e_640

Soraia Rodrigues _3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
Durant un sopar familiar els més petits de la casa van proposar jugar al Monopoly. Volien jugar-hi tots: els fills, el cosí, els pares, els tiets…
Van començar a jugar i la primera partida la va guanyar la tieta. Després, mentre seguien jugant, van picar a la porta. Era el veí, i li van dir si volia jugar amb ells. El veí va dir que sí, però amb la condició que qui perdés hauria de menjar-se una llimona. Tots van acceptar divertits. El primer que va perdre va ser ell i, evidentment, es va menjar la llimona. Es van quedar jugant tots junts durant tota la nit i les rialles i les llimones van acabar sent una bona anècdota familiar.

Yasmin Rodrigues_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
En Dani era un noi amb ulls blaus, feliç i rialler. La Laura era tot el contrari i aquella tarda l’havia deixat. Ell, tan feliç i rialler, havia perdut el sentit de la vida i es trobava assegut al bar amb moltes copes de més i amb el Raúl, el seu millor amic.
–Dani, sé que l’estimes, però deixa de beure ja. L’alcohol no et solucionarà res –va dir llevant-li la copa de la mà–. Recorda les paraules de Paulo Coelho: “Quan algú marxa és perquè algú més ha d’arribar.”
–Raúl, no és tan fàcil com creus. El llibre preferit de la Laura també és de Coelho, igual que aquesta frase: “Es necessita un gran esforç per alliberar-se de la memòria.”

Pau Bosch Cañada_3r B Col·legi Sant Ermengol
Era el sopar de Nadal, vaig seure al costat de la meva àvia. A mig sopar, l’oncle Joan va marxar. Aleshores vaig anar al lavabo, que és al jardí. De camí vaig veure uns pèls gruixuts i de diferents colors. Vaig seguir el rastre i vaig veure una manada de rens que estaven menjant però també hi havia el meu oncle i al moment vaig pensar que era un somni, però vaig tornar a taula. Després, algú va tocar una campana i va aparèixer el Pare Noel. -Pau, mira, ja ve el Pare Noel – em va dir l’àvia.  Però el que no sabia és que li havia vist la barba postissa i li vaig preguntar:
– Què fa l’oncle disfressat?
L’àvia es va quedar sense paraules.

Àlex Orona Solé_3r A Col·legi Sant Ermengol
Desitjar de vegades no és bo. Aquell dia vaig cridar sense pensar. Tan debò no existissis! Al cap dels dies vaig trobar un home de negre que em va mirar fixament i em va dir si recordava el meu desig. Aquell dia t’estava escoltant, semblaves bastant desesperat i convençut amb el que deies, en aquell instant es podria haver parat el món per escoltar la teva petició i aquell instant va ser el que em va convèncer per ajudar-te. Va desaparèixer del tot i al seu darrere, efectivament, hi havia el meu desig, vaig observar atentament el seu cos inert mentre em regalimava una llàgrima pel rostre. Des de llavors no he tornat a obrir la boca.

Miquel Angel Català _4rt Col·legi Sagrada Família

Un dia poc solejat com de costum, vaig sortir de casa amb l’objectiu d’aconseguir alguna cosa per poder passar el dia, des de que es va iniciar la guerra civil les coses han canviat molt, s’ha d’anar amb molt de compte amb el que dius perquè podria ser perillós. Abans de la guerra era fuster però quatre mesos després d’iniciar-se vaig  tancar el taller i vaig sortir de la capital per anar al poble dels meus pares però els soldats també han arribat fins aquí, visc amb l’esperança de poder passar el dia sense que em donin un tret, com van fer amb la meva dona que en pau descansi, espero que algun dia tot pugui tornar a la normalitat.

Cloe Grandvallet _4rt  Col·legi Sagrada Família

I sense donar-me compte estàvem a casa tancats. Sortíem de festa, amb els amics i amigues. Les noies quedàvem abans per maquillar-nos les unes a les altres mentre decidíem el nostre vestuari. Sortíem de casa amb un abric perquè encara era hivern, però a l’arribar allà tot anava fora. Ballàvem fins suar; rèiem fins que ens feia mal la panxa; després arribàvem a casa, els meus pares encara eren desperts, i em deien sempre el mateix, que no els agradava que sortís fins tard; agafava alguna cosa de la nevera, en aquella hora tot era bo. I sense donar-me compte estàvem a casa tancats, encara no sabíem que tot allò acabaria per un temps.

Fiona Pou_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El temps s’acabava. En aquell moment cada segon era or i estàvem nerviosos. Aquella calavera ens mirava fixament mentre muntàvem el puzle. Sentia el batec del meu cor anant a mil per hora. Va sonar el timbre que indicava que el temps s’havia acabat. Quinze cops eren els que havíem intentat fer aquell Room Escape i mai ens en sortíem.

