Menors de 15 anys

Jan Forcada Quevedo_3r C Col·legi Anna M. Janer

La noia s’acosta, em mira fixament i no es mou. Començo a tremolar, em poso nerviós. Suo, cada vegada més. Em parla i em fa una pregunta. No puc contestar. Ho intento, m’és molt difícil. Però al final ho faig amb valentia. Responc amb un riure a la cara, com si fos la primera vegada que la veig. Ella em torna el somriure i em fa posar encara més nerviós, alhora que també em tranquil·litza. Al final marxa, s’escapa de mi. M’emociono, i jo també marxo. Crec que no soc l’únic que es posa nerviós en aquesta conversa. Però n’estic content, finalment hem parlat, sense vergonya. Me’n vaig amb una sensació estranya. Espero que es repeteixi.

Natàlia Vicente Plaza_3r C Col·legi Anna M. Janer

S’obren i es tanquen, els sentiments, les portes, les finestres, les oportunitats. És imprescindible, la nostra vida depèn d’ell, ens basem en ell mateix. En qualsevol acció, per petita que sigui, el necessitem, el moviment és important. Fer un petó, una abraçada, un somriure. Parlar, demostrar, una mirada, sigui el que sigui, allà està… No sabia que era tan important fins aquell dia. Allà em vaig quedar, sense fer res, sense poder moure res… Una llàgrima em va caure. Un instant pot canviar una vida sencera. Aquells cinc segons van ser el millor exemple que puc donar. Has de cuidar tots els instants, demostrar, valorar.

Kamil Portorreal Moreta_3r A Col·legi María Moliner
És un temps que tenim, un temps incert. Que comença quan naixem però no sabem quan acaba, que no sabem si és demà o demà passat. Que potser és avui o potser és demà. És un temps que tenim, que plorem, riem, sentim, somiem, escoltem, aprenem, ens enamorem, ens fem grans, ens fan mal… I després què passa? Què passa quan et mors, què passa amb tot allò que has sentit, amb tot allò que has après, amb aquelles sensacions que has viscut, aquelles promeses i esperances de futur?
Això és el que em pregunto fa dues setmanes. Des que vaig anar al metge, des que sí que sé quant de temps em queda, des que sé que tinc data de caducitat.

Ani Maryam Ximénez_3r A Col·legi MarÍa moliner
El despertador comença a sonar. Començo a plorar… no vull despertar-me… Ahir a la nit tenia tanta fe en el despertador… Confiava que em despertava, però ara l’odio per això. Quin fàstic! He d’anar a l’escola en 45 minuts. En 45 minuts he de fer moltes coses, però seran 45 minuts de patiment. No t’ho sembla, oi? Tothom ho passa molt malament. Passo cinc minuts pensant al llit abans d’aixecar-me, pensant en el tipus d’excusa que puc utilitzar per no anar a l’escola avui. No tinc cap idea. Va! Només em queden 40 minuts. M’he d’aixecar i fer coses. Primer de tot, he de rentar-me les dents. Sí, em rento els dents abans d’esmorzar.

Raquel Cerqueda_3r C EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Tot va començar en un somni. Estàvem tots junts en un món de gominoles, i jo, com tots els que podríem trobar en un món de gominoles, volia menjar-me’n alguna, així que vaig agafar una gominola i me la vaig menjar. El problema va ser que aquella gominola, si te la menjaves, era verinosa. Així que tot va canviar i vaig anar a parar a Hawaii. Però què hi feia jo sola allà? Doncs vaig decidir anar a visitar l’illa una miqueta, vaig veure aquelles platges i me’n vaig enamorar. Llavors vaig decidir trucar a una amiga perquè vingués amb mi i banyar-nos, però al món de gominoles no hi havia cobertura. En aquell moment només pensava en…

Carolina Cantor Duran_3r C EA 2a ENSENYANÇA d’ordino
En una illa, submergida en les aigües cristal·lines, nedo i veig com els peixos es mouen pel meu voltant. Em veuen com un depredador només pel fet de ser més gran. Sota l’aigua m’hi trobo tan bé… No tinc ganes de pujar a la superfície a buscar oxigen. Vaig al lloc més profund i m’hi estiro entre dues roques. Miro cap a dalt i torno a veure els peixos nedant cap aquí i cap allà. Sense ningú que els digui què està bé i què està malament. Sense ningú que els digui com ha de ser la seva vida. Ho tenen tan fàcil… Ara només som els peixos i jo; l’aigua i jo; els meus pensaments i jo. Sense adults, sense nens, sense ningú. M’agrada.

