e_640

Arnau Capdevila_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Soc un vedell acabat de néixer, m’han dit que hi ha un vedell mort però no ha estat el meu cas, ja que jo ara estic en un camió anant a visitar una companya meva. Em van dir que anava a l’escorxador, però no, ja que estic reproduint. Em van dir que després d’això anava a la granja, però no era el meu cas, perquè jo ara estava a la cua per anar a veure la mort. Ara em trobo a la botiga i una senyora se m’emporta a casa seva. Aquesta escalforeta em recorda quan estava a la panxa de la meva mare. Però no era aquest el cas sinó que estava clavat a una forquilla cuit a la brasa a punt de ser devorat, he arribat al final.

Neus Blanco_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Aquest sí que és un dia perfecte de tardor, hi ha núvols però no massa per tapar el sol que surt per darrere. Em canvio de pressa i corrent, vaig a esmorzar, em fico les vambes, agafo la càmera i marxo de casa. Començo a caminar pel carrer fins que veig un camí ple d’arbres, tenien uns colors molt vius, taronja, groc, verd i vermell. El terra estava ple de fulles que feien soroll. Engego la càmera i començo a fer fotos, passant les hores i ja torno cap a casa a l’hora de dinar. La mare ha preparat uns macarrons que feien una pinta excel·lent. Així que em dutxo i vaig a menjar-me els millors macarrons de la mare… i del món!

Sara Martín Sánchez_3r A Col·legi Sant Ermengol

Això tracta d’una neneta anomenada Cristina. Era rossa, tenia uns ulls blaus i bonics i una boca gran; era una preciosa neneta. No tenia pares, ja que l’havien deixat abandonada al mig del bosc a causa de malalties dolentes, ja que no volien que li passés res dolent.
La petita Cristina va ser alimentada per animals de tota mena, des de petits ocellets a grans ossos. Així és com va poder sobreviure. Quan ja tenia 13 anys va decidir anar a buscar els seus pares però no els va aconseguir trobar. Aleshores va decidir quedar-se a viure amb tots els animals que l’havien ajudat a sobreviure.

Ariadna Alemany Guiu_3r A Col·legi Sant Ermengol

La Mireia era una nena de 6 anys amb moltíssima imaginació i a qui li encantava jugar, però la seva família era pobra i amb prou feines podien pagar el pis i el menjar. Era desembre, s’acostava la nit de Nadal i la nena se’n va anar a dormir sense perdre l’esperança que el Pare Noel aquest any sí la visités. L’endemà, en despertar-se va anar corrent al menjador i a sobre la tauleta hi va trobar una pedra amb forma de cor acompanyada d’una cinta vermella. No va poder evitar que se li escapés un somrís. Aquella cinta tenia tantes possibilitats!

Jaume Nuñez_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia estava a casa tranquil quan de cop la meva mare em va dir que anés a buscar un quadern al soterrani. Sense replicar, hi vaig anar. Vaig agafar la caixa on hi havia els quaderns i vaig començar a buscar. Quan de cop vaig sentir un soroll. Em vaig girar i vaig veure una ombra molt estranya. Estava intrigat i espantat. Vaig anar a mirar què era quan de cop van començar a caure coses, quadres, caixes… El meu cor es va accelerar. Vaig sortir corrents cap a les escales però de cop es va tancar la porta. Estava mort de por! Però al mateix temps intrigat i encuriosit. De cop vaig sentir un soroll darrere meu, em vaig girar i…

Alberto Moreira_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Us explicaré una experiència que vaig viure. La meva mare va morir fa 7 anys. Estic sol, tota la meva família va traspassar. Però em queda una cosa, un osset de peluix. Em va ser entregat per la mare abans de morir. Aquest peluix era vermell com les maduixes, la fruita que més li agradava a la mare. Em vaig quedar traumatitzat per l’experiència que vaig viure i ara el peluix era el meu únic amic. Cada vegada que em movia, ell era al meu costat. Un dia vaig voler llançar-lo a les escombraries per motius que no puc explicar. Però la nit següent vaig sentir unes passes a la cuina, vaig baixar i era el peluix que havia llençat.

Anna Gonçalves Firmino_3r C Col·legi Anna M. Janer
Soc de les persones que han de tenir sempre l’última paraula, puc ser la millor persona i també la pitjor. Lluito per tot allò que vull, mai em rendeixo. Odio els dilluns i soc fan dels dissabtes. Soc de les que es passarien una vida plorant per les pel·lícules d’amor on tot és perfecte i de les que els agrada viure sense rellotge. Em molesta repetir les coses, però m’encanta que me les repeteixin. Soc de les que quan es fiquen nervioses, no senten papallones a l’estómac, sinó un zoològic sencer. De les que creuen que la vida és per gaudir-la al moment, sense importar el que digui la gent, vivint el present sense pensar el futur.

