e_640

ALBERT OSORIO RUBIO_3r A COL·LEGI MARE JANER

Em desperto. La muntanya m’acull amb el despertar del sol. Més de cinc ocells volant, dos muflons a la collada i un isard al pic. M’acosto a l’estany i veig dos truites. Cent metres més avall em trobo un pastor d’ovelles amb dos gossos d’atura i, a la seva dreta, un ramat de més d’un miler d’ovelles. I me’n vaig a la riuada de baix de la vall. Dos colors d’ aigua, una amb gran abundància de calci deixant les roques i troncs que cauen al riu d’un color blanquinós. L’altre riu amb grans quantitats de ferro. Baix del pic més gran d’Andorra hi veig un orri, abans en ple ús, ara és història d’un parc natural amagat. D’Andorra. 

MARINA MARQUÉS ROURA_3R A COL·LEGI MARE JANER

Cada nit, els llums brillen intensament, i el murmuri de la multitud em fa sentir viu. M’agrada l’adrenalina del moment, el soroll de l’aplaudiment que em fa vibrar. He après a fer trucs, a saltar, a girar; és el que se m’ha ensenyat. La gàbia, amb les reixes d’or, és la meva llar, però els records de la llibertat em persegueixen. Els nens em somriuen, em toquen, i jo els miro amb ulls plens de desig. Un dia, un petit em va deixar una joguina, un record del món exterior. Però quan la funció acaba, torno a la meva cel·la. Crec que demà la gàbia estarà buida; un altre crearà un nou espectacle. El meu cor s’atura amb la solitud. 

Caracteres: 694 | Palabras: 128 | Párrafos: 5 | Líneas: 15 /11 | Columnas: 1

GABRIELA YANGUMA LEON_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Mai vaig pensar que aquell dia tan avorrit les nostres mirades es creuarien i des d’aquell moment no et deixaria de pensar, i que aquell dia es tornaria el millor de la meva vida. Vaig tenir tants somnis amb tu i al teu costat. Els nostres ulls havien dit tantes coses i, cada vegada que et veia, el món s’aturava. Cada instant era perfecte per mi. Cada vegada que et veia i em miraves, m’enamorava molt més de tu i m’il·lusionava. Fins que un dia em vas trencar el cor. Et vaig veure agafat de la mà i tan feliç amb aquella persona. Des d’aquell dia no et vaig veure de la mateixa manera. No nego que t’estimo, però ja no puc fer res.  

MIQUEL CASAL LLOBET_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig amb la meva moto de trial per la muntanya. Fa mal temps. Em separo del grup. Entro per un camí en mal estat. Passo per un arbust i de cop fa bon temps. Busco els amics, però no els trobo. Torno a seguir el camí per on havia passat. L’arbust ja no hi és. Torno cap al poble, ningú em recorda, només un senyor que havia desaparegut feia molts anys de la mateixa manera que jo. Li explico el que ha succeït i em diu que només podré tornar si hi vaig en menys de 20 minuts o, si no, hauré de tornar a esperar cinc anys perquè es torni a obrir el portal cap al món en el qual visc. Pujo el màxim de ràpid, tinc l’arbust al meu davant… 

Caracteres: 696 | Palabras: 141 | Párrafos: 4 | Líneas: 14 /11 | Columnas: 1

DIEGO CALERO_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Era de nit, tenia mal de cap i no trobava el meu germà, se suposa que ja havia tornat del seu treball, però no estava enlloc. En sortir de la meva habitació vaig veure el meu gat mort, vaig quedar corglaçat. Sota el seu cadàver hi havia una nota que deia “sempre vaig preferir els gossos”. Tot seguit vaig buscar els meus pares, però… Estaven morts i també hi havia una nota, que deia “pares” qui els necessita? La solitud és el millor no creus?”. No podia creure el que estava presenciant. Estava paralitzat quan de sobte vaig ser apunyalat. Era el meu germà, tenia una mirada freda i penetrant i deia: La solitud és el millo

ABDE NNOUR LAGMARI_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

On sóc, què hi faig aquí, el silenci és sepulcral, no veig a ningú, la solitud m’envaeix. Què sento? No pot ser! Per què hi ha tanta gent armada? No pot ser! Acaben de tirar una bomba al meu costat! Afortunadament he sobreviscut. Uns minuts després caic a terra, m’he desmaiat, no sento res, la meva vida queda aturada uns minuts. Em precipito en un món desconegut, desconnecto uns instants. De sobte em desperto. Estic viu. Què hi faig aquí? Estic envoltat de cadàvers, gent ferida, crits angoixants, plors desesperats… AJUDA!!  Ningú em sent, ja no tinc més forces! Algú em toca, sento l’última palpitació, l’últim esclat. Adeu, món crue

JORDI BATALLA JULIÀ_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sempre he viatjat amb l’exprés antic. Quan hi pujo l’olor i els seients em transmeten un munt de records, des que era petit fins a l’actualitat. Les imatges m’arriben com els flaixos d’una màquina de fer fotos antiga. Als cinc anys hi vaig pujar per primera. Encara recordo l’airet que m’acariciava la cara. Quan vaig començar secundària, hi entrava diàriament: amb els amics, amb la família, escoltant música, amb els deures a la mà… Avui estic assegut a l’estació, observo un nen de cinc anys i penso que aquesta història es tornarà a repetir però no seré jo el protagonista. Et trobaré a faltar. Avui me n’he acomiadat. Ens mudem de ciutat.

