Carla Becerra_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Havia estat jo. Allà tot sol, desesperat, després d’un dur dia a l’escola. No només els meus amics s’havien enfadat amb mi, sinó que, a més, els meus pares, els meus tutors i crec que tot el món, també.
Però què dic? Encara ningú no ho sabia. Però jo ja no m’atrevia ni a tornar a casa, alguna cosa molt greu havia passat i encara no soc capaç d’assimilar-la. Tot va passar ràpidament, sense voler, juro que jo no volia, però va passar. Érem en un camp, un camp desert i apartat on espero que no hi vagi mai ningú. Va ser allà on va passar tot, on van començar els meus remordiments. Es deia Marc i aquell dia el seu cor va deixar de bategar.
És important quan ja no ho tens
Laia Capdevila Molins_3ème G Lycée Comte de Foix
Abans em queixava per tot. Tota la meva vida era una desesperació. Però ara ho veig tot clar. Ara veig que la meva vida era perfecta: tenia una família que m’estimava, uns amics que estaven aquí quan els necessitava, una bona educació i diners per poder viure. Ara que estic estirat en mig d’un camp entre Ucraïna i Rússia, amb un fort mal de cap, sentint un soroll extremadament insuportable a les meves orelles, amb centenars d’avions que volen per sobre meu, amb joves al meu voltant que criden com desesperats; ara que tinc dues bales enfonsades al fetge, m’adono del que de veritat era important. I ho faig ara, ara que és massa tard.
La vida perfecta
Sofya Danilova_3ème G Lycée Comte de Foix
Que bé que estic! Tinc aigua, menjar i fins i tot un cotxe. Tinc una habitació per a mi sol i també un hàmster que es diu Marcus. Ell també té una caseta petita amb tot el que necessita. Fa poc m’han regalat un mòbil. Ja en tenia un, però en volia un altre, un de nou. Tinc diners per al que vull. Tinc una família, uns pares que m’estimen molt, una germana petita i el Marcus. M’estiro el meu llit. És molt tou. M’agrada. De cop i volta, quan tot just tanco els ulls, el meu llit comença a ser dur. Els obro i veig el mateix carrer que veig cada matí, les mateixes rates que sempre estan allà on soc jo. Que bé que estic quan estic somiant!
Més enllà
Laia Casanovas_4t B Col·legi Mare Janer
És de nit, tot és fosc, no hi ha fanals per il·luminar el camí. No n’hi ha, al bosc, ni dalt de la muntanya. Encara no hem arribat al cim. Veiem una línia vermella sobre una pedra i la seguim. Arribem a un punt on hi ha dos bancs, envoltats d’arbres. Seiem i observem, no hi ha cap senyal vermell. Què fem?
No ho sabem. Mirem amb més atenció. Un so, sentim un so, molt estrany; se senten veus, pedres, trets, crits, cops de vent. Tot s’atura, caic a terra, no sento res. Res. No veig la meva germana, tot és blanc. Penso, i me n’adono. És hora de deixar-ho tot de banda i seguir el meu camí. El camí del meu final.
Oblidat
Biel Castellon_4t B Col·legi Mare Janer
Era un dia d’estiu, el meu germà i jo jugàvem a pilota mentre els pares feien el dinar. Tot just arribaren uns senyors de negre, els pares es posaren a parlar amb ells, semblava que discutien. Poc després el meu germà m’avisà que els pares no hi eren. Després d’esperar-los dues hores, vàrem trucar a la policia. Ens preguntaren els noms i la direcció de la casa. La sorpresa fou quan ens digueren que la direcció no coincidia amb cap casa de la ciutat. Els pares havien desaparegut. La gent a qui coneixia de tota la vida em mirava amb cara estranya. Res tenia sentit. Semblava com si no hagués existit mai, o m’haguessin… oblidat.
L’esforç
ALBA DONAIRE IBAÑEZ_3r EA Col·legi Sagrada Familia
Hi havia una vegada una noia que quan anava cap a casa va veure una nena que plorava perquè la seva mare no li comprava unes sabates. La noia li va dir que no plorés, que ha d’entendre que la seva mare no les hi podia comprar. Li proposa buscar un treball. La noia va fer-li cas i li va dir que tenia raó. Se les guanyaria ella i així la mare se sentiria orgullosa. Van aconseguir treball en una botiga. La noia va saber el que era treballar i guanyar diners. Es va anar a comprar les sabates, però també li va comprar un vestit a la seva mare, per agrair-li tot el que feia i havia fet sempre per ella.
