Menors de 15 anys

Sara Cáceres_4rt A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sé que res serà igual quan passis la porta. Sé de bon tros que et necessitaré més que mai i que no hi seràs per regalar-me un somriure, per abraçar-me i mirar-me als ulls o per agafar-me la cara i fer-me un petó. Sé que et trobaré a faltar com no he trobat mai a faltar ningú, perquè has estat tu qui, en aquest poc temps, m’ha fet sentir especial. Has estat tu la raó per la qual m’aixecava amb un somriure a la cara i desitjava arribar mitja hora abans només per poder romandre al teu costat, una estoneta més… Tu ets la persona a la qual em podria passar el dia mirant i no me’n cansaria mai, simplement perquè t’estimo.

Montse Da Cruz _3r E EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Realment, apreciem el que tenim? Mira’t, cada dia tens l’oportunitat d’aixecar-te del llit, vestir-te, anar a l’escola i veure els teus pares i germans. Tens un ordinador, un mòbil i un armari ple de roba i sabates. Tampoc et falta el menjar. Però algun cop t’has parat a pensar en les persones que no tenen la sort de tenir una vida com la teva? La gent pobra o la gent malalta? Mentre els teus somnis són coses materials, com un mòbil nou, ells somien de menjar o que es trobi la cura contra el càncer. No tots els somnis són materials.

Rita Gamito _3r E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Hi ha una cosa que tots tenim en comú. És una cosa que no segueix cap religió, no té edat, no té color de pell, no segueix cap norma: la música. Només amb una lletra i una melodia ens pot emocionar, ens pot fer plorar, ballar, saltar, cridar, somriure, cantar… És la que m’acompanya en tot moment. És la que em fa sentir sensacions que mai havia sentit. La que sempre m’entén. La que m’ajuda a seguir el meu somni. La que m’ajuda a expressar-me. Simplement, la música.

Karima Najem _3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa un temps vaig anar a ca la meva tieta. Va començar a banyar el meu cosí i ma germana també va voler entrar a la banyera per jugar. Van agafar joguines i van començar a esquitxar-se i a riure. Però entre les joguines hi havia una pila petita, de la mida d’un moneda, i el meu cosí se la va empassar. Vam haver d’anar a l’hospital i d’entrada van dir-li que només eren angines, res greu. Al cap d’una setmana, vam veure que no podia respirar. La pila s’havia obert i l’àcid que contenia hauria pogut ser letal. Va haver d’estar-se un any a l’hospital, entubat. Avui però ja ha passat tot i afortunadament ho puc explicar com una anècdota!

Tamara Pires_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

La Carlota tenia 12 anys quan va perdre la seva mare en un tràgic accident de cotxe. El seu pare, el senyor Casamanya, un dentista reconegut, volia refer la seva vida i es va enamorar d’una altra dona. Malgrat que tothom té dret a tornar a començar, la Carlota no volia acceptar aquella relació. No era egoisme, era senzillament que aquella pèrdua quan era una nena li havia fet molt mal i ara, amb 16 anys, ja adolescent, no entenia que el seu pare estimés de nou.
Després de mentides, d’enganys i de fer la punyeta a l’estimada del senyor Casamanya, la jove Carlota va acceptar que el seu pare fos feliç.

Marc Pallarés _3r B 2a ESCOLA AND. ORDINO
A la vida se’ns plantegen moltes decisions: des de triar quina roba ens posarem fins a decidir quin camí agafarem en la vida. Sents ràbia, dubte i inseguretat, busques la millor opció de les que se’t proposen, però sempre acabes trobant un defecte que continua provocant una incertesa emprenyadora i enutjosa. El pitjor de tot és que, en realitat, no decidir-se és una pèrdua de temps, perquè al final, triïs el que triïs, si tu ho desitges, t’acabarà sortint millor del que et pots imaginar. Una de les vegades que he patit aquesta indecisió és amb aquest microrelat, que encara no sé sobre quin tema serà, però ja l’he acabat de redactar.

Helena Esteban _3r B 2a ESCOLA AND. ORDINO
Jugaven en aquella casa tan tenebrosa i desconeguda. Ella era prou valenta per amagar-se sola en algun indret d’aquell lloc. El seu germà va entrar en una sala il·luminada i espaiosa, va fixar la vista en el vell i fosc armari que s’hi allotjava. Va pensar que la ingènua de la seva germana s’hauria amagat en aquell lloc tan evident. En el buit que hi havia entre les portes del moble, hi va veure l’ull blau i gran, l’olor suau i perfumada que desprenia la nena, i fins i tot s’hi dibuixava una petita boca amb una expressió singular: d’una segura derrota. Finalment, ell va somriure decidit i va obrir l’armari… No hi havia ningú.

