Menors de 15 anys

Marc Balaguer_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Sóc en Hans i visc a Berlín. Era el 13 de juliol de 1945 i per mala sort érem alumnes d’escoles d’Alemanya. Darrerament l’ambient que hi havia a casa i a l’escola era estrany, suposo que era per l’avançament de les tropes americanes sobre la frontera Alemanya. A mi la guerra no em preocupava, mira que hi tenia familiars allà. A classe, últimament tothom em volia parlar dels horrors de la guer­­ra perquè jo pensava que no era tan greu. A la tarda érem a classe i de sobte vam sentir una explosió, vam sortir a fora i vam veure el cel tacat de negre; eren avions. En aquell moment vaig veure els horrors de la guerra.

Daniel Barreiro _3r C INSTITUT ESPANYOL

Em vaig llevar, vaig esmorzar i vaig anar a agafar el bus. Semblava que aquell seria un bon dia: assignatures bones, sense exàmens i sense que ningú no t’espatlli el dia. A un quart de nou van començar les classes i allò que no pensava va ocórrer. Em va arribar un missatge que deia: “El gos s’ha escapat per la muntanya i no el trobem enlloc.”
Nerviós, vaig pensar què faria sense ell, aquell animaló que en entrar a casa sempre em feia una bona rebuda i que em llepava la galta quan estava trist. Sortosament, al cap d’una hora, un altre missatge em deia: “L’hem trobat, no et preocupis.” Gràcies per no haver-te perdut per sempre!

Ana Segovia _3r C INSTITUT ESPANYOL

Després d’haver passat tant de temps fora, tornes al lloc on vas viure els teus primers anys, tota la infantesa; allà hi tens tots els records. Experimentes una sensació molt estranya i sorprenent: veure-ho tot i no reconèixer res perquè hi ha hagut reformes o perquè, simplement, no te’n recordes. Però a la vegada sents que estàs a casa encara que res sigui igual. On hi havia un descampat per jugar ara hi ha un edifici modern i lluminós… Tot ha canviat. És una pena que sigui així. Trobes a faltar allò que et feia feliç; però s’han d’acceptar les coses tal com són. Ens cal viure i recordar aquells moments que tant ens agradaven.

Ainhoa Linde_2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

“Papa! Papa! Ja sé on ets! La mare m’ho ha explicat tot. Sé que ets mort, que no tornaràs mai… Però sé on t’he de buscar! Vinc a veure’t. Tinc tantes ganes de parlar amb tu! Vull que vegis els meus cabells, encara més pèl-rojos!”, pensava el nen que, corrent, no vigilava la carretera. Va arribar al cementiri. Un senyor de pell pàl·lida i pèl-roig l’esperava, els braços oberts. “T’estimo, papa. Mai més et perdré”, va dir-li el petit abraçant-lo. “No, marrec, mai més ens separarem”, li va contestar l’home amb un somriure. Un pensament trist li va recórrer la ment. Enllà, una sirena ressonava i una vídua plorava la mort del seu fill.

Josep Vizcaino_2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

No us heu parat mai a pensar, què passaria si perdéssiu el bolígraf? Us arrisqueu a morir… Si el perds, no pots agafar els apunts necessaris per estudiar els exàmens. Llavors els suspens sí o sí. I… si els suspens, no tindràs una feina… ja que avui en dia et demanen uns estudis mínims. I si no treballes, no pots obtenir els diners necessaris per als teus béns, ni per menjar. I vet aquí on acabat tot… perquè si no menges et mors de gana. I ja està. Us adoneu? Conclusió: “No perdis el bolígraf perquè pots arriscar-te que la teva magnífica vida s’acabi.” Les coses més insignificants compten, tot és una cadena a la vida.

Adriana Duarte_3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Les fulles començaven a caure, el vent bufava i la gent s’amagava a casa pel fred que començava a fer. L’estiu s’havia acabat. Malgrat el que havia passat aquelles setmanes entre tu i jo, tot continuava igual. Igual de lleials, igual de confidents i malauradament, igual d’amics. Tampoc tenia el dret d’estar trista. Tu continuaves al meu costat protegint-me i fent-me somriure. Però feia mal que no fos jo la que et demostrés amor, feia mal estar al teu costat però alhora no tenir-te, i el que realment feia més mal era saber que el que més havia desitjat, ho havia tingut… però se m’havia escapat de les mans.

