Menors de 15 anys

Eryk Navarro_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Eren les vuit del matí, em vaig llevar marejat però sobretot alguna cosa em molestava sense saber del tot què. Semblava un somni sense fi recordable. Em preparo l’esmorzar i trobo gust al menjar, només sento la presència d’ell a la boca, pertorbador. Al sortir de casa, dic adéu a la mare, però, sense raó aparent, ella fa una expressió d’horror, de tristesa. Espantat per aquell rictus surto de casa sense dir res més. Era un dia plujós i melancòlic, quelcom passava sense assabentar-me’n. De cop i volta, sento un gran calfred en recordar que ahir la mare em va enterrar i que vaig morir apunyalat fa dos dies. Ara entenc la mare…

Emma Berruezo_3ème C Lycée Comte de Foix

Jo vivia lluny, lluny de tot i de tothom. Et deus estar preguntant on visc, oi? Doncs, la veritat, estic al planeta Terra, però en un lloc que no saps que existeix. Nosaltres sempre hem aconseguit amagar la nostra identitat als humans, mai has dubtat de la nostra existència, a diferència de nosaltres. Jo, soc un tipus de ceba d’1 metre amb la mateixa intel·ligència que un humà, i em formo cada 10 anys en algun prat d’Àsia. El dia del meu naixement faig un forat fins a la nostra base i allà em trobo amb la meva família. Vivim més o menys sota l’Everest a 10.000 quilòmetres sota terra, però potser hi ha altres espècies com nosaltres.

Anna Machado Doblado_3r A EA 2n ensenyança d’Encamp

Es trobava al lavabo, se sentia sol i es pensava que ningú l’estimava. A l’escola intentava passar desapercebut, encara que els nois de l’escola, que es creien els reis del mambo, no paraven de passar-se amb ell. Sempre que li deien alguna cosa es refugiava en un racó a plorar. Ningú se li apropava, ni es preocupava per ell, cada dia se sentia més sol. Quan tenia algun problema no acudia a cap adult. Havia intentat passar d’ells, però cada dia era pitjor. Finalment, el noi, fart de tot, va decidir que no volia patir i amb una nota va fer que molts ulls s’omplissin de llàgrimes.

Martina Damian Gonzalez_3rA EA 2n ensenyança d’encamp

Ara esmorzo a la cafeteria més famosa d’Amsterdam. Ara prenc el te amb la reina Isabel. Ara passejo per la Puerta del Sol. Ara soc a l’Empire State Building. Ara soc a la punta de la torre Eiffel. Ara faig fotos de l’Estàtua de la Llibertat. Ara albiro des de la torre de Tokio. Ara menjo una sopa en un barri de la Xina. Ara gaudeixo d’una actuació a l’òpera de Sydney. Ara ballo en un concert a Corea del Sud. Ara visito el Taj Mahal. Ara creuo el Golden Gate Bridge. Ara escalo l’Everest. Ara miro una pel·li en un cinema de Broadway. Ara sopo als carrers de Tailàndia. Ara torno a casa a dormir perquè estic molt cansada.

Ivo Garcia_3r Col·legi Sagrada Familía

Un bon dia t’aixeques i penses que no tornaràs a veure la cara dels profes, que podràs anar a dormir quan vulguis, jugar i quedar amb els amics. Però tots sabem que això no és per sempre i intentem aprofitar cada segon. Estàs il·lusionat per anar a algun lloc de vacances amb els teus pares però saps que estaràs més temps a casa que en un altre lloc perquè els teus pares treballen i tots els teus amics encara estan fora del país. No tens altre remei que vaguejar tot el dia. I després d’estar dies i dies a casa els teus pares et diran que marxem. Anem a la platja però sols un dia. I sense que te n’adonis ja és hora de tornar a escola.

Adrià ORERA DOMINGUEZ_3ème H Lycée Comte de Foix

l dia 3 d’agost, quan em vaig llevar, vaig saludar el meu company d’habitació que tenia leucèmia. Jo tenia problemes de cor des del dia que vaig néixer. Vaig estar hospitalitzat quan tenia tres anys. Soc un apassionat del futbol i m’agrada molt veure partits de la selecció del meu país. El dia 4 d’agost és el meu aniversari i també el dia en què el meu germà i el meu pares van venir a visitar-me. L’endemà em vaig aixecar molt content, vaig començar a córrer cap a la recepció, amb ànsia. Quan van arribar, em van donar una entrada per a la final del partit entre Franca i Espanya. Però el dia del partit vaig patir un atac de cor.

