Inés Caubet Ascaso_4t A Col·legi Mare Janer
M’he adonat que les teves abraçades, càlides com el foc, ara són fredes com la neu. El teu somriure, acollidor com un vespre a la costa mediterrània, ara és gèlid com les glaceres del Pol Nord. Els teus petons, que sempre m’han semblat com si fossin el primer de tots, apassionats i esplèndids, acompanyats amb llavis de maduixa, ara em semblen una fosca càrrega. La teva mirada, d’ulls verds maragda, com una joia acabada de polir, ara és grisa i opaca com una ombra perduda i errant. Abans eres el sol que il·luminava el meu dia a dia, ara ets la nit d’hivern que ho enfosqueix tot. M’he adonat que ja no t’estimo com ho vaig fer ahir.
El ferro
Beth Aznar Rossell_3r EA 2a Ensenyança d’Ordino
Notava el ferro fred a la meva pell, mentre pensava en què passaria si ho fes, quines repercussions tindria? Bé portava al meu quarto tancat, hores i hores, i ningú se n’havia adonat, així que tampoc no crec que els importés molt després de tot. Així que vaig decidir fer-ho. Abans, però, vaig voler sortir de l’habitació i acomiadar-me com cal dels meus familiars. Fet això, vaig tornar a l’habitació, vaig agafar el ferro i vaig començar a tallar. Quan la meva mare va entrar i em va veure estirat a terra, es va espantar tant que va trucar a l’ambulància. Però ja era tard.
La soledat és mortal
Dani Bringué Bach_3r C EA 2a Ensenyança d’Ordino
El noi estava sol en els seus últims moments de vida. El doctor només passava 2 cops al dia per veure com estava i controlar el dolor. Però un dia una infermera va notar que estava sol i va començar a parlar-li i fer-li companyia. El noi no li va dir que estava morint. Estava molt content i feliç, notava que la infermera era molt empàtica i sabia el que li havia passat tota la vida; a ella també li passava. Passaven el dia i la nit parlant. Una nit el noi no es trobava bé, s’estava morint, però amb força de voluntat va dir les seves últimes paraules: “La soledat és dolenta, i tu no ho mereixes. Esforça’t per no estar sola. Gaudeix”.
L’inesperat fet que canviaria la vida de la Carla
Laia López Colillas _3ème H Lycée Comte de Foix
La Carla era una noia apassionada per l’esquí. Estava molt contenta, perquè els seus pares li havien comprat material nou aquell any. El primer dia, en arribar a casa estava cansada i tenia mal als bessons, però era normal. L’endemà, feia fred i la boira abundava. Els monitors van prendre la mala decisió de fer-los saltar tot i l’estat pèssim de la neu. Tots saltaven sense pensar en les conseqüències duna caiguda. En arribar el seu torn, la Carla va explicar a un dels monitors que no podia saltar a causa d’un problema als genolls. Ell la hi va obligar. El primer salt va anar bé però al segon, ningú no s’esperava el que li passaria.
Els alumnes
Maé Ferre Desrats _3ème H Lycée Comte de Foix
La vida d’un alumne és més dura del que pensen els professors i els pares. La nostra vida a l’escola consisteix a treballar, escoltar, treballar i seguir treballant. Al llarg del dia, tenim vuit hores de classes en les quals els professors parlen de les seves coses i nosaltres sempre ens demanem de què ens servirà saber tot això per a la vida. I no parlem del menjador: tothom espera aquell deliciós tros de pizza que sabem que mai no apareixerà. Un cop a casa, no estem salvats, ens tocar fer els deures quan només volem mirar Netflix i descansar. L’únic bo del dia són els macarrons de la mare, perquè l’endemà, tornem a començar!
Vells amics
Elsa Giribet Borràs_3r Col·legi Sagrada Família
Jo soc l’amiga de molta gent i tinc moltes identitats, per a totes les persones soc diferent, algunes m’han oblidat i d’altres mai m’han conegut. Començo com una petita idea que, a poc a poc, es va fent gran, va agafant forma i, finalment, cobra vida. Faig companyia a aquells que es troben sols, que són somiadors o imaginatius, estic allà on em criden, xiuxiuejant paraules d’ànims i deixant l’alegria a l’aire. Per a algunes persones existeixo tota la vida, per a d’altres existeixo durant la infantesa. Aquells que són més extravertits no tenen vergonya d’anunciar-me, els més introvertits se’m guarden per a ells. Jo soc l’amiga imaginària.
Ja sé què explicaré quan sigui una velleta
Claudia Iglésias_3r Col·legi Sagrada Família
Estic acostumada a escoltar els avis amb les seves històries de la guerra i de la gana que van passar. Fa uns anys pensava: i jo què explicaré? Què els explicaré als meus nets? A mi no m’ha passat res d’original! Però llavors va arribar el 2020. I ara que fa uns mesos que estem enmig d’una pandèmia, que de moment no té solució. Quan sigui una velleta explicaré que un bon dia ens van fer tancar a casa durant uns quants mesos. Que no podíem ni anar a l’escola, que sortíem a aplaudir els metges i les infermeres al balcó. I que de cop vam perdre les nostres llibertats, els parcs estaven tancats i les famílies van deixar de veure’s.
