares van anar corrents a l’hospital mentre jo era a casa tranquil·lament sense saber què havia passat. Quan els meus pares van arribar em van dir que anés a dormir i ho vaig fer sense dir res. Uns minuts més tard vaig escoltar uns crits de desesperació i em vaig aixecar sense fer soroll per veure què deien els meus pares. L’únic que vaig escoltar és que ella tenia una malaltia anomenada esclerosi múltiple.

Vera González_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Elena i en Tom havien arribat al motel feia poca estona. Havia estat un viatge llarg, amb la pluja entristint encara més els sentiments d’en Tom provocats per la mort del seu pare. No havia parlat en tot el viatge, i tampoc ho feia ara; s’havia tombat al llit i mirava el sostre. De vegades, fins i tot, plorava en silenci. L’Elena tenia por de l’endemà al matí, quan en Tom i ella haguessin d’anar a l’enter­rament. En Tom seria capaç de suportar-ho? La nit va arribar sense que la pluja parés. Ja era mitjanit i l’Elena dormia. De sobte, va sonar el timbre. En Tom es va alçar i va obrir la porta. Es va tornar blanc com la paret. –Pare?

Inga Kvak_3r A EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

M’he despertat amb la llum de la matinada. Després de romandre una estona en els meus pensaments, torno a la realitat i m’envaeixen el pànic i la confusió. M’adono que no sóc a la meva habitació sinó en un lloc molt estrany. Aquesta idea em provoca un sentiment aterrador i satisfactori a la vegada. Vull recordar-me de cada detall. Estic envoltada d’una vegetació meravellosa: arbres gegants d’un blau verdós amb les rames caigudes i flors… Alço la vista per observar els fantàstics ocells que viatgen pel cel. De sobte, sento un soroll i em giro alarmada. Puc distingir una noia, mirant-me fixament… S’endinsa en la selva. La segueixo…

Kassandra Mameghani _3r C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Es va aixecar, cansat. No és fàcil viatjar tant en un dia i ocupar-se d’alimentar la família sent vidu. Tenia una mica de gana i va matar el cuc, se’l va cruspir i es va enlairar. Es va aturar en una branca. Però allà hi havia gat amagat. De sobte, va sortir un gat que se li va apropar. En veure’l, va intentar mantenir-lo a ratlla, però el gat va avançar. Només desitjava que girés cua. Però el gat només va moure la cua. Al gat li havia pujat la mosca al nas, així que va saltar, la mosca se’n va anar i el gat va matar-lo. Va menjar-se’l a cremadent i es va cremar les dents, però va valdre la pena: estava per a llepar-se els bigotis.

Ricardo Gonzalez_3r F EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

La cigarreta electrònica és un sistema inhalador que conté una resistència i una font elèctrica per escalfar i vaporitzar una solució aquosa. El seu objectiu és deixar de fumar baixant progressivament els nivells de nicotina. Actualment, existeixen cinc nivells de nicotina i diferents sabors, com la menta, la maduixa o el mateix sabor a tabac. Una empresa americana ha fet una anàlisi a dues marques líders i ha trobat substàncies molt perjudicials per a la salut: el dietil­englicol i la nitrosamina. Personalment, tinc dubtes, ja que hi ha molta polèmica i no sabem les conseqüències que tindrà a la llarga sobre la nostra salut.

Carolina Soliva_3r F EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

A l’escola hi ha molts professors i cadascun és diferent. Tenim els professors que no saps per què, però et cauen bé, fins i tot sense conèixer- los gaire. Els que a la mínima et posen un negatiu o una nota a l’agenda. Els que penses que et tenen mania, els que et separen per demanar qualsevol cosa al company i finalment, els que creuen que la seva àrea és la més important i l’única que tenim. És a dir, són excessius amb els deures. Et posen feina per a l’endemà o per a dos dies després. A vegades, per a una setmana després, llavors et posen massa feina de cop, sense pensar que tenim 11 àrees, una vida social i activitats extraescolars.

Laia Guerrero_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Quants creieu que la publicitat és certa? Doncs si ho creieu esteu equivocats, la publicitat és una mentida rere una altra. Quants cops us heu volgut comprar el cotxe perfecte, i el missatge que et donen és: “Compra-te’l i seràs feliç!” o “Compra-te’l i trobaràs el teu amor!” Què és això? Altres anuncis, de roba, on hi surt una noia, amb el conjunt posat. Evidentment, a ella li queda diví, però posa-te’l tu! Bé… la noia passeja, de sobte, un noi se li acosta, li demana l’hora i… Apa! dos més que s’han enamorat en un tres i no res! Quants us llegiu la lletra petita? Tranquils, és difícil! Les imatges aclaparen la nostra raó.

