La por del dèbil

per

André Dos Santos_1r PRO REST. LYCÉE COMTE DE FOIX

Són les deu de la nit, fa fred, bufa el vent i no hi ha llum. Porto una llanterna petita i he d’anar a deixar el bestiar dalt del turó, a les terres del meu pare. Deixo el bestiar. De tornada a casa em trobo tot sol amb un estret però llarg camí davant meu abans de tornar a casa. Els plors dels llops em sobresalten, tinc la pell de gallina i de cop dins la foscor, veig les fulles d’un arbre que es mouen i una ombra que s’apropa. Estic espantat. El meu cor batega cada vegada més ràpid. No sé si posar-me a cridar, quedar-me quiet o començar a córrer. Segueixo caminant i a la vora dels meus peus passa corrent un gat.

Les coses petites

per

Roger Espuga_4t C SECUNDÀRIA E. SANTA COLOMA

Les coses petites són les que moltes vegades marquen la diferència. Uns d’aquests aspectes es troben en la personalitat o en la manera de viure. Això és exactament el que fa especial el Barça de Guardiola. És el que juga a un futbol increïble, el que es comporta com cal, el que no s’intimida mai i el que s’aixeca sempre després de caure. Totes aquestes coses fan que en conjunt aquest Barça no sigui solament un exemple de joc net i de com jugar a futbol, sinó que és un exemple de com viure la vida, de rigor, de sentiment i passió pel treball. Encara que siguin petits, són tots aquells valors els que els fan únics i els que fan que vencin els grans.

Primer penso

per

Daniela Da Silva_4t C SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Estic pensant a no pensar i no pensant-hi penso en tot. Bona frase, veritat? Doncs aquesta frase sol menjar molt el cap, almenys a mi. A vegades intento no pensar en res i és quan hi penso més; no vull pensar però hi penso. No vull pensar en els problemes personals, però el primer que faig és pensar-hi. Intento distreure’m fent d’altres coses, però el pensament que tinc no surt del meu cervell. Fins i tot als somnis hi penso, això és greu. Fa molta nosa no poder treure’t les coses del cap, però suposo que si estant al cap és perquè en alguna part del cor també hi són. Quina ràbia. Pensar en tot i no pensar en res.

L’aventura de viure

per

Clara Lauga_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi ha tanta gent que no és feliç, i no obstant això, no prenen la iniciativa de canviar la seva situació perquè estan entossudits a viure amb seguretat, guiats pel conformisme i el conservadorisme, per totes les coses que semblen portar pau a l’esperit. Però res pitjor per a l’esperit aventurer d’un home que un futur segur. El nucli central de l’esperit de la vida d’un home és la seva passió per l’aventura. La joia de viure ve de les experiències noves, res millor que la vista d’un horitzó infinit, d’un sol cada dia diferent i nou. Si penseu que la felicitat ve només o principalment de les relacions humanes, us equivoqueu.

Les grans no fan…

per

Sara Martins_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia trist i apagat quan un vehicle del Comú va passar per la parròquia per anunciar aquest esdeveniment tan trist. Tota la família estava present. I jo, la seva millor amiga. Encara recordo el primer dia que la vaig veure. Era un dia d’hivern. El meu pare em va dir que no em fiqués nerviosa, ja que era el meu primer dia de col·legi. Després de les presentacions entre els pares i els professors, vaig entrar a classe. I la vaig veure, allí asseguda. Em vaig apropar lentament i la vaig agafar. Era molt suau i tendra. Però ja començo la primària, sóc una nena gran i la mama diu que les nenes grans no juguen amb ninos.

Se’n diu ‘hobbie’

per

Jesús Saez_3r D SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Aixecar-se de bon matí i pensar que el teu cos viurà experiències inexplicables dos cops per setmana. El dia es fa llarg, i les hores passen molt lentament. Espero amb impaciència l’arribada de les sis i mitja. Surto de casa i perquè el temps em passi més ràpid m’entretinc amb els col·legues. Per fi, ha arribat l’hora i em trobo als vestidors. Entro a la sala i començo a escalfar abans que arribin els altres. L’entrenadora ens guia durant les dues hores següents: fem prepa i aparells… Uf, acabo fet pols. Però ha valgut la pena, arribo a casa i la sensació que he viscut és única. Només em cal esperar 48 hores per tornar-hi.

Segona oportunitat

per

Alex Vinyal_3r D SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

M’aixeco i penso en ella, dino pensant en ella, vaig a dormir i també somio en ella. És aquella persona que et sembla bonica, que et comença a agradar, que cada vegada t’agrada més, però ella, ni cas. T’ignora, com si no existissis i tu tampoc t’atreveixes a explicar-li el que sents. I tota aquesta lluita s’esfuma el dia que arriba l’altre i te la pren al teu davant. Però diuen que hi ha segones oportunitats i ara et toca a tu. El noi l’ha deixat, i tu ets allà per escoltar-la, per donar-li suport, perquè t’expliqui com està i perquè tu li diguis que en trobarà un altre i que serà encara millor… Noia, que no veus que aquest sóc jo!

