Menors de 15 anys

Aida Iriarte_3r C EA Segona ensenyança Ordino

Jo tenia un grup d’amigues. Al cap d’un temps van començar a deixar-me de banda. Cada dia que passava anava a més. Ja gairebé no em parlaven als patis de l’escola ni em preguntaven com estava. Em vaig començar a sentir una mica sola i traïda per les meves amigues de sempre. Veia que ja no em parlaven, que passaven de mi. Com si fos una merda, era invisible per a elles. Jo no em creia que les meves millors amigues em farien això. I el que em va fer mes mal és que la que considerava la millor em deixés així. Ella era molt important perquè sempre estava allà quan la necessitava. Vaig acceptar que no em volien i que m’havien abandonat.

Ïa Robert_4r B Anna Maria Janer
Tinc dotze neutrons, onze protons i onze electrons. Un d’ells bada a la lluna de València. L’estabilitat no és pas el meu punt fort. En canvi, la duresa és una de les meves millors qualitats. Resplendeixo. Condueixo l’electricitat i la calor. Però exploto si em poso en contacte amb l’aigua. Barrejat amb el clorur, esdevinc sal de taula. Els meus amics m’anomenen Na. Soc un element de transició. La meva casa és la taula periòdica. Pertanyo a la destacada família dels metalls alcalins. El meu germà gran és diu Liti i el petit Potassi. Com a veí tinc el famós Magnesi i els seus ions. Si em busques, em trobaràs al període 1, grup 3.

Jessica Nogueira_3r C C.E. María moliner
El roser era fort i valent, encara que se li trenqués una branca volia sempre seguir endavant. Un dia, una de les seves roses va obrir-se. Una família en veure-la va quedar meravellada pel color dels pètals i per la fragància que oferia. Sense que ningú els veiés van arrencar el roser i se’l van endur cap al jardí de casa. Va arrelar i va créixer. Un matí de primavera l’avi va decidir fer un empelt al roser. Seria l’últim que faria perquè al cap de dos dies va morir. A la primavera següent aquell roser tenia flors de dos colors, n’hi havia de vermelles i també de grogues. Era el roser de l’avi que els saludava.

JULIANA SILVA_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX
L’any passat vam tenir les vacances de maig i els meus pares i jo vam anar a la platja a Salou a un hotel al qual anem tots els anys a passar les vacances perquè la meva mare havia anat a fer el camí de Fàtima i quan va arribar vam anar-hi per descansar una mica. Ens ho vam passar bé. Quan vam arribar vaig sentir-me una mica estranya, com una sensació que alguna cosa havia passat, però havia pensat que era alguna cosa normal, motivada pel cansament, i vaig anar a dormir. Al matí, a les 5.30 hores, va sonar el telèfon de casa dient que el meu avi havia mort. Vam haver d’anar cap a Portugal. Me’n recordo com si fos avui.

SALMA RAGUIG_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX
Un matí em vaig tornar a llevar del llit, com tots els altres dies després d’aquell accident. Per culpa del maleït accident van haver d’enguixar-me la cama i vivia amb un parell de crosses que per avançar còmodament havia d’agafar, una a cada mà i balancejar-me endavant. Per anar a l’escola m’havia de llevar mitja hora abans. Els meus pares no tenien gaire temps per ocupar-se de mi, llavors no podien portar-me a l’escola ni venir-me a buscar. Els meus oncles i tietes vivien en una altra ciutat bastant llunyana i els meus avis ja no hi eren. Tot i el meu handicap, lluitava perquè res m’impedís avançar cap a l’objectiu.

Maider Duró_3r C Anna Maria Janer
Qui som? Per què existim? Són preguntes que ens formulem sempre, i hi intentem trobar una resposta. Tots hem nascut, però… per què naixem? Cadascun de nosaltres tenim una oportunitat, una vida. Malgrat tot, la nostra principal pregunta és: què volem fer amb la nostra existència? La resposta és senzilla. Cadascun de nosaltres som els responsables del nostre futur, podem elegir com i amb qui volem fer aquest viatge. En aquest món no sobreviu el més fort, sinó qui s’adapta millor a les situacions. És igual ser diferent, estrany… això només significa que som especials i ens hem d’acceptar a nosaltres mateixos. Som únics en el cosmos.

Clara Aldosa_3r C ANNA MARIA JANER
Quantes cases senten cada dia el meu despertar? Quantes persones gràcies al meu cantar mai no arriben tard? Què farien sense mi? Quantes vegades m’ho hauré preguntat? Què en seria de la puntualitat? Certament, visc sobre les tauletes de nit. Certament, tot­hom dorm amb mi a la nit i tot­hom em rebutja al matí. Segurament, si m’espatllés, em deixarien en un lloc fred, humit i ple de pols, entre la penombra del dia i la nit. Tothom dormiria. Ningú no es despertaria. La nit s’allargaria i el dia s’escurçaria. La lluna i el sol no tenen el meu so. Tothom m’odia. Trista la meva feina. Tothom m’odia. Trist és el meu destí.