Ixent Domínguez_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Vaig despertar-me. Acabava d’escoltar un soroll. Provenia de l’interior de l’armari. Em vaig espantar. Tenia molta por. Vaig esperar, escoltant atentament, però el soroll no es deturava. Al contrari, s’intensificava sense pietat. En un acte de valentia, vaig aixecar-me per veure què amagava l’interior de l’armari. El recor­regut des del llit fins l’armari se’m va fer veritablement etern; eren quatre o cinc passes. A mesura que m’apropava, els sorolls anaven augmentant. Vaig posar la mà al pany, vaig respirar profundament i vaig obrir la porta de l’armari. Era el meu gos! S’estava menjant els meus mitjons, i també els meus calçotets!

Tamara Caldas_3r A INSTITUT ESPAÑOL
Allí estava ell, més radiant que mai. M’estava esperant amb un somriure. Vaig començar a plorar. Quan em va veure va venir corrents i ens vam fondre en una abraçada. Feia temps que no sentia la seva calidesa. Ens vam separar i jo no podia parar de plorar, però no perquè estigués trista, sinó perquè estava feliç d’estar amb ell. Em va assecar les llàgrimes i vam començar a caminar. Mentre caminàvem em va dir: “Estic molt orgullós de tu, ets molt forta i ho has fet, has superat el càncer, me n’alegro moltíssim. T’estimo germaneta.” Després d’això, el vaig abraçar i no vaig dir res més, perquè amb aquella abraçada li ho vaig dir tot.

Cristina Cerqueira _3r A INSTITUT ESPAÑOL
Ella se’n va adonar. No sabia què li passava quan el veia o li parlava, però ja ho entenia tot. Sabia que això no li havia passat mai, era estrany i a la vegada meravellós, només pel fet de ser ell. Ella no sabia què fer, tenia por del que pogués passar. Ell sentia el mateix però tampoc deia res. Passava el temps i cap dels dos no tenia el coratge de dir-ho a l’altre. Un dia es van trobar i van parlar. Els dos tenien la intenció de dir el que sentien. Ell va ser el primer, li ho va dir després de tant de temps. Ella, sorpresa, va pensar: Això és real? Ella va dir el que sentia també i fins avui recorden cada dia com es van conèixer.

Xènia Pascual_3r D EA EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA

Ella estava al sofà de casa seva mirant una pel·lícula i menjant crispetes quan de sobte va sonar el telèfon, ja era fosc i no hi havia ningú al carrer.
Era una veu molt estranya i no s’escoltava gaire bé, deia: “Moriràs, obre’m la porta’’, però ella no en va fer cas, va pensar que era una broma entre veïns. De cop piquen al timbre i apareix un senyor amb un passamuntanyes i un ganivet gran. La noieta va morir al terra de casa seva. Dies després van atrapar l’assassí i va morir a la presó.

Lua Roca_3r D EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA

Són les vuit, sóc a la parada de l’autobús, com cada dia a la mateixa hora. Avui m’he llevat, he esmorzat un suc de taronja, com cada dia. Tot com cada dia. Quan m’estava prenent el suc he tingut un pressentiment, alguna cosa canviaria la rutina d’aquell matí. Falten només cinc minuts per a les vuit, agafo la motxilla i surto corrent de casa. Continuo amb el meu pressentiment. Són les vuit, ja estic a la parada, fa fred. “Hola”, em va dir l’home del barret que cada dia a la mateixa hora era allà com jo. Llavors vam començar a parlar com vells amics retrobats després de molts anys. Era aquest el meu pressentiment?

Mónica Hilario_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Encara queden 23 minuts. 23 minuts més envoltat de desconeguts, 23 minuts més fent-me tirabuixons als cabells i,  comprovant que estic sol. Després de l’accident, d’aquella pèrdua… Soledat, tristesa. Amb aquests factors es defineix la meva vida. Sóc la peça d’un puzle equivocat, aquella no la pots posar, ja que ni els tons ni els motius concorden. Vaig començar a construir un mur al meu voltant. Temps passats ja que no tornarien. Llibertat perduda. Quan la mort et cerca, només et quedes tu. Quan els altres et tracten com un pobre malalt i el ferro de la teva cadira és el teu únic amic, saps que has deixat d’existir per als altres.

