e_640

Daniel De Sa Vieira_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Una vegada hi havia un escarabat que era feliç. Un dia se’n va anar a descobrir què tenia al voltant i es va trobar un laboratori. Va decidir entrar-hi i va veure-hi un robot gegant. S’hi va acostar una mica i el va activar sense voler. El robot gegant es va encendre i va començar a destruir-ho tot. L’escarabat, intentant fugir, va topar amb un producte químic que el va convertir en un monstre de gel. Es va enfrontar amb el robot i, després d’una emocionant lluita, el monstre de gel va guanyar. Estava molt adolorit i se’n va anar a la muntanya a descansar en pau. Quan es va adormir va tornar a ser un escarabat un altre cop.

Pau Mortés Trullà_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Les armes i la guerra, totes dues les culpables de les desgràcies del món. El guerrer de la mort va existir fa molts anys, a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Era un guerrer molt conegut i a la vegada temut per la mort, molt valent i a la vegada molt humil amb el seu país. Es va allistar a l’exèrcit perquè el seu germà també s’hi havia allistat. L’home era molt religiós i molt lleial als deu manaments. El dia del desembarcament, ell, més els altres militars, va acarnissar-se amb els nazis, però, per a sorpresa de tothom, no va voler portar cap arma, només la seva farmaciola caqui per encarregar-se dels ferits.

Jorge Caldeiro_3r D EA 2A Ensenyança Ordino
Era de nit i el temps s’acabava. Vaig agafar el cotxe i vaig anar cap a l’autopista. Mentre conduïa, reflexionava sobre tot el que havia fet en el passat. Em vaig equivocar, però era massa tard. Conduïa cap a l’horitzó sense veure el final del meu trajecte, però havia de seguir conduint. Accelerava i el temps passava. Era una contrarellotge contra la vida. Vaig mirar pel retrovisor i ell em seguia. No volia que m’atrapés, però ell anava més de pressa. Accelerava, cada vegada era més a prop meu. Havia d’accelerar més, ja estava assimilant que m’atraparia, no em podria escapar. Cloc! El temps se’m va acabar i va arribar el meu torn.

Jan Martínez_3r D EA 2A Ensenyança Ordino
Quina funció tenim en aquest món? Com puc deixar la meva empremta en la història? Sempre treia la mateixa conclusió: faci el que faci, en algun moment seré oblidat i separat del curs de la humanitat. Així doncs, quin és el propòsit d’estudiar, de ser obedient i ingerir tot l’esgarrifós menjar que em serveixen a l’escola? Quan per fi em vaig cansar de replantejar-me la qüestió cada nit abans d’anar a dormir, vaig començar a prendre’m la vida com un senzill joc, només per passar el temps. Però fa poc el meu cap va fer un clic i vaig començar a sentir com l’esforç recompensava. Per fi vaig trobar el sentit a la vida, el gust per viure.

Marcel Llauradó Veiga_4t B Col·legi Mare Janer
Vaig anar a París i vaig visitar l’Arc de Triomf, La torre Eiffel i el Louvre. Això em va fer pensar que estaria bé fer la volta al món i visitar llocs com Londres, Berlín, Rio de Janeiro, Nova York, Los Angeles, Buenos Aires, Toquio o Pequín. Fins i tot, si em donava temps, anar als dos pols. I vaig visitar molts monuments i llocs distants: el Big Ben, Wembley, un dels estadis de futbol més mítics d’Anglaterra, el pont de Buckingham, el mur de Berlín, Crist Redentor, l’Estàtua de la Llibertat, Times Square, Central Park, l’Empire State i molts més. És el millor viatge que he fet mai, gaudit com si als dos pols també hi hagués anat.

Brauli Moreno Neras_4t B Col·legi Mare Janer
Esgarrifat, espantat de debò és com em sento instants abans de començar. És una sensació d’aflicció que rodeja tot el meu cos, des de sota els meus peus fins a l’últim extrem dels meus cabells, anul·lant qualsevol capacitat de pensar. Aquest moment em bloqueja de tal manera que m’incapacita l’intel·lecte i no puc respondre aquella pregunta que havia estudiat durant hores. La por i la pressió que sento m’atrapa i em bloqueja quan dirigeixo la mirada cap a aquell mar de tinta negra. Les poques hores dormides i el mal de cap m’inhabiliten per complet la ment. No puc discórrer… Aquest maleït examen i la maleïda ressaca de l’estudiant.

