e_640

Marc Melguizo_2n MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Quin pare és aquell que no dóna consells al seu fill, quin és el pare que no crítica les nostres accions? Tots heu estat fills i sabeu com ha estat el vostre pare, per què no apreneu dels vostres errors i pareu de criticar els nostres, d’errors, i deixeu de comparar-nos amb altres fills dels vostres amics. Nosaltres no som la vostra oportunitat de viure els fracassos de la vostra adolescència, nosaltres no tenim per què fer coses que a vosaltres us agradaven, perquè penseu que, si us van agradar, ens han d’agradar a nosaltres. Som com som i ens agradaria que veiéssiu el fill que teniu i no el fill que penseu que hauríeu de tenir.

David Funoy_2n CAP LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia va arribar un nen nou a la classe de 4ème del Lycée Comte de Foix. Es deia Eric i el 6 de juny feia 13 anys. Tothom es reia d’ell perquè portava   fer­ros. Però el Joan no reia i el defensava fermament. Es van fer molt amics, però un dia el Joan va marxar de l’escola i els nens van continuar burlant-se de l’Eric. Aquells van ser els dies més horribles de la seva vida. Un dia l’Eric va acabar fart i a l’hora del pati, quan el primer nen es va burlar d’ell, li va contestar que ja havia acabat el tractament amb els ferros. L’hi van treure i totes les nenes li van començar a anar al darrere. Així l’Eric va ser “feliç de la vida”.

Ali Bentahar_2n CAP LYCÉE COMTE DE FOIX

Al començar dubtava que pogués resistir fins al final. Hi va haver un temps d’ira, dolor, tristesa i patiment, temps en què et preguntes: “per què?” Però un dia hi va haver una espurna de llum i després una altra. Els núvols van començar a desaparèixer i vaig poder veure més enllà d’ells. Les estones de felicitat, de sentir-me segur, van anar sumant més que les pors i la melancolia. Es van teixir noves amistats. La desolació i la manca de confiança en mi i en el que valc es van anar convertint en fermesa, en resolució. Era com passar de les tenebres a la llum amb una nova sensació de poder.

Domènec Montané_2n A-B LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és vint-i- tres de setembre, des d’ahir que sóc de vacances. M’estic despertant, miro el rellotge: 10 hores i 13 minuts. No tinc gens ni mica de ganes de treballar, un aire de llibertat s’ha apoderat de la meva habitació. Ahir, a classe de català, la professora va pronunciar al cap de cinc minuts d’haver entrat a l’aula, que treballaríem amb els ordinadors: havíem de fer un microrelat. Tots vam pensar en anar directament a internet, però la professora, que ja ens coneix, ens va avisar que si no l’acabàvem hauríem de fer-lo durant les vacances. Els professors d’avui en dia sempre fiquen cada vegada més deures per les vacances.

Francisco Garnica_2n A-B LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja és Nadal i a Andorra arriben els turistes. Estan decebuts ja que hi ha poca neu a les pistes. No neva ni tampoc fa bo, així que per consolar-se els turistes van de compres i d’aquesta manera aprofiten les ofertes. La pregunta que es fan és: nevarà? Però per Nadal no va nevar gaire i les estacions no van poder obrir i els turistes van marxar amb unes ganes increïbles d’anar a esquiar. Eren tants, que van col·lapsar tot Andorra durant un dia sencer. Algunes persones no van poder arribar a casa fins ben tard i això els va posar encara més nerviosos. Els conductors tocaven la botzina com si això  fes que la caravana desaparegués.

Carlota Veloso_3r A ESO INSTITUT ESPANYOL

La sorra s’escolava per entre els dits dels peus, la brisa em feia voleiar els cabells com una lleu carícia, el sol feia estremir cada porus de la meva pell. Faltaven escassos minuts per retrobar-me amb el Liam, la meva debilitat, ens havíem vist per última vegada a l’aeroport i ara estava aquí, per donar-li una sorpresa. Me’n moria de ganes però, alhora, la por em feia vacil·lar. I si ja no m’estimava? I si s’havia oblidat de mi? Júlia! La seva veu s’alçava per sobre el soroll del mar. Em vaig oblidar dels meus pensaments i em vaig llançar als seus braços per no separar-me’n mai més. I em va dir a cau d’orella: “T’estimo.”

Bruno Ribeiro_3r A ESO INSTITUT ESPANYOL

Aquesta temporada, els Magic hem quedat primers als play-off i ara estem a la final contra els Pistols de Joel Tweet, gràcies al meu company i gran amic Leandro Cross, que amb les seves passades et dóna la pilota al moment perfecte. Estic recordant totes les nostres jugades que fiquen la pell de gallina, mentre em concentro per a aquest partit, el més important. Miro el Cross, és una persona poc expressiva, tot i així el noto nerviós. Llavors, ens mirem i no necessitem fer res més per a saber el que farà cadascú de nosaltres. I per fi, sortim al camp i cridem alhora: “A apallissar-los!”