El gos
Carla Baró_3r D EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Petit animaló de quatre potetes, pelut i amb orelles. És aquell que et fa companyia i t’espera a la porta fins que arribes. Et fa festetes quan et veu i no et deixa mai sol. Només busca carícies. Aquest animalet t’estima incondicionalment, només vol que juguis amb ell i el treguin a passejar. És com un nen petit que sempre et fa cas, aprèn i després es fa cada cop més i més gran. Tant d’edad com de mida i si el cuides bé trigarà molts anys a anar-se’n del teu costat. Molts tenen la sort d’estar amb una família que els estimen i els cuiden sense parar. D’altres no tant i acaben com jo, sols i abandonats.
Un dia qualsevol
Guillem Acosta_3r D EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Era un dia qualsevol en la meva vida. Com sempre, m’havia llevat i havia esmorzat.
Per continuar la rutina vaig anar a passejar pel centre de la ciutat. Vaig tornar de fer una volta a les 13 h, vaig fer el dinar, vaig parar taula i vaig dinar. Més tard vaig fer la migdiada. Em vaig llevar i vaig anar a recollir el meu net a l’escola. Quan el vaig recollir li vaig donar la mà, no la vaig notar. De cop i volta vaig sentir un cop molt fort al pit, em vaig deixar caure, no tenia força.
Una vegada a terra vaig obrir una miqueta els ulls amb totes les meves forces i vaig veure la cara del meu net plorant, no li vaig poder dir adeu.
Jo, microrelat
Lara Espada_3ème G lycée comte de foix
Cada any, molts estudiants m’escriuen de maneres diferents. Des del 2013 que el Diari d’Andorra em publica cada dia. Mai no em repeteixo. La majoria de les persones que m’han escrit per al concurs ja no s’hi esforcen gaire o ho fan simplement perquè és obligatori. Alguns alumnes no em prenen seriosament i creuen que no val la pena dedicar-me temps. Altres, realment volen aconseguir el premi i, tot i que creuen que no el guanyaran, s’hi esforcen per fer-me el millor possible. També hi ha els que escriuen per escriure, que simplement fan el text, però sense importar-los el premi. A mi m’és igual, sempre que em segueixin escrivint.
Una vida aturada
Carla Amorós Teruel_3ème G Lycée Comte de Foix
Tot va començar arran de l’accident de cotxe que vam tenir l’any passat. La mare, el pare, la germana i jo anàvem a casa l’àvia, com cada diumenge i, sense saber com, em vaig despertar a l’hospital. No em podia moure, ni parlar. Sentia el que em deien, però no podia obrir els ulls, ni somriure, ni agafar la mà de la mare que seia al meu costat explicant-me el seu dia i com li agradaria que em despertés. Em sentia molt frustrada, impotent, perquè volia riure quan el pare m’explicava els seus millors acudits. També volia plorar, però no em queia ni una llàgrima. Només volia dir-los que tot aniria bé i que faltava poc perquè em despertés.
La nit de terror
Anna Argelich Camanes_3r B Col·legi Sant Ermengol
És una nit freda amb lluna plena. Les campanades de l’església no paren de sonar mentre que els nens i nenes miren una pel·lícula de terror. De sobte comença a tronar i la tele canvia de canal a la primera, on feien les notícies. A les notícies deien que s’havia escapat un assassí en sèrie de la presó. Els nens no hi donen importància i tornen a posar la pel·li de terror que tracta sobre un assassí. Al cap de 10 minuts algú truca a la porta, obren, però la troben oberta. Pensen que deu haver estat el vent i es tornen a posar la pel·li. Mentre la miren senten sorolls per les escales. De sobte entra la mare d’en Marc disfressada.
L’home ‘lapa’
VÍctor RodrÍguez Rubia_3r B Col·legi Sant Emengol
Un dia qualsevol d’estiu faig un descens i em trobo el professional de les pistes. Em diu que tiri que ell s’espera. Al cap de cinc minuts, sento una presència, escolto algú, està enganxat a mi. M’enrabio i el deixo passar, però quan arribo al telecadira li demano que respecti les distàncies perquè genera tensió i em diu que ho sent, que ell només volia avançar-me i no trobava el moment.
True Love
Ione Aida Cummins Ibañez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA d’ENCAMP
La meva persona, ho sé, ho sento. Ella és la meva persona. M’ha vist plorar, m’ha vist riure, m’ha vist gelosa, m’ha vist enamorada. Estic enamorada. Encara que tingui un passat, un fosc passat que fa por recordar, tant se val. Em fa un petó al front i el retoca amb una carícia a la galta. “T’estimo”, diu. “T’estimo més”, contesto jo. Sé que és la meva persona perquè podem passar hores dient-nos t’estimo i sembla que ens falta temps per demostrar-ho.
