Menors de 15 anys

ADRIÀ CASALS_3ème D Lycée Comte de Foix

Aquest estiu, em passejava pels prats mentre embalaven l’herba seca amb tractors i maquinària de nova generació, els pagesos em saludaven amb un somriure de passió ja que era dels únics nois de la meva edat que els anava a veure a les granges; me la feien visitar. Hi tenien porcs per engreixar i fer embotits, vaques, cavalls, una trentena de corders, ovelles, gallines; els ajudava a collir els ous. Tenien toros i vedellets que valia la pena veure’ls, algun dia tenia sort, perquè quan hi anava, algun vedell acabava de néixer la nit mateixa o d’hora al matí. També alguna vegada havia tingut la sort de veure el naixement d’un poltret.

ADAM PASCUAL_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un noi tancat, la meva família no m’estimava i jo no era gens feliç. Era un criminal molt buscat a nivell mundial. Atracava botigues i joieries… El fet de no sentir-me estimat per la meva família, em va empènyer a marxar de casa i guanyar-me la vida d’aquella manera. Un dia, quan anava a atracar una botiga de productes cars, vaig començar a percebre una veu. Era una veu dolça, amorosa i femenina. De cop, quan vaig parpellejar, em vaig despertar al meu llit, amb la meva mare a la vora xiuxiuejant-me que em despertés i em vaig adonar que tenia la gran sort de tenir una família que m’estimava molt i que tot havia estat només un somni…

Diana LIMA_1ère COM Lycée Comte de Foix

Fa tres anys vaig conèixer un noi, un noi que amb el temps va anar ocupant part del meu cor. Vam començar amb una relació amistosa i de sobte començaren a aflorar sentiments envers la seva persona. Un dia vaig decidir dir-li el que sentia per ell, estava molt nerviosa perquè no sabia com reaccionaria. La meva sorpresa va ser emocionant en veure que ell també tenia sentiments per mi, però durant la relació vam viure moments de tot. Vam riure i plorar, gaudir i patir, treballar i descansar. La relació va tenir molts alts i baixos però sempre vam lluitar pel nostre amor. Sincerament vaig aprendre a saber el que realment volia. Amor.

Erik Vieira_1ère COM Lycée Comte de Foix

Que hem de creure en fets, no en paraules…
Que grans amics es poden convertir en grans desconeguts…
Que aprendre a estar enamorat és la bogeria més bonica…
Que quan les paraules fallen, la música parla…
Que la força no és important però sí els sentiments…
Que tots en algun moment necessitem una abraçada…
Que qui t’estima, pensa en tu, i t’ho demostra…
Que no hi ha arma més forta que les paraules…
Vaig aprendre que els amics es poden comptar amb els dits de la mà, i sobretot… He après que a la vida no es tracta de ser perfecte, es tracta de ser feliç!

Nahir Medina Gonzalez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’encamp

Per fi, per fi vaig poder pujar al tren. Un tren que anava a tota velocitat per una via sense fi. Ja ningú em podia parar. M’havia costat molt arribar fins allà, i malgrat totes les lluites contra els meus pitjors monstres, del més petit i emmur­riat fins al més gran de tots, cap em va poder aturar. Després de tot el patiment i les penes passades, vaig aconseguir volar…
Volar molt més enllà del que mai hauria pogut imaginar… Em sentia com una nova Lady Gaga, extravagant, única i capaç, capaç de complir els meus somnis, sense importar el que pensés la resta de la gent.

Oriol Cerdà Cassi_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Li tocava cavar envoltat d’alemanys armats que el miraven fixament. En aquell moment va pensar què havia fet per acabar en aquell infern. Després es va posar al llit, que compartia amb tres persones més. Des d’on ell dormia podia veure com un soldat maltractava un jueu. En aquell moment d’impotència va recordar els seus 12 anys amb el seu germà que tant estimava i que en començar la guerra havia perdut de vista. L’endemà els van anar cridant, un per un, per escollir qui havia de ser executat. Aquella veu no li era desconeguda. Quan va escoltar “Eran” va veure el seu germà i de sobte el seu cor va deixar de bategar.

ADRIÀ PUJOL BOSA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Arribem al temple; sembla petit però l’aparença enganya. Comencem a pujar escales, està ple de gent. Fa molta calor i per si fos poc l’ambient és humit. A mesura que anem pujant, observem que és més gran del que sembla. Resulta que hi ha un pelegrinatge que ens fa anar molt lents. Sort que després, a l’hora de dinar, per postres he menjat un gelat i m’he refrescat. Més que un gelat eren unes boletes de suc de fruita gelades. Després de dinar hem anat a passejar al costat del temple fins arribar a l’estació per tornar cap a l’hotel, per tal de  descansar de tot l’esforç que hem fet a l’haver de  pujar fins a dalt i tornar a baixar.