IAN lORENTE MORALES_3ème H Lycée Comte de Foix

Estava fent el cafè per anar a treballar al torn de nit, com de costum, quan el llum es va apagar i no va tornar a encendre’s, pensava que era una broma, però vaig buscar els còmplices, no trobava senyals de vida. Un tro va sonar i se’m van posar els pèls de punta, en passar el bus de les nou fent amb les llums unes ombres estranyes, un acte reflex em va fer saltar de la por. El gat se’m va apropar a la cama, podia sentir el seu batec, els nostres batecs es van sincronitzar. Els dos teníem molta por, però nomes perquè som uns porucs, de sobte una altra llum va passar i el gat desaparegué, de cop un resplendor i res més que la foscor.

Martina Moles Cateura_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Primer dia d’escola, tot sembla normal. Ulls foscos, cabell negre, aspecte pàl·lid i tímid s’asseu al meu costat. No se l’havia sentit. Sona el timbre. Va massa ràpid; recull corrent els llibres i els posa a la cartera. Camina molt àgil. Jo, al seu darrere, m’adono que va a un barri abandonat i lluny del centre on no hi ha mai moviment pels carrers. S’endinsa a una casa gran, cridanera i amb les parets velles i gastades. I una enorme portalada de fusta sorollosa des de la qual, quan s’obre, s’observa un arsenal d’objectes antics i fulls de diaris per tot arreu. És molt estrany. Però tot té un perquè. Ell és diferent. Ell és un vampir…

Martina Muñoz Arenas_3r A Col·legi Sant Ermengol

Un dia caminant vaig trobar-me una ampolla, la vaig recollir i la vaig tirar a la brossa. Vaig continuar caminant i vaig trobar-me’n més i després més. L’únic que podia pensar era que aquest món s’estava acabant… Plàstics per tot arreu. Què farem ara? Em vaig preguntar.

Gerard Lomero_3r B EA 2a ensenyança Sta. Coloma

Cada cop estava més nerviós, quedava menys per començar. Quan va començar la cursa a la primera volta ja vaig punxar la roda. Sort que el meu pare em va veure i va canviar-me la roda molt ràpid. Vaig continuar competint, però al cap d’unes voltes vaig tornar a punxar la roda. Llavors ja no em quedaven rodes de recanvi. Sort que el meu company em va donar la seva roda de recanvi i vaig poder continuar gràcies a ell. Vaig acabar la competició. Després vam anar a l’entrega, però no vaig pujar al podi. Després vam tornar cap a Andorra, però a mig camí vam parar a sopar amb els companys d’equip. I el dia següent vam anar a entrenar.

Jordi Lima_3r B EA 2a Ensenyança Sta. Coloma

Hi havia una vegada un nen molt àgil, es deia Pepe. Un dia es va plantejar que podia aprofitar la seva agilitat per poder donar-se a conèixer. Es va presentar a Got Talent. Una vegada va arribar al càsting el van deixar passar. Uns dies més tard, va anar a l’escenari i va impressionar el jurat amb la seva agilitat i amb la seva flexibilitat. La noia del jurat estava pensant de donar-li el vot d’or perquè deia que la seva flexibilitat era increïble i única. Amb un minut de crits de vot d’or li va donar el vot d’or! Va passar directe a la semifinal! A la semifinal va donar el màxim del que ell sabia i va passar a la final…

Joel Vieira_3ème J Lycée Comte de Foix

Anava amb el meu pare a resar. Em  vaig posar a mirar l’estàtua de Déu… Em vaig agenollar i vaig tancar els ulls, i vaig parlar amb Déu. Quan vaig obrir-los, el meu pare ja no hi era. Vaig buscar-lo per tot arreu i no vaig veure’l enlloc. Tot era blanc i només podia veure l’església… De sobte, algú em va parlar. Era Déu! Em va dir que jo havia mort per un infart. No m’ho vaig creure. Vaig seguir Déu a un lloc on podia veure el meu pare. Vaig córrer fins a una habitació que era per a mi. I em vaig posar a plorar. Déu em deia que plorés i així ho vaig fer. El meu pare va anar a resar per mi i per la meva àvia… ell també plorava.

Leandra Trindade_3ème J Lycée Comte de Foix

Una neneta de cinc anys amb problemes de columna no havia sortit mai de l’hospital.
Els metges  van dir a la mare que la petita ja podia tornar a casa. La petita mirava cap al sol, amb llàgrimes als ulls de la felicitat que sentia en sortir de l’hospital. La nena sortia amb cadira de rodes però contenta de respirar aire i sentir els ocellets. La nena estava contenta perquè podia veure tot allò que s’havia perdut durant cinc anys. La petita s’anava agafant als mobles mentre la mare se la mirava entristida i l’alçava abraçant-la i fent-li petons. Provava de donar-li ànims…
Al cap de sis anys, ja podia caminar com tothom.

