Jordi Tomàs Murugo_3ème D Lycée comte de foix
Una tarda, sol a casa, estava mirant la televisió al costat de la llar del foc, quan se’m va passar pel cap que havia d’anar a jugar a futbol. Feia 7 graus sota zero. Al jardí de casa meva, el terra estava gelat amb una capa de rosada. I van arribar els meus pares, i em van dir, què feia allà amb aquell fred. Vaig relliscar i caure a terra, jo tot avergonyit, vaig pujar cap a dalt a casa. I vaig tenir sort, la taula ja estava parada i només em vaig haver de dutxar i sopar. Després, vaig tornar a mirar la televisió, hi havia els meus pares al sofà i jo em vaig ficar entre ells dos i em vaig adormir mirant una pel·lícula avorrida.
El gran somni
Greta Garcia_3ème D Lycée comte de foix
Des que tinc set anys, tinc un gran somni. Que és estudiar als Estats Units, ja que el meu pare va estudiar allà i el que em va explicar em va apassionar. A més a més, sempre que veia les pel·lícules i les sèries americanes feien que encara tingués més ganes d’anar-hi. De moment m’agradaria anar a la universitat d’UCLA, que és considerada una de les millors universitats públiques del món i per tant és bastant difícil d’entrar-hi. La veritat, estaria bastant lluny de casa, però crec que per realitzar un somni cal passar fronteres. Sens dubte per assolir-ho cal esforçar-se molt, però això no vol dir que no pugui realitzar-se.
Última ronda
Serni Ribera_4t C col·legi mare janer
Entro a la sala i ja està tothom assegut, es respira tensió, són tres quarts i mig de quatre, falten cinc minuts perquè l’àrbitre doni per començada la competició més esperada. Estic pensatiu i molt concentrat en la meva preparació. Tot desapareix al meu voltant i en el meu món únicament existim el meu adversari i jo. Al cronòmetre de la pantalla arbitral s’indica que resten cinquanta-quatre segons per l’inici. Em poso les mans al cap per concentrar-me, intercanviem mirades fredament i se sent una veu que crida: “Podeu començar!” El meu oponent i jo encaixem la mà, ell pitja el botó del rellotge digital i comença la partida d’escacs.
Jo
Aroa Andaluz_4t C Col·legi Mare janer
Em llevo, esmorzo i aleshores arriba el moment en què em pregunto: qui soc jo? Aquesta és una pregunta una mica complicada per a alguns. En el meu cas, algunes vegades em veig amb certs adjectius i d’altres amb uns de diferents. Quan estic feliç potser penso en adjectius que em descriuen més o menys positivament, encara que igualment m’hi afegeixo alguns defectes. Però, i en cas contrari? Quan no estic animada crec que em centro més en els errors, encara que no m’agradi tenir-ne. Així que, traient una conclusió d’això, crec que ni jo mateixa sé ben bé qui soc, perquè si ho sabés, sempre em descriuria igual i no tindria dubtes.
L'àvia maleïda
TEO MONTES FERRER_3r C EA 2A Ensenyança de santa coloma
Un cop estàvem celebrant el meu aniversari en un bar, en sortir vam anar a jugar amb els amics, en aquell lloc vivia una àvia. Quan feia una bona estona que jugàvem, va venir una àvia i ens va començar a cridar com si fóssim nens sense cap mena de respecte, també ens va amenaçar de trucar a la policia dient que anàvem drogats. La cosa va quedar que l’àvia era una mala persona que odiava els nens. Avui dia la senyora ens continua tractant com si fóssim persones irrespectuoses. Fa uns mesos es va morir el seu marit, des d’aquell moment ens va tractar amb respecte i amb educació.
Contes per a monstres
AITANA ZGAIB MOA_3r C EA 2A Ensenyança de santa Coloma
Vaig estar de festa des de les 20h i ja eren les 5.45h. Era hora de marxar cap a casa i vaig preguntar a una amiga si volia vindre a prendre alguna cosa a casa meva. Al principi ho va dubtar bastant, i finalment em va dir que s’ho pensaria i ja em trucaria si venia. Vaig marxar a casa, feliç, bastant ebri, però content. Quan vaig entrar a casa, em va trucar l’amiga que havia convidat, li vaig haver de dir que no vingués… Em vaig trobar el meu gos llepant la cara de la meva millor amiga, em va molestar molt, així que li vaig dir: quants cops t’he dit que no desenterris els ossos del jardí!?
Un cop mal donat
Sergi Sansa_3ème B Lycée Comte de Foix
Un cop sec, un nen a terra, plorant, amb la seva maneta aguantant-se el cap. Jo era a l’altra vorera, vaig travessar i em vaig adonar que acabava de topar amb un desfibril·lador. En aixecar-lo vaig veure que tenia un bony lleig i morat que feia mala pinta. Érem a la plaça major, vaig precipitar-me al bar més proper per demanar gel, però no n’hi havia. Llavors, vaig recordar que érem a prop del CAP, era la millor opció. Vam entrar-hi a demanar una mica de gel, però van veure que el cop era massa greu i que s’hauria d’explorar. Al cap d’una estona, va tornar el metge i em va dir alarmat: -Truqueu als pares del nen immediatament!
