Menors de 15 anys

Lidia Rosales Polini_3r A Col·legi Mare Janer

M’encanta recordar aquella olor de xocolata calenta que feia la meva àvia cada dissabte al matí. M’encantava el somriure que se’m dibuixava a la cara al veure’m reflectida al mirall i notar aquell bigoti negre que tan a gust em llepava. Me’n recordo del pare entrant per la porta amb els xurros a la mà mentre cridava: “A la taula i al llit…” Me’n recordo de les moltes vegades que era a casa de l’àvia veient aquella pel·lícula que a mi tant m’entusiasmava. Me’n recordo d’aquelles paraules tan maques que la iaia em deia, mentre m’acariciava les galtes. Me’n recordo de tantíssimes coses que, fins i tot a vegades, m’oblido de moltes.

Ana Afonso Ferreira de Almeida_3r A Col·legi Mare Janer

Moltes vegades els va sentir cridar, un amb l’altre a veure qui alçava més la veu. Els escoltava dir-se les pitjors coses que es poden dir. I jo… allà, a la meva habitació plorava sense parar. No podia dir que eren els pitjors dies de la meva vida, perquè tots els dies eren iguals, un darrere l’altre, i jo cada dia podia menys amb aquestes discussions. Em costava  tornar a casa pensant que em trobaria les escenes de cada dia. Ells s’estimaven molt, però no podien conviure junts, pensaven coses distintes, xocaven en moltes coses. Jo pensava només en una cosa, desaparèixer, per no tornar a sentir-los cridar i veure’ls plorar.

Romina Bentancurt Deus_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA d’Ordino

Vestit d’home elegant, rellotge car i fent com si fos el centre d’atenció. Fent el fatxenda mentre entrava a l’ascensor. Pressionà el botó de la planta baixa. Mirava el número dels pisos i sentia cada pis que baixava. No podia ser, s’havia aturat! Era increïble! No li podia estar passant això. Una gota de suor li baixà pel front. Cada vegada s’estava posant més nerviós. No sabia què fer. Què s’havia de fer en un cas així? Mai li havia passat. El seu cor bategava a gran velocitat mentre s’obria la porta. Déu meu! Era ella. La noia del 3r el portava boig, era tan bonica que li venien ganes de cridar i demanar-li matrimoni allà mateix.

Marcel Bartumeu Rametol_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Des de la finestra, aquella finestra rodona, podia observar tot Nova York, unes vistes apassionants. Podia veure tot Manhattan, a plena llum del dia, el sol reflectint-se en edificis tan icònics com l’Empire State Building o el Rockefeller Center. També veia el Central Park. Estava com en un somni, escenaris de pel·lícula que portava mesos, anys, esperant per veure. Era el viatge de família pel qual havíem estat estalviant tant. Ho havíem preparat tot: hotels, visites, vols… era el viatge de la meva vida. Però tot el que és bo s’acaba i un fort impacte contra aquelles bessones va acabar amb l’A320 en què viatjaven els meus somnis.

IAN GRAU JAMILOUN_3ème H Lycée Comte de Foix

Fa tres anys, vaig començar l’snowboard. Com que no anava  gaire segur, vaig provar de fer una classe particular. Al principi, no parava de caure. A poc a poc anava tenint més equilibri i més confiança. Durant aquesta hora, no havia après res, però havia notat que en podia aprendre i un o dos anys després passar-m’ho bé. El meu primer any va ser catastròfic i em notava sol, ja que tots em queien malament. A meitat de temporada, va arribar un nou nen que es deia Iu. Mai havia escoltat aquest nom, però era simpàtic. Ja porto tres anys amb ell i tenim molta confiança. Fins i tot, podria dir-li millor amic, però malauradament viu a Barcelona.

HUGO GAUTHIER DIET_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Era l’any 2287 i feia uns vint anys que havien descobert que nosaltres, els humans, estàvem controlats per una altra espècie, una espècie que encara no coneixíem. Ens controlaven des d’un altre planeta, d’on ens feien fer cada moviment, creaven cada pensament. La NASA va observar, gràcies a les noves tecnologies, aquest planeta llunyà i fins i tot va poder veure aquells éssers. Des d’aquell descobriment va haver-hi força hipòtesis: l’una deia que érem un experiment per a ells, per saber qualsevol cosa que els servís o que ens havien fet migrar cap a la Terra feia milions d’anys. Però la pregunta era: què érem i per a què servíem?

Joan Cortés_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA d’ordino

Tothom s’ho esperava. Era un dia molt fred; estava tot gelat. Els esquís xocaven entre ells, el cor anava molt de pressa i els meus ulls anaven directes al salt. No les tenia totes, però què podia anar malament? En un tres i no res m’havia canviat la vida. Diagnòstic: tíbia i peroné de la cama dreta fracturats. Plorava de ràbia, no de dolor. Un munt de pensaments em venien a la ment: podria tornar a caminar? Què dirien els meus pares quan se n’assabentessin? I els companys? Els dies a l’hospital es van fer eterns. Mirar per la finestra i veure la gent caminar era molt cruel. Finalment, i després de molt treball i esforç, torno a caminar.

