Òscar Balestegui_Micro 1
CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Diuen que la persona perfecta és aquella que ho té tot. Diuen que la persona perfecta és aquella que és capaç de fer-ho tot. Jo dic que la persona perfecta és una persona com nosaltres, normal i corrent, que arriba i fa del teu tot, la perfecció. Una perfecció que arriba i canvia el teu món, un perfecte… que encara que sigui erroni, t’omple d’amor, està present en qualsevol part del teu cos, tu l’has triat i ja t’està bé. No has de tenir por a equivocar-te perquè realment ja ho has passat, però no sobrepassat, si l’experiència torna, és per ensenyar-te la lliçó que no vas voler aprendre. Perquè l’error és molt educatiu i cal donar-li el seu espai.
Pum!
David Morat_Micro 1
CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Un moviment a la dreta, aixeca el peu, ara l’altre, de la mà només utilitzes la primera falange, la suor al front i la mà que voldries tallar-te. Aquí, al costat, tenim el que et pot salvar la vida. Mires al teu voltant i veus, al fons de tot, les muntanyes quilomètriques i quilòmetres de verd, més a prop veus el rierol en què t’has rentat aquest matí, un trencalòs volant, tranquil·lament, buscant el dinar; ell també té gana, i un cabirol que passa per allí, el mira als ulls i somriu. Mires de nou, són tres-cents metres de caiguda, fa hores que estàs pujant, però ja falta poc, ja arribes, de cop i volta, un cop sec enmig del silenci.
Ment traïdora
Sara Busquet _3r B EA 2NA ENSENYANÇA ORDINO
22 de juny. Audicions finals. 5 anys de preparació. El cor bategant amb molta força i un nus gran a l’estomac. Criden el meu nom i pujo a l’escenari. Tremolant i amb els nervis a flor de pell, intento dissimular el millor que puc. Saludo mirant el públic però evitant el jutjat. M’assec a la banqueta i col•loco amb cura la partitura. S’apaguen els llums i tan sols un queda encès. Tinc la sensació que els batecs del meu cor ressonen per tot l’auditori. Inspiro, posiciono les mans correctament, els peus als pedals assignats i… do-fa-la, si-re-sol… No recordo res, ni el principi… Els acords se’m confonen al cap… Ment en blanc.
Simbiosi amb la pilota
Anaïs Buffa_3r B EA 2NA ENSENYANÇA ORDINO
Al mig d’una gran sala freda i inerta, una noia immòbil, com una bella estàtua, subjecta una pilota esperant quelcom que li doni vida. Sona la música i es produeix la màgia: la pilota acaricia dolçament el cos de la noia, que es mou amb gran bellesa. Juntes envaeixen l’espai, en una simbiosi magnífica. La pilota recorre el delicat cos de la noia, es balanceja, rodola, s’enlaira amb una harmonia perfecta. La noia la segueix amb la mirada, la busca amb el seu cos, crea un magnetisme meravellós. La sala ha pres vida amb el joc insinuant d’aquest enginy. La música s’acaba i les dues tornen a l’estat inicial, esperant novament la màgia.
Pàgina en blanc
Oriol Cassany _2nde C/D/E (4) LYCÉE COMTE DE FOIXx
Els meus ulls s’hipnotitzen pel les pampallugues successives del cursor, indicant-me l’absència de lletres. La inspiració no sorgeix d’enlloc, com si tot d’un cop s’hagués esfumat. És això el que en denominen la fòbia al paper blanc? De sobte s’encén una bombeta! La inspiració arriba de mica en mica. Teclejo frenèticament sense parar, però l’acumulació d’idees bloqueja la meva ment, deixant-la totalment en blanc. Rellegeixo i m’aturo, adonant-me que escric tot el que em passa pel cap. Tot i així segueixo. Faig un últim esforç buscant fins l’últim racó del meu cervell i… Ja està! el microrelat està acabat.
Lo galliner!
Guillem Fiñana _2nde C/D/E (4) LYCÉE COMTE DE FOIX
Llavors vaig agafar aquell pollastre vell. I noi, com cridava! Ni que fos un indignat de plaça Catalunya! I se’m va escapar, com era d’esperar. Com corria la mala bèstia! I al mateix temps semblava que es burlés de mi. Vaig agafar aquell ganivet del meu pare, carnisser de tota la vida, i vinga donar cops com un desesperat, per a tallar el cap d’aquell ganàpia! Tot el galliner era can seixanta! Les gallines animaven el pobre pollastre, i es divertien una mica, ja que la víctima ja no els donava entreteniment. Al final li vaig tallar la testa d’un tall esquerp, però seguia corrent! Deu ser això el que denominen rigor mortis.
Rutina
Ian Farré_1r B Batxillerat EA DE BATXILLERAT
El dia 17 de febrer de 2010 un home es va aixecar i va anar cap a la feina. Quan hi va arribar, com sempre, es va beure un cafè de la màquina. Després, l’home, com sempre, es va asseure a la seva cadira i, com sempre, va teclejar sense parar fins a la una. Va fer, com sempre, una pausa per dinar. Aquell dia l’home va decidir no anar a la feina durant les cinc hores restants i va anar a casa. Es va estirar al sofà i va intentar dormir. Es va despertar i es va aixecar del llit. Va mirar el rellotge i va veure que eren les set del dia 17 de febrer de 2010. En aquell instant l’home va entendre que no podia escapar de la rutina.