Desapareguda
LAIA DIJKSTRA VERGÉS_3r Col·legi Sagrada Família
Sola. A les fosques. Noto com un calfred em recorre la pell. No sé on soc. Porto temps aquí, cada dia tinc menys esperança que em trobin. No recordo gaire cosa, només que anava passejant tranquil·lament pel carrer i de cop tot es torna fosc i borrós. Sento passos, se m’il·lumina la mirada i em torna l’esperança per un moment, pensant que algú ve a rescatar-me. Crido, ja quasi no recordo el so de la meva veu, però els passos es van allunyant cada cop més, i jo a poc a poc vaig tornant a l’estat d’abans, trista, desesperada, espantada… M’he acostumat a estar aquí. Les nits són fredes i tenebroses i els dies lents i silenciosos…
Per què aquestes diferències?
Chloe Godoy_3ème C Lycée Comte de Foix
Des de petita, els meus somnis tenen una pilota de futbol com a protagonista. Del matí fins a la tarda l’únic que espero és que arribi el moment de tornar de l’escola a casa per posar-me les botes, agafar la pilota i anar a fer el que més m’agrada. Tot entrenament, cada partit el gaudeixo com si m’hi anés la vida. Fins fa uns dies no m’havia adonat de les diferències tan importants que hi ha entre noies i nois que gaudim d’aquest esport. La discriminació és flagrant tot i que els dos equips juguem amb les mateixes regles i amb les mateixes ganes. Per això hem de seguir treballant perquè el futbol femení i el masculí es valorin igual.
Tornarà!
Clàudia Gironés Travé_3ème C Lycée Comte de Foix
Tota la vida he estat optimista i sempre he pensat que els somnis es poden fer realitat. Jo estimo un noi, és veí meu. Cada matí, li deixo galetes a la porta del seu apartament. Quan el trobo a l’ascensor em poso vermella com un tomàquet. No hi he parlat mai ja que em fa molta vergonya. La seva família pensava traslladar-se. No el tornaria a veure més! Em vaig posar a plorar. El meu cor s’havia parat, estava desesperada! Què podia fer? Quan me’l vaig trobar li vaig dir tot el que sentia. Ho vaig aconseguir! No havia ni tartamudejat. Em va abraçar i em va dir que quan tornés, estaríem junts. El trobo molt a faltar, i encara l’espero!
4.07
Jacob Castro Castro_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’encamp
Eren les 4.07 h de la matinada. L’última cosa que vaig veure va ser aquella cosa clavant-me les urpes a l’estómac. Em costava respirar. Entremig dels meus esbufecs vaig sentir el soroll de les rodes d’un cotxe que feien moure l’aigua que hi havia al terra del carrer. Vaig tancar els ulls, deixant anar el meu últim alè.
De cop i volta em vaig despertar espantat i suat, em faltava l’aire. Tot estava molt tranquil, el dolor havia desaparegut. En un intent de saber si tot allò era real vaig mirar el rellotge, que marcava les 4.06 h. Vaig parpellejar i llavors va canviar a les 4.07 h. Aleshores vaig sentir un soroll a dins l’armari…
Cada mala acció té la seva repercussió
SÍLVIA TOMÀS CADET_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’encamp
L’altre dia vaig veure a les notícies un polític corrupte de la construcció que l’havien enxampat fent malícies amb diners. Va perdre tots els diners perquè havia de pagar moltes multes. Aquest polític estava tan frustrat i tan deprimit que només feia que menjar entrepans. No li donava importància al medi ambient i embolicava els entrepans amb paper d’alumini, que després tirava a terra. Quan va veure que els papers que tirava a terra es convertien en diners, l’home va començar a llençar molts i molts papers a terra a fi d’obtenir els diners que havia perdut, quan de sobte…. Xup! La contaminació era tan gran que se’l va acabar empassant.
La rutina
Erik Martins Rubia_3r A Col·legi Sant Ermengol
Em vaig aixecar, vaig esmorzar, vaig arribar al col·legi, havia tornat a la rutina, a la mateixa rutina avorrida de sempre. Van començar les classes, no m’havien tocat mals professors, però odio la rutina. S’havia acabat l’estiu, havia d’acceptar-ho, però era difícil acceptar aquesta desgràcia. “Tornada al col·le”, que malament que sona aquesta frase, mentre tots el nens odien tornar al col·legi als anuncis de la tele els nens estan superfeliços de tornar-hi. La rutina, la mateixa de sempre. És inevitable no tornar-hi, com és inevitable no tornar al col·legi, matinar, estudiar, fer deures… com odio la rutina.
Distància
ARNAU MAENCH CORTINA_3r A Col·legi Sant Ermengol
M’ha vingut al cap aquella tarda quan la vaig veure asseguda en aquell banc. No m’atrevia a anar-hi, però finalment em vaig decidir. Vam parlar tota la tarda i ben a prop de comiat em va confessar entristida que marxava d’aquell poble, se n’anava a ciutat. Vaig pensar que seria l’última vegada que ens veuríem i em vaig declarar. Tot i la distància parlàvem cada dia, però de cop es va fer el silenci. Una notícia d’última hora m’ha fet tornar al present. La seva foto ocupa tota la pantalla. Està morta… Finalment, el motiu de la nostra separació no havia estat la distància.