POL ARRUFAT TURMO_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

S’apropa a la vora, a baix sent com es mou l’aigua, el tic-tac del rellotge, l’expectació del públic. Cada vegada està més decidida a saltar. Aquella setmana, amb tan poc descans i tant treball ha quedat ben tocada, però el que l’ha liquidat ha estat el divorci del seu, ara, exmarit. Després d’uns dies de debat ha acabat perdent els seus dos fills i la casa per la qual ha treballat tant de temps. Els bons records ara la colpegen. Treu el cap i veu la caiguda que li espera. Recula cap endarrere. De sobte, sona una botzina i decidida arrenca a córrer. El buit als seus peus i, de cop, ingravidesa, silenci, oblit, una capbussada perfecta.

MARCOS BUSTAMANTE_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER 

–Carla, t’estimo. M’enamora el foc avellana que s’encén als teus ulls. M’encanta el riu daurat que comença al teu cap i acaba a la teva cabellera. Quan veig el teu nas, perfecte i preciós com tu, m’agrades encara més que abans. Em moro per besar els teus llavis, suaus, com la teva personalitat. Donaria el que fos per passejar mentre les nostres mans es toquen tímidament. Vull que estiguis al meu costat, per donar-te suport els bons i els mals moments. Ets la meva alegria, el meu somriure, el meu tot. No puc viure sense tu. –És molt bonic tot això que em dius, però no soc la Carla. Soc el Joan, el carnisser. T’has equivocat de número. 

MICHAEL FOMIN_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

A la cabina d’un avió regna la pau. Algunes persones estan dormint, altres es distreuen amb el mòbil i n’hi ha que, nerviosament, miren per la finestra. S’estan preparant per al llarg vol que tenen al davant. L’hostessa de vol està oferint als passatgers cafè, sucs, i refrescs. Hi ha algunes turbulències que mouen ferotgement l’aparell. Truca al pilot per demanar-li què ha passat. Aquest li contesta que no hi ha res fora de l’habitual, no cal preocupar-se. Deixa el telèfon sabent que aquelles eren les seves últimes paraules. Treu el pilot automàtic i força el comandament de l’avió cap avall, enfonsant-lo a l’oceà Atlàntic.

LARA FREITAS_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Són les 17.30 h, vaig a entrenament. Allà em desfogaré de tot el que m’ha passat al col·le. A més, d’aquí a una setmana tenim una competició individual i vull guanyar. Sona la música, em concentro i el meu cos comença a moure’s al so del ritme. Pam: mà a l’aire, maluc de costat, aixeco una cama i faig la volta. El meu cabell s’allibera. Rellisco a terra com una serp, m’aixeco i faig el pas final. De cop, s’escolta una ovació. No era un assaig, estava a l’escenari entre el públic veient la meva família orgullosa aplaudint molt. Quina gran sensació sentir que l’esforç ha valgut la pena i poder gaudir d’allò que més t’apassiona: la dansa. 

EDITH FERNÁNDEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANA SANTA COLOMA

Cada dia m’aixeco sabent que em toca la mateixa rutina de sempre: despertar-me amb la maleïda alarma volent estampar-la contra la paret, dutxar-me, vestir-me, esmorzar i, sense adonar-me’n, ja estic al cotxe anant cap a l’escola; sabent que he de sentir la veu d’aquell profe que fa que m’adormi. Sempre el mateix, no canvia res. L’endemà comença de nou i així dia rere dia… fins que, quan resten 5 minuts perquè soni el timbre, només penso a entrenar… la meva passió… Arribo il·lusionada, per fi el millor moment del dia… Em canvio sabent que gaudiré a tope i començo a jugar, pim, pam i, de sobte, un cop fort al genoll ho canvia tot… 

RUBÉN FREITAS RIBEIRO_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Em rento les mans ràpidament, mentre em miro al mirall amb una expressió freda, a diferència del que m’és normal. En Joan i jo ara ja no som amics. Diu que he estat amagant-li “coses”. Vam discutir una estona. Se n’ha adonat massa ràpid. El mateix va passar amb en Pau, la Carla i amb el Marc, ja fa molt temps. Tots diuen el mateix. No entenc per què no poden ignorar-ho i continuar amb la seva vida. Podríem haver sigut amics per tota la vida, però han triat ser amics fins a la mort. No passa res, no tornarem a discutir. Ara que la sang ja ha marxat, puc agafar el cos d’en Joan i afegir-lo a la col·lecció amb els altres amics eterns. 

