e_640

CHLOE CAMINAL PADRÓS_3r A Col·legi Sant Ermengol

17.30. Un altre cop s’escolta el mateix soroll de fons, miro els trens sense parar mentre penso com de ràpid ha passat tot sense tu. El meu germà, la persona a qui més he estimat. Recordo el dia en què et van vindre a buscar, jugàvem i jo era molt petita, tant com per no entendre què estava passant… Amb 16 anys esperava que tornessis de la guerra per recuperar el temps perdut. Ja han passat 70 anys i encara no has tornat. Jo ja he crescut i, sincerament, no crec que tornem mai més a jugar junts, però dintre del meu cor sempre hi seràs. Ara m’adono com de ràpid

Jordi Batalla Julià_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sempre he viatjat amb l’exprés antic. Quan hi pujo l’olor i els seients em transmeten un munt de records, des que era petit fins a l’actualitat. Les imatges m’arriben com els flaixos d’una màquina de fer fotos antiga. Als cinc anys hi vaig pujar per primera vegada. Encara recordo l’airet que m’acariciava la cara. Quan vaig començar secundària, hi entrava diàriament: amb els amics, amb la família, escoltant música, amb els deures a la mà… Avui estic assegut a l’estació, observo un nen de cinc anys i penso que aquesta història es tornarà a repetir però no seré jo el protagonista. Et trobaré a faltar. Avui me n’he acomiadat. Ens mudem de ciutat.

Diogo Miguel Araujo Alves_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

Passàvem jo i el meu pare amb el cotxe pel carrer a les onze de la nit. Vam veure una persona vestida de negre amb un noi que semblava tenir uns deu anys i que plorava. El meu pare va aturar el cotxe i va sortir a preguntar per què estava plorant. L’home de negre era força mal educat i li va respondre que no li interessava. Que no hi feia res, allà. Instants més tard, jo també vaig sortir del cotxe perquè la situació empitjorava per moments. Després d´uns quants minuts discutint vam decidir anar-nos-en i, quan el meu pare anava a entrar al cotxe, l’home de negre va matar el nen de deu anys. Era la viva cara de la mort. 

Jeison Ali Martínez Torres_3r B COL·LEGI MARíA MOLINER

La Marina, cada dia que tenia un dia dur, anava al seu lloc preferit: un racó amb poca llum a la muntanya. Sempre que hi anava ho feia acompanyada del seu millor amic, el seu gos. Ell era l’únic a qui li explicava les seves coses. Aquell dia, especialment difícil, hi havia anat per alegrar-se una mica, i va decidir explicar un parell d’acudits al seu gos. Sabia que ell no l’entenia, però igualment els hi explicava. La seva sorpresa va ser que aquell dia fins i tot la seva mascota va riure perquè l’acudit feia així: “L’altre dia vaig veure el meu gos perseguint una bicicleta. Tant de bo mai l’atrapi, perquè no sé com dimonis la muntarà.” 

HADES LÓPEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Any 2200. Avui li toca sortir a en Pere. Espero que torni. Ha d’anar a buscar provisions com aigua, viandes i defenses. Al passat, els polítics van fer cas omís als científics i la societat va continuar contaminant el planeta cada cop més. L’any 2075, tot va esclatar i un gran efecte papallona va provocar climes extrems, temperatures polars i, el 2110, els corrents de l’Atlàntic van congelar tota la Terra. Per això, hem de sobreviure a la gelada. Sort que els meus pares van trobar un lloc per refugiar-nos. Ara el clima s’està estabilitzant però no sabem com acabarà… El mes passat, va sortir en Miquel però encara no ha tornat…

ISONA LIÑAN_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Era una tarda tranquil·la en un parc i passejava molt engrescada amb els meus pantalons blancs nous. El cel començava a enfosquir i, capficada als meus pensaments, em vaig asseure en un banc a contemplar el paisatge. El sol s’amagava i la gent ja marxava. Em vaig relaxar i, poc després, em vaig aixecar i vaig continuar el meu camí. De cop, vaig notar que una dona em seguia i intentava dir-me quelcom a crits però, com no la coneixia de res, vaig córrer cap a casa. En arribar-hi, em vaig adonar que tenia tots els pantalons blancs nous tacats de pintura verda; no m’havia adonat que, el banc on m’havia assegut, estava acabat de pintar…

Laia Guilló Majoral_3ème F Lycée Comte de Foix

La imaginació d’un infant va més enllà que la d’un adult, sobrepassa tot i res: la major part dels infants tenen una bona infantesa i si no l’han tingut, han imaginat històries per alleujar el seu mal. En el meu cas sempre estava al meu món i m’imaginava mil coses. Les fades volaven pel meu cap, les muntanyes eren castells, tot era irreal. Tants records que es transformaven. El meu avi que en tenia tanta com jo, somiàvem tots dos junts, deixàvem de pensar en tots els problemes que teníem. Aquells moments eren fascinants, les rialles volaven per les muntanyes d’Aixàs. Era un somni fet realitat que es complia cada cop que el veia.                 