Queralt Palomero_3r A EA Segona ensenyança Encamp

Una parella de joves va tenir un nadó. La parella va veure com creixia el seu nadó, van fer festes d’aniversaris, comunions, viatges i de mica en mica el bebè es va anant convertint en nen, després en adolescent i finalment en adult. El que no sabia la parella és que l’adult mai havia sigut adult, ni adolescent, ni nen, ni bebè.

Pol Castillo_3r A Ea Segona Ensenyança Encamp

Vaig pujar a la borda la negra nit després d’un dia dur. Allà m’esperava la meva família i amics per celebrar l’ocasió. Però només arribar vaig veure que els porticons de les finestres no estaven oberts. La porta estava oberta però dins no semblava que hi hagués ningú, vaig pensar que serien al menjador. En arribar vaig veure que el foc estava encès però feia molt fred, vaig creure que serien a fora. Els vaig estar esperant fins que va ser massa tard.

Emma Calvet_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Una relació amorosa es pot semblar o no a una altra, menys si el destí fa que no en tinguis una. Aquell noi no sé si no ha volgut conèixer-me com soc o és simplement que jo no li interessava. Alguns diran que és per l’edat i la maduresa de tres anys de diferència, d’altres diran que els somnis i els contes de fades no existeixen, que són per als nens petits. Em diuen d’oblidar-lo, ja ho sé que em faig mal per res, perquè ell no sap ni qui soc, mai hem parlat, mai hem estat cara a cara i quan ho intento em quedo sempre paralitzada. Els seus i els meus amics ho saben però tinc la sensació que no li faig ni fred ni calor.

Elsa Noel_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

El Joanot era un nen petit i pèl-roig, tenia uns 5 anys, era molt maco, però no era com els altres, no creia res de les històries que s’explicaven als petits. Un dia li van explicar que hi havia una illa que es deia l’illa dels monstres i allí hi vivien uns monstres amb quatre ulls, tres braços i eren molt peluts. Ell sabia que no era veritat i durant tot el dia ho va explicar a tothom perquè així els altres tindrien por. Però durant la nit va somiar en uns monstres molt peluts, amb quatre ulls i tres braços, feien molta por, ell volia cridar però no podia. Es volia despertar però tampoc podia, no era un somni i ell ja ho sabia…

Judith Estrada Quinquillà_3r A Col·legi Sant Ermengol

Segons, minuts, hores, dies, anys… per què tanta mesura si en un tancar i obrir d’ulls ja ets vell i estàs amb la teva família sol a casa, per què tanta mesura, si quan estàs davant de la persona que t’agrada se’t paralitza el món. Per què tanta mesura, si només et fa córrer o arribar massa d’hora, per què? Si un segon pot ser decisiu. Per què tanta mesura si sempre acabem fent el mateix sense adonar-nos. Per què tanta mesura si, quan estàs malament el temps se’t fa etern. Per què tanta mesura si al final; la mort, fidel client, ens compra a tots… Per què mesurar una cosa que se’ns escapa de les mans amb tanta facilitat.

Alba Maute Gonzàlez_3r A Col·legi Sant Ermengol

Els teus ulls m’enredaven. Un obrir i tancar em provocava un somriure que es reflectia en la teva boca. Tocar-te, sentir-te, abraçar-te… Sento que tot s’esvaeix. Ho noto… Em pregunto com has pogut oblidar el meu riure, el meu amor pur, els meus petons… Somiar tot plorant… Cartes, poemes, avionetes de paper, no ho saps però jo ho continuo guardant tot al meu cor. M’esforço per aconseguir oblidar-te, per arrencar-te del meu interior. Sé que en un futur ho aconseguiré, al cap i a la fi, ets un bon mestre.

Daniel Rodríguez_2nde PRO Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia qualsevol vaig arribar a casa i vaig veure el meu pare i la meva mare parlant seriosament i amb llàgrimes als ulls. Vaig mirar i el meu pare em va dir que m’havia d’explicar una cosa que m’afectaria molt. Jo estava nerviós pel que m’havia de dir, i de sobte el pare em diu que marxarà per sempre a França. Quan vaig sentir això vaig quedar-me sense paraules i les llàgrimes em van començar a caure. El vaig abraçar fort i no el vaig deixar anar. La meva vida no seria la mateixa sense ell. Per sort ens ve a visitar cada dues setmanes, i ja en fa cinc anys. El trobo molt a faltar. Trobo a faltar que estigui amb nosaltres. Fi.