Neuza Torres _2nd C/D/E (4) LYCÉE COMTE DE FOIX

Mai saps què fer, o què dir i sobretot quan et demanen de fer un microrelat i no et ve cap idea al cap. Intentes començar a escriure, però segueixes sense inspiració, cada cop tens més caràcters, i això t’anima. Veus el teu petit text augmentant, fent-se gran a poc a poc. Però i què? Encara et falta més de la meitat, i ja has escrit tot el que podies haver escrit sense tenir inspiració. Penses. I tornes a pensar. Però res. Segueixes com al principi, veus els teus companys que escriuen, escoltes tots els teclats dels ordinadors, i tu aquí… Fent un microrelat, descrivint els teus pensaments. Et falta poc i ara sí, ho pots dir: acabat!

Amèlia Cruz _2nd C/D/E (4) LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic nerviosa. Totes les noies van d’un costat a l’altre. Unes, assagen. Altres, es maquillen. La professora no para de cridar: ella, està encara més nerviosa que nosaltres. Són les nou i la sala comença a omplir-se. Intento assajar però em quedo en blanc. La meva amiga m’obliga a tranquil·litzar-me perquè diu que la poso encara més nerviosa. Un silenci absolut apareix pels passadissos: el festival ha començat. “I ara, un fort aplaudiment per a les Seventeen Dance!”, s’apaguen els llums, s’aixeca el teló. Sense adonar-me, ja he començat a ballar. M’ho estic passant com mai: el públic crida, aplaudeix. Tot ha sortit a la perfecció!

Eduard Codó_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

L’últim raig de sol llisca per la cresta de les muntanyes. L’ambient és tens, els equips ja estan concentrats, una petita ventada sacseja les xarxes i agita la pilota, mentre els últims espectadors ocupen els seus seients.
L’àrbitre es posa el xiulet a la boca mentre els jugadors acaben d’escalfar-se i motivar-se. Tot està a punt. El prim so del xiulet trenca el silenci i la fredor d’aquella tarda. Llavors, una petita espurna encén els somriures del públic, la festa comença, l’afició xiscla, l’ambient s’omple de crits i ànims que els seguidors transmeten als seus equips. La pilota roda, l’ambient s’escalfa, aquí, el futbol triomfa.

Pedro Sánchez_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

La situació era crítica. El nostre cotxe penjava del pont. Començà a caure, de reüll vaig veure el meu amor platònic. El cor se’m va accelerar, no sé ben bé d’on vaig treure les forces però vaig sortir del cotxe, havia de salvar la meva princesa. Estava davant seu, sentia els seus crits. Es va aturar el temps. Vaig recordar el menyspreu amb què em tractava. Llavors vaig pensar que per què havia de salvar algú que no sabia ni que existia quan estava a punt de perdre aquells que m’havien donat la vida?

Laura Grande_4t B EA SANTA COLOMA

Fa uns dies, mirant fotografies antigues de família, van aparèixer alguns documents de gran valor sentimental, entre ells, el passaport andorrà de la meva rebesàvia, que va néixer a Andor­ra l’any 1876. Vam estar fullejant com eren abans els passaports i vam veure que a l’apartat “professió” posava “ses labors”.Vaig pensar que era injust que una persona tan lluitadora com ella que a començament del segle XX portava la gestió de la família i de la fàbrica de tabac familiar, no tingués cap altre tipus de reconeixement social. Sort en tenim dels esforços d’aquestes pioneres per poder canviar els costums de la societat actual.

Mariona Juárez_4t B EA SANTA COLOMA

Dilluns al matí, a la parada del bus, una nena espera. Aquella nena maca amb les galtes vermelles pel fred, el cabell despentinat en dos cues mal fetes, els ulls verds i les pestanyes mullades de tant plorar. Aquella nena fa veure que mira a l’altre costat de la  carretera esperant quelcom però l’únic que mira és l’horitzó, algun lloc ben lluny de la seva realitat, algun lloc on les famílies són felices i on els nens no han d’ocultar els ulls de vellut sota una cinta de cabell. Veu que arriba l’autobús, totes les esperances se li esborren de la ment i només li ve al cap que a les cinc en tornar una pallissa l’estarà esperant a casa.

Olga Molina_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan era petita la foscor no m’agradava gens. A les nits tenia por que sota el llit hi hagués algun monstre que em volgués fer mal. Ara que ja sóc més gran he entès que els pitjors monstres, els que fan més mal i que ens poden impedir avançar en la vida, som nosaltres mateixos, els “monstres interiors” contra els quals hem de lluitar. Amb el temps aquests monstres es fan més grans, més forts, potser més importants, però la nostra consciència, que es fa més sàvia cada segon que passa, crea armes. Cada vegada tenim estratègies noves per vèncer-los. Potser morim quan ja els hem vençut tots, quan no tenim res més contra què lluitar.