Berta Tomás Cardona_3r C Col·legi Anna M. Janer
El temps va passant, les agulles del rellotge no s’aturen i la classe encara no s’ha acabat. Ella fa estona que ja no hi és. Ni aquí ni allà ni enlloc. Està distreta, capficada on ningú pot arribar. No n’és conscient, ella està en el seu increïble món on només ella pot accedir. Els seus pensaments són il·limitats. Els crea i els transforma tots al seu gust independentment del temps. No sé fer-la tornar. I la seva realitat està lluny de la meva; simplement, ella és diferent. Sona el timbre, però quan m’hi atanso lentament, ella ja no hi és. Llavors, vull dir-li una paraula que arribi al seu més enllà. Massa lluny. No hi arriba.

Martí Cabanes_3r D EA 2a Ensenyança Santa Coloma
Quedaven uns 70 quilòmetres per arribar al meu destí, ja portava unes quantes hores al volant i em sentia cansat. Els ulls se’m tancaven però no podia adormir-me. Cada vegada el son m’anava atrapant més. Tot d’una, les meves parpelles es van rendir, i poc després, quan les vaig tornar a obrir, vaig veure un cotxe davant meu. És l’última cosa que recordo. Vaig entrar en un son profund del qual no em vaig poder escapar. Era molt estrany, una sensació molt rara. Després, vaig despertar en un llit però no era el meu. Era un llit d’hospital. Vaig aixecar la vista i vaig veure la meva família. No havia mort, només havia estat un malson.

Maria Isabel Dos Santos_3r D EA 2a Ensenyança santa coloma
Porto una setmana en una illa i no entenc com he arribat fins a aquí. Estic sola i no sé per on començar. Em desanimo amb facilitat però no vull perdre l’esperança, així que em disposo a fer un petit refugi per no passar fred. M’endinso al bosc més proper, agafo uns quants troncs i intento construir quelcom semblant a una casa. De sobte, tinc una idea: pujar a un arbre per agafar cocos i així superar una mica la fam. No em sobren les forces però intento grimpar; un peu aquí, una mà allà… Quan estic a dalt, hi ha una vista espectacular, i de sobte veig… un avió! Faig senyals amb les mans però el cocoter es comença a moure.

Noa Gonzalez _3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
–Ja t’ho vaig dir: s’ha acabat, cada vegada que et miro ho recordo com si fos avui. Per què? Per què ho vas fer? Què va passar? Jo t’estimava! I dolorosament sempre ho faré, perquè vas ser qui em va ajudar a superar els sots que s’interposaven en aquest camí tan meravellós que em vas ajudar a crear. Però ja està, malauradament fins aquí vam arribar. Adeu Har… –I se’n va anar… Se’n va anar perquè li vaig fer mal i no vaig saber curar-lo, se’n va anar perquè m’estimava i no ho suportava. I és que no sempre són ells que ho trenquen tot sinó nosaltres i les nostres idees de nenes malcriades. Només puc dir una cosa: perdona’m.

Rhea Manwani_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
No sabràs que estic malament. No estic així perquè m’hagis deixat, estic així perquè m’has deixat per algú que no et mereix. Algú en qui no pots confiar. No ho sabràs ja que no hi ets… no hi ets perquè no vols estar amb mi, però no la deixes a ella per no estar sola, però per no fer-te mal tu me n’has fet a mi. Tant tu com jo sabem que no estàs bé. Per això no sabràs que jo estava malament. I encara som amigues, em dius coses que no li diries a ningú, que ningú sabria mai. I he comès errors que mai perdonaries encara que diguis el contrari. Però a ella l’has perdonat tantes vegades que ja he tornat a perdre el compte.

Hanna Dimaun_3r A EA 2a Ensenyança Encamp
Avui és el dia, el dia que sempre he estat esperant… Avui veuré l’amor de la meva vida en persona. No és el mateix estar davant d’una pantalla que estar davant de la seva mirada, sentint la seva veu sense interrupcions per la connexió, sentint els batecs dels nostres cors emplenant el nostre entorn. Simplement, vull que entengueu que tinc moltes ganes de veure’l, fa uns 2 anys que vivim una relació a distància. Estic preparada, vestida i ben perfumada. Sé que troba a faltar la meva aroma i jo la seva frescor a llimona. Estic dreta, dins de l’aeroport, amb una bossa de plàstic a les mans amb els seus bombons preferits, els de Milka.