Jessica Carvalho_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
Encara no em crec que ja s’ha acabat el col·legi, que ja estem de vacances. Que per fi ja estic amb la meva família. Ja no he de preocupar-me per si hi ha deures per demà, ara ja puc dormir fins a l’hora que vulgui. Anar de festa amb les meves amigues, estar amb les persones que més estimo, els meus avis, viatjar amb les meves cosines, anar a llocs que no sabia ni que existien, lliurar-me de tots aquells abrics i pantalons d’hivern, ja no he de preocupar-me per res, l’únic que he de fer és gaudir de l’estiu. Segurament hi haurà persones que no podran gaudir, però tranquils, ja ho faig jo per vosaltres.

Mohamed Douhri_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
Un dia a l’escola, de cop i volta vaig veure una persona passant davant meu, era una persona especial per a mi. Perquè des d’aquell dia no parava de pensar en ella, al col·le, als entrenaments, quan menjava fins i tot somniava en ella. Per a mi era una persona perfecta, no tenia cap defecte, era genial, m’agradava tot d’ella: els cabells, els ulls, aquella mirada… fins i tot la forma dels llavis. No podia estar ni un dia sense veure-la ni sense pensar en ella perquè si no em sentia trist i angoixat, no volia que arribessin els caps de setmana perquè si no estaria dos dies sense ella i em posaria trist. T’estimo.

Èric Expòsito_3r A EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
(Marta) –Martí afanya’t o no arribarem al sopar! (Martí) –Ja vaig, em poso la corbata vermella amb punts blancs o la marró amb triangles grocs? (Marta) –Millor la vermella, ja que portes els pantalons i la jaqueta vermells. (Martí) –Gràcies! A casa de la mare del Martí… En Martí pica a la porta i la seva mare l’obre. Aquella nit el Martí li vol demanar matrimoni a la Marta. (Martí) –Et vols casar amb mi? (Marta) –M’estàs vacil·lant? (Marta) –Sí, és clar que sí.
Va quedar tan parat amb la resposta que no saber dir cap altra cosa.

Natalie Costa_3r A EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Estava estirada enmig del bosc, no feia calor, però tampoc feia fred, no sabia què feia allà, em vaig aixecar i vaig començar a caminar. Tot era preciós, feia sol, però per desgràcia no notava la seva escalfor. De sobte, tot va canviar. Els arbres cada cop eren més gruixuts, sense saber per què, em va venir la sensació que algú em seguia i vaig començar a córrer, tot es va tornar fosc. –Tot anirà bé –va dir una veu femenina. –Segur? –deia una veu que m’era familiar. –Sí… O això esperem –va tornar a dir la veu femenina. Què havia passat? Vaig intentar fer memòria, però només recordava un gran camió i obscuritat.

Sergi Ubach Giraut_4t A Col·legi Anna Maria Janer
Es disgustava quan veia gent estudiant el que no li agradava. I va arribar al punt d’idear un nou sistema educatiu per ajudar-los. Es tractava d’una línia que compaginava els estudis obligatoris amb les preferències personals, fent així que l’individu pogués estudiar el que li agradés tan aviat com fos possible. Va fer conferències per aconseguir el capital suficient i posar en pràctica el seu ideal. Deien que estava boig.
La sorpresa fou que molts dels seus alumnes van fer avenços en tots els àmbits. Vint anys després, va guanyar el premi a la millor idea del segle i va poder demostrar que estudiar i ser feliç són compatibles.

Aline Mazzini_3r B Col·legi María Moliner
De vegades, l’únic que necessitem per viure i, unes altres, la cosa que més odiem. A vegades significa el final d’una història i unes altres el començament d’aquesta. Una definició diu que es tracta de l’absència de soroll, jo penso que a vegades és l’absència de la persona i no de les seves paraules. Una altra de les definicions diu que és el fet de no expressar i no s’equivoca. És més ensordidor que el soroll. És tan perfecte, tan hipnotitzant i tan únic! No ens adonem del difícil que és abraçar un moment de silenci absolut enmig de tots aquests sons estridents que no escoltem, però que són allí. Pareu-vos només un minut a pensar-ho.

Denise Meritxell Santos Da Costa_3r B Col·legi María Moliner
I de sobte va aparèixer, com la boira matinera que ens envaeix els dies hivernals i va desapareixent, lentament, al mateix ritme que el sol, aquest fred i hivernal sol, que va ascendint a poc a poc, i fon subtilment la rosada formada en totes les nostres teulades. La seva presència, breu, encara que no en va, havia sobrevingut amb un objectiu molt clar: revifar l’alegria fugaç de les nostres vides. Al principi, no ho entenia i no vaig saber què significava aquesta sensació estranya, fins que per fi vaig veure una nota amb un missatge molt clar, un missatge que va provocar en mi un enorme sentiment de nostàlgia: Estic bé, estaré bé…

Laia Torres Nieto_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Un dibuix, per a molts una obra d’art, per a d’altres una manera d’expressar-se, sentint a cada pinzellada, cada traçada amb el llapis un sentiment diferent, amb un resultat ple d’emocions com l’amor, la tristesa o l’odi. Altres ho fan per afició que amb esforç i constància acaba convertint-se en una professió per a tota la vida. Un dibuix és un amagatall fora de preocupacions i problemes; un forat on només hi ha tranquil·litat, pau; el lloc on tots els sorolls no tenen permesa l’entrada; és com un cau on s’amaguen els animals per estar serens… El dibuix és la meva font d’inspiració de la qual m’ha vingut al cap escriure aquest relat.