Maria Magdalena Ros_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

La Rosa era una noia molt simpàtica i guapa. Tot va començar el primer dia de curs. Ella estava contenta perquè aquest dia era un pas més cap a la maduresa. Però ella no es podia imaginar que aquest mateix pas seria un infern als seus ulls i per a la seva consciència. Van passar unes setmanes. Ella començava a estar més prima, i tot això a causa de les seves companyes, que li deien que estava molt grassa i que, si no s’aprimava, la deixarien sola. Passaven els dies i cada vegada era pitjor. Va passar de l’estadi de no menjar al de la humiliació pels companys. Ella ja no ho podia suportar més, i un dia va decidir acabar amb tot…

Guillem Urquijo_4rt D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Els adults ens diuen que no s’ha de mentir, però ens menteixen des que vam néixer. Quan som petits ens expliquen les històries del Pare Noel i dels Reis Mags, però, això diuen, és per fer-nos viure amb una mica més d’il·lusió. A mesura que ens anem fent grans anem descobrint un món ple de mentides, només cal mirar la TV o llegir els diaris. Algunes mentides, diuen, són inofensives, són per no ofendre els altres. La mentida és un mecanisme de defensa dels humans. Quan fem alguna cosa, els pares diuen: “Per què no m’has dit la veritat abans?” Sigui el que sigui, les nostres mentides són inofensives quan veus les mentides dels adults.

Tomas Standeven_4rt D EA2A ENSENYANÇA ENCAMP

Som l’any 2012. La nostra espècie s’està extingint a poc a poc. He perdut gran part dels meus amics durant aquests anys. Aquest món ja no és el que coneixia. Els grans boscos han desaparegut. Jo estic capturat dintre d’una habitació de vidre tan petita que em costa respirar. Trobo a faltar la meva casa. No sé quan temps podré suportar-ho. M’alimenten de rates cada quatre setmanes i només tinc una mica d’aigua per no deshidratar-me. Cada dia vénen una estona, m’observen i em fan ganyotes estra-nyes. No sé quin és el meu nom vertader, però ells, aquestes coses estra-nyes que em miren, m’anomenen serp.

Xavi Barragán_3r B ESCOLA ANNA M. JANER

Vaig mirar cap enrere, no hi havia res, com els altres cops… només sorra i més sorra. M’hauria d’haver quedat a casa i no buscar aquell oasi que ningú havia trobat mai. Deien que, si el trobaves, sentiries una veu dolça concedint-te tres desitjos. M’ho vaig creure. M’agraden les històries d’aventures i tresors. Allà, a la llunyania, es veia una taca verdosa.
Seria l’oasi? Ningú l’havia trobat i jo sí? Impossible.
Era l’oasi! De cop se m’anà emboirant la vista i els ulls se’m tancaren. En obrir-los continuava estirat a la sorra, el sol ja anava de baixa i a la platja només hi quedava algun banyista disposat a fer l’última capbussada.

Àlex Fernandes_3r A ESCOLA ANNA M. JANER

La mort és una cosa que desconeixem, quelcom que no podem veure ni tocar, però sí sentir, ens fa por quan s’acosta i quan veiem el que passa arreu del món. La mort és quelcom tan desagradable, tan fosc…
A ningú li agrada veure com desapareix aquella persona tan estimada, tan especial, tan necessitada al teu món. I t’adones que faries tot el possible per tornar-la a veure i a abraçar, per tornar-hi a parlar, per dir-li  per últim cop que l’estimes, que sense ella no faries res en aquest món, que ella és qui et sosté amb les seves mans ara i aquí. I et vénen ganes de dir-li, amb sinceritat, que és l’única raó per viure.

Maria Gómez_4t A EA SEGOAN ENSENYANÇA ORDINOo

Vaig caminant per aquest desert d’amor, rodejat de sentiments, passió i desig. Mai hauria pensat que es pogués estimar tant, que les paraules es fan reals, i que una mirada és un món. Per tu, seria capaç de tot i de res, creuaria el món a mossegades per veure’t, seria la primera que s’aixecaria al teu costat cada matí, i t’estimaria fins que fes mal. El teu cabell castany, i els teus ulls mar­rons com la fusta em fan somiar dia i nit. Tot i així, he somiat mil cops la teva mirada, i encara no sé el que significa. Malauradament, tot això no podrà ser mai, perquè he descobert que les aparences no sempre enganyen, que no saps mirar a través de les llàgrimes, que no et podré tornar a estimar.