e_640

J. Gabriel Martínez_3r B  Col·legi Maria Moliner

El Víctor i la Laura caminen per la vorera d’un poble molt misteriós. No troben un lloc on passar la nit però de cop i volta apareix als seus ulls una mansió petita. Decideixen entrar-hi i passar-hi la nit. Quan són a dins veuen que està abandonada i que les condicions són deplorables però no tenen on anar. Exploren la casa i quan es fa de nit se’n van a dormir, sort tenen que hi ha els mobles a la casa. Quan estan dormint senten petjades i cops. Més tard se sent la veu d’una persona al passadís i, quan ja no poden més, baixen per anar-se’n de la casa però la porta no s’obre. És llavors quan noten la presència d’algú darrere seu.

I. MONTSERRAT CAÑETE_3r B Col·legi maria moliner

Un dia qualsevol al matí va arribar a l’hospital un pacient jove i la seva dona. Només anaven a una consulta per revisar que tot anés bé. Estaven parlant amb el metge i la dona va començar a posar-se morada, va caure desmaiada, tothom cridava. No trobaven la solució; hi havia un pacient neuròleg molt llest que tenia un càncer avançat al cervell. Va sortir, se la va emportar, va obrir-li el cap i una estona després hi va trobar un tumor. Va ser un èxit però el càncer no va deixar que gaudís de la bona feina feta, immediatament va caure desplomat sense oportunitat de poder sobreviure. Això ens ensenya que mai se sap què passarà.

Aina Bravo Bricullé_3ème F Lycée Comte de Foix

Em desperto cridant. M’eixugo el front: ha estat un somni. La mà em tremola. El pols se m’accelera. M’aixeco del llit. Veig una gran quantitat de líquid vermell a terra. És sang, no hi ha cap dubte. Crido. Em miro la mà, que ara tremola sense parar. Hi tinc un ganivet. El deixo anar de cop. El soroll és estrident. Torno a cridar. M’apropo al toll de sang. No hi ha cos. De sobte, sento un dolor exagerat a la panxa. Aleshores ho veig. Cinc punyalades. Empal·lideixo. Caic de genolls. La sang és meva. Crido. Em falta aire. Giro el cap. Veig sang. Més sang. En forma de lletres. Estàs millor calladeta, Ruth. De sobte, negre. Només NEGRE.

Sheila Serrano_3ème F Lycée Comte de Foix

-El meu nom és Beth i avui us llegiré en memòria d’en William:
“Beth, si vas seguir les meves instruccions, seràs a la casa que et vaig construir sense que tu ho sabessis. A l’altra banda del pont, veuràs la teva llibreria. Hi ha algunes coses que volia dir-te. Saber que tens possibilitats és un luxe. Vas deixar una marca al meu cor, Beth. Des del primer dia que vas arribar amb la teva incapacitat per ocultar els teus sentiments i amb el teu somriure dolç. Recorda sempre somriure per a mi. Viu la vida que podríem haver viscut junts.”
Amb això vaig marxar de la conferència entre aplaudiments, plors i sabent que havia fet el correcte.

Georgina Esparza Muñoz_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

–Jack, passa’m la pilota –em crida el William.
–No, passa-me-la a mi! –diu el Pol. I justament quan estic a punt de passar-la, la meva mare fa un crit que provoca que em desconcentri, i la pilota se’n va directa al carrer. Me’n vaig corrents al seu darrere, quan de cop uns llums m’il·luminen la cara, i tot seguit, un cop impacta contra el meu cos. No sé si fa hores, dies, setmanes, mesos o inclús anys que estic estirat en aquest llit. El pitjor és que només estic adormit, però soc conscient de tot el que diuen i de tot el que passa al meu entorn.
I l’últim que recordo és sentir una màquina que sempre sona, pitar per últim cop.