Humiliació

per

Jonathan Ferreira_1r DEP MIC. FORMACIÓ PROFESSIONAL

La meva vida és una merda. Em sento rebutjat per la societat, per la meva família i pels meus amics. Fa un mes que no surto de casa, no faig res. Una dia vaig participar en un concurs d’aquests on es guanyen diners per contestar a preguntes inútils. És increïble l’imbècil que pot arribar a ser la gent que hi participa. Durant el concurs, el públic reia del que jo deia, jo no podia suportar-ho, era una humiliació més per a mi. De cop i volta, vaig abandonar el plató per sorpresa de tot el públic. Se’m van creuar els cables, vaig agafar una pistola i vaig matar a tots els allí presents. Va ser una sagnia. Acte seguit, em vaig suïcidar.

Destins de pilota

per

Diego Marinho_1r DEP MICRO. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Ja no puc més, sempre la mateixa història. M’utilitzen per al seu divertiment sense pensar en el meus sentiments. Cada dia arribo cansada a casa, amb dolors per tot el cos i amb un munt de blaus pertot arreu. Per ells això és un esport, no ho entenc. He intentat escapolir-me varies vegades, però no hi ha res a fer, sempre hi ha un gandul que em persegueix per continuar amb la meva agonia. Ja no aguanto més aquesta situació, estic cansada de ser sempre el centre d’atenció d’aquestes persones, però, què puc fer-hi jo si per ells aquest esport és la seva vida. L’únic que puc fer és esperar que es cansin de mi o, simplement, que acabin amb la meva vida.

La llibertat

per

Rosario Ruiz_3r D SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

La llibertat és una sensació que ningú hauria de dominar per tu.
La llibertat és sentir-te realitzat si ajudes, si millores, si fas alguna cosa per canviar aquest món ple d’hipocresia, de gent que no pensa en tu, però tu, tampoc penses en els altres.
M’agradaria tornar al neolític, que tot­hom fos altruista, que no existeixin els diners, ni tampoc la societat que hem creat que alimentem diàriament i que crea pobresa i riquesa.
Però ens ho mereixem, per ser egoistes i voler més i més.

Vivim en caixes

per

Aram Sans_3r D SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Quant nosaltres naixem, no tenim el futur decidit.
Però al pas del temps veiem com les oportunitats es van tancant i el futur ja està decidit.
Una de les coses que n’estic segur és que quan em mori vull que m’incinerin i em llencin la meitat al mar i l’altra a  la muntanya, perquè passem tota la nostra vida en una caixa tancats i no vull quedar-me tota la meva mort en una altra.

Si jo fos jove…

per

Romà Haro_Terminale SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Sí, sense cap dubte, la joventut és el millor que ens passa.
Patir pels exàmens, perquè la nòvia no ens fa cas, perquè el nostre equip ha perdut, perquè la mama ens castigarà ja que hem arribat una mica tocadets a casa…
Això, sincerament, és vida.
No apreciem el que vivim ara mateix. Quan visquem tots els problemes actuals com la crisi, la manca de treball, no arribar a final de mes, llavors direm “si jo fos jove…”

Une jeune fille

per

Audrey Heyraud_TERMINALE L LYCÉE COMTE DE FOIX

Fotògrafa d’un dia, que captiva amb el seu objectiu la llibertat de l’ésser humà. No sabria distingir cap color si no fos per la capacitat que té de comprendre cada sentit del gust per la vida. Un detall, una llum, un món. El seu aspecte ens manté en una circumferència d’ambició i de desig. Ella no pensa igual que les nostres maquinàries, ella viu. Té un aire francès submergit en una passió literària, malgrat el seu entusiasme de convertir-se en la reina de la nit. Cada matí l’olor de cafè l’acull al seu llit. Un rastre d’espuma per sobre dels seus llavis encara pintats d’aquell vermell Channel. Així doncs, és una noia qualsevol.

Presoners

per

Perancha Domingo_3r B ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Desitgem poder prendre les nostres decisions, poder ser lliures. Poder ser nosaltres. Únics, diferents, especials, tot i així, tancats en una cel·la d’on no podem escapar. Ens queixem d’una societat que ens manté presoners, ens queixem de la pressió de complaure sense opinar, ens queixem de la vida, monòtona, que ens manté en un camí fins al final, ens queixem d’allò que ens obsessiona, del que no ens permet canviar, ens queixem per, durant i sempre, sense saber que de l’únic que som presoners és dels prejudicis, de nosaltres mateixos, d’allò que som per ser persones, presoners dels pensaments.

