Menors de 15 anys

Alexandra Verdugo_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

“Què és l’amor?”, em demanava sovint. Cada vegada que veia una noia, fugia. No sabia què sentir, en aquells moments tenia por que ella no m’estimés o més aviat que la meva companyia no li agradés. Em tremolaven les cames, com si ja no poguessin aguantar el meu pes. La por d’equivocar-me em bloquejava i no podia pronunciar cap paraula. En aquells moments, vaig adonar-me que allò que realment sentia per les noies no era res. Tot el que tenia era por d’enamorar-me i res més.

April Alionar_3ème E Lycée comte de foix

No et rendeixis mai si encara vols intentar-ho. No t’eixuguis mai les llàgrimes si encara vols plorar. No et conformis mai amb una resposta si encara vols saber. No diguis mai que no l’estimes si no pots deixar-lo anar. Però de vegades, el veritable acte d’amor cap a una persona és desaparèixer de la seva vida per sempre més. Potser la gent digui que soc una indecisa. Que m’insulti qui em vulgui insultar, que em critiqui qui em vulgui criticar: la gent no sap el que diu. Però el que jo sé i ells no és que no vaig ser creada per a entretenir ningú. Així que val més no dir res fins que no hagis reflexionat amb la teva ment.

Rita Prazeres_3ème E Lycée comte de foix

Europa pateix la crisi dels refugiats, però qui pateix realment? Si Europa és el continent de la llibertat i la igualtat, per què tractem els refugiats de forma tan horrible? Ells també són persones: són fills, nets, pares, germans, cosins… quina és, doncs, la diferència entre un europeu i un refugiat? El país de naixement? L’idioma? La religió? El color de la pell? Puc assegurar que passar anys sense veure la família o els amics és molt difícil. En un país diferent, amb una llengua i una cultura diferents. Si som la famosa Europa, és la nostra obligació fer que aquestes persones trobin finalment la pau i una mica de felicitat.

Inés Pinto Da Silva_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ordino

Vaig notar una gota sortint del meu ull.  Vaig veure que estava plorant. No sé per què plorava. En aquell moment em feia mal el cor. Era un mal al cor, no ho sabia. La tristesa em portava amb ella. Em feia mal, molt de mal, no sé per què, no ho entenia, la veritat. Aquell mal era interior. Cada cop queien més llàgrimes, no ho sabia, la veritat. Mentrestant, algú m’eixugava les llàgrimes, no sabia qui era. Una persona que em feia sentir molt bé amb la seva presència. Crec que era una persona que venia d’un altre món, del cel, crec, que era molt propera. Ja no estava al meu costat. De sobte, havia desaparegut. Em va deixar un buit al cor.

Anna Vázquez Moreno_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ordino

Havia sortit a una plaça. Hi havia molta gent i un home que portava un vestit de torero i una capa. Vaig córrer cap a ell posant les banyes endavant i em va esquivar amb la capa. La gent va començar a cridar “olé”. Vaig continuar corrent i la gent continuava cridant “olé”. L’home tenia dues banderilles a les mans. Vaig passar pel seu costat i me’n va clavar una. Feia molt de mal. Vaig començar a sentir que em sortia sang. La gent va començar a cridar més fort. Vaig tornar a envestir-lo amb totes les meves forces i me’n va clavar una altra. Vaig caure rendit. L’únic que vaig veure va ser la gent felicitant l’home per haver-me matat.

JOAO COIMBRA_4t D EA 2a ENSENYANÇA STA COLOMA

Avui és un altre dia en aquest món desolat sense cap soroll, melodia ni cap so per escoltar; per això l’avui és el mateix que l’ahir i serà el mateix que el demà. En 24 hores el món acabarà per la guerra energètica, on totes les nacions volen extreure tota l’energia mundial sense pensar en les conseqüències. Avui, el 25 de desembre del 2100, és el dia en que morirà la Terra. Els estudis indiquen que serà una mort ràpida, però jo no n’estic segur perquè l’espera és la pitjor manera d’esperar la mort. Però morir amb el meu planeta és la cosa més maca i santificant del món. Respiro profundament i miro l’horitzó ja amb nostàlgia: adéu.

Raquel de Melo_4t D EA 2a ENSENYANÇA STA COLOMA

La telecinesi és un poder que consisteix a moure objectes amb la ment sense cap contacte físic. Què faria jo si tingués aquest superpoder? Crec que, primer de tot, seria el més lògic, moure tants objectes com vulgui (amb un límit, és clar) Per què els mouria? Doncs, per exemple, ho faria per ajudar en algun accident que hi hagués, on possiblement estigués caient algun mur, cotxe, etc. O, simplement, si ets una persona molt mandrosa, agafar els objectes sense aixecar-te; això estaria bé després d’un dia llarg a la feina i que, quan arribes a casa no tens ganes de fer res. Encara que, si anem més lluny, es podria controlar el món?

