e_640

Melissa Hamel_3ème E Lycée Comte de Foix

De vegades dorm desperta i es perd en la seva ment, com si només existís el que estava pensant, es diu “i si no ho hagués fet”, o “hagués estat millor fer-ho”, perd el temps i es tortura pensant en tot el que ha fet al seu passat. Imaginant el que passarà més endavant fins que algú vingui a despertar-la. Un cop desperta no recorda el que estava dient i continua lluitant per viure la seva pròpia vida. Aquella persona és tu o jo o qui ho sap… El que vull dir és que és igual el que vas fer malament o el que no et va sortir bé. No has de tenir por d’equivocar-te, amb el temps progressem, tots fem errors i d’ells n’aprenem.

Claudia Lluc_3ème E Lycée Comte de Foix

Fa molts anys l’avi Xavier tenia un amic molt, molt íntim, eren inseparables. Ell es deia Jaume, era un noi alt i ben plantat, d’una cabellera rossa i llarga, uns ulls blaus del color del mar l’acompanyaven. Tots dos junts van viure moltes aventures, de la més avorrida i pacífica a la més esbojarrada i perillosa. La seva amistat va ser molt llarga, no tothom arribava a tenir amistats tan llargues. Però no tot dura per sempre, quaranta anys van passar fins que una desgràcia va passar, una de tan grossa que va destruir aquesta amistat tan llarga i bonica. El viatge a la Polinèsia va ser tot un fracàs, un fracàs immens.

Àneu Escribano Lusilla_3r A Col·legi Sant Ermengol

Hi havia una vegada una taronja la qual es va enfadar amb un tomàquet. El tomàquet ràpidament va anar a informar sobre la baralla a la seva millor amiga, la cassola. Tots dos van pensar un pla per atrapar la taronja i venjar-se’n. Van començar a buscar-la fins que la van trobar. Amb l’ajuda del ganivet la van posar just a la punta del calaix i la van empènyer. La taronja va caure dins el calaix. El tomàquet ràpidament va tancar el calaix fent així que la taronja no pogués sortir. La taronja no es penedia de la baralla, per segona vegada amb l’ajuda del ganivet, la van posar dins un bol i la van assassinar.

Marti Llort Rabassa_3r A Col·legi Sant Ermengol

A l’estoig hi caben moltes coses, grans i petites. Actualment la cosa més important és l’hidrogel per rentar-se les mans sovint, per no contagiar la gent o per no contagiar-te a tu mateix. Un dels inconvenients més fotuts és que no es pot compartir res: ni menjar, ni folis, ni material de l’estoig. És obligatori anar amb la mascareta i al pati ens hem de dividir per classes. Hi ha unes normes molt estrictes que hem de complir i és un pal, a les classes hem d’estar separats com a mínim un metre i mig. Les finestres estan obertes i la porta igual. Mesures i més mesures que un cop sortim de l’escola desapareixen completament…

Eva Borrallo Sanchez_3r B EA 2n Ensenyança Ordino

Era una matinada d’octubre, de sobte va sonar el telèfon de casa, una veu sospitosa i trista va començar a parlar. Una estona més tard el meu pare em va comunicar la tràgica mort d’una de les millors persones que he conegut mai, al meu cos es va produir un cop sec, no reaccionava. Vam fer les maletes i vam marxar el més ràpidament possible. Des d’aquell dia mai més la vaig poder tornar a veure, només van quedar tots els records, les paraules, les festes de Nadal… I, sobretot, els seus consells i les seves grans històries. Des d’aquell dia vaig aprendre a valorar les coses i els moments que passem amb els qui estimem.

Marta Aymà Altimir_3r B EA 2n Ensenyança Ordino

S’estava fent de nit. Tornava cap a casa. De sobte, se sentiren uns passos darrere meu, cada cop més a prop. Vaig notar el tacte d’unes mans d’home a la cintura, mentre d’altres em deien paraules obscenes. Vaig intentar resistir-me i cridar, però em van tapar la boca i em van portar a un carreró vell i abandonat. Em van començar a treure la roba a estrebades, sentia murmuris d’alguns d’ells sobre meu. Quan el meu cos va estar completament nu, els nois van començar a pegar-me i estirar-me dels cabells. No podia respirar, el terra estava brut de sang… Tant de bo hagués sigut un somni. Llàstima que ningú em pugui sentir des d’aquí.

Mohamed Slimani_1ère MCV Lycée Comte de Foix

Tot va començar amb la lesió del base. El club no podia fitxar un substitut, va buscar a la cantera i m’escolliren. Quan m’ho van anunciar, no m’ho podia creure. Estava impressionat, emocionat, sorprès, motivat, excitat, il·lusionat…L’entrenament seria dissabte. Vaig anar a dormir ben d’hora i al matí em vaig dirigir cap al pavelló. L’entrenament va ser molt intens, però no em vaig rendir. Les hores van anar passant i arribà el gran dia. Vaig començar el partit a la banqueta. L’entrenador em va cridar i el joc va començar. Em van passar la pilota, la vaig pujar i vaig relliscar. De sobte em vaig despertar. Quin somni tan bonic!

Beatriz Pereira_1ère MCV Lycée Comte de Foix

Ara és el moment, ara és el moment d’exterioritzar els meus sentiments… Encara recordo la meva infantesa al teu costat. Recordo moltes de les tardes que vam passar-nos jugant al parc. També recordo quan anàvem a buscar a la mare al treball i molts moments entranyables. Però, un dia quan ja era conscient del que passava a casa em vaig adonar que tot havia canviat. Et passaves el dia fora de casa i em deixaves sola. La teva prioritat va començar a ser l’alcohol i el temps que em dedicaves es va esvair. La nostra vida va fer un gir i llavors amb la mare vam decidir marxar de casa. Solament voldria que fossis el d’abans.