CARMEN RODRIGUEZ MESAS_3ème F Lycée Comte de Foix

Em dic Lady Llima i pot ser que d’aquí a pocs dies o uns minuts estigui morta, ni tu ni jo ho sabrem mai això; és el futur. Amb mi s’aprèn a viure cada minut i cada segon sense importar el que passi perquè jo vaig néixer així i ni jo ni el futur em canviaran. Crec que vivim en un món materialista. Solament els animals i les flors aprenen a morir i a sobreviure sense pensar el que passarà. Quan era petita vaig aprendre una cosa de ma mare. Tot té solució menys la mort i mai has de deixar coses per a després perquè mai sabràs si hi ha un més-enllà, però una cosa hem d’aprendre i és viure la vida tal com vingui sense preocupar-se.

Lluna Baipaz Luque_3ème F Lycée Comte de Foix

L’esport és molt important per a tothom tant físicament com psicològicament. Et fa mantenir el teu aspecte físic i mentalment t’ajuda a sentir-te bé durant aquella estona que fas qualsevol activitat física, ja que et pot alleujar aquest estrès de tot el dia i tens més energia. Són sovint treballs d’equip, pots socialitzar amb gent i això crea un bon ambient durant aquest temps tant dins com fora. Trobo que entrenar et treu de la teva zona de confort i et fa sortir de casa. Recomano a tothom que està llegint aquest relat que s’animi a practicar algun esport. No creus que ja és hora de sortir del sofà i fer alguna cosa esportiva? 

ADRIANA CAÑADA BARRERA_3r Col·legi sagrada família

Tothom enyora la infantesa. Que eren feliços, asseguren. Jo no ho tinc tan clar. Potser sí que ho era, però és igual perquè no n’era conscient. Per què hem d’estar tristos, ens demanem. Aquesta pot ser la resposta: per ser conscients que som feliços. Si ets pessimista et deprimirà la idea que l’única forma de ser feliç sigui coneixent la veritable tristesa. En canvi, a mi m’agrada. Ningú pot fer res més que interpretar els sentiments dels altres, no es poden mesurar. Encara que pensis que ets feliç, no ho saps, perquè ni tan sols ho pots definir. Llavors et demanes: he arribat a ser feliç? Sabré que ho soc per poder apreciar-ho?

LEIRE DONCEL_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

L’any 2050, la ciutat estava molt diferent, perquè no hi havia cap ésser humà. Els carrers eren transitats per hologrames i drons, i cada conversa semblava mecànica, sense res real. De sobte va aparèixer el Jan, un jove nascut el 2017 que havia estat congelat en  un experiment fallit. Es va despertar desconcertat i va mirar al seu voltant, no hi havia ningú de carn i ossos. Va intentar parlar amb algú, però no entenia res. –On són les persones? (ningú va respondre). Es va adonar que era l’únic humà. La resta eren intel·ligències artificials.

ROC VILA_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Cada nit, el vent xiulava entre els arbres del bosc perdut, portant amb ell històries oblidades. La gent del poble deia que ningú que entrava en aquell bosc tornava a sortir però l’Ot no creia en llegendes. Amb el cor bategant fort, va decidir seguir el camí i, de sobte, un murmuri sortia entre les fulles: “Torna enrere”, deia una veu suau, però l’Ot avançava, espantat. A mesura que es perdia en la densa boira, la seva memòria començava a distreure’s, com si cada pas esborrés records del seu passat. Quan es va girar per sortir, ja no recordava per què havia entrat. Ni qui era. El bosc l’havia fet seu. 

RITA VIZMANOS ALEGRE_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Per fi ha arribat el cap de setmana, això vol dir esquiar amb el club. Ja soc a dalt de tot de la pista on ens entrenarem avui. Preparada, concentrada per fer una molt bona baixada, observo el traçat, 3… 2… 1… JA! Començo la baixada, donant-ho tot i centrada a fer-ho el millor possible. Arribo a baix, cansada, i el meu entrenador m’espera per corregir-me. Em diu que la meva baixada ha estat molt bé, i que està molt satisfet del meu treball. Quan he sentit això, m’he sorprès i m’he alegrat moltíssim. No m’ho esperava, ja que les meves sensacions no havien sigut gaire bones. Segueixo l’entrenament molt més motivada i contenta. 

AINA ROJAS_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Tinc por, tinc por que m’ho tornis a fer. De passar-me nits plorant per culpa teva. No t’entenc, fa dos dies sí, i avui no, la confusió m’esgota. T’agrado jo o ella? Em tornes boja. No ho tens prou clar, ni jo tampoc. Som dos desconeguts massa coneguts. Les amigues m’ho deien sense parar. Però amb el pas dels dies m’adono que no estimes a ningú, sinó que necessites algú per poder presumir. Els sentiments no marxaran, només disminuiran i em faran sentir incòmoda al teu costat. No tens paciència, em vas dir, això em va fer tornar a la realitat i arribar a la conclusió que no ets l’indicat ni per a avui ni per a un possible futur demà.