El millor viatge de la meva vida
Ariza Alexander_3ème B Lycée Comte de Foix
Un 30 de desembre, pel meu aniversari, els meus pares em van regalar un viatge a Disneyland París. L’endemà, ben d’hora, vam carregar el cotxe i vam començar el millor viatge de la meva vida. Les primeres quatre hores viatjava còmode, però cap a la sisena hora ja n’estava ben fart. Llavors, vam fer una paradeta i vam tornar a la car-retera. Quan vam entrar a París hi havia molta cua i vam estar més d’una hora aturats. Vam arribar al centre quasi de nit. Vam allotjar-nos en un hotel cèntric. Al matí, per fi, vam anar a Disneyland, on vam passar uns dies. Evidentment, vam visitar la torre Eiffel. I com tot acaba, vam tornar a Andorra.
Legazpia
Enzo Barnabé Sandonís_3r C COL·LEGI MARE JANER
Al costat d’una gran ciutat com és Sant Sebastià hi ha un poble avorrit on no hi ha res, ni animals, ni vida. Una escola vella i sense nens. Un ajuntament sense alcalde. Una plaça sense bars ni botigues. Un camp de futbol i de bàsquet deserts. L’església sense cap capellà. Un safareig sense cap ús. Un mercat sense clients ni venedors. Una fàbrica de metall sense funcionar des de la Segona Guerra Mundial. Un museu sense quadres ni escultures. Aquest poble és el de la meva àvia. Un poble solitari, desgraciadament conegut, on l’àvia va ser feliç. Des que va passar allò, no hi he tornat a anar. És impossible. Maleïts narcotraficants.
Luk
Aina Sebastià Bellobí_3r C COL·LEGI MARE JANER
Recordo que el desitjava molt, que sempre l’havia demanat. Recordo que els pares ens deien que era una gran responsabilitat. No vull descuidar-me del dia que el vam anar a buscar en un poble perdut de l’Alt Urgell. Recordo a tots amb una gran il·lusió passant la Duana. Recordo i vull recordar que el seu nom el va escollir la meva germana. Tampoc no vull oblidar les seves orelles caigudes i la seva cua de rata. Vull gravar a la meva memòria per sempre que al principi tenia por d’ell. Tampoc no vull passar per alt que ens va destrossar el sofà i algunes cadires, però, tots el vam estimar, i l’estimem com un més de la família.
El seu pitjor Nadal
Sara Hidalgo García_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
La Marta tenia clar que la nit del 25 de desembre volia fer pollastre farcit. Una setmana abans de Nadal va anar a comprar el pollastre, però quan va arribar al mercat no en quedava cap i això la va fer enfadar. L’endemà va tornar-hi i en va trobar els dos últims, així que se’ls va emportar. En arribar a casa els va ficar al congelador perquè no es fessin malbé i un dia abans els va descongelar. Però llavors es va adonar que no estaven en bon estat. Va anar al mercat i li van dir que no podien fer-hi res, ja que era tard. Això la va disgustar molt perquè sempre per Nadal feia aquest sopar. Aquell any van haver d’anar al McDonald’s.
Molt temps sense sortir
Arnau Giribet Viñas_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
Ja feia molt temps que era allà dins, era hora de sortir, veure més gent, però no n’estava segur. Tenia por que em critiquessin o que em fessin mal. Era una decisió molt important i molt difícil de prendre. Total, jo ja estava bé allà dins, no feia falta sortir, ho tenia tot, podia menjar i estava molt calent, a fora feia fred i a mi no m’agrada passar fred, soc molt fredolic. Finalment, vaig decidir dormir i l’endemà ja m’ho pensaria millor. De cop, vaig sentir molt de soroll i una llum m’enlluernava. Vaig provar d’amagar-me, però llavors vaig notar cops i cada vegada més soroll. Fins que em van treure de la panxa de la meva mare.
2015
Lucas Azevedo Ferreira_3r A Col·legi María Moliner
Era l’any 2015 i els meus pares em van sorprendre amb entrades per la a final de la Champions, hi jugava el FC Barcelona, el meu equip.
Gairebé arribem tard però, sortosament, vam trobar un lloc on estacionar ràpidament. Una vegada a l’estadi només sentia els aficionats cridant i, quan va començar el partit, sentia que jo estava jugant al camp, no podia girar el cap estava superconcentrat.
I quan el joc va acabar, tothom es va posar de peu. Va ser una de les millors nits de la meva vida.
Ucraïna 2022
Joao Paulo Cerqueira Gomes_3r A Col·legi MarÍa Moliner
El Dmitriev es troba sol enmig d’aquesta terrible guerra amb molta por pels trets, alarmes… Ara és al búnquer de casa seva, però recorda una cosa en aquell precís moment:
–On són els meus pares? Amb un AK-47 que troba a l’armari d’uniformes antigàs surt a buscar-los. El Dmitriev, en aquests dos mesos, veu molta gent morir, destruccions i moltes més tragèdies, que al seu cap han quedat gravades per sempre. Sent uns crits que diuen: –Dmitriev, Dmitriev!
