e_640

Eva Loucine Davtian_3ème G Lycée Comte de Foix

Des de petita, la Júlia volia tenir un gosset a la seva vida. Llavors feia tot el possible per aconseguir-lo, però els seus pares no hi estaven d’acord per la responsabilitat que comportava. Un dia dels més bonics de la setmana, aquesta noia va anar a la campanya al costat de casa seva per treure’s tot del seu cap i reflexionar. Estava molt sola, sense ningú al seu costat, ni germans o germanes. Ella dormia com un sol entre les flors quan va sentir un soroll al camp. Un gos va sortir de les fulles. Amb la por i l’emoció, la noia es preguntava de qui podia ser aquell gos. Finalment el va agafar. La casa tenia camions davant però no sabia per què. Va ensenyar el gos als seus pares. Al final van venir els propietaris del gos, que s’havia perdut. 

CELINE CRICHTON ARCHER_3ème G Lycée Comte de Foix

Avui anem a la platja! Quina il·lusió! M’encanta el mar, el sol, les palmeres i aquella brisa de mar tan agradable i relaxant. Entres al mar i t’acaronen les onades. Els peixets et pessigollegen els peus i tanques els ulls per deixar que el sol t’acariciï la cara. Flotant, pujant, baixant, amb les onades i vas apropant-te a la platja, empesa dolçament pel mar. Quan en surts, la sorra se t’escola entre els dits dels peus i camines fins a l’hamaca que t’espera, penjada entre dues palmeres. Entrem al cotxe i conduïm fins a la destinació tan esperada. Hi arribem: la sorra és pedra, el mar és negre, el vent bufa i cauen gotes.

AITANA MORGADE_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Aquell estiu creia que seria com tots: la família a Galícia, l’àvia cuinant i fent-nos riure. Un dia el pare em va dir que l’àvia tenia el fetge molt malament. Em vaig tancar en plors i vaig voler aprofitar cada minut amb ella. Quan la van portar a l’hospital, no hi vaig voler anar: no volia veure aquella imatge. Vam tornar a Andorra i aquell mateix dia va morir. Vam tornar a Galícia massa tard. No em vaig acomiadar. El que em partia el cor era veure la mare plorar. Després, els estius van quedar buits i silenciosos sense l’àvia. No vaig anar a la tomba; veure la mare plorar em feia molt mal. Ara els estius semblen buits i desolats.

Marc Gómez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un dia vam anar a la muntanya amb l’escola. Vam sortir de bon matí per arribar d’hora i que hi hagués temps de fer la ruta sencera. La sortida la vam fer a la Vall d’Incles. Quan ja feia una estona que caminàvem, un amic meu va ensopegar a causa d’un tros de fusta que estava mig enfonsat a terra. Ens vam encuriosir i vam intentar treure’l. Al principi ens va costar, però vam continuar excavant i excavant. No ens ho podíem creure, era un tresor amb monedes d’or a dins! Vam córrer a avisar al professor de socials, però no el vam trobar, ni a ningú!

BRYAN MOREIRA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

En una biblioteca abandonada, sota una lluna immòbil, els llibres respiraven suaument, com si somniessin. Una nena perduda va obrir-ne un a l’atzar i va veure, entre les pàgines, una ciutat sencera feta de paraules en moviment. Les cases eren verbs, els carrers, adjectius, i els habitants, punts i comes que ballaven al ritme del vent. Una veu li xiuxiuejà: “Si tanques el llibre, aquest món s’esvaeix”. Tremolant, la nena el va tancar… i el silenci la va engolir fins que va adonar-se que, el món real també havia desaparegut. Sospirà. Quan, de cop i volta, les pàgines del llibre van començar a brillar, i les paraules van sortir volant.

INÉS CAÇADOR_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Imagina que et quedes sense feina i has de viure dins del teu cotxe. Però un dia t’ofereixen un treball de criada a casa d’un milionari. T’accepten amb la condició que no obris una porta secreta. Quan arribes a la casa, et donen una habitació, però hi ha un problema: la porta només es pot obrir i tancar des de fora. Et queixes a la mestressa, però no et fan cas. Veus que arriba una altra criada i la posen a la mateixa habitació. Un dia, a l’hora de dinar, tu i la teva companya decidiu anar a l’habitació. Intenteu que no es noti que heu robat la clau. Quan arribeu, obriu la porta i us quedeu esgarrifades i espanteu amb el que heu vist.

LOLA RODRÍGUEZ GARCÍA_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Una vegada més aquí, una llàgrima llisca només entrar. Les he decebut. M’intenten tranquil·litzar, però estic bloquejada. Les persones passen i em criden, però els meus peus semblen enganxats a terra. M’ajuden, però no poden… crido… i aleshores em posen un calmant i el mal s’esvaeix. El meu cap torna a funcionar i m’aixeco, el meu cos em frena, em diu que marxi, però amb molt esforç entro i el metge em diu que he d’entrar a quiròfan, els ulls se’m tanquen i tot és fosc. De sobte m’aixeco i una llum blanca m’enlluerna… Sento els aplaudiments. Els ha agradat l’obra, la meva obra. El sacrifici ha valgut la pena. 