Elias Harroudi_3ème E Lycée Comte de Foix

El meu pare està assegut a l’altre costat del llit, al costat del balcó. Sembla que està rient però crec que està plorant, però no ho sé. El meu pare és un home molt optimista, està sempre amb un somriure a la boca, passi el que passi. La meva mare està prenent la fresca al balcó, admirant la bellesa del cel com si fos la primera vegada que el veu. En realitat tinc una família molt feliç, que viu la vida com si avui fos l’últim dia. Els meus pares se m’han apropat i m’han fet molts petons, mig plorant, dient que m’estimen molt, que sigui feliç passi el que passi. No sé què els ha passat pel cap abans de llençar-se pel balcó.

DYLAN BEAUGRAND KITOVITZ_3ème E Lycée Comte de Foix

Us voldria explicar el que he viscut a causa de l’assetjament.
El primer de tot és que no heu d’escoltar els nens que us assetgen, heu d’escoltar els pares i entendre allò que us volen dir i si no ho enteneu, heu d’anar a veure un especialista perquè us pugui ajudar.
Si us puc donar un altre consell és fer atenció als grups: sempre són 3 o 4 persones, per fer impressió de massa. Si és el cas, heu de fer veure que aquest efecte de massa no us afecta ni us impressiona. És com si haguéssiu d’afrontar-vos a una persona sola i heu de mantenir el cap ben alt perquè sigueu vosaltres els que els feu una impressió de força.

Carla Mitjana_3r Col·legi Sagrada Família

Un dia de pluja el senyor de la vida recorria tots els petits carrerons d’un poble. Caminà fins que veié entre la foscor tènue una noia amb una cabellera llarga i negra que es gronxava lentament en un balancí mentre queien petites gotes d’aigua cristal·lines. L’home decidí apropar-se per preguntar-li què li passava. Cada cop que s’apropava sentia uns plors que procedien del seu interior. Passat uns segons el baró li preguntà: –Com et dius senyoreta? Ella amb un fil de veu li respongué: –Soc la senyora de la mort. –I jo l’anomenat senyor de la vida, llavors per què plores? –li preguntà. –Perquè a mi tots m’odien i a tu t’estimen –lentament li regalimava una llàgrima pel seu rostre. Però ell respongué: –No pateixis, jo soc una bella mentida i tu una trista realitat.

Marta Joy Ganitnit_3r Col·legi Sagrada Família

El meu món, tancat, diferent. On tots els colors eren fàcils de distingir, l’obscuritat em donava camins a seguir. El meu món, format per moltes persones secretes, que encara que no estiguessin presents en els moments durs, en els moments on em trobava fràgil sempre conservava les seves paraules en ment, paraules importants. Arribava el moment en què ja no necessitava estar entre uns braços per deixar caure llàgrimes, no feia falta res més que sentir-te acompanyat amb tu mateix.
Per mi, ho feia per mi, perquè no necessitava creure en més coses i arribats a aquest punt, mai vaig deixar de controlar els meus nervis, la meva actitud, els meus errors, tot estava on havia d’estar… però excepte una cosa… Jo. Jo estava entre la imaginació i la realitat, el meu món.

Bianca Ventura _3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estaven els dos asseguts al llit, es podria dir que feia més de 5 minuts que estaven allà. Entre els dos hi havia molt de silenci, era un silenci incòmode. Es podia escoltar la seva respiració agitada com si estigués nerviós. De fons, el tic tac del rellotge que tenia penjat a la paret de la seva habitació. També es podia escoltar el seu cor bategant forçadament. Fins que per fi nerviós i tímid alhora s’acosta a l’orella de la bella noia i baixet li diu sense pensar-s’ho dues vegades un profund: “m’agrades”.
I cada vegada la seva respiració es feia més agitada fins que per fi s’acosta a la galta de la noia i li fa un dolç petó.

Nico López David_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp

Era una nit meravellosa. La Lluna i les estrelles brillaven amb una força especial. Mentrestant, en Toni, un adolescent valent i decidit, va observar la Lluna i va sentir que era d’allà i no de la Terra. Es va assabentar per les notícies, que aquella tarda un coet supersònic s’enlairava cap a la Lluna. Ràpidament, en Toni va agafar la seva bici i es va dirigir cap a la plataforma de llançament. Quan hi va arribar es va escapolir i va poder entrar al coet sense que cap vigilant el veiés. En Toni, nerviós, es va asseure al costat d’una petita finestra, des de la qual veia el seu somni cada vegada més a prop. Volar fins a la lluna.