Àngela Latorre_3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

El moment més feliç de la meva vida va ser quan vas néixer. Vaig veure la teva cara i tot aquell dolor va valer la pena. Jo era conscient que allò encara no havia acabat. A l’hospital em van dir que hi havia un problema amb el part. Vaig preguntar que si tu estaves bé, que era l’únic que m’importava, em van dir que sí, que el problema era meu, que m’estava dessagnant i que no podien parar l’hemorràgia. Res a fer. Ara tindràs divuit anys, el teu pare t’haurà donat aquesta carta. Espero que tinguis una vida plena i que trobis algú que et cuidi tant com el teu pare va fer amb mi.

Ana Bernardo_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Per què deixem que la por domini la nostra vida? Per què deixem que els nostres somnis es facin més petits cada vegada que deixem que la por es faci més gran? Per què deixem que un número a la balança sigui més important que el nombre de cops que somriem? Per què ens queixem del món en el qual vivim si després no fem res per canviar-lo? Per què deixem que algunes persones perdin la vida per culpa dels comentaris de la gent? Per què deixem que el sofriment i la mort d’un animal siguin la nostra diversió? Per què no fem alguna cosa per començar a ser feliços d’una vegada?

Joana Sousa_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Les dues de la matinada. S’escolta la porta de l’entrada obrint-se i jo, ràpidament, em fico al llit. Sento passos cap al menjador, on la meva mare està estirada esperant que arribi mon pare. Sento crits. És l’hora. Em tapo el cap amb la manta per no sentir res. Vull adormir-me i escapar de tot això. Però torno a sentir els crits dels meus pares discutint, sento la por de la meva mare. Sento com l’alcohol s’apodera del control del meu pare i fa que deixi de ser un home. Cada crit, cada cop, cada insult, cada amenaça, cada humiliació fa que senti com la por de ma mare la consumeix. Ja sento els passos cap a mi. Ara em toca a mi.

Alba Raad_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordes aquells temps? Sí, abans de créixer. Quan volar significava gronxar-se molt ràpid? Quan estimar era solament una paraula? Quan protecció era utilitzar casc per anar en bicicleta? Quan el pitjor càstig era menjar el plat que detestaves? Quan solament estimaves als teus pares? Quan les espatlles del teu pare eren el lloc més alt del món, i la teva mare era la persona que més admiraves en aquest planeta? Quan el teu pitjor enemic era el teu germà? Quan el dolor més fort que tenies era el d’un blau que t’havies fet jugant amb els amics. “Adéu” simplement significava “fins demà”. Tot això ja s’ha acabat. Hem crescut…

Gemma Obiols _3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

El dia que el Sol escalfi massa la Ter­ra, que l’espècie humana ja no hi pugui viure, hi haurà algun altre planeta on la nostra espècie pugui seguir reproduint-se? Aquest dia arribarà i ens hi hem de preparar! A nosaltres no ens afectarà, a la propera generació tampoc, ni a la següent, però hi haurà un dia, no gaire llunyà, en el qual malauradament aquest fenomen es reproduirà. Avui en dia, els nostres científics ja estan començant a tractar aquest tema. Ajudem-los a investigar, interessem-nos-hi perquè aquest fenomen monstruós no ens afecti tant i que totes les futures generacions puguin ser salvades i viure en pau, com la nostra.

Gemma Calsina _3r C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Jo creia que la meva vida no era gaire interessant, que era normal, el dia de cada dia. Tenia moltes idees sobre què volia fer en la meva vida: havia pensat escriure algun llibre sobre mi, però quan hi pensava res sobre mi no em venia al cap; per què?
Fins que les frases d’algú em van canviar la vida: has de ser el protagonista de la teva pròpia vida, has d’actuar com si tu i només tu fossis l’única. I jo em vaig parar a pensar: “Això és un joc? I si l’única real aquí sóc jo i els altres solament són producte de la meva imaginació?” Encara ara, que sóc vella, no sé la resposta, i millor, perquè el fet de no saber és el que et dóna ganes de viure.

Ivo Call Guirao _3r C ES 2A ENSENYANÇA ORDINO

Per començar un ha de saber què vol, què és el que li agrada i què vol arribar a ser. En realitat tots volem el mateix: ser rics sense fer res, perquè veiem gent amb diners i tots pensem que deuen viure bé, amb luxes, molts viatges i diners. Però no ens enganyem: ens pensem que això és vida? A la vida has de fer el que t’agrada, però has de saber que mentre tu estàs dormint, segurament hi haurà algú altre estudiant pel mateix que tu vols ser. No siguis realista perquè els grans invents no ho són; per exemple, qui es creu que l’inventor del vaixell, que és un tros de metall flotant que transporta persones, era realista? Sigues feliç.