De cop i volta s’adona que són els pares, que han fugit, d’un terrible bombardeig, cap a casa seva. Han passat ja set mesos i sembla que no s’acabarà mai.
Continuarà.
Coses que odio
Emma Pla Imbernon_3ème E Lycée Comte de Foix
Si hi ha alguna cosa que odio, sens dubte és que la gent sigui doble cara. És a dir que parli bé amb tu, i a les teves espatlles et critiqui amb altra gent. També odio quan la gent et deixa de costat sense cap raó, o d’un dia a l’altre et deixa de parlar o t’ignora. És una experiència que no li desitjaria mai a ningú. Hi ha gent que gaudeix estant sola i d’altra per a qui estar o sentir-se sola és aterrador. Tot això es consideraria un mal psicològic però també pot convertir-se en mal físic per autolesió. Per resumir amb experiències personals penso que la gent hauria de madurar i pensar una mica en els altres de tant en tant…
L’esquiada
Ethane Vedel_3ème E Lycée Comte de Foix
Aquest hivern vaig anar a esquiar amb el meu pare al Pas de la Casa. Fèiem les pistes de color vermell i algunes de blaves. Començàvem a les deu del matí i esquiàvem fins a les dotze. Llavors, dinàvem en un restaurant que es diu Coll Blanc. Creuàvem fins a les pistes de Grau Roig i com que no vaig estar gaire atent, i no mirava per on passava, vaig caure, amb tanta mala sort que vaig caure damunt de la seva espatlla, tot i que no va ser greu. Vam poder continuar esquiant, però al final del dia vam haver de parar i els socorristes el van acabar enguixant. Allò que semblava poca cosa va significar no poder treballar durant un temps.
Cop a l’esquena
Marc Ferreira_3r A EA 2A Ensenyança Encamp
Tots tenim alguna persona a la qual tenim molta confiança. La persona a la qual li expliques tot. Li confies tots els teus problemes personals, etc. Aquest individu és el teu millor amic o amiga. Doncs imagina’t que aquesta persona, a la qual no vols perdre per res del món, un dia agafa i decideix de començar a explicar les teves coses més personals per fer-te mal. Suposa que es comença a riure de tu, a dir-te coses que sap que et fan mal. Les comenta amb una persona que sap que a tu no et cau gens bé. Aquest serà el dia que vigilaràs amb la gent amb la qual confies. I et costarà molt tornar a fiar-te d’algú per aquest motiu.
Donar-se un temps
Leonor Campos_3r A EA 2A Ensenyança Encamp
No creus que ens hauríem de donar un temps? Això és el que em va dir aquell dia de pluja, tot ennuvolat i ple de trons. De veritat m’estava preguntant si estaria bé donar-nos un temps!? Amb aquella veu tan trista, tan greu, tan cansada m’ho va preguntar. Jo amb els meus ulls plorosos i plens de llàgrimes, no sabia què dir, què fer ni com reaccionar. Els seus ulls també estaven plens de llàgrimes esperant que jo digues alguna cosa. Perquè ni ell ni jo volíem que això passés, però havia de passar sí o sí. Vaig continuar amb un silenci sepulcral. Cada vegada, plovia més i més fort. El silenci regnava entre nosaltres. Vaig acabar dient: SÍ!
Vols dir que és com una casa?
Andrea Fernández_4t Col·legi Sagrada Família
Caminant pel bosc amb el cant dels ocells arribes al costat del rierol, t’asseus sobre d’ una pedra, agafes el llibre i et poses a llegir. Parla d’un futur fictici, on tot ha evolucionat i ha canviat. T’està agradant molt, t’abraça amb les seves pàgines. Comences a veure borrós i tot dona voltes al voltant. Del llibre comencen a sortir una espècie d’enfiladisses que se’t posen a sobre, embolicant-te. Tenen unes pues que se’t claven dins la pell, produint una espècie d’anestèsia que t’adorm. Conjuntament amb elles totes les pàgines del llibre es desenganxen i es posen al voltant teu formant un cercle i ja no ets capaç de veure més.
L’ansietat i desig
Pol Fernández_4t Col·legi Sagrada Família
Just quan acaba de complir els setze anys només pensa en el carnet de conducció i la moto que es comprarà. Resulta que la seva tieta li ha regalat la moto que ell fa tant de temps que esperava però encara no la podia conduir ja que no s’havia tret el carnet de conduir, per tant, decideix que quan acabi la setmana anirà a presentar-se a les proves de conducció de moto per treure’s el carnet i també aprovar l’examen teòric. Mentre va passant la setmana, ansiós, decideix fer un passeig d’amagades amb la moto ja que no podia aguantar un segon més sense ella. Decideix sortir i just al primer revolt de la carretera cau per un barranc.