CHLOÉ PAGÈS MALLOL_3ème F Lycée Comte de Foix

La música és el meu refugi. És un d’aquells dies que quan arribo de l’escola, m’adono que tinc molts deures, molts exàmens i he d’estudiar. M’angoixo bastant perquè no sé per on començar. Per sort tinc el meu altaveu, el meu mòbil i la meva habitació. Connecto l’altaveu al mòbil, apujo una mica el volum, prou per poder sentir la música, em poso a escoltar el meu cantant preferit de reggaeton. La meva mare entra a l’habitació i no entén com em pot agradar aquest tipus de música i com em puc concentrar escoltant allò. És el meu moment de relaxació. Per finalitzar, abans d’anar a dormir seguiré escoltant la meva música clàssica. 

Carla Villaverde Fragas_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

No sé què hi faig. Estic darrere d’una porta plena de cartells escrits en un idioma que no entenc gens, em sento abstreta, miro el paisatge, només hi ha cotxes i un munt de muntanyes nevades. No sé on anar, fa molt fred, no conec ningú. Començo a caminar cap endavant. He acabat dins d’una botiga plena de records d’Islàndia. M’apropo a la dona que cus darrere de la caixa, comença a parlar-me. No entenc res, suposo que la meva cara ho demostra. Estic asseguda al seu cotxe, s’ha ofert a portar-me a un hostal. Necessito quedar-me un temps sola sense distraccions ni ningú que em digui el que he de fer. Vull saber qui era el meu pare.

ALBA TUGUES ACHÓN_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

La finestra de classe que mires buscant inspiració als exàmens o als microrelats. Aquella finestra que et distreu quan no t’agrada l’assignatura o el professor és molt pesat i et cau malament. A través de la finestra, quan és hivern veus com la neu cau, quan és primavera veus totes les muntanyes acolorides i quan és tardor veus com els arbres de les muntanyes estan despullats o els queden poques fulles. Veus qualsevol cosa per la finestra menys una, aquell desig, aquell desig de tornar a veure un familiar mort o un amic llunyà que fa molt que no veus. La finestra t’ensenya la realitat, per desgràcia no és un viatge als teus desitjos.

TOMMY FREEMAN_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Cada matí, l’Elena es mirava al mirall intentant amagar les arrugues que començaven a aparèixer. Un dia, mentre es posava el maquillatge, el seu reflex la va aturar. —A qui intentes enganyar?, li va preguntar la seva imatge. Has passat anys canviant per als altres, però mai t’has mirat de veritat. L’Elena es va quedar immòbil. Per primera vegada, va veure al seu rostre una història i no defectes. Va tancar el pot de maquillatge i va sortir sense amagar res. Mentre caminava pel carrer, va notar com l’aire fresc li acariciava la pell, sentint-se més lliure del que havia estat en molt de temps. Ja no volia amagar qui era ella.

CARLOS OLIVEIRA_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Hi havia una vegada, a l’escola Andorrana de segona ensenyança d’Ordino, dos amics, en Mair i en Carlos, que es van graduar. Després de la cerimònia, van rebre un missatge misteriós que deia: “Tens dues opcions: prem el botó vermell o obre la porta del record”. Al principi ho van prendre com una broma, però l’endemà van trobar una porta amagada a la biblioteca. En Carlos va decidir obrir la porta, mentre que en Mair volia buscar el botó vermell. Així, els seus camins es van separar, i ambdues eleccions els portarien a aventures inesperades.

Martina Galera_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

La Marta tenia 8 anys. Havia de tornar cap a casa tota sola. Sempre feia el recorregut amb el seu germà gran, però aquell dia s’havia quedat a casa malalt. La mare li havia dit d’agafar el camí més curt per tornar a casa. Que no es preocupés, que no li passaria res. Tot li semblava una mica diferent. Els arbres tenien una forma estranya, tenia un mal pressentiment. Aleshores, es va posar a córrer el més ràpid que va poder fins que finalment va arribar a casa. De sobte, va sentir una veu que no li era gaire familiar: “Mama! On eres? Ens tenies preocupats! Has marxat sense dir res i no t’has pres la pastilla de la memòria.”