Xavi Baró Moles_3r B Col·legi Mare Janer

Ja som 3 més 2, un de 22 anys, l’altra de 20 i l’últim de 14. Els altres 2 són els llogaters. Ens fan treballar força, però sabem que si no ho fem, no ens faran fora. La nostra relació és molt bona, de tant en tant tenim les nostres enganxades, i més d’un cop ens despatxarien. Cada un és diferent. Quan estem tots junts els fem empipar. Cadascú té el seu propi despatx, excepte els 2 caps, ja que treballen sempre junts. Tenim sort que amb el contracte hi entra tot; el dinar, sopar. Pràcticament fem vida allà. L’oficina és petita, però hem après a conviure. Esperem que no hi hagi més inquilins. Som una família de 5 i ens estimem molt.

Robert André_3r B Col·legi Mare Janer

Va passar de sobte. L’Aaron era tímid, tranquil i humil, quan sense esperar-s’ho conegué un home llançat, fort i dur.
Aquest deia el que pensava sense contemplacions als altres i a l’Aaron li costava parlar amb altres persones. L’home tenia força, habilitat i una educació dura. El noi era feble i prim. L’home era tan ferm que no deixava doblegar-se, també tenia una feina dura que necessita constància i el noi era deixat. Tot l’intimidava.
I així, tan diferents i sense conèixer-se ni saber l’un de l’altre, es van trobar en la mateixa casa. Amb el temps, parlant, han après a estimar-se. Ara, aquell home llunyà és el millor padrastre.

Laura Barajas Martí_3r B EA 2a ensenyança de Santa Coloma

Cada dia penses que estàs en un món paral·lel del que ets, no et sent bé, però solament en travessar una porta ja estàs, estàs al teu món, al lloc on ets tu, sense justificar-ho a ningú, on pots parlar sense haver de pensar què pensarà la gent, pots somiar i ser lliure. En aquell lloc hi ha gent que jo definiria com a màgica, a qui li pots parlar i t’escolta. Esperant aquell moment del dia és mortal, passen les hores, els minuts, els segons i veus que necessites un món paral·lel al teu. Et fa pensar que no podem estar solament en un món, que cadascú necessita el seu món on ser únic i diferent. De cop et lleves. Tot ha estat un somni.

Emma Mora_3r B EA 2a ensenyança de Santa Coloma

Estic en un lloc on hi ha una profunda obscuritat. La decoració té un to rosat, s’escolten crits, plors i súpliques, l’olor és tant forta que em podria desmaiar. Tinc fred, tinc por, però no me’n puc anar, és impossible. Tots els meus companys estan morts o mutilats, tot al voltant està ple de parts del cos de nens petits i el pitjor és que de fons hi ha una cançó per a criatures. Estic al límit de la bogeria vull tancar els ulls per sempre.

Máximo Polo_3ème A Lycée Comte de Foix

Per què hem de jutjar una persona per la seva manera de ser? Per què hem de jutjar algú pel seu color de pell? Per què hem de jutjar a algú  que estimem? Per què hi ha parelles que no respecten la igualtat de sexes? Per què hem de fer que la igualtat de gènere sigui una batalla? Hem d’aprendre a respectar la gent tal com és. Perquè això fa que existeixi l’assetjament escolar, el racisme, la violència de gènere, l’homofòbia i…
Cal respectar el món que ens envolta, i així ho hauria de fer tothom! Cal aprendre a viure i a deixar viure!
Cal començar a ser nosaltres i no deixar-nos influenciar!
Cal conscienciar els nostres joves!

Catarina Martins Machado_3ème A Lycée Comte de Foix

Saber que d’un moment a l’altre pots rebre una trucada i tan sols amb una paraula et pot canviar la vida. Que de ser feliç passis a tenir els ulls humitejats pel dolor. Que et diguin que una de les persones més importants per a tu ja no et podrà fer una abraçada quan la vagis a visitar o quan més ho necessitis. Que ja no et podrà donar el consell que calgui quan et faci falta. Que aquella persona ha marxat i que al cap d’un any encara la trobes a faltar. I finalment sentir que pensar en aquella persona encara et faci plorar i saber que els records romandran sempre presents. Ara i avui estimat avi et dedico aquest microrelat!

Ainara álvarez de Amorin_3r A Col·legi María Moliner

M’agrada el futbol. Des de petita, als cinc anys vaig començar a jugar en un equip. A la meva mare no li feia gaire gràcia, ja que ella pensava que no era un joc per a nenes però, amb el temps, es va adonar que no era així, que el futbol era de nois i noies. Als 11 anys vaig deixar l’equip perquè tancava i jo li vaig demanar a la mare que m’apuntés a un altre club i em va dir que m’havia de concentrar en els estudis perquè començava l’ESO. Des que vaig deixar l’equip cada partit que donaven a la tele el veia. Cada cap de setmana anava a jugar amb el meu pare i ara hi vaig amb les meves amigues.
Aviat tornaré a entrenar!

Gustavo Adolfo Chirinos Luna_3r A Col·legi María Moliner

Ja era tard, l’oxigen estava a punt d’esgotar-se, el menjar i l’aigua s’havien acabat feia dies. Però aquest era el lloc perfecte, la pols còsmica abundava a la zona, abans hi havia un astre que donava llum. L’important era l’explosió de colors. Recordo la meva infància, flors que tenien moltes variants i aquella fragància que desprenien a la tarda després de dinar. Un espectacle que semblava un ull o una mà amb tonalitats verdes, vermelles, blaves i grogues i un centre fosc que representava la vida, com si tot això fos un missatge. Penso que aquest és el meu destí, enmig de l’espai, si així moro… quina mort més bella!