Mireia Albà_3r E EA segona ensenyança d’encamp

Ja estic pensant en els meus 18 anys. Faré el meu primer viatge sola, únicament amb les meves amigues. No tinc clar el lloc. Penso en Eivissa, Grècia… Hi ha tantes opcions! El que sí que tinc clar és que el gaudiré. Penso en el viatge, i automàticament recordo l’escapada que vaig fer, ara ja fa un any, amb els meus cosins. Aquella sortida va ser la millor. Esmorzàvem i tan aviat com podíem, corríem a la platja per jugar a vòlei. No fèiem res de l’altre món i les hores semblaven segons. Aquella experiència va ser la llavor que havia donat fruit i ara només veia el moment de provar l’experiència de viatjar sense pares.

Marco Anjelo Canlas Castañeda_3r E EA segona ensenyança d’encamp

Casa meva és l’últim lloc on em ve de gust estar. Allà em trenco. Només puc sortir-me’n si no hi torno. De tant en tant, trigo encara més a tornar a casa. Estic més relaxat quan no estic allà. Ja no hi vull tornar. Prefereixo morir a fora que viure un altre minut a casa. Intento no pensar-hi, però tinc aquell lloc gravat al cervell. Aquell mal estar m’ha quedat gravat a la pell. L’únic que em fa passar l’estona són els amics. Amb ells oblido, per moments, que hauré de tornar-hi quan es pongui el sol. Ric, corro i sóc jo mateix. Quan tothom marxa, torno a la realitat. Sento un soroll que em treu del llit.

CAETANO ALLANDE PUGA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un tarda d’estiu, estava a la piscina del Serradells amb tres amics, tots volíem un bon gelat. Preparo els meus diners, agafo la cartera amb les meves monedes d’1 euro. Anant cap al bar ensopego i em cauen les monedes a la piscina, no volia torna a mullar-me, estava rient per no plorar. Em llenço a l’aigua de cap amb les xancles i tota la resta, agafo els meus dos euros i vaig a comprar aquell gelat que tant volia. Just compro el gelat i també cau a terra, tots els amics comencen a riure, i jo també. la cambrera em veu i decideix donar-me un altre gelat. Després d’aquell dia tan dolent, vaig haver de dormir tot el dia següent.

Alexia Viladot_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Em vaig enamorar la segona setmana de setembre d’un nen nou. En aquell moment vaig sentir papallones a l’estómac. Des d’aquell dia estava cada dia pensant en ell. Els dilluns volia anar a l‘escola només per veure’l. Fins que un dia vaig decidir declarar-me per l’Instagram, i no va sortir com planejava. No em va contestar, ni el visto em va deixar, així que em vaig desil·lusionar. Però un dia, una amiga li va dir que el volia conèixer i va acceptar. Em vaig ficar molt contenta. Quan vaig arribar a casa, li vaig enviar el missatge. Em va contestar, em vaig ficar a plorar. Al final vam ser amics. Aquell dia va ser genial. Gràcies.

Marta Carmona Tor_3r C Col·legi Mare Janer

Des del dia que vaig obrir els ulls per primer cop recordo que tu eres al meu costat. Cada dia quan em desperto tu ets allà, mirant-me. Esperant que vingui plorant per poder-me consolar, que em cuidis. No podria imaginar un dia sense tu, sense veure’t, sense notar les teves càlides abraçades i els teus dolços petons. Seria un dia trist, fosc, negre, com un dia infinit.
Ara, de sobte, tot ha canviat. Em desperto i no et puc tocar. T’aixeques i no em mires. Et saludo i no em respons. M’esquives, m’ignores. Què t’està passant? Seus a taula per esmorzar i només poses el teu cafè. Mires al mòbil una foto meva i et poses a plorar.

Judith Badia Yáñez_3r C Col·legi Mare Janer

Ja està, ja havia passat, tot s’havia enfosquit, m’havia quedat incomunicada. Havia parat de brillar i ja no ho faria mai més. Amb nostàlgia per totes les converses perdudes i tots els moments que havíem passat junts, me’l vaig guardar a la butxaca. Estava fred i moll. I és que sincerament tot havia estat culpa meva. Aixx! Si li hagués fet cas a la mare… res d’això no hauria passat. Si és que les mares solen tenir raó, i en el meu cas, la meva en tenia. –Judith, no el portis amb tu quan vagis a esquiar, que ets una sapastre! Hauríeu hagut de veure la meva cara de beneita quan em va caure el mòbil des del telecadira.

Martina Flix_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Avui en Joel ha anat a una sortida escolar, on han parlat d’una època on no s’havien de portar mascares per respirar i on es veia bastant verd i blau al voltant de les ciutats… Parlaven d’un verd, un verd que venia de la natura, però ell no s’ho sap imaginar. Encara no és capaç d’imaginar-se el que els monitors descrivien com a terra de color verd, cels que no fossin grisos, i aigües que no fossin marrons. Parlaven d’una època on existia una cosa molt estranya anomenada neu. Una cosa molt freda, blanca i tova. També deien que hi havia blocs de gel sobre el mar i l’oceà, i no sobre els refrescos, perquè no els feia falta…