Ares Carro Camprubi_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

Sonava i sonava, no parava de sonar; el soroll era insuportable, no el podia aturar. Vaig mirar per la finestra, no vaig veure res. Vaig mirar pel balcó, no vaig veure res. Vaig intentar tancar els ulls, no vaig poder. Per què? Era inútil. El soroll no parava de sonar. Sonava i sonava. Em vaig intentar moure, però res, no vaig poder. Em vaig rendir, però al cap de dos minuts vaig percebre una ombra. I finalment, molt baixet, l’ombra digué: “Com li explico que està viu al país dels morts i que el que sent és el soroll d’una serra elèctrica que el vol matar?”

Melissa Rouanet_3ème B Lycée Comte de Foix

Haver d’anar cada dia a classes d’anglès era un suplici, ho odiava i no perquè no m’agradés la llengua, sinó per la professora, que solament en entrar a classe i veure-la, em donava ganes de tornar a marxar. Em mirava malament i a l’hora de treballar tractava tots els alumnes diferentment i no perquè un sigui més llest o perquè un altre faci el ruc a classe sinó perquè a vegades la professora t’apreciava o no. El que també molestava molt era el moment de passar a l’oral, no t’escoltava, llavors ficava una nota no sempre justificada ni justa. I em sembla una falta de respecte per la gent que s’esforça i que ve a classe per aprendre.

Cloe Barbosa_3ème B Lycée Comte de Foix

En despertar, vaig anar a buscar el meu germà a casa de l’àvia. Un cop junts, el vaig acompanyar a un partit de futbol. El vaig esperar mentre jugava. Quan va acabar, vam gaudir d’un dinar en un restaurant amb els pares i els avis. Mentre dinàvem, parlàvem del partit i d’altres temes. Vam acabar de dinar i vam anar a comprar roba, menjar, de tot una mica. Llavors, vam anar a berenar a casa dels avis. Com s’apropava la nit, vam tornar cap a casa. Vam sopar i quan vam acabar, vam mirar futbol a la televisió. Vam celebrar els gols i vam anar a dormir. El meu germà ho és tot per a mi, l’estimo molt, tot i que ens barallem constantment.

Martí Solé Tarrés_4t A Col·legi Mare Janer

Surto de casa i només tocar la vorera descobreixo una tifa de gos davant la porta, normalment l’hauria trepitjat, per tant avui hauria de ser un gran dia, no en tinc cap dubte. Quan arriba el bus em trobo palplantat al mig del carrer observant una altra defecació. Ara em tocarà esperar mitja hora fins que passi el següent autocar. A més, faré tard a la feina, em tocarà acabar més tard i no hi seré a temps per veure el partit de l’Andorra. Quan per fi passa l’autocar l’agafo i em poso de camí al centre. Arribo una hora tard, truco al timbre de l’oficina però ningú m’obre. De sobte hi caic! Avui és dissabte? O potser diumenge?

Soraia Pinto Cardoso_3r EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Quan era petita m’encantava jugar i fer el ximple, era el que volia fer sempre. Però sempre acabava bruta o amb una ferida. Ara penso que la gent que juga és immadura i infantil, per això no m’agrada jugar ni fer el ximple. Joan, vaig deixar de fer-ho, ja no em diverteixo tant com abans. Encara que de vegades m’encantaria tornar-ho a fer o tornar a la meva infància. Ara que soc gran i adulta, ja no puc gaudir de poder jugar, ja que no tinc temps. Em penedeixo, perquè no recordo la darrera vegada que vaig jugar quan era petita. Per això, gaudiu la vostra infància i jugueu el màxim possible.

Asier de Matos Galdran_3r EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Quan era jove mai feia cas als seus companys ni als professors, tenia disputes constantment, es barallava, pegava els altres i sempre buscava moguda pel pati. Un dia va entrar un noi que venia d’una escola d’un altre país. El nouvingut tenia un caràcter molt fort i un dia es van creuar ells dos i, com sempre, va anar a insultar-lo i a faltar-li el respecte. Al nou ja li havien parlat d’aquest noi i va decidir fer-li tot el que havia fet als altres. Va començar a faltar-li el respecte i humiliar-lo davant de tothom. Bàsicament, tot el que va fer ell, li va fer el noi nou. El noi mai més va a tornar a fer cap gamberrada a algú altre.