El verdader monstre
Nel Gonzalez_3r B EA SEGONA ENSENY. ENCAMP
En un poble molt llunyà es deia que hi havia una criatura misteriosa, un monstre deia tothom. Un dia, un caçador va decidir anar a matar-lo. Quan el va trobar, espantat, va cridar: UN MONSTRE! Sense que aquest tingués temps de reaccionar, el va matar. El caçador, orgullós de la seva gesta, va pensar que tot el poble el rebria com un heroi. Quan va tornar tota la gent tenia el mateix aspecte que el monstre. El caçador, impactat, es va quedar gelat. De sobte, els habitants del poble varen començar a cridar: UN MONSTRE! Van començar a llançar pedres i altres objectes fins que el nostre heroi va obtenir el mateix destí que la criatura.
Una decisió
Katie Earl_4t B Col·legi Mare Janer
Com es pot saber quina és la millor decisió per a la teva felicitat? Tens dues persones a qui t’estimes molt, que són molt més que amics. Una d’aquestes persones, diguem-li Juny, porta molt temps parlant-te i li tens una confiança increïble, no t’ha fallat mai. Últimament veus que ja no li importes tant com abans, i només seguiu parlant perquè ja és tradició. Després tens a l’altra persona, diguem-li Agost, cada dia parleu, et diu coses boniques, es preocupa per tu… però ha fet una cosa imperdonable. Tinc tres opcions; seguir intentant-ho amb el Juny, donar-li un altra oportunitat a l’Agost o començar des de zero. No sé què fer.
L’hivern sense refredat
Pablo San Juan Casado_4t B Col·legi Mare Janer
Quan comences a sentir els senyals corresponents de la poca importància que tens per a una persona que has estimat, saps que has d’iniciar el protocol adient. Tot el que t’ocorri i li expliquis serà escoltat i immediatament oblidat, seguit per comentaris fora de lloc que farà sense motiu. Després ve la prova de foc: has de demanar-li per parlar en un lloc convenient. S’ha de ser concís. Hi ha dos possibles finals. En el primer, s’acabarà solucionant tot i la vostra amistat continuarà fluint. En el segon, i sense cap motiu explicable, és aquell en el que sempre acabo, la relació es va refredant, com si d’un hivern etern es tractés.
La nit
Abril Rosell Cusnir_3r B EA Segona ensenyança d’Ordino
A la nit penso i no puc. Aquelles hores, minuts, segons que et trobes sol i comences a pensar i saps que pensar-hi et farà mal però, tot i així, no pots parar de pensar. Aguantes aquella llàgrima que saps que alliberarà tot el que tens dins: LA FRUSTRACIÓ. Necessito saber per què tot el que era ja no és, tot el que em feies sentir ja no ho sento. Per què? D’un dia per l’altre ja no tenia la teva espatlla per recolzar-me, la teva mà per agafar-la, la teva veu per sentir-la, el teu somriure … Tot això per què? M’has fet mal, i ara tinc por, tinc por de perdre algú, de sentir. Ràbia en recordar… Simplement demano un perquè.
Records amagats sota la pell
Haloua Rodriguez_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino
Els records s’esvaeixen a poc a poc. Cada dia, cada hora, la seva veu m’és més desconeguda. La seva olor, la seva veu, el seu somriure, ja no hi són. Només conservo fotografies velles plenes de pols, extraviades en una caixa, desaparegudes entre llàgrimes i plors. Només aconsegueixo intuir la importància que devia tenir en la meva vida passada… Però res més. La seva cara, cos i rialla ja no les reconec. M’agradaria haver pogut dir-li adéu a ella, a la seva companyia i alegria. Poder-la deixar anar sense recances ni records sota la pell. Poder oblidar i avançar i no haver-me quedat amb un record incomplet i borrós. M’hauria agradat.
Full en blanc
Saray Vázquez_3r B EA 2a Ensenyança Santa Coloma
Estic a classe, sento rumors. Algú diu: -Ja he acabat! I jo miro el meu paper, en blanc. Hem d’escriure un relat, i no tinc idees. Només sento la professora parlant, el tic-tac del rellotge, la meva amiga explicant-me el cap de setmana, però la meva ment no es concentra. Ment en blanc! Penso en els meus jocs favorits, en els esports que més m’agraden, en el meu cap de setmana, en la classe i en general en els meus passatemps. De cop, sona el timbre de l’escola que indica el final de la classe. Torno a mirar el meu paper: en blanc. La professora em demana el relat, i jo no sé què fer. El temps s’ha acabat. Me’n vaig corrents. A casa.