Marta Mateu_4T D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Es va tancar la porta. No es tornarà a obrir. El cor se’m fa petit. Em pregunto: i si es tanquen més portes? La foscor m’atrapa, m’envaeix els pensaments. La incertesa no em deixa pensar. Aquest futur inexistent, desconegut, pren de mi totes les forces. Tenim un futur? Una incertesa que mai acabarà. Ens esforcem per planificar-ho sempre tot, a la vida. I aquests esforços potser no serveixen de res si es tanquen més portes. Hem d’aconseguir obrir-les. Segur que en trobarem més. Obrir o tancar una porta que no correspon, en qualsevol moment ens pot fer triar un camí equivocat. Ara només puc pensar en el futur. Quantes portes hi haurà?

Marcel Estévez_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Un tret trencà el silenci. Ell caigué a ter­ra. En el primer moment vaig sentir-me impotent davant aquell perill. Fou una sensació que sabia que amb el pas dels segons havia d’acabar; si no, jo també moriria. En aquell precís instant vaig ser conscient que estava sol, totalment sol. No obstant això, de cop i volta, entre el núvol de pols vaig distingir una silueta. Era una persona corbada de tres cames. Jo, petrificat de sorpresa, vaig mirar-la. Ella s’aturà davant meu, elevà la mirada i digué: “Nét meu, en la pau els fills enterren els seus pares; la guerra altera l’ordre de la naturalesa i fa que els pares enter­rin els fills.

Kilian Folguera_4t B EA 2a ENSENYANÇA sta. Coloma
Hola, em dic Kilian i la meva afició per la bici de muntanya i de carretera va començar aproximadament fa menys d’un any. La passió per aquest esport és gràcies a l’afició, que la sents viva abans, durant i després de les curses, ja que   tothom és molt amable i agradable. També, com que estàs a la muntanya, estàs contínuament en contacte amb la natura i, quan es fan sortides conjuntes, pots socialitzar-te i parlar amb la gent que hi ha allà, en comptes d’haver d’estar amb la nova tecnologia. Encara que és un esport molt dur, quan acabes les curses et sens satisfet de tu mateix ja que has fet un esforç i ha servit d’alguna cosa.

Judith Montilla_4t B EA 2a ENSENYANÇA sta. Coloma
Ja han passat dos anys. Tot ha estat ràpid. No pretenc obtenir cap resposta sobre això. Només volia fer el que tenia pensat fer si estiguéssim junts, així que aquí està el teu regal. He intentat començar a escriure alguna cosa semblant dies enrere però el full es quedava en blanc. I en blanc. I jo igual que jo sense tu. Després de sis mesos d’haver-ho deixa’t, encara no sóc capaç d’acostumar-me a això. No m’acostumo a la idea. Que ja no ets meu, em dic. Que ja no hi ha un nosaltres. L’únic que puc assegurar-te és que he après a superar-me dia rere dia, des que te’n vas anar. I ho sento: un altre cop, segueixo quedant-me en blanc.

Xavier Vilalta_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Era una nit de pluja i amb molta boira. Just aquella nit era Halloween, el 31 d’octubre. Quan vaig sortir a celebrar Halloween amb els meus amics vam veure que era perfecte per Halloween, era com una pel·lícula de ter­ror com Malson al carrer de l’Om. Quan vam arribar tots al lloc on havíem quedat, ens vam adonar que no hi havia ningú al carrer, tot i ser el dia de Halloween. No li vam donar importància i vam anar a fer un tomb, però jo tenia una sensació… com si algú ens seguís. De cop, algú es va llançar contra nosaltres perquè tinguéssim un ensurt i em vaig despertar a la dutxa de casa meva amb l’aigua calenta i molt vapor.

Valentí Riba_4r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Em desperto… No penso res… Mentre pujo les escales veig una llum blanca que entra per la finestra. Quan arribo a dalt tot està colgat de neu. Salto d’alegria en pensar que, en lloc d’anar a l’escola, puc anar a esquiar. Esmorzo fort i em preparo per sortir. La sensació que tinc quan em poso les botes d’esquí és de llibertat molt profunda. Surto a fora, els ocells canten d’alegria i jo aixeco el cap perquè els fins flocs de neu em caiguin a la cara. Em paro a pensar que tinc molta sort de viure en aquest país. Carrego els esquís al cotxe. De cop, em sento marejat, obro els ulls i estic al llit. Tot era un somni, un somni perfecte.