Fàbia Mendes _4t B INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Tot comença amb una il·lusió que va creixent desmesuradament amb el temps. Cada vegada que estàs amb ell tot sembla perfecte, estàs als núvols, et deprimeixes si no el veus, res és més important que ell. L’amor és cec, tant que et fas la sorda quan algú diu que estàs equivocada, que quan et menteix ni te n’adones, que deixes de parlar amb els teus amics. Sents coses que mai no havies sentit, penses que és la teva ànima bessona però, de cop i volta, les coses canvien. El sentiment es refreda i tot s’acaba. Plores molt fins que apareix una altra persona i tot comença de nou.

Andreia Almeida _4t B INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Quan creus que tot va en el sentit equivocat, que la teva vida està naufragant… de sobte, succeeix. Apareix algú amb el típic ‘’Hola :D‘’, i, sense adonar-te’n, es torna cada vegada més important per a tu, sempre està al teu costat i això t’encanta, t’ajuda en els teus pitjors moments, et fa sentir bé, de fet, amb cada nimietat somrius i així t’adones que t’està injectant una droga potent que et fa dir car­rincloneries i estar com ximple… una dosi d’amor. Sí, aquest sentiment que diuen els adults conèixer més i que a la nostra edat no és un sentiment realment tan conegut. Sincerament, l’edat no hi té res a veure. I estic segura que tu ja has viscut una història.

Mònica Barbosa _3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan tots érem petits i anàvem de viatge, tots dormien excepte tu i el teu pare. Tu només et fixaves en la carretera i pensaves que el teu pare era el millor. Com podia conduir de nit? Havia de tenir algun poder. Sempre he volgut ser com ell, conduir o caminar en la foscor. I si el nostre pare se’n va? Què farem? Sentir-nos orgullosos i agafar el cotxe amb precaució com feia ell. El nostre pare sempre hi serà, ens protegirà allà on sigui i sempre ens estimarà. Però quan ell marxi una gran part de nosaltres morirà i no sabrem afrontar aquest mal. Tots els que tinguin un pare que el tractin bé perquè de pare només n’hi ha un, no dos.

Bruna Gonçalves _3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

La felicitat és la base de la vida. No tot­hom la veu i la sent de la mateixa manera però tots volem ser feliços. La veritable felicitat no consisteix a tenir-ho tot, sinó a no desitjar res. El que realment ens fa feliços és compartir un moment de la teva vida amb algú que estimes, fer un camí llarg amb un amic i que et sembli curt, que soni la teva cançó preferida, que et diguin, xiuxiuejant, t’estimo, el sabor de la xocolata, caminar o córrer sota la pluja, aquella abraçada en un dia de fred, o aquelles estupideses que fas quan ets amb els amics. Aquestes són les petites coses que ens fan valorar la vida i que ens agraden a tots.

Núria Queirós_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
Tanco els ulls i començo a pensar. Trobo que la gent d’avui en dia és molt diferent de la d’abans. Ara l’únic que fem és estar davant d’una pantalla i observar-la. No ens adonem que a part de tornar-nos cecs ens estem perdent moltes coses.
Avui en dia només ens preocupem pel que passa a la feina, per comprar-nos un iPhone, un ordinador, unes Timberland… i no valorem les coses. Ara no ho notem, però més tard ens adonarem que hem de canviar. Ja que acabarem per no veure sortir la llum del sol i ens distanciarem de la família i els amics. No els veurem personalment, sinó en una simple imatge que acabarà caient en l’oblit.

Sofia Romero_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Sóc a la platja. La sorra és blanca com la neu. Em dirigeixo a la vora de l’aigua per poder-me refrescar i poso els peus dins l’aigua. L’aigua puja per les meves cames, aquella sensació em recorda a la meva infància amb el meu avi. Una sensació de tristesa estranya, que em feia recordar moltes coses. Em poso a plorar, les llàgrimes baixen per les meves galtes i arriben a la meva boca. Tenen un gust salat com l’aigua de la platja.
Després, torno a casa i faig la maleta amb una altra mentalitat: és igual on estiguis i el que pensis, viu la vida a l’extrem i fes la teva, només així aconseguiràs el que et proposes.

Laura Fernández_2n A LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig néixer en una família humil, amb divuit anys em van enviar a treballar a la fàbrica de Barcelona. Cada diumenge em dirigia a l’estació de França amb la intenció d’agafar qualsevol tren, solament volia escapar de la meva vida. Un matí allà es trobava ella asseguda tenia la pell daurada i el cabell fosc. Vam trobar-nos durant un mes, però un element impedia el nostre amor, ella estava compromesa. Un diumenge vam agafar el primer tren a l’estació de França. El tren ens va portar fins a Roma, on vam viure deu anys fins que la mort la va sorprendre. Avui, com cada diumenge, porto el nostre fill a l’estació per recordar el meu amor.