Viatges que marquen
MARTINA RICART_3ème F Lycée Comte de Foix
Vaig marxar a viure a l’Africà a causa de la feina del meu pare, concretament al Marroc. Vaig haver de deixar enrere l’escola i els amics. Quan vaig tornar, vaig retrobar les meves amigues de la infància al pati de l’escola, i em vaig adonar que durant aquells anys m’havia perdut un munt de coses. Les meves amigues criticaven els petits defectes de la gent, criticaven coses insignificants. Només parlaven de xarxes, nois i roba, “l’essencial per ser una noia com cal”, ja que el món exterior no els importava pas. Ridícul. Jo havia estat així? No ho sé. Definitivament aquell viatge m’havia canviat.
Les sabates
Èric Juan_3ème F Lycée Comte de Foix
Les sabates, aquella peça de roba important que et protegeix tant del fred com del terra. Aquella peça de roba que et fiques per anar al col·legi o al treball, a tot arreu on vas, vas amb sabates.
Aquella peça de roba que pots triar segons els teus gustos. Pots comprar-ne unes de blaves, de vermelles, grogues, verdes… de tots els colors, amb ratlles negres o amb cercles blancs… o fins i tot les pots personalitzar tu mateix. Unes Nike, unes Vans, Jorma, Asics… qualsevol marca de sabates, la que més t’agradi. El cas és que les sabates són imprescindibles en el dia a dia i si no existissin tindries constantment mal als peus.
El desamor
Alba Sánchez_3r B Col·legi Mare Janer
Ets allà i desitges que aquell moment sigui per sempre. No tens paraules per descriure el que sents. Estàs amb aquella persona i t’oblides de tot. Sents que és l’únic que vols i que el necessites. Quan estàs amb ell ets sents lliure. Després tot comença a empitjorar. Sents que ell ja no t’estima. Intentes que tot sigui com abans i no pots. T’adones que alguna cosa ja no va bé, ho dius, ell ho explica tot, no l’entens però no tens altra opció que acceptar-ho. Passa el temps, l’oblides.
Més tard ell torna a tu. Ja no vols passar pel mateix un altre cop. Li ho dius. Ja està. S’ha acabat, saps que ja no tornaràs a patir per algú.
Competició
Beatriz Leite Ferreira_3r B COL·LEGI MARE JANER
Una gimnasta abans de competir sempre es posava molt nerviosa, no tenia remei. Patia. Suava. Va preguntar: “Tinc possibilitats de guanyar?” L’entrenadora li va dir: “Sí, segur.” Va sortir a la pista molt confiada en si mateixa, no li van caure cap vegada les maces a terra i va aguantar tots els equilibris. Quan va acabar el ball, va fer una abraçada a la seva entrenadora. Havia quedat en primer lloc, per primera vegada. No s’ho creia, pensava que estava somiant. La seva família la va felicitar. Els jutges li van donar el seu premi i un ram de flor. Va dedicar el premi a l’entrenadora. Gràcies a la seva confiança s’havia superat.
El campionat
Sergi das Neves_3r C EA 2a Ens. de Sta. Coloma
Un dia com un altre, em va trucar el meu entrenador, en Leo. Em va preguntar si m’agradaria assistir a un campionat a Tolosa. Neguitós vaig dir que sí. Vaig passar el dia amb mal de panxa. L’endemà vam agafar l’autocar amb els altres escollits. Un cop allà, l’home que organitzava el campionat ens va explicar el recorregut. Però eren les dotze i la competició començava a les cinc. Després de dinar, la gent va començar a passar i jo era el quinzè. Tothom passava els obstacles de manera molt fluida, i a mi em feia por no fer-ho igual o millor. Quan van cridar el meu nom el meu cor va començar a bategar. Fins que va sonar el pip!
Final de la UEFA Champions League 2020
Miguel Plaza_3ème B Lycée Comte de Foix
1 de juny del 2020, estadi Arena Gdansk. Estic molt nerviós, no em pot tornar a passar allò que em va ocórrer fa dos anys a Roma, ni fa un a Liverpool… Comença el partit. Acabem de rebre un gol de l’equip rival. Animo els meus companys, perquè el partit encara es pot guanyar. Això acaba de començar. Agafo la pilota i només penso a marcar, però un defensa m’ho vol impedir. Passo la pilota al davanter, que marca. Els minuts passen i no aconseguim desigualar el marcador. Arribem al minut noranta. He de provar de marcar. M’apropo cada vegada més al porter, xuto a un costat i marco. Hem guanyat! Ja puc apagar el meu FIFA 20.