Carlos Aumatell_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Quan no quedava res al seu voltant, quan veia que no podia fer res per salvar-se, va fer el seu últim sospir.
Tot va començar el 13 de setembre. Es va aixecar del llit, va esmorzar, va anar amb els amics a veure una pel·lícula i la van comentar mentre tornaven cap a casa. Quan va entrar a casa, va anar a dutxar-se i es va posar roba neta per anar a sopar amb els seus amics. La seva mare li va dir: “Torna d’hora!” Va riure, era estiu. Un cop a l’ascensor es va adonar que era l’últim dia d’estiu.

Laia Rodríguez_3ème F Lycée Comte de Foix
Un dia d’estiu molt calorós la meva cosina i jo vam decidir anar a banyar-nos al riu per refrescar-nos, vam veure que hi havia suficient aigua per poder baixar pel riu amb un flotador. Quan ens estàvem apropant a la paret del riu vam veure que el corrent era massa per poder remuntar el riu i vam veure que l’única sortida que teníem era saltar, però hi havia massa aigua. A la meva cosina el corrent la va arrossegar i tot allò que duia, les polseres, les ulleres, les arracades…li van caure amb la força de l’aigua i jo vaig quedar atrapada, de cop vaig sentir una veu:
–És hora de llevar-se!…Tot havia estat un somni.

Wildane Mhamdi el Bourouti_3ème F Lycée Comte de Foix
Ja gairebé tornem a l’escola, s’acaba la relaxació i ja tornen els nervis. Aquest any serà una mica diferent. Haurem de portar mascareta, circular en un únic sentit, menjar amb la nostra classe, ficar-nos desinfectant i si tenim temps rentar-nos amb sabó. A més, per si ens tornen a confinar, hem d’estar connectats al Classroom. Jo aquest any faig troisième, que és un any bastant important perquè fem un examen molt important, el Brevet. Aquest és un any decisiu que ens dirà si anirem a Generale o a Professionale. Per anar a Generale, que és el que jo vull, hauré d’estudiar molt i hauré de fer molts esforços per treure bones notes

Carlota Sansa_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Quan em vaig despertar el vaig veure. Com si res hagués passat la nit anterior. Em vaig espantar. No tenia ferides, ni cap cop. Que estrany! Em vaig aixecar del llit i m’hi vaig acostar. No podia creure que fos ell. Potser el que succeïa era que m’estava tornant boja. Va fer un pas enrere. Estava enfadada. Com s’atrevia a ignorar-me després del que m’havia fet? Vaig començar a escridassar-lo per tot el que havia passat. Ell no contestava, es limitava a escoltar. No es movia. Era com si ho acceptés. Li vaig demanar el perquè, per què s’havia llançat? No va contestar. Llavors vaig vestir-me i vaig anar a retrobar-m’hi al cementiri.

Andreu Tomàs Malet_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Finalment, vam entrar. Vam esperar mitja hora davant de la porta. Era el primer dia i tothom estava espantat perquè feia set mesos que no anàvem a classe. L’ambient era tens perquè ningú tenia ganes de retrobar-se amb els professors, no volien rebre una  esbroncada perquè les classes online havien estat un fracàs. Un cop a classe l’Andreu li va dir al professor: –Quant de temps!
I ell va respondre: –Com? Si ens vam veure ahir.
I aleshores… ho va entendre! La pandèmia havia estat un somni de l’Andreu. Mentre esmorzava encengué la tele i a les notícies va sentir: primer cas de Covid a Andorra! Va quedar petrificat exclamant: Noooo!

Daniel Alexandre Peixoto Costa_3r D EA SEGONA ENSENYAnÇA DE SANTA COLOMA
Ara que ho penso les grandalles són les flors més boniques d’Andorra i estar dalt d’una muntanya i veure tot Sant Julià és increïble amb el sol i la brisa fresca de la tarda o fent un pícnic amb els meus amics. Encara ho recordo com si fos avui, fa molt que no vaig a Andorra, però s’està bé aquí. Quan ve el meu xicot i la mare m’encanta escoltar les seves veus i sentir com m’expliquen les seves històries. No els puc veure ni tocar-los, i ho trobo a faltar. Trobo a faltar caminar pels carrers de la Vivand agafada de la mà amb el meu xicot o anar a sopar amb la mare. Estic segura que sortiré d’aquest coma.

Marc Paet_3r D EA SEGONA ENSENYAnÇA DE SANTA COLOMA
Una dona, silenciosa i trista, asseguda en una cadira bevent un got d’aigua darrere l’altre, pensant en aquella figura humana perduda, recordant aquells moments que van passar junts, mesos, inclús anys, temps recordant com es van conèixer, en aquell bar aïllat del món, en aquell carreró fred. La dona segueix bevent aigua, omplint el got d’aigua amb desesperació, fa un últim glop, de cop es queda pàl·lida, mirant fixament aquell recipient fràgil, l’agafa i el llença al terra amb tota la seva fúria i es queda parada mirant al terra. Tant de bo el seu home hagués fet el mateix amb aquell últim got d’alcohol.