Marc Andorrà_1r PRO REST. LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls. Faig la mateixa rutina: engego la dutxa i just abans d’entrar faig el mateix de cada dia: em miro al mirall. M’agrada fer-ho. Quan acabo, em vesteixo, em maquillo, em pentino i surto de casa. A l’ascensor em trobo el meu veí del segon que em somriu de manera inquietant. Crec que s’ha enamorat de mi. El dia transcorre com de costum. Estic cansada. Sopo. Me’n vaig a dormir. Al matí, obro els ulls. Faig la mateixa rutina: engego la dutxa i just abans d’entrar faig el mateix de cada dia: em miro al mirall. M’agrada fer-ho. Quan acabo em… Mirant la finestra, veig que al meu veí del segon també li agrada.

André Dos Santos_1r PRO REST. LYCÉE COMTE DE FOIX

Són les deu de la nit, fa fred, bufa el vent i no hi ha llum. Porto una llanterna petita i he d’anar a deixar el bestiar dalt del turó, a les terres del meu pare. Deixo el bestiar. De tornada a casa em trobo tot sol amb un estret però llarg camí davant meu abans de tornar a casa. Els plors dels llops em sobresalten, tinc la pell de gallina i de cop dins la foscor, veig les fulles d’un arbre que es mouen i una ombra que s’apropa. Estic espantat. El meu cor batega cada vegada més ràpid. No sé si posar-me a cridar, quedar-me quiet o començar a córrer. Segueixo caminant i a la vora dels meus peus passa corrent un gat.

Clara Lauga_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi ha tanta gent que no és feliç, i no obstant això, no prenen la iniciativa de canviar la seva situació perquè estan entossudits a viure amb seguretat, guiats pel conformisme i el conservadorisme, per totes les coses que semblen portar pau a l’esperit. Però res pitjor per a l’esperit aventurer d’un home que un futur segur. El nucli central de l’esperit de la vida d’un home és la seva passió per l’aventura. La joia de viure ve de les experiències noves, res millor que la vista d’un horitzó infinit, d’un sol cada dia diferent i nou. Si penseu que la felicitat ve només o principalment de les relacions humanes, us equivoqueu.

Sara Martins_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia trist i apagat quan un vehicle del Comú va passar per la parròquia per anunciar aquest esdeveniment tan trist. Tota la família estava present. I jo, la seva millor amiga. Encara recordo el primer dia que la vaig veure. Era un dia d’hivern. El meu pare em va dir que no em fiqués nerviosa, ja que era el meu primer dia de col·legi. Després de les presentacions entre els pares i els professors, vaig entrar a classe. I la vaig veure, allí asseguda. Em vaig apropar lentament i la vaig agafar. Era molt suau i tendra. Però ja començo la primària, sóc una nena gran i la mama diu que les nenes grans no juguen amb ninos.

Jonathan Ferreira_1r DEP MIC. FORMACIÓ PROFESSIONAL

La meva vida és una merda. Em sento rebutjat per la societat, per la meva família i pels meus amics. Fa un mes que no surto de casa, no faig res. Una dia vaig participar en un concurs d’aquests on es guanyen diners per contestar a preguntes inútils. És increïble l’imbècil que pot arribar a ser la gent que hi participa. Durant el concurs, el públic reia del que jo deia, jo no podia suportar-ho, era una humiliació més per a mi. De cop i volta, vaig abandonar el plató per sorpresa de tot el públic. Se’m van creuar els cables, vaig agafar una pistola i vaig matar a tots els allí presents. Va ser una sagnia. Acte seguit, em vaig suïcidar.

Diego Marinho_1r DEP MICRO. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Ja no puc més, sempre la mateixa història. M’utilitzen per al seu divertiment sense pensar en el meus sentiments. Cada dia arribo cansada a casa, amb dolors per tot el cos i amb un munt de blaus pertot arreu. Per ells això és un esport, no ho entenc. He intentat escapolir-me varies vegades, però no hi ha res a fer, sempre hi ha un gandul que em persegueix per continuar amb la meva agonia. Ja no aguanto més aquesta situació, estic cansada de ser sempre el centre d’atenció d’aquestes persones, però, què puc fer-hi jo si per ells aquest esport és la seva vida. L’únic que puc fer és esperar que es cansin de mi o, simplement, que acabin amb la meva vida.