e_640

Esther Magrinyà_3r A EA SEGONA ENS. SANTA COLOMA

Cada persona té les seves manies per relaxar-se; alguns s’encenen un cigar­ro, altres utilitzen l’esport com una manera de treure’s l’estrès acumulat i, altres, que són més clàssics, seuen al sofà i obren un pot de Nutella. Diuen que la xocolata és l’antidepressiu perfecte per relaxar-se quan tens problemes. Que no hi ha res millor que agafar una cullera, obrir el pot i gaudir del bon gust de la xocolata desfeta: oblidar-ho tot, i tancar els ulls. Pensar en quelcom que et faci somriure, en alguna cosa bonica. De tant en tant, va bé tenir uns moments de relaxació i oblidar la rutina i viatjar de la mà d’un pot de xocolata.

Joan Fonseca_3r A EA SEGONA ENS. SANTA COLOMA

Era una nit molt freda, estava tot en silenci fins que va començar a cridar amb uns crits insuportables. La blanquinosa llum del lloc molestava dolorosament els ulls inflats obligant-los a romandre enganxats per les llàgrimes. En el seu interior tot se sentia roent. Era com una ferida que mai podria curar. Les vísceres se li compactaven amb aquesta incòmoda pressió que oprimeix de fora cap a dins. Una barreja de moc i líquid va sortir a la vegada que va expulsar un gemec que va trencar el silenci de la nit. El metge va dir llavors en veu alta: hora de naixement, 4.21 de la matinada.

Nil Caramés_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Assegut, sol, trist. Sé que no et podré veure mai més, sé que ja no podré sentir el mateix. Penso en la gent que m’envolta, ningú s’aproxima a la teva bellesa, a la teva simpatia. Sé que aquesta carta no servirà per res més que per demostrar-te la meva admiració cap a tu, que quan te’n vagis ja no servirà de res. No! No deixaré que te’n vagis. Àvia, ets la millor persona del món. T’estimo i sempre estaré al teu costat i la meva ànima t’acompa-nyarà quan te’n vagis. No tot és per sempre, però l’amor que sento per tu sí. Potser aquesta carta no t’arribarà mai, però haurà servit d’alguna cosa: demostrar-li al món que t’estimo!

Àlex Calvo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Avui és el dia, ho sé. He estudiat, me l’he preparat. Parlo amb els companys, estan cagats. És un examen important, però també difícil. S’apropa l’hora, última classe abans l’examen. Sona el timbre. Arribo a la classe, m’apropo a la taula, m’assec, obro l’estoig, m’entreguen l’examen, al·lucino, molt difícil, ens queixem, uns més que d’altres. Em buido intel·lectualment, faig els conceptes, els procediments, faig l’últim exercici. Respiro alleujat, m’ha sortit bastant bé, no em puc queixar. El meu company sí, no ha tingut temps d’acabar, però jo em sento bé, amb els deures fets. Ara a descansar per al següent assalt.

Justine Renaud_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo la seva presència cada matí a l’hora d’aixecar-me. Recordo quan passejàvem junts pel parc, agafats de la mà, explicant-nos històries. Recordo aquelles guerres de coixins. Recordo aquells moments extraordinaris que mai no s’oblidaran. Totes aquelles històries inventades, però de moltíssima credibilitat. Recordo la seva olor de roses. Recordo quan em van dir que estava malalt. Recordo que des d’aquell dia tot va canviar. Recordo l’hospital, els seus plors, els meus. Recordo quan em despertava i ja no el veia. Recordo quan va marxar, quan va morir. Quan em va dir adéu per última vegada. Recordo quan passejava sola pel parc.

Nicolas Montel_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Em desperto i penso en tu. Tanco els ulls i et veig a prop meu. La teva olor de roses, tan dolça. Gravada en mi estàs. Somric, ploro, crido, no arribo a desfer-me de tu. Et desitjo, t’estimo però la distància és massa gran i l’únic camí és estar sense tu. Somric recordant tots aquests bons moments que vam passar junts, ploro perquè sé que no podré tenir-te tan a prop com abans. Crido perquè et trobo a faltar i desitjo tornar  a aquells bons moments que vam viure junts. Desitjo que siguis feliç, que, estiguis o no amb mi, jo mai pararé de somriure mentre tu estiguis bé. Ets la llum del meu dia, la raó de seguir lluitant cada dia.

Mireia Fumenal_3r A  COL·LEGI SANT ERMENGOL
El primer dia de la meva vida ja vaig saber que una àvia era una cosa molt especial. És com una segona mare en qui pots confiar tota la teva vida. I de totes les àvies, la meva és la millor. Tota la vida ha sabut com estava, què em passava i com em sentia. M’anima en les coses bones, m’ajuda a superar objectius no aconseguits i em fa somriure com mai ningú altre ho ha pogut fer. Sé que sense ella les coses canviarien. Molts cops no l’he valorat com ho hauria hagut de fer però ella l’únic que vol és que jo sigui feliç. És la millor de totes i sé que quan ja no hi sigui, hi haurà un lloc buit que mai ningú el podrà ocupar.