ALBA SOLER VIDAL_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Com expressar-te? En aquest món hi ha molta gent que no sap com explicar el que sent. Jo, escrivint soc nul·la. No puc explicar allò que sento. L’ única manera que tinc d’expressar els meus sentiments és a través de l’art. Quan dibuixo o pinto em sento realitzada. Estic en pau amb mi mateixa. Però no solament pintant, també cantant i tocant la guitarra, que m’apassiona; és allò que se’m dona bé. I llavors  la gent entén allò que vull dir. Soc incapaç de pensar en un món sense música o pintura. No considero que escriure sigui negatiu, però és un do que tens o no tens. I malauradament, jo vaig néixer per pintar i no per escriure.

Edgar Alves_3r A EA 2a ensenyança d’ordino

Tot va començar en un llarg i fosc bosc. Estava galopant amb el meu cavall i em vaig trobar un elf perdut, estava trist perquè no trobava la seva família. En aquell moment, em vaig recordar que jo un dia vaig perdre també algú que estimava i seguia buscant-la per tot el món. L’elf em va explicar perquè estava preocupat, estàvem en perill, la lluna esclafaria aviat el nostre món. Així que vam decidir unir les nostres forces i anar a derrotar-la. Vam recórrer els boscos, les muntanyes i els rius i per fi la vam trobar.
Unint els nostres poders, la vam guanyar. Finalment, l’elf va trobar la seva família i jo vaig seguir el meu camí.

Júlia Aran Font_3r A EA 2a ensenyança d’ordino

Avui és el dia, ja fa un any que em vas abandonar. Em vas deixar sola, dins d’aquesta casa buida i plena de pols. Encara no sé el perquè, érem feliços, eres feliç, ja teníem la vida feta, tot anava sobre rodes. Però va arribar el dia en què em vas explicar tot allò que no m’havies explicat anys abans. Em vaig quedar impactada i, sense controlar les meves emocions, vaig explotar. Vas marxar de la meva vida com si fossis un desconegut. Les nostres mirades es creuaven, però ni una paraula es va pronunciar. I fins que Ella no va arribar no vaig poder descobrir tot el que t’estimava. Ara t’explico això, però ja no em pots escoltar.

Abril Herce Casanovas_4t A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Mai no m’hauria imaginat que la meva vida canviés en tan sols un minut. Només en seixanta segons. Estava disposada a respirar i adaptar-me a la nova situació, a la meva nova vida sense queixar-me ni posar cap inconvenient. I potser, tard o d’hora, ho aconseguiria, això sí, de moment m’era impossible.
Però, qui estaria per mi ara? Qui m’abraçaria quan em sentís sola una altra vegada?
No podia fer-hi res, no hi havia marxa enrere. Els meus ulls es van posar vermellosos i un núvol de llàgrimes d’emoció em dificultava la visió.
Vaig entrar en aquella habitació, tot i que era freda i blanca, el meu germà va obrir els ulls. Benvingut al món.

Andrea Arnal Gutiérrez_4t A Col·legi Anna Maria Janer

El sol queia i el cel s’inundava de rogenc. Tu absort, contemplaves el paisatge com només tu ho saps fer. No hi havia res més. Un res més en el que hi era tot: tu, jo i l’oceà immens. Et deixaves captivar per les onades suaus que restaven en l’aigua mentre jo em deixava seduir per la teva senzillesa. L’oceà ens va mirar i ens va commoure. La meva mà va buscar la teva. Se’t va escapar aquell mig somriure que tant m’agrada i, per un instant, els nostres ulls es van trobar. La nostra mirada es va perdre en l’horitzó, i jo, esbalaïda com la brisa suau, acariciava el teu rostre i jugava amb els teus cabells rossos.
No desitjava res més.

Roman Ibáñez López _3r (Edició 2018-2019) Col·legi Sagrada Família

Van ser les 12 p. m. i em vaig posar a dormir, de cop i volta em vaig trobar que estava en un turonet fet de roca i al costat hi havia els mateixos turonets. Al final de tots els munts hi havia un bosc, allí  hi havia una porta i al costat un conill, no un conill qualsevol, sinó un conill que tenia una brillantor fluorescent. Per poder sortir vaig veure en els turonets una mena de lianes, vaig fer un salt i vaig poder escalar-les i pujar-hi i així vaig fer-ho repetidament. Llavors em vaig fixar que la porta era cada vegada més i més petita, i que el conill fluorescent ja no hi era. Quant vaig arribar a la porta era de la mida de…

JULIO CONDE FONTAO_3r (Edició 2018-2019) Col·legi Sagrada Família

No saps el meu nom, tampoc et cal saber-lo. No sabria com explicar això però ara mateix estàs mort. Suposo que no recordes res, no m’estranya, és el que passa quan et trobes en un univers paral·lel que no té res a veure amb la realitat, la teva realitat. Sé que estàs espantat, però el cas és que tens una segona oportunitat per viure i seguir tenint la teva vida. Te’l quedes mirant i preguntes què va passar. Mentre diu la història et fixes al teu voltant i veus dues noies que hi ha al fons de l’habitació, i abans que puguis preguntar qui són l’ombra peta els dits i t’adorms lentament. Ara si, et despertes i  vas a treballar.

