e_640

Daniel Pérez Pardo_4t A Col·legi Mare Janer
La sala era fosca i humida. Jo estava espantat. Tenia les cames fortament lligades a una cadira. Intentar deslligar-me era del tot impossible. En aquell moment va entrar un individu, no el coneixia de res. Em va ajudar a alliberar-me dels lligams i em va dir que fugís, que cada segon que passava era un segon menys per viure. Vaig arribar esbufegant a un llarg passadís, ombrívol, tenebrós… la poca llum que es veia feia pampallugues. Vaig decidir endinsar-m’hi. En aquell precís moment un home va aparèixer i, de sobte, una llum em va enlluernar. Em trobava atordit, a l’escola… m’havia quedat adormit enmig d’un examen de català!

Cristian Veloso Rodrigues_4t A Col·legi Mare Janer
Des de petit m’han dit que no m’ajunti amb males influències. El que jo no sabia era que als 15 anys no em deixarien anar amb els meus amics, ja etiquetats de males influències, pel fet de no tenir un mínim de diners i no tenir certa importància al país. El que jo no pensava era que una mala influència no només era la persona que fuma, sinó que és aquella amb qui a la teva família no li interessa que hi vagis, per por que no la deixi bé davant la gent important. El que no saben és que les “males influències” no han fet res per merèixer aquesta etiqueta i cada dia sofreixen. I jo em pregunto: qui són les males influències?

Pablo Fuentes Rouco _3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
Un dia un senyor va adoptar un gos que es va trobar al carrer i el va anomenar Timmy. El Timmy era jove, així que no era gaire espavilat i era bastant distret. El seu amo el tractava bé, així que estava acostumat a la bona vida. Un dia va veure que el seu amo no s’aixecava del llit, el va anar a despertar però el senyor no es movia. Ja era molt vell i, efectivament, havia mort. El gos va sortir corrent i després d’una estona un home el va agafar i se’l va endur a casa seva. El va anomenar Timmy. El Timmy era jove, així que no era gaire espavilat i era bastant distret. El seu amo el va arrossegar a una vida de baralles clandestines.

Nil Panadès Díaz_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
Vaig arribar a la botiga d’animals, vaig trobar el gos que volia. La meva mare va dir que si el cuidava jo el podia tenir. El vaig anomenar Boby. Va passar el temps i no el podia mantenir, vaig haver de deixar-lo a la gossera. Per molt malament que em sentia, no podia mantenir-lo. Semblava que en Boby no entenia res. Van passar els dies i va arribar una família amb dos nens que només veure el Boby van dir: “Mama! Mama! Volem aquests gos!” I la mare els va dir que ella no tenia problema si el cuidaven ells. Va anar passant el temps i van veure que no el podien mantenir, el van tornar a la gossera. El Boby seguia sense entendre res.

Anna Orobitg Latorre_3r Col·legi Sagrada Família
Em vaig aixecar, i tot va canviar. A l’obrir els ulls, tot era blanc, no sabia el què passava. Vaig baixar els mil pisos de l’edifici, i Nova York estava estrany, les persones estaven estranyes, com si tinguessin por d’alguna cosa. Em sentia una desconeguda, com si fos la primera vegada que estava a la ciutat. Però, de sobte el cor se’m va aturar, una respiració ronca darrere meu ressonava per tot el meu cos, llavors vaig veure com tothom va començar a córrer, tenia por de girar-me, però ho vaig fer, em vaig girar lentament i vaig veure a una persona sense cap, però sentia els seus ulls clavats en mi, i de sobte vaig desaparèixer.

Alex Muñoz Estefanell_3r Col·legi Sagrada Família
Em vaig despertar al matí, vaig obrir la finestra de l’habitació, estava tot fosc i feia molt vent. Vaig anar al passadís i no hi havia ningú, estaven tots els llums apagats i no els podia encendre. Al cap de quinze minuts es va posar a ploure, amb llamps i trons, cosa que feia molta por. Estava molt nerviós, no veia res, m’havia quedat sense bateria, no podia utilitzar la llanterna, vaig anar a mirar a l’habitació del meu germà i dels meus pares i no hi eren. Em vaig espantar. Vaig baixar corrent al carrer, no hi havia ningú, estava despoblat, feia tres graus sota zero. Vaig pujar a casa ràpid. Em van despertar, tot era un somni.

Jan Pujol Martínez _3ème I Lycée Comte de Foix

Estic per la carretera del Coll de la Botella amb la moto de trial. Arribant al coll, quan de cop i volta em trobo la policia nacional d’Andorra. Al cotxe hi havia un amic meu i el seu pare, que era policia, jo no ho sabia. El meu amic em va reconèixer i per espantar-me li va dir al seu pare que encengués les sirenes del cotxe. Em vaig parar, i el cotxe es va aparcar darrere meu. Primer va sortir el seu pare del cotxe per fer la broma i em va començar a dir que trucaria als meus pares… li vaig suplicar que no ho fes, i de cop i volta va sortir el meu amic rient. El vaig mirar i em vaig ficar a riure amb ell. Va ser una bona broma.