Marcia Blaires_3ème C Lycée Comte de Foix

L’última vegada que hi vaig anar va ser fa sis anys. Va ser per l’aniversari de casament dels meus avis per part de mare. Hi havia molta gent, molt menjar, i hi van fer moltíssimes fotos. Vaig estar amb els meus cosins. Encara recordo les parets de la façana, grogues, i les de dins, verdes menta. Al menjador rectangular de la casa només hi havia menjar aquella nit, perquè els convidats ens estàvem a fora, al pati. Recordo que jo portava un vestit vermell amb una diadema del mateix color, la meva germana duia un vestit blau marí, el meu cosí gran anava amb roba casual, el meu avi anava amb esmòquing i la meva àvia amb un vestit blanc.

Clàudia Gomes Morais_3ème C Lycée Comte de Foix

Érem dues  noies adolescents de 14 anys que vivíem envoltades d’adults exigents i atabalades per tantes ordres i per tantes obligacions com els adults ens imposaven, afegint-hi a més les expectatives escolars també exigents. Teníem moltes ganes de marxar soles, marxar ben lluny de tot i de tothom i sense donar explicacions a ningú. Allò era l’única cosa que desitjàvem de debò. Les dues sabíem que estar soles, sense adults, sense ordres, sense cap mena d’obligació, era impossible d’aconseguir. Per aquest motiu, les dues noies van decidir complir el seu somni i van marxar a descansar en pau i mai més ningú els va tornar a demanar res.

Yeray Hernández López_4rt Col·legi Sagrada Família
Mai t’has imaginat què passaria si hi hagués un desastre natural vora de casa teva?
En Pau tampoc s’ho va plantejar fins que es va veure dins d’un problema. Ell viu en una illa anomenada La Palma, tot anava bé fins que la gent de l’illa va començar a notar moviments en el terra, això només pot significar que el gran volcà, Cumbre Vieja, s’havia tornat a despertar, van començar a perdre les seves cases, llocs de treball, en definitiva tot el que coneixien. Però per una altra banda van veure que tot no era dolent ja que gràcies al contacte entre la lava i el mar es va formar una plataforma on d’aquí a un temps podran començar a construir.

Sara Guerra_4rt Col·legi Sagrada Família
Només recordar tot el que em vaig imaginar amb tu, el meu cos tremola per dins. He passat una mala època per culpa teva, però saps què, que gràcies a tu, ara soc més forta, i sobretot més valenta. T’escric aquest text per agrair-te que gràcies per il·lusionar-me i enamorar-me de tu. Ara se el que és l’amor i la confiança sobre les persones, te’n recordes quan em deies que estaries aquí sempre i que mai te n’aniries, doncs… no et veig. També deies que per mi et mories, però veig que respires, no passa res, una mentida més. En fi, gràcies per tot, perquè al cap i a la fi, també m’has fet passar bons moments, mai t’oblidaré, adeu.

Kimetz Fernández Vicente_3r F EA 2A Ensenyança Encamp
Un dia, un detectiu estava resolent un cas a Osaka. Aquell cas tractava de dos criminals que es deien Tekila i Xampany, se’ls reconeixia per ser els dos homes de negre.
Els delictes que van cometre són assassinat, robar joieries i tràfic de drogues. Un dia els dos criminals van decidir robar la joieria d’Osaka. El detectiu ja s’ho imaginava, per això era allà. Ell anava a enxampar-los quan de sobte va aparèixer una dona molt atractiva vestida de blanc, passava per davant d’ell. El detectiu se la va quedar mirant uns instants. Els criminals van escapar i des d’aquell dia el detectiu intenta esbrinar la identitat d’aquella dona.

Martín Abrantes Tomás_3r F EA 2A Ensenyança Encamp
Sentia el vent entrar per la finestra, estava sol i una mica trist. Vaig sortir al balcó i vaig escoltar com les onades trencaven a l’escullera prop de la platja. No hi havia ningú i a penes s’escoltava res, només les gavines que estaven allà. De sobte una noia de cabell negre, ulls marrons i morena, era bastant guapa. Me la vaig quedar mirant. Vaig mirar el rellotge i el temps no passava, estava parat. Seguia sense passar ningú per la platja. Mentre mirava a la noia m’adonava que estava al paradís, ja que allò era un lloc de somni. Vaig tornar a mirar el rellotge, les hores no passaven. En aquell moment em vaig adonar que…

Judith Torra Cubillo_S3B Col·legi Sant Ermengol
Un noi i una noia s’atreien mútuament, cap dels dos no sabia donar el pas, es notava que hi havia química per la forma com es miraven, s’agradaven en la distància. Els dos joves sentien una estranya sensació al ventre cada vegada que es miraven als ulls.
Un dia que plovia a bots i barrals la noia sortia de l’escola i es va trobar el noi sota la pluja, sense res per refugiar-se. Va decidir donar-li aixopluc sota el seu paraigua; però al noi se’l veia trist i apagat, no tenia el seu meravellós somriure de sempre. Van connectar amb la mirada i abans que ell pogués articular una sola paraula, ella li va fer un càlid petó als llavis.