L’arquitecte

per

Marc Ribert_3r B ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Aquesta és la història d’un arquitecte recent graduat amb una A de promig, que tenia ganes de ser el millor. Era un dia especial, perquè havia acabat el seu primer projecte; una urbanització de luxe que substituiria el famós Machu Pichu. Estava molt satisfet i va anar a explorar el terreny. En arribar al lloc, una fugaç visió el va fer entrar en coma. Va passar tres anys en aquest estat, fins que un bon dia, va despertar, i va explicar al món la seva visió: “Des d’un lloc luxós, he mirat avall i he vist la pobresa. A partir d’ara, abans de construir per als rics, construiré per a tots aquells que realment necessiten una llar”.

La xocolata

per

Clara Levèque_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX

M’acabo de llevar. M’assec amb el meu esmorzar al davant. Hi ha una tassa plena de xocolata. La miro. És una tassa blanca amb un peix blau al mig. La xocolata és desfeta i marró. La tasto, és cremosa i dolça. La tassa m’escalfa les mans i em sento millor. La  bar­rejo amb una petita cullera. El fum puja cap al sostre. Fa molt bona olor! En bec tan sols una miqueta. La xocolata és excel·lent i  no vull que s’acabi. Al damunt de la tassa hi ha la traça dels meus llavis plens de xocolata. Per fi ja no fumeja, la xocolata s’ha refredat. He acabat. Miro la tassa buida. Miro el rellotge, són dos quarts de nou! Faig tard a l’escola.

Un sentiment

per

Christian Teixeira_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX

Tan sols cal un moment perquè et pengis d’una persona durant dies, mesos o anys. Un somriure, una mirada, una carícia… Les primeres sensacions són les conegudes papallones. T’envaeixen l’estómac i cada vegada són més fortes. Llavors intentes fer l’impossible perquè no tornin a aparèixer, ja que tenim un 80% de probabilitats que aquestes no vagin més enllà. Vols fer el possible perquè la persona que t’agrada senti el mateix. Però com sempre sol passar allò que havies imaginat acaba malament, ja que els humans ens aferrem a algú, fins al punt que acabem pensant que és de la nostra propietat, i al final s’acaba esvaint.

Vidre i sospirs

per

Azahar Marqués_2n B batx. INSTITUT ESPANYOL

Està plovent. Estic a casa amb la meva germana bessona. Les joguines ja no ens diverteixen, n’estem avorrides. Anem a la finestra. Deixem anar una mica d’aire, com un sospir. El vidre es bafa. L’observem i en uns segons, torna a ser com abans. Ho tornem a fer, exhalem cap al vidre. Amb un dit faig una ratlla, després una altra, i sense voler ha sortit una creu, ara un vaixell. Inventem una història de pirates. Més tard, al llit, miro cap a la finestra, no plou. El meu únic desig és que torni a ploure per poder utilitzar un altre cop la imaginació i crear una altra història, amb la millor companyia, la de la meva germana bessona.

Al carreró

per

Carolina Marqués_2n B batx. INSTITUT ESPANYOL

Sóc al Café Bonehur, a París. És l’any 1912. Estic prenent un tallat. El local és petit, antic. Hi ha tot tipus de gent: rica, pobra, mitjana… Veig una parella que es fa un petó mentre ningú els mira. Això no es pot fer al carrer ni a cap local, està prohibit. Em fan enveja. Jo estic sola. Sóc una noia rica, jove. Escolto la ràdio, el vaixell Titànic ja ha salpat. Quina pena, no hi he pogut anar. Surto al carrer. Encreuo mirades amb un noi, de classe mitjana. Camino. Ell em segueix. Em fico sense adonar-me’n en un carreró. Em fa un petó als llavis, em deixo. Em lleva la faldilla. És la primera vegada que incompleixo les normes.

Saber estima

per

Ana Antunes_2n BPRC  LYCÉE COMTE DE FOIX

Potser no ets el seu primer amor. Ella ja deu haver estimat abans i podrà tornar a estimar. Ella no és perfecta, tu tampoc no ho ets i vosaltres dos mai no sereu perfectes. Però si et fa riure almenys una vegada, si admet ser humana i admet cometre errors, no la deixis anar i dóna-li el millor de tu. Ella no està pensant en tu en tot moment, però et donarà una gran part de si mateixa tot i sabent que li pots trencar el cor. No li facis mal, no analitzis, somriu si et fa feliç, crida si et fa enutjar i enyora-la quan no hi sigui. Estima-la quan rebis el seu amor. No hi ha noies perfectes, però sempre hi haurà una noia per a tu.