Abel Contreras_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Entro a la meva habitació i preparo la maleta. Avui és un dia especial perquè començo una nova vida a Espanya. És la primera vegada que surto del poble. És tot un repte. Somric quan passo pels carrers i veig coses noves. Parlo amb gent, em diverteixo. Fins i tot m’he enamorat. Avui és dissabte, i em sento trist i sol. Vull tornar a casa. Començo a córrer i crido al cel que vull tornar a casa. L’endemà al matí, la mare em crida per esmorzar. Què hi faig, aquí? –pregunto–. Ahir vas tornar de l’escola i vas anar directe a dormir. Quan vaig comprendre que era un somni em vaig alegrar de ser a casa. Ja tindré temps de fer-me gran.

Nayara Del Rio_3r ESO Col·legi Sagrada Família

Tothom confiava en nosaltres. La parella perfecta, deien quan ens veien pel carrer, sense saber que  teníem problemes. Tot estava bé. D’un dia per l’altre tot s’acaba, et trobes que la tarda anterior estaves rient amb ell i l’endemà plorant inútilment perquè ja res tenia solució. Encara recordo el primer dia que el vaig veure, aquella tarda d’estiu passejant per la platja. Quan vam parlar per primer cop, recordo el nostre primer petó. També recordo el nostre primer “t’estimo”. Se’m va fer tan difícil quan tot va acabar, em queia el món a sobre i pensar que ja ningú diria: “Bon dia, princesa”. Va arribar l’hora d’aixecar el cap.

Àlex Chufarovky_3r ESO Col·legi Sagrada Família

Eren les onze de la nit del catorze d’abril del mil nou-cents dotze i la senyora Smith havia entrat  dins de la sala gran del vaixell. Arribava tard. Allí tot era diferent, més confortable i millor. La senyora Smith va pujar per una escala i va passar pel costat d’un rellotge molt original. Un matrimoni anglès  entaulava una conversa. De cop i volta, es va sentir un soroll d’un cop molt fort. El Titànic havia xocat. Eren les onze tocades. La senyora Smith va caure. Tots tenien por menys l’orquestra que seguia tocant… El capità, tranquil·lament, va pujar al centre de control per última vegada i va poder dir adeu als seus records…

Matteo Acri_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Eren les set de la tarda, en Marc sortia de l’oficina després d’haver estat acomiadat. Va agafar el mòbil i ho va explicar a la seva parella. Després d’una breu reflexió, va decidir deixar-lo, ja que sense aquell treball no podrien seguir pagant el lloguer. En Marc va demanar-li un últim favor: deixar-lo entrar al pis per última vegada. Va arribar allà dins, va sortir al balcó. Allò no ho podia suportar, i no tenia cap motiu d’alegria, llavors va prendre la decisió. Va saltar cridant t’estimo a la seva exparella i no va poder acabar de dir la paraula. Una llum blanca i forta el va despertar. Ja era massa tard, no sobreviuria.

Alexei Leandro_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Ni jo mateix sabia com havia arribat allà. L’únic que sabia és que ho anava a fer, volia acabar amb la meva vida. L’únic motiu d’alegria era la meva música preferida anomenada vuela vuela. Tenia el mòbil a la mà. De cop em va sonar, era la meva àvia! Era l’única persona del món que m’estimava. De l’emoció vaig relliscar i vaig caure. En aquells últims instants de vida sabia que no podia fer res. Estava penedit de l’últim error de la meva vida. Vaig decidir afrontar la realitat i vaig cridar alt i fort el nom de la cançó: Vuela vuela! I segurament et preguntaràs com puc explicar tot això. Tot això és obra de la teva imaginació i crueltat.

Ivan Aroca_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Una vegada vaig anar als Estats Units d’Amèrica i vaig anar a un partit de futbol americà. Aquell partit era dels Patriots contra els Cowboys. Era el segon quart i ja anaven empatats a vint. Al descans tota la gent estava menjant i em vaig fixar que la majoria de la gent estava grossa. Al començar el tercer quart el Cowboys van marcar i jo, que anava amb els cowboys, ho vaig celebrar com mai havia celebrat un touchdown. Això sí, uns minuts més tard els Patriots es van posar per davant al marcador amb dos touchdowns seguits i jo em vaig desanimar. Al començar l’últim quart els Dallas van marcar i tot l’estadi va cridar com mai abans.