Patricia Haro_3r B Institut espanyol
Allà estava aquella lectora, amb el cap dins d’un altre llibre. Aquella noia que no surt del seu llit, passa les nits plorant i els dies complets llegint. La noia deprimida, que només s’alleuja capbussant-se entre lletres, que odia la seva vida i viu al màxim la vida de personatges que l’allunyen de la seva trista realitat, d’una vida que la fa tan infeliç. I és que uns simples llibres aconsegueixen treure-la de la seva solitud sense necessitat de moure’s. Just el que ella volia i necessitava. Aquella noia que utilitza els llibres com a via d’escapament, com una nau espacial cap a un altre lloc… Aquella noia de qui parlo sóc jo.

Jennifer Coelho _3r B Institut espanyol
Allà estava l’Alba, una tarda més asseguda en un banc del parc amb ell. Estaven passant una altra de les seves tardes. Tots els seus passejos s’inundaven de rialles, somriures i molts bons moments. Ell era el seu heroi. Era el que estava al seu costat sempre. Compartia amb ella els millors i els pitjors moments de la seva vida. Va lluitar amb ella en totes les batalles que se li presentaven i la va protegir de tots els mals. Però va deixar-la més sola que mai, quan va marxar. Ara ja només li quedaven els records d’aquell home a qui va estimar tant… Avui, mentre l’Alba passeja tot evocant-lo, el seu avi li dóna la mà des del cel.

Alba Garreta_4t D EA 2a ENSENYANÇA STA COLOMA
Pensem que el present no és res comparat al que ens espera. Però hi ha gent que ha mort esperant la felicitat. Tots volem que hi hagi coses bones i que durin per sempre, però mai no hem pensat que tots els detalls formen els records? A la vida, les coses poden canviar i has de canviar tu també perquè els teus errors poden fer-te millor persona. Tots som egoistes, mentiders perquè només pensem en nosaltres. I això ho hem de canviar ja. Ningú mereix ser traït, mentit, marginat; ningú mereix morir de gana ni ser criticat per la indumentària, la religió o el color de pell; ningú mereix ser exclòs d’un grup per raça o forma de pensar.

Aina March_4rtD EA 2a ENSENYANÇA STA COLOMA
Vaig obrir els ulls després de tot aquell temps. El primer que em va venir al cap va ser el camí i l’amiga que anava amb mi al cotxe, la Dafne. Recordo que vaig agafar el telèfon un segon, no vaig tenir temps ni d’obrir el Facebook quan vam xocar i el cotxe va sortir disparat cap a un barranc. Vaig sentir por, molta por… ara estic aquí envoltada de metges. No puc respirar i sento que el cor se’m pararà, com pot ser que hagi mort? Encara no m’ho crec… Pensava que això només passava a les pel·lícules, mai hauria pensat que em passés a mi; però ella està morta i jo segueixo aquí i no puc consolar els seus pares ni a mi mateixa.

Marc Pérez_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Tot és molt fosc. Em costa molt obrir els ulls i moure les cames… Tot és massa dens, m’atabala. Miro sota el meu braç, i una espècie de fil puja cap amunt, però no aconsegueixo veure on arriba. És molt borrós i confús. És el meu fil salvador, el fil de la vida, el que em manté viu! En aquell moment estic agraït; pel cordó, i també per la meva genial mare, és tot gràcies a ella. Em costa més pensar, sento que ja falta poc, fa massa temps que estic en aquest líquid negre i tinc ànsia per sortir. Ja tiben i els costa. Cada cop veig més llum, i surto d’aquesta aigua salada, per avui n’hi ha prou, la mare em treu l’escafandre…

Laura Salas_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Aquell dia no vaig despertar-me, ni tard ni d’hora. Tampoc vaig engolir amb desgana la misèria de dejuni que m’esperava per superar aquell dia. Em vaig lliurar d’un dia en el qual no hauria tret cap profit entre les velles parets que m’envoltarien durant una jornada de set hores lectives amenaçant desplomar-se igual que la meva vida. No vaig tornar a casa caminant pels car­rers bruts que no semblaven amoïnar ningú. Malauradament, no vaig poder palpar els rugits de les meves entranyes queixant-se del buit que pujava pel meu cor ja que aquell dia els meus pulmons no van ser emplenats per l’oxigen que hauria volgut necessitar.

Aleix López_4t B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Saps aquella sensació de relaxació que tens quan estàs a l’spa? Doncs és el mateix que sento jo quan em donen una pilota de bàsquet i em diuen “anem a jugar”. És una sensació d’oblidar-te de tot el que t’envolta i només concentrar-te a fer-ho bé, encara que el fonamental és gaudir-ho. Pots acabar cansat, amb mal per tot arreu i fart que no et surti res. Però en el meu cas això no passa quasi mai. Quan acabo de jugar o d’entrenar no estic fart ni em fa mal res però puc acabar enfadat perquè no tots els dies ho fas com t’agradaria. Només penso que m’ho he passat molt bé i que m’ho passaré igual de bé la següent vegada que hi jugui.