Judith Garcia_4t C EA 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’esperança no és somniar en allò que és possible, sinó tot el contrari. Quan una persona té esperança corre el risc que allò que esperes mai arribi. L’esperança és creure que trobaràs un petit brot d’herba enmig del desert. L’esperança és una virtut encara més important que la sort. Només és qüestió de tenir una mica de fe i pensar que les coses aniran millorant. Es diu que l’esperança és l’últim que es perd, ja que quan creguis que tot està perdut, veuràs aquell raig de llum que et dóna més força per a continuar. L’esperança és allò a què algunes persones s’aferren quan veuen que tot s’ha acabat.

Leila El Massaoudi_4t C EA 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

Encara recordo el dia que vas morir, el 7 de gener del 2013, una data que mai oblidaré. Et recordo en aquell llit, a la planta -2 de l’hospital de cures intensives. Eren els últims minuts de la teva vida. Volia despertar d’aquell malson. Però no era un somni, era una realitat, t’estaves morint. Els metges ja no sabien què fer, tu seguies lluitant, però ja no hi havia sortida. La teva malaltia s’havia estès. Ens miraves fixament, era un comiat. L’altre món t’esperava. Van desendollar la màquina. Ens vas deixar aquí, el meu pare acabava de morir. Et vaig tocar, estaves fred, la sang ja no corria per les venes, el cor ja no bategava.

Domingos Cerqueida_4t A INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Ja hi sóc, juntament amb els meus companys. Puc sentir la calor i la clamor dels aficionats amb les seves cançons de suport, des dels túnels del vestuari. Tanco els ulls, els torno a obrir. Els veig seriosos i concentrats, com de costum. Un petit calfred recor­re tot el meu cos de cap a peus. Falten escassos segons per pujar els dotze esglaons que em separen del ter­reny de joc. No sé què pensar, estic molt nerviós. Un mar de dubtes m’envaeix. Els segons van passant, i cada vegada queda menys i menys. Noto una estranya sensació d’humitat a la pell, i encara més, sento fred. Ma mare, em despertà del meu somni amb un gerro d’aigua freda.

David Vilanova_4t A INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Ella no surt del meu cap. Ella és l’única noia que em fa riure, que em fa sentir als núvols quan em mira o em somriu. Sé que això, que aquesta història és per sempre. Sé que estic enamorat perquè quan la miro el cor puja de batecs i la respiració es fa bastant més ràpida. Els ulls s’omplen de felicitat i la boca no pot deixar de somriure. Parlant d’ella puc dir que quan els seus ulls se m’apropen són més bonics encara, el seu somriure és gran i la seva presència et porta a un món perfecte. Parlant per telèfon, no puc deixar de pensar en ella i no surt mai del meu cap. L’estimo, i sé que per ella posaria el món als seus peus cada dia.

Ioana Escaler _4t A  EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

La Maria tenia 15 anys i era adoptada des dels 2. Al seu pare li havien detectat càncer de pell feia anys però la Maria mai l’havia vist tan malament i tan deprimit. L’Enric era un home d’esport, vivia per la muntanya i per la seva filla. Ella no suportava que anessin passant els dies i el seu pare, que l’havia fet somriure des del primer instant que el va veure, empitjorés minut a minut. La Maria no podia perdre el seu pare, no podia perdre la persona que li havia ensenyat tot el que sabia: caminar, escriure, parlar, viure, estimar i gaudir de la vida. Tenia tanta por, tanta por de perdre la persona que s’estimava més en aquest món.

Paula Camps_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER
Ara que no hi és últimament les coses han estat canviant molt. Les primeres setmanes després del comiat em sentia absent. Més tard vaig entendre que era ell qui no hi era. Se’n va anar i he hagut d’aprendre a viure cada dia amb aquest buit. Un buit que mai ningú no podrà reemplaçar. El temps passa molt de pressa i ens adonem que hem perdut algú quan ja és massa tard. Com m’acostumaré ara a aixecar-me cada matí i veure que no hi és? Si alguna cosa he après aquests darrers mesos és que s’ha de viure la vida, no com si fos l’últim dia, o el primer, sinó com si tinguéssim tot el temps que desitgéssim per fer allò.