Althea Aninto_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Vaig despertar en un tren, tan vell com el de les pel·lícules. Era mitjanit, estava en un bosc desconegut que no coneixia. Vaig començar a buscar algú, no podia estar tot sol en aquest tren. -Hola, que hi ha algú? -vaig preguntar una i altra vegada. Després d’una hora buscant vaig trobar una nena petita. La nena em va explicar que hi havia un monstre. Un monstre de cabells negres, portava roba com la meva i tenia els ulls vermells. De cop em sentia estrany i començava a tenir molta son, em vaig desmaiar. Em torno a despertar, vaig al lavabo -AAAaahhhh!!! Tenia la roba plena de sang des del cap fins als peus… i tenia els ulls “vermells”.

Max Barcons Antunes_3r A EA segona ensenyança d’Ordino

La història començà amb en Marc mirant el reflex d’algú en un mirall, que era el que ell feia sempre, mirava la gent mirar-se als miralls en general, mirava sempre com tots els nens i nenes s’arreglaven bé per intentar agradar-li a algú. A més, també mirava la gent des d’un banc de color blanc, com jugaven els nens al pati a futbol, a bàsquet, a vòlei. Sempre es passejava per dins l’escola, cada dia estava a l’escola, les vint-i-quatre hores del dia. Cada any els nens i nenes es reunien al nord i cantaven una cançó per a aquells que van morir, després el director pronunciava els noms dels morts: en Joel, la Mar i, finalment, en Marc.

Lucas Bagilet_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Era un dia més d’estiu, un dia normal amb molt de sol i pocs núvols, eren gairebé les onze del matí, però això no impedia que els nens i nenes anessin a jugar a futbol, que era molt típic d’aquell país, el Brasil. Els nens van anar al camp més proper, anomenat Alfa, un camp tradicional on tots els nens anaven a jugar. Durant vàries hores els nens van estar jugant i encara continuaven amb les mateixes energies. Però de cop i volta va arribar un assassí. Portava una màscara i una arma de foc i va disparar a tots els nens del camp. De sobte, l’assassí va veure com tot es difuminava i tornava a repetir-se. Era un dia més d’estiu…

Vania Correia Feijoó_3r B Col·legi María Moliner

Vam sortir d’allà. Anàvem cap al cotxe. Tot bé. Vam relliscar en una rotonda. Res greu. D’aquell moment, només recordo com el meu pare em va agafar, li era indiferent el que li passés a ell. Jo només notava un tros del vidre de la finestra clavant-se’m al cap.
Després d’una estona vaig despertar en una ambulància en la qual també hi havia la dona del Jeep amb el qual vam xocar i un metge que em preguntava les dades. Jo en aquell moment no recordava res.
Quan vam arribar a Urgències, vaig recordar-ho tot en veure el meu pare amb un aspecte desastrós. El balanç: l’espatlla dislocada, un dit i dues costelles trencades. Res greu.

Abigail Portorreal Moreta_3r B Col·legi María Moliner

Allí estava jo, feta un sac de nervis, fent la maleta. Eren les dotze de la nit i estava desperta des de les vuit del matí. A les dues de la matinada partiria d’Andorra cap al “país de les meravelles”. Tenia moltes ganes d’anar-hi però també estava molt nerviosa, tenia molta por. Volia que tot fos com l’any passat, m’hauria agradat… Però també sabia que això no seria possible…
Ja ho tenia tot a punt: la maleta, els vols… Només havia de sortir al carrer i esperar que em vinguessin a buscar els meus amics… Tenia moltes ganes de veure’ls, de saludar-los, d’abraçar-los, però… ells tindrien ganes de veure’m? Es recordarien de mi?

Andrea Becerra_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino

Era tot fosc. Se sentien clàxons, crits de gent esgarrifada corrent amunt i avall. Sirenes d’ambulàncies acostant-se amb rapidesa. Jo no em podia moure, em tremolaven les cames, els braços. Tenia el pols accelerat i les orelles tapades. Per sobre de tot aquell escàndol sentia la meva respiració i un so persistent a les orelles. De cop, diverses mans em van agafar i traslladar a una superfície estranya, estreta. Em feien preguntes. Vaig notar una punxada al braç i un aire fred que se m’acostava a la boca. Molts crits i braços que es creuaven a sobre meu, consignes i corredisses. Pocs segons després tot era pau i tranquil·litat.

Pau Beal Pérez_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino

Obro la porta. Diuen el meu nom i entro a la sala. Espero, veig de tot; des de nens petits amb els pares fins a adolescents sols i amb mala cara. Una infermera em fa entrar. Tinc por. Em diu que m’estiri, m’obre la boca, agafa la cera i em fa mossegar. Em prepara els motlles i me’ls posa. Tinc una arcada. Vomitaré, n’estic segur, no aguantaré. M’estic ofegant. Em diu d’aguantar uns segons que se’m fan llarguíssims. Al final me’ls treu, se’ls mira i diu: “S’ha de repetir.” Me la miro amb mala cara. Aquest cop penso vomitar-li a sobre.