Duna Martin_3r A EA 2a Ensenyança  encamp
Dimarts, el rellotge torna a sonar dient-me que faré tard. Em llevo, escalfo l’aigua per dutxar-me, l’aigua cau lentament com la pluja, el soroll em provoca tranquil·litat; avui serà un llarg dia. Surto de casa corrents, se m’escaparà el tren. Em poso a córrer i l’agafo pels pèls; agafo seient i descanso després d’haver cor­regut com si estigués en una cursa dels Jocs Olímpics. Encenc el meu mòbil i connecto els auriculars, està sonant Starman, de David Bowie. Unes cançons més tard arribo a la fi del trajecte, en baixar em giro i veig una senyora que em diu que m’he oblidat la cartera al seient, faig un bot cap al tren per recuperar-la i se’m tanquen les portes. M’he quedat atrapada i el tro que em caurà a sobre serà el de la mateixa tempesta de cada dia.

Lorena Puente Serena _3r A Col·legi Anna maria janer

Així era la meva vida, la vida d’una dona vídua amb dos fills, en Marc i la Sara. El meu dia començava despertant-los, preparant l’esmorzar i acompanyant-los a l’escola. Aquell dia no vam poder esmorzar, teníem pressa.
Passàvem, de camí a l’escola, per un carrer de Barcelona on hi havia paradetes de menjar. A en Marc li entrà gana i, sense avisar, se’n va anar directe a una de les que hi havia a l’altre costat de la via. Va passar un cotxe. No li va donar temps d’aturar-se. La Sara i jo vam córrer a ajudar-lo. Ja era massa tard, en arribar no respirava. Aquell dia i aquella dolça olor sempre ens recordaran en Marc, petit i agosarat.

Elsa Elrington Samaniego_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Trobo a faltar aquelles nits en què mirava dins l’armari o sota el llit, per assegurar-me que no hi hagués cap monstre. Les nits en què la por que tenia en apagar el llum es convertia en l’ombra dels arbres que es reflectia dins l’habitació. Les nits en què m’amagava sota la meva manta protectora de pors. Les nits en què cridava la mare perquè amb la seva veu calmada em llegís un conte que màgicament em fes dormir. En despertar-me cada dematí, tots els monstres de la nit desapareixien fins a l’acabament del dia, quan de nou em retrobava amb tots els meus enemics. Un dia es van acomiadar, i, des de llavors, ja no els he vist. Enlloc.

Jordina Caminal Santuré_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Ho sento, sento la brisa que em frega el coll. Una brisa fresca i suau que al seu pas arrossega petits cristalls. Miro al meu voltant: muntanyes, muntanyes recobertes d’una boira espessa. Un home al meu costat em diu que em prepari. Clac! Un ganxo. Clac! Un altre ganxo. Canvio de peu i clac!, i un altre clac!, l’últim ganxo. Em poso les ulleres, clavo els pals i escolto, escolto cada soroll. De cop el mateix home em diu: tres, dos, un, ja! I jo surto, surto disparada, inclino l’esquí, clavo el cantell, giro, m’accelero, segueixo avall, segueixo girant. De cop i volta, pum! Em desperto, era un somni. Res no era veritat.

Mariona Bustos Marques_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Era la nit. Sentia la neu que em queia al cap i com n’era de freda. Sentia l’aire que feia. Vaig engegar la xemeneia. Vaig ficar les mans a dins. Sentia com la vida passava cada cop més ràpid. Vaig sortir a fora. Sentia com les campanes sonaven cada cop més ràpid. De cop vaig sentir un clàxon, em vaig girar i vaig veure com un cotxe cada vegada més ràpid s’apropava. Se’m va portar per davant. Vaig sentir com si la meva vida passés en un segon. Al cap d’un any vaig sentir com la neu queia sobre el meu cabell i com cada vegada el cabell quedava més blanc de la neu. Al final vaig despertar-me i sonava una veu molt dolça. Algú marxava…

Albert Tubau_3r B CoL·legi Sant Ermengol
Era una tarda freda d’hivern, i jo i quatre amics vam anar al bosc. La nostra intenció era passar el cap de setmana al bosc, però vam ensopegar amb una pedregada. Vam trobar refugi en una cova fosca i amb gravats a la pedra de fora. Hi vam entrar i vam obrir el llum del mòbil per veure l’interior de la cova. Quan vam encendre el llum vam veure marques d’ungles gegants i la marca d’un ullal molt gran. De sobte vam sentir un xisclet i un rugit que no vam saber reconèixer. Vam voler marxar corrent però un ésser gegant i horripilant ens va barrar el pas i…

Pablo García Cobo_3r B COl·LEGI SANT ERMENGOL
La família conill estava de celebració, quan la filla del senyor de les terres que passava per allà se li va acudir agafar-ne un com a mascota per presumir al col·legi. Tot i que el va tractar molt bé, massa i tot, la nena es va cansar d’ell perquè a ningú li importava i va pensar de matar-lo per fer-se un clauer. L’endemà va presumir del seu clauer per tot el col·legi, havia triomfat! Tothom la va felicitar. Però, les crueltats acaben sortint a la llum, l’endemà els companys van saber com l’havia aconseguit. De l’èxit al fracàs en qüestió d’hores.