Efímer
Sílvia Gancedo _1r B Batxillerat EA DE BATXILLERAT
Inspiro profundament i obro els ulls. Només veig fulles de tots els colors que llisquen pels arbres i que, després de seguir un llarg recorregut ballant amb el vent, arriben al terra i envaeixen el carrer. És com si tot seguís el ritme dels nostres cors que avui bateguen com mai. El riu, al nostre cantó, canta una simfonia que li dóna al moment un to màgic. L’agafo de la mà i m’abraça. El trobava a faltar, i molt. Em sento lliure. Estúpidament feliç. Vull aturar el temps, congelar el moment i tancar-lo en una ampolla. Sé que ell desapareixerà. És fosc i encenc la llumeta de la tauleta de nit. No hi és. Ha desaparegut. Ho sabia.
Ganes de viure
Carla Cristina Pereira _2n Bac Pro Gestió i Administració LYCÉE COMTE DE FOIX
Aquell món de felicitat en el qual vivia, va desaparèixer quan de sobte una malaltia arribà a la meva vida. Aquella maleïda malaltia, que afecta la vida de molta gent i en aquest cas la meva.
Els meus amics m’apartaven del grup, la gent pel carrer se’m quedava mirant… totes aquestes coses que fan que t’enfonsis. Jo ja no sabia què fer per integrar-me i que la gent m’acceptés com sóc. Definitivament, vaig enfonsar-me en el meu món, amb l’esperança que tot allò s’acabés. Aquella tortura va durar tres anys, fins que ho vaig superar i em vaig recuperar. La superació personal no té límits. La vida, l’hem de viure minut a minut i al màxim.
El dolor de l’amor
Míriam Almeida _2n Bac Pro Gestió i Administració LYCÉE COMTE DE FOIX
L’amor és una cosa inexplicable que arriba a la teva vida sense que te n’ adonis, inesperadament. Una vegada que ja ha arribat és impossible treure-te’l del cap. L’amor és molt bonic quan ets correspost, perquè de vegades t’enamores només per sofrir i passar-ho malament. I quan pateixes, la tristesa no cap en el teu cor i sents que cada vena està a punt d’esclatar de dolor; les persones, de vegades, tenen por de tenir aquest sentiment. Però, quan aquell amor et correspon, res no t’importa, només vols estar sempre amb aquella persona que t’estima tant com tu a ella. Perquè sempre se sofreix per amor però sempre busquem enamorar-nos.
Històries que ens dóna la vida
Santiago Jurado _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Era un matí de maig, jo estava a casa, sola, el pare havia anat a treballar a l’obra que tenia pendent. Llavors va passar el pitjor. Va relliscar i va caure per un precipici rocallós, es va trencar el braç i, el més greu, es va fracturar el crani, cosa que el va portar a un estat de coma. En sentir la notícia em vaig desesperar o més ben dit no m’ho creia, no m’ho volia creure. No vaig dormir en tota la nit. Em vaig quedar sola, la mare feia temps que havia mort i, ara, jo estava a punt de llançar-me d’aquell arbre amb la corda lligada, adaptant-se al meu coll on circulava la sang, la meva sang que ja no tornaria a circular mai més.
Ella
Tanit Toló _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Recordo com si fos ahir al dia en què va nèixer ella, la persona més esperada, la meva germana. Era un dia fosc, no sortia el sol, però tot i el mal temps, estava segura que seria un dia que de ben segur recordaria tota la meva vida. Vam sortir d’Andorra direcció Barcelona, passades dues hores per fi vam arribar-hi. Abans d’entrar vaig sentir que se m’aturava el cor per un instant, podríem dir que em va agafar un estrany pànic. No sabia com reaccionar després de tant temps esperant-la. Vaig respirar i vaig entrar decidida a l’habitació 221, la vaig agafar i em vaig sentir la nena més feliç del món.
El que constitueix la felicitat
Blanca Gómez de Urrutia _4t B EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA
Ens passem la vida esperant un moment determinat de l’any. Alguns esperen ansiosos l’arribada de l’estiu, mentre que d’altres prefereixen l’hivern. Així que comptem els dies fins que arriba el que desitgem. Però llavors passa encara més ràpid del que imaginem. I un cop ha passat, tornem a començar, seguim comptant els dies i sense adonar-nos que el temps va passant. Desaprofitem aquests dies com si no tinguessin valor, esperant l’arribada d’aquell moment especial. En definitiva: volem creure que quan arribi el moment serem feliços, sense saber que la veritable felicitat la trobem en el dia a dia.