Lorena Puig Cabanilles_3r B EA 2a Ensenyança Ordino

Un adeu molt cruel, un adeu que mai vas acabar de dir. Em vas fer l’última abraçada sense que jo me n’adonés. Em vas fer l’últim petó i ni tan sols sabíem que era l’última vegada que els nostres cossos s’unien, un contra l’altre, tots dos mullats de suor. L’última vegada que observaria el teu somriure i escoltaria el teu riure, l’última vegada que podria mirar-te fixament als ulls. Tu em miraves i reies. Aquell dia te’n vas anar. Ara jo aquí amb els teus records, plorant en silenci. Les meves llàgrimes naixen als ulls i moren als llavis, i tu allí tota sola sense que jo et pugui cuidar i sense escoltar el meu últim: “T’estimo”.

Alba Rodríguez Fernàndez_3r B EA 2a Ensenyança Ordino

Va venir a dir-me que preparés la maleta per marxar de cap de setmana. Estava molt emocionada per marxar alguns dies amb la família. Vaig anar directament a l’habitació de l’àvia, que estava malalta, li vaig fer un petó a la galta i li vaig prometre que li portaria una petxina de la platja. Després vaig anar a ajudar la mare, que estava ficant les maletes dins del cotxe. Un cop vam estar tots preparats, el viatge va començar. Les fulles volaven per sobre de la carretera i els ocells cantaven alegrement. De sobte vaig veure un cotxe que anava molt ràpidament i vaig escoltar un soroll molt fort: era el despertador.

LUCAS PASTRÁN PACHECO_3r A COL·LEGI ANNA MARIA MOLINER  (Edició 2018-2019)

Fa dos anys que la meva àvia Eliana no parla, no diu res, no surt a caminar, ni queda amb les seves amigues. Es queda quasi tot el dia al llit. És com si visqués submergida en un món diferent, el seu món. Com si no li importés absolutament res sobre els altres. Ja han passat tres anys, ni tan sols em diu pel meu nom, em diu Lluís encara que el meu nom és Lucas. Amb prou feines sap el seu nom. Un dels cops que va parlar, va dir que tenia por de sortir al carrer perquè no recordaria com tornar a casa. Em vaig adonant que la seva memòria falla, alguna cosa està malament al seu cap. Investigo. Ens adonem que la meva àvia pateix Alzheimer.

Miguel Teixeira_3r A COL·LEGI ANNA MARIA MOLINER (Edició 2018-2019)

Un grup d’amics va anar a passar la nit a una casa al bosc i van començar a passar coses estranyes. Van sortir tots de la casa i no van veure res. Al tornar a dins faltava un d’ells. Més tard, van desaparèixer dos amics més que havien sortit de la casa. Només quedaven el Miguel i el Raúl, i es van proposar buscar els desapareguts. Els van trobar lligats a una zona tenebrosa del bosc. Van trucar a la policia i van detenir el culpable, que era un assassí molt buscat. El Miguel va ser l’heroi i li van donar una medalla per ajudar a detenir l’assassí i salvar els seus amics. L’heroi es va fer una foto amb el president i la va penjar al seu Instagram.

Arnau Sànchez_3r A EA SEGONA ENS. D’ENCAMP (Edició 2018-2019)

Quan et vaig veure allà asseguda, al principi estava feliç de veure’t. Després quan em vaig apropar estaves plorant. Ara no recordo per quin motiu. Et vaig explicar un acudit i el somriure que vas fer em va enamorar. Seguint els meus instints, em vaig apropar més a tu. Però et vas estranyar. Aleshores la teva mare et va venir a buscar. El meu pare també va fer el mateix i no ens vam tornar a veure ni a parlar fins avui. –T’he trobat molt a faltar. I tu? –Sí, bastant. –Va dir la noia– Per què no m’has trucat? –No ho sé, suposo que tenia vergonya. –Va dir el noi.
Ella va respondre xiuxiuejant: –Tampoc t’hauria agafat el telèfon.

CARLOTA OTO GIL_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP (Edició 2018-2019)

Ell ja sabia que li faltava poc per anar-se’n. Ell ja ho sabia perquè veia molta gent al seu costat. Quan hi havia tanta gent volia dir que ja li faltava poc per anar-se’n. Estava estirat al llit i de sobte ens diu que ens estima molt i que ens trobarà molt a faltar. I va deixar de respirar. Va marxar al cel per cuidar-nos des d’allà. Tots estàvem plorant al seu costat, però ell ja no sentia res. Ja no podia escoltar els nostres sentiments perquè ell ja no estava amb nosaltres. Havia iniciat un nou viatge. Durant tot el dia no va deixar de ploure. Eren les llàgrimes de tots nosaltres que inundaven els carrers de les ciutats.