ÚRSULA RODRÍGUEZ BOLOGNA_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Veig una noia, s’apropa a mi, la miro i m’abraça, l’aparto i penso, qui és? No la conec. Se’m queda mirant amb cara d’espant. Tot bé? Em pregunta. Sí, però qui ets? Contesto jo. Em mira com si hagués dit una animalada i em diu que és la Laura. Em quedo pensant… Laura? Jo no en conec cap, serà que m’ha confós? No ho entenc. Me la quedo mirant i em diu: Te’n recordes? Jo no entenia de què em parlava. Em torna a dir… Te’n recordes? De petites érem molt amigues. Jo em quedo pensant. Ja la recordo, la Laura era la veïna de la casa de la platja, sempre jugàvem juntes. Com has crescut, li dic, no et reconeixia. Ens mirem i ens abracem.

AINA ESQUERRÉ MOLI_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Un altre cop era allà, la dona gran que havia vist cada dia pel carrer des de feia mesos, a la qual em feia molta por apropar-me. Sempre em dirigia una mirada profunda. Jo preguntava a la gent si la coneixien i si em podien ajudar, però quan s’apropaven a parlar amb l’àvia, ella els deia alguna cosa a l’orella i llavors se n’anaven corrent de mi. Vaig preguntar-li també a la meva mare, però fins i tot ella després d’escoltar l’àvia em va abandonar. Un dia vaig decidir anar a parlar amb ella. Llavors l’àvia va xiuxiuejar una cosa i vaig decidir suïcidar-me. Era impossible, aquella dona no podia ser jo.

MALENA CAUBERGHS_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Estic tancada, a l’habitació. Jo no volia ser aquí, sentint-me suada i inconfortable, però m’hi han obligat, m’han fet pujar en una mena de cotxe gegant amb més gent que m’ha portat aquí. Després m’han deixat tancada en una habitació tot el dia i només em deixen sortir per menjar, per esmorzar i per dinar. Mentre estic tancada, haig de fer tot el que em diu el meu responsable. Si ell o ella diu: “aixeca’t”, m’haig d’aixecar, si ell o ella diu: “escriu”, haig d’escriure; si no ho faig, càstig. Desitjo que em deixin anar, no volia quedar-me aquí sola i tancada. I de sobte sento el so de la llibertat, un so com un: ring, ring, ring! 

NEUS GARCIA_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Em vol a prop però no tant, de vegades em pregunta com estic però de cop no vol saber res de mi. Em vol a prop, però no suficient per parlar-ne. Em mira no suficient per escollir-me. Vol estar a la meva vida tot i que, no suficient per quedar-se. M’encanta quan em mira però he de saber desenamorar-me d’ell, perquè no m’estima. De vegades a la vida he tingut diferents enamoraments però sens dubte has sigut tu el millor per com em tractes i sobretot com em mires. No sé què he de fer perquè algun dia t’enamoris de mi, desitjo que en una altra vida m’estimis com jo et vaig estimar un dia.

ANDER OTERO_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Quan l’Eric va arribar a casa després de l’escola, la bicicleta que li va regalar el seu avi quan era petit ja no hi era. Molt preocupat, es va posar a buscar per casa, pel garatge i per tot el carrer, només va trobar una nota bruta i arrugada enganxada a la tanca del jardí que deia: “Gràcies pel préstec. Te la tornaré millorada.” L’Eric va pensar que era una broma, dos dies després, mentre dormia va escoltar un sorollós timbre. A la porta estava la seva bicicleta, pintada de blau brillant, amb llums nous i rodes noves. Mai es va saber qui ho havia fet. L’Eric només va somriure, pensant que potser encara quedava gent bona al món.

VALERIA RACAJ GÓMEZ_3r B COL·LEGI MARE JANER

Estava entre dues portes oposades: una donava al meu futur, blanca com la neu, i l’altra podia tornar al passat, es veia desgastada, com si ja s’hagués utilitzat massa. No sabia què fer. Podia tornar al passat i corregir aquells errors tan greus, com quan em vaig allunyar d’aquelles amistats tan importants i demanar perdó a les persones que s’ho mereixien, però m’hauria de quedar allà, sola, completament sola. I anar al futur seria quedar-me on ja no tindria familiars propers. Així que vaig deixar la por enrere i em vaig girar, i vaig tornar al present, decidida, sense pensar en el futur ni en el passat, només en el dia a dia.