Inés Sangrà Canut _3ème I Lycée Comte de Foix

De vegades, sec i penso en els altres. Com seria viure una altra vida. Pot ser qualsevol persona, però la majoria del temps penso en ella. Ella, que ocupa la meva ment dia rere dia, nit rere nit. Però per què? Per què ella i no una altra? Després de nits en blanc somiant, imaginant, com seria passar una vida sencera al seu costat, per fi ho he entès. He descobert tones de coses: explicacions i justificacions per arribar a la remota conclusió, que estic bojament enamorat. D’aquella noia de cabells llargs i d’ulls blaus penetrants que un dia va aparèixer al bell mig de la ciutat i em va preguntar: “T’agradaria ser el meu príncep blau?

Marc Pérez_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Va començar en una nit fosca. Una família vivia en una casa enmig del camp, tot era tranquil, silenciós, amb calma. Un dia la mare va dir als seus fills que anessin a sopar. Quan els fills van arribar estaven mirant la televisió, que deia que un fantasma havia aparegut en un camp. La mare, el pare i ells estaven espantats ja que ells vivien en un camp. Eren aproximadament les dotze de la nit, i els nens se’n van anar a dormir. Durant la nit els nens van sentir un soroll. Van veure que no havia objectes, però ell es va adonar que un ganivet no hi era. El fill estava molt nerviós i va trucar a la policia i finalment el van trobar.

Carolina Osona_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Mai t’ha passat que has començat a parlar amb el teu gos. Sembla que t’escolta i et comprèn, però mai has pensat si certament t’escolta o simplement et veu moure la boca i fer sorolls? No t’ha passat mai que quan l’escridasses perquè ha fet alguna cosa malament t’ha fet cara que se’n penedeix? Doncs a mi sí i m’ha fet moltíssima pena. A vegades quan li dius que faci alguna cosa i no ho fa, com per exemple quan estàs jugant amb ell i li tires el pal per jugar i no et fa cas. I després em pregunto, els gossos t’escolten o solament et fan cas perquè hi estan acostumats o només ho fa el meu? Soc l’única que s’ho pregunta, oi?

Laia Puigdemasa Müller_3r B Col·legi Sant Ermengol

Eren les dotze de la nit i plovia molt. Va parar a una màquina rentacotxes. Va obrir la seva cartera i va treure’n tres monedes. Va arrencar el cotxe i va entrar a la màquina, les portes es van tancar i va començar la neteja. Estava teclejant el telèfon quan de sobte es van apagar tots els llums i la màquina es va aturar de cop. Va obrir la llanterna del mòbil i va sentir un soroll molt fort. Una mica espantat es va girar i… una àvia diabòlica amb els cabells despentinats i els ulls molt vermells i vidriosos el mirava. L’última cosa que va veure abans de morir va ser un ganivet amb la punta molt afilada travessant-li el cor.

Carla Calvet Fonoll_3r B Col·legi Sant Ermengol

Dormia, més ben dit somiava. Tot era perfecte, em trobava de viatge amb els meus amics. New York. L’objectiu? Visitar, caminar i passar-ho bé. Cada dia era ben diferent. Acabàvem esgotats. Vam passar tot l’estiu viatjant amb els amics. Em sentia profundament satisfet. Tot havia estat possible gràcies a l’esforç. De sobte em vaig despertar. Sabeu on era? En un avió.

Martina Tonino_3r D
EA 2a Ensenyança d’Ordino
La notícia va arribar quan tenia 8 anys. Els meus pares s’havien separat. No m’ho esperava, em va impactar molt. No sabia què pensar ni què fer. Suposo que era normal. No m’adonava de la situació en la qual estava. El meu futur havia canviat en qüestió de segons. Superar-ho em va costar uns quants anys perquè sabia que entrarien persones noves a la meva vida i en recordar el passat em posaria trista. A més, sabia perfectament que hi hauria discussions fortes i d’altres no tan fortes. Ara, passats els anys continuen aquestes sensacions, emocions, discussions i enfrontament però intento recordar tots els moments amb la màxima felicitat.

Aitana Rivero_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino
Mans blanques i venes blaves. Més ossos que pell. Blaus deixats per les agulles que el mantenien amb vida. Estirat. Prim. Ella, quasi plorant, sostenint les llàgrimes davant de la família, fent-se la forta i defensant un discurs d’esperança. A mi, deixen de preocupar-me les persones que hi ha davant i em trenco, ploro. Recordo que tota la vida l’he vist feliç, actiu. Ple de vida. Ara la imatge és ben diferent: sedat tot el dia i ple de tubs als braços que el connectaven a una màquina, una màquina sorollosa però imprescindible per mantenir-lo amb vida. No puc més, em refugio al lavabo, sec, penso… i si tot acaba? Simplement ploro.

Keila Cellay_3r curs 2019-2020 EA 2a ensenyança d’Encamp

Encara recordo quan va arribar al col·legi a finals d’abril, va ser un enamorament sobtat, no m’ho esperava gens. No anava a la mateixa classe que jo però la veia als patis i als canvis d’aula. Els primers dies em vaig animar a parlar-li una mica, però quan el meu millor amic em va dir que volia sortir amb ella vaig decidir que era millor no dir-li res. Només van estar junts una setmana, però jo estava segur que a ella li seguia agradant. L’última setmana d’escola vaig mentir dient-li que m’agradava una altra i ella va fer el mateix. Vaig decidir guardar-me tot el que sentia i mai li he dit la veritat, mai hem tornat a parlar…