Carles Baena_2nde PRO Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

El cap de setmana passat va ser una mica mogut. Vaig anar a casa de la meva àvia, on hi havia mitja família: avis, oncles, cosins, pares d’amics i amics meus, en total érem disset persones. Vam passar una bona nit, molt divertida, i vam fer un molt bon sopar. Però per desgràcia ens en vam haver d’anar força aviat. L’endemà al matí, diumenge, em van despertar trucant-me per telèfon. Era un bon amic que em demanava si volia sortir a escalar; vam anar a Lleida, concretament a Camarassa, on hi ha un mur d’escalada natural. Érem el pare, un amic comú i el monitor. Amb tots ells vaig passar un cap de setmana fantàstic. Gràcies a tots.

Guillem Aymà Altimir_3r C EA Segona Ensenyança Ordino

Tanco els ulls. Imagino que estic estirat sobre la tovallola. Noto tots els granets de sorra clavant-se’m a l’esquena. Estic en una platja d’aigua blava cristal·lina, amb poca gent passejant, sota el para-sol per a no cremar-me. Però obro els ulls i veig molta gent. Criden a l’uníson, sembla un galliner, sense el para-sol, cremant-me la cara; l’aigua bruta, plena d’algues, i les onades que, quan cauen, m’arriben fins als peus i me’ls embruten d’algues. La gent m’esquitxa mentre juga a vòlei o amb les raquetes de fusta. En aquest moment sento unes veus que no provenen de la platja. Llavors la meva mare em desperta. Era un somni.

Ty Mauro Acosta_3r C EA Segona Ensenyança Ordino

Va arribar el dia, estava molt nerviós. Em vaig quedar mirant la porta d’entrada. Vaig entrar i tothom em mirava. Era com si fos un nou alumne. Em vaig asseure a la cadira del final de tot i vaig treure un boli i el típex. El professor va repartir fulls i va començar a parlar. Jo quasi no el vaig ni mirar perquè estava molt concentrat. De cop i volta ens va donar un temps i vaig començar a escriure, vaig contestar a totes les preguntes. El sacrifici que vaig fer estudiant havia sigut molt gran i va valdre la pena perquè l’endemà el professor em va mirar i va somriure amb cara de felicitat. La porta d’entrada ja no feia por.

Caroline Herbin-Morèze_1ère PRO GA Lycée Comte de Foix

I si tot ja fos escrit? I si fos obvi que no havíem de tornar a veure’ns, a riure i a dir-nos tot el que ens dèiem? No et mentiré, et trobo moltíssim a faltar, a tu, i a les teves ximpleries. Em feies sentir única i especial quan estàvem junts; els riures, les nits parlant i també les enganxades, això tampoc no ho oblido, tot i que no duraven gens. Penso que el temps ho cura tot, però com podria curar això si eres tu qui em curaves de tot? Sí, amb tu m’oblidava de tot i no m’hauria importat passar la resta de la meva vida al teu costat, perquè amb tu ho tenia tot. Però la vida és així, ens treu la gent que més estimem. T’estimo.

Maria Garcia Lopes_1ère Pro. GA Lycée Comte de Foix

Em dic Noa Pal i vaig néixer un dia sense importància d’un any sense glòria. I si tot fos una casualitat? Creus que tot estava escrit? Vaig tenir la sort de néixer en una família de la qual no podia queixar-me, si no fos pel fet que no coneixia el meu pare, fins un dia que per fi…  ha aparegut. Ara que per fi ja sé qui ets, pare, no vull que marxis. Vull que et quedis aquí amb mi, al meu costat, recolzant-me en totes les meves decisions. Ara que ja tinc algú més per escoltar-me, per mirar-me i per aconsellar-me, no vull que tornis a anar-te’n. Ara que per fi estem junts, pare, ara que per fi ens coneixem, no vull pas que tornis a marxar.

Manoli Muñoz_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma

La pobresa sempre està present; a tots els continents, a totes hores. A ella, li manca aliment, habitatge, aigua potable, roba, educació i drets, d’entre moltes altres coses essencials per viure. La pobresa engloba milions de persones que estan patint. I nosaltres no fem res. Comentem, mirem, però, i els actes on són? Llencem menjar inconscientment mentre que ella donaria qualsevol cosa per les restes d’un plat. El món de la pobresa és molt dur; no és el mateix contemplar-lo que viure’l. A més, hi ha gent que la ignora, que cada vegada que la veu pel carrer li gira la cara. I, a vegades, la tracten com si fos un animal o pitjor.