Accelerar, no és la solució
Mireia de la Torre _4t B EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA
Surto de la reunió de pares. Només sento com els meus pares m’escridassen. No ho aguanto més. Agafo el casc de la moto, me’l fico i me’l lligo, després em fico els guants i la jaqueta negra de pell i l’engego. Començo a accelerar, arribo als 120 km/h. Sento com gent des del seu vehicle criden: “afluixa!” però jo segueixo fins que ho veig tot negre. Els meus pensaments s’han aturat. Tinc flaixos de tot el meu passat. El primer amic, el primer dia d’escola, el primer graduat, segona ensenyança, batxillerat i aquí em quedo. Intento tornar a obrir els ulls, només veig una paret blanca i fa molta olor a malalt. Miro a dreta i a esquerra… estic sol.
Combat cos a cos
Carlos Carvalho_1ère S LYCÉE COMTE DE FOIX
Resulta clau no perdre terreny en el moment actual. Per això concentro les forces a la zona nord del camp de batalla, on el rival acaba de dirigir l’última ofensiva. Resisteixo i contraataco fins que el bàndol enemic es retira. No tinc temps de celebrar la victòria. Les meves reduïdes forces del sud reben una violenta sotragada que trenca la meva línia defensiva. Les meves ànsies de victòria m’han fet caure en el parany i avui torno a dormir en una cantonada del llit. En aquest espai mínim entre el teu cos i el buit, em consolo pensant que la guerra continua. Vés sabent, amor, que defensaré aquesta vànova fins quedar-me sense alè.
El robot
Gabriel Ferreira_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX
En Víctor tenia un gran talent i passió per la robòtica. Era el cap d’un equip d’investigadors que dissenyaven un robot totalment automatitzat. Una vegada creat, un dels membres de l’equip el va robar i es va quedar tot el mèrit i prestigi del projecte. En Víctor, furiós, es va tancar al seu laboratori sense tenir cap contacte amb l’exterior. Quan va sortir-ne només era un munt de peces mecàniques i tan sols el seu interior era humà, havia substituït totes les parts del seu cos. Ningú el reconeixia. El científics estaven sorpresos pel que havia fet. Finalment, en Víctor va destruir el robot que va crear ell i el seu equip.
L’amor és l’amor, no cal donar-hi més voltes
Maria Ruzafa _3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
A veure si ho entenc. Dius que t’has enamorat? I d’una mosca? Però, a veure, com pot ser això! És una broma, oi? Jordi, una mosca és una mosca! Té ales i ulls, molts ulls. Ho dius de debò que t’agrada? Quan vulguis mirar-la fixament als ulls no sabràs com fer-ho! I a més, pensa que les mosques són petites. Què passarà si l’aixafes? Ah no, és clar, al nen això tant li és. El senyor s’ha enamorat d’una mosca, i com que la mosca també se n’ha enamorat ja no importa el que pugui passar després. Doncs, si esteu tan enamorats, suposo que d’aquí a un temps us voldreu casar, oi? Una mosca vestida de blanc, Déu meu, sembla un acudit.
La rutina
Sara Rodrigues _3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
Els típics matins són quan una persona s’ha d’aixecar a les set del matí, que facis el que facis i t’aixequis deu minuts abans sempre acabes sortint tard. Un cop perquè no has esmorzat, un altre perquè et falta eixugar-te els cabells, després resulta que no has fet el llit o perquè encara no t’has preparat la motxilla. No resulta gaire còmode veure com vas estressat, però quan et trobes algun company que va igual que tu, com rius, el veus que surt de casa corrents, encara que no ha acabat de posar-se bé la jaqueta i ara resulta que li ha caigut la bufanda. Quin desastre! Per acabar has perdut l’autobús, arribes tard i et renyen.
Un dia estressant
Marco A. Barbosa _2 BPR Elec LYCÉE COMTE DE FOIX
Avui la professora de català m’ha demanat de fer el microrelat. Com sempre, no sé quin tema triar. Segurament no sóc l’únic a qui li ha passat això però, avui, m’he quedat molt de temps pensant-hi, més que l’any passat. Mitja hora, és el temps que queda per acabar de fer el microrelat i encara no tinc cap idea, miro als costats i veig els meus col·legues que estan quasi acabant i això, em fa posar encara més nerviós. El temps transcorre és com si sentís el rellotge que em diu “no tindràs temps de fer-ho”. Començo a estressar-me molt, les mans em comencen a tremolar, només falten cinc minuts per acabar però crec que tinc una idea.
La càmera rèflex
Lluís Mazas _2 BPR Elec LYCÉE COMTE DE FOIX
Fa temps, vaig anar a comprar una càmera de fotos d’aquelles que valen més de tres-cents euros, una càmera rèflex, de les que fan fotos i vídeos en alta qualitat. M’havia passat molt de temps estalviant per aquest aparell. Al tornar a casa, vaig obrir ràpidament la caixa amb il·lusió i em vaig adonar que només hi havia el carregador i el tap de l’objectiu. Efectivament, la càmera no estava dins de la caixa. Al dia següent vaig anar a reclamar a la tenda on l’havia comprat, al principi vam discutir una mica perquè insistien en que dintre de la caixa estava tot, però finalment em van tornar la càmera i els accessoris que em faltaven.