ARLET LAYA LLORT_3 r B COL·LEGI MARE JANER

M’he d’esperar dues hores per poder anar-hi, per parlar amb les amigues, caminar lliurement, jugar, descansar la ment de dues hores que semblen infinites. Tant de bo aquest temps durés tot el dia! Però és clar, a l’escola venim a aprendre i a estudiar. Una de les millors sensacions d’estar al pati és quan els rajos de sol t’escalfen el cos o quan sento els riures i crits dels companys. Això només vol dir que els patis són especials per a tothom. Però avui ha estat diferent. M’he adonat que el pati també és per viure moments que no passen dins de cap aula. I mentre el sol m’escalfava la cara, he pensat: tant de bo durés una mica més.

LUANA TAVARES CARVALHO_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

És el dia internacional de la dansa. Un escenari ple de gent amb els seus grups de diferents nacionalitats. Des d’un avió, aterren a un lloc molt lluny de les seves cases. Serà una setmana plena d’emocions i obligacions. Vam descobrir que hi havia ubers sense conductor; en una pantalla es posava on volies anar i t’hi duia. Visitàvem els llocs més coneguts; era la primera vegada que hi anàvem. Començarà la setmana més intensa, emocionant i inoblidable que tindrem mai. I jo, des de casa meva, mirant el meu somni des d’una pantalla, el somni que encara no puc tocar, Arizona.

LUCÍA MASTRONARDI_3 r B COL·LEGI MARIA MOLINER

En aquell parc, entre tots els nois jugant i feliços, hi havia un noi diferent, intentant gronxar-se. Tots se’n reien, ningú mai el volia incloure als seus jocs. Però ell pensava “no passa res, aquell noi tampoc és perfecte”; dia rere dia aquesta era la seva rutina. Els adults no deien res, eren, simplement, nois jugant. Un dia els nois el van enganyar, i ell va tornar a la seva llar plorant. Es va preguntar “per què he de viure així? Soc un noi normal?”. Estava allà plorant al llit de l’orfenat, lamentant haver viscut aquell accident, el que li va arruïnar la vida: aquell en què va perdre els seus pares i els seus braços.

KEVIN GONÇALVES_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dissabte a la tarda a Portugal, el cel taronja era com una gran obra d’art. Estava avorrit a la carretera, enmig del camp, on no passava ningú. No sabia què fer, però de cop van aparèixer la meva germana i el meu cosí amb les seves bicicletes. Em vaig unir a ells i vam jugar tota la tarda! A l’hora de menjar, el meu pare va preparar un àpat deliciós. Jo, els meus pares, els meus cosins i els tiets parlàvem de les vacances. Quan vam acabar, vam anar a casa seva, on tenia una idea divertida per fer en família: jugar a videojocs! I sí, vam jugar fins a les dues de la matinada. Per acabar, vam passejar el gos durant ben bé mitja hora.

ELISENDA GALLARDO_3ème C LyCÉE COMTE DE FOIX

Les fulles cauen lentament i els carrers estan coberts de colors morts, marrons i grocs. Mires les muntanyes i ja no hi veus aquell verd intens i brillant de l’estiu. Les hores semblen congelar-se, el temps passa més lentament i notes el cansament del teu cos. La nit cau ràpid i ja no escoltes el soroll del cucut que et despertava els matins. Surts al carrer i sents l’olor de castanyes i moniatos al forn. Els bolets i el pastís de carbassa tornen a les cartes dels restaurants. Notes una tranquil·litat acollidora i et venen pensaments melancòlics del teu passat. La brisa és suau i càlida quan surts al carrer i entens que ja és la tardor.

JÚLIA MONTILLA PORRAS_3r  COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

M’aixeco. És estiu. El curs s’ha acabat. Ho he aprovat tot. Em sento lliure. La felicitat comença. Esmorzo. Escolto música. Quedo amb una amiga. Anem a la piscina. Prenem el sol. Parlem de tot i riem. Ens demanem un mojito ben fresc. Anem a l’aigua. Ens banyem una vegada i una altra. Anem a dinar. Anem al cine. Mengem un gelat. M’aixeco. És estiu. Em sento lliure. La felicitat comença. Esmorzo. Escolto música. Quedo amb una amiga. Anem a la piscina. Prenem el sol. Parlem de tot i riem. Ens demanem un mojito ben fresc. Anem a l’aigua. Ens banyem una vegada i una altra. Soc feliç. L’estiu s’acaba. Els dies passen. 

NIRA ISAL SÁNCHEZ_3r  COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Era una tarda com qualsevol altra. Com de costum, vam anar a buscar els nens a l’escola. En arribar a casa, vam seguir la rutina, vam preparar el sopar i, mentre parlàvem sobre el nostre dia, un fort soroll a fora ens va interrompre. Immediatament, van sonar unes alarmes estridents, les que anunciaven que s’acostava la guerra. Ens vam espantar molt, tots teníem molta por. Però jo només estava preocupada pel meu marit, l’estat l’obligava a anar per representar el seu país. Estava massa preocupada, perquè si començava la guerra hauria d’anar amb l’exèrcit. No vull que marxi, perquè sé que, si se’n va, probablement no tornarà.