NIL DIAZ _3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia normal, però de sobte la guerra va esclatar. La meva germana i jo estàvem a l’habitació, parlant de les nostres coses. Aleshores el meu pare va entrar corrents amb l’escopeta a la mà. Ens va dir que ens estimava molt. De sobte vam començar a sentir trets per aquí, trets per allà. Algú va entrar en casa, jo no ho vaig dubtar, vaig agafar la meva escopeta i vaig anar per ell. Vaig sortir de l’habitació, vaig baixar les escales intentant de no fer soroll, vaig mirar al menjador, però res. No podia deixar el pare sol però no sabia si era una persona o dos, finalment vaig continuar baixant i vaig arribar al soterrani… 

MARC MONTRAVETA JO_3r C COL·LEGI MARE JANER

Em llevo i em pregunto: ho aconseguiré? Llavors em preocupo. Tot és por. M’adormiré? Arribaré tard? Ho faré bé? Pujo al cotxe. No hi ha ningú a la carretera. Estic neguitós. Encara queden dotze minuts perquè comenci. M’emociono. No estic segur de com reaccionar. Arribo, em fan entrar i m’he de canviar de pressa. Arriben els meus companys, però tots estan igual de nerviosos que jo. Entrem a la següent sala. És molt gran. Les persones que ens indicaran què farem ja ens estan esperant. Hem de començar. Tots saltem, un rere l’altre, i llavors… xof! L’aigua està gelada! Tots els dubtes s’han esfumat i comencem a nedar.  

NEUS GUSTAVSSON_3r B COL·LEGI MARE JANER

El dubte em persegueix constantment. Marxo o no marxo? La idea de deixar casa meva em consumeix. Si marxo, deixo enrere les nits llargues de malsons. Quedar-me és una opció, però estic cansat de tenir por de la meva pròpia casa. Intento oblidar les seves discussions que a vegades poden arribar a la violència. Pensar en això em fa recordar aquell dia en què vaig intentar ajudar la mare. Evidentment, vaig sortir jo la més perjudicada. Finalment, decideixo que el moment ha arribat. Amb el cor encongit, però decidit, marxo de casa. Em sento malament de no haver pogut ajudar la meva mare, però sé que quedar-me no era una opció. 

ARIADNA MARIN PENA_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Em desperto cada dia a la mateixa hora. Tot ho faig igual abans que sigui l’hora de sortir de casa. Quan venen les meves amigues canvia una mica, ja que m’expliquen el que han fet. A l’escola faig sempre les mateixes coses. Vaig a fer extraescolars que també sempre són el mateix. Arribo a casa i trec la gossa. Faig deures o repasso, llegeixo i miro el mòbil. Em dutxo i vaig a sopar. Després llegeixo una estona més i vaig a dormir. I torna a començar la mateixa rutina. Sempre el mateix. Però quan arriba el cap de setmana tot canvia, ja que puc fer el que vulgui. Després torna el dilluns, tot és igual. Cada dia igual. Molt repetitiu.

DANIELA TRINCADO_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

La mare sempre m’amaga la caixa. Jo l’he vist alguna vegada, és blanca, amb una nansa platejada i una línia groga en diagonal. No és gaire bonica. Aquesta només la veig a les nou del matí, just al costat del seu llit. Però no sé on l’amagarà durant el dia. Perquè només la veig just en aquest moment. Jo pensava que  aquesta caixa tan lletja l’amagava a l’armari o en algun calaix, però no ho tinc gaire clar. Què serà? Què hi haurà a dins? Un dia just a les nou del matí, com sempre. No veig la caixa, que estrany! La crido i ella em contesta que busqui la caixa. On serà? Busco per tot arreu. No hi és! Ja és massa tard…  Veig el seu cos inert.

SOFIA GARCIA GUTIÉRREZ_3ème D LYCÉE COMPTE DE FOIX

Un dia la Mia es va despertar en un lloc estrany, es trobava en una caixa estreta o això creia, ja que no podia veure res, però al tocar el seu voltant va trobar una corda, llavors la Mia va començar a estirar la corda i una campana va començar a sonar, es va adonar d’on era, així que va seguir estirant la corda fins que va escoltar algú cridant: “Mia! Mia! Soc jo l’Aleix , tranquil·la ja et trauré d’aquí!” La Mia va escoltar com algú excavava a sobre d’ella, quan semblava que la Mia podria sortir d’allí l’ Aleix només va trobar una rata mossegant la corda de la campana, al costat del cos de la Mia que havia mort feia un mes. 

CYNTHIA CAÇADOR_3ème D LYCÉE COMPTE DE FOIX

Al bar, en Martí fa un comentari sobre les dones: “Les dones han de saber quin és el seu lloc.” Alguns dels seus amics i companys riuen i cada vegada que algú el mira malament sempre diu: “Només era una broma.” Però la Rebeca, que està asseguda a la taula del costat amb un cafè a la mà, se sent una mica incòmoda. Li agradaria contestar a aquest tipus de comentaris, però com que ningú diu res i fan com si res ella opta per quedar-se callada. Aquests tipus de comentaris s’escolten cada dia i tothom es queda callat com si fos normal parlar així de les dones, com si fossin un objecte. Gràcies a això s’ha normalitzat no dir res.