Martí Torregrosa _3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Era fosc i el carrer estava desert, només il·luminat per un parell de fanals. Algú em seguia des de feia estona. Les seves passes eren silencioses. Eren semblants a les meves per no dir idèntiques. Vaig accelerar el pas per intentar sincronitzar els moviments del meu perseguidor. Vaig començar a pujar i baixar de la vorera per si el podia despistar. Inclús em vaig treure les sabates per no fer cap soroll. Era inútil, era allà amb mi… La seva perícia en caminar m’estava començant a irritar. L’ única solució va ser trencar els fanals i seure a la vorera.

Carles Aguareles_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

És un dia espectacular: cap núvol, gens de vent, bona condició de la neu… Els salts em criden. Estic a la sortida concentrat i agafo velocitat per arribar a la barana amb pujada. Vaja! Veig que em falta velocitat, no arribo bé i… caic! Ho veig tot negre, no sento res. Estic mort? Al cap de… no ho sé, he perdut la noció del temps, sento algunes veus. Estic content, reconec una veu. Uf! Sembla que no estic mort. No li puc contestar, no em surten les paraules. M’hauré quedat sense veu? Foscor una altra vegada i més tard molta llum i soroll. Estic volant. No, no estic mort, estic dins d’un helicòpter en direcció a l’hospital.

Blanca Lorenzo_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Ningú ens va dir que fóssim. Ningú ens va dir que ho intentéssim. Ningú ens va dir que seria fàcil. Algú va dir que som els nostres somnis, que si no somiem estem morts. Els nostres passos segueixen l’instint que ens porta al desconegut. No mirem els obstacles que hem superat, sinó aquells que anem a superar. No es tracta de ser els més ràpids, els més forts o els més grans. Es tracta de ser nosaltres mateixos. No som només corredors, ni alpinistes, ni esquiadors… ni tan sols esportistes… Som persones. No estem segurs d’aconseguir-ho, però d’una cosa sí: estem convençuts que conquerirem la felicitat. Què busquem? Potser viure?

Susanna Fernández _2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

Disposada a llevar-me per anar a escola, sento com el cobrellit em xucla a poc a poc i noto com si caigués al buit. M’adono que sóc en un lloc molt estrany, buit, silenciós i molt gran, tan sols tinc una caixa al costat. Decideixo obrir-la, de sobte un monstre verd, d’ulls grossos i nombrosos, surt de dins i em diu que per sortir d’allà, he d’endevinar una sèrie d’enigmes, o això, o passo a ser el seu sopar. “La resposta és acotació” –sento. De sobte, m’adono que sóc a classe de català, corregint l’exercici. Quin ensurt! però quan arribo a casa, trobo un tros d’aquella caixa sobre el llit. No em tornaré a despistar a classe mai més!

Meritxell Font_2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

Sento la pressió. Les papallones envaeixen el meu estómac sense pietat, batent les seves ales amb una força que s’incrementa a mesura que el temps passa. Miro els jutges. Avui és el dia en què haurem de demostrar tot el que hem estat preparant durant tot un any. L’entrenadora ens anuncia que encara falten dos coreografies més i ens toca a nosaltres. Més i més pressió, més papallones. Per què no poden marxar d’una vegada? El temps passa, em mossego les ungles. De cop l’entrenadora agafa aire i diu: “Vinga, preparades que sortiu.” De cop em desperto a la meva habitació, era un somni, avui és el gran dia, la meva primera competició.

Aitana Martínez_3r D ESCOLA AND. DE SANTA COLOMA

Són quasi bé les cinc de la matinada i no puc dormir. Noto una cosa a l’estómac que no em deixa dormir. És una sensació estranya, mai no havia estat igual. No sé explicar-la, no sé definir-la. No trobo les paraules per fer-ho. Dono voltes al llit, canvio de posició, el coixí, passejo per casa i fins i tot reviso si em sé la lliçó… però no hi ha manera. No puc parar de donar-hi voltes. Em supera. Ja passen deu minuts de les cinc i estic completament igual. No entenc res. Aquesta sensació no marxa, em sento segura i això m’agrada. M’agrada notar com em comencen a créixer papallones a l’estómac.

Quim Gras_3r C ESCOLA AND. DE SANTA COLOMA

El cos humà, una màquina perfecta diuen alguns, quan encara no en saben ni la meitat. I és que en el nostre cos un malfactor habita amb ganes de fer-nos la guitza en el moment menys indicat. El pes de la nostra ment descansa en ell, amb capacitat de fer-nos equivocar en el moment crucial. Ell sempre ens empipa dia i nit amb preocupacions i males passades i ens deixa exhausts. Molts cops ens pensem que el podem dominar amb total facilitat però en realitat estem ben capficats i perduts. Amb total sigil ell ens manipula dia a dia.