e_640

Eva Midoes_3r B EA 2A Ensenyanç d’Ordino
Estic aquí a l’hospital, sense consciència, sense paraules, sense riures, només plors, però les llàgrimes són meves. Faig 3 anys, tots m’estimen, tots volen estar amb mi, per què? Faig 8 anys, tinc tants amics! Faig la millor festa d’aniversari, l’escola, el meu lloc preferit al món. Faig 15 anys, per què anar a l’escola? No tinc ganes de fer res ni veure ningú. Els meus 18 anys, el meu gran dia, una festa amb alcohol…, celebrant el dia en què deixo de ser nena. Faig 20 anys, m’adono que la vida no és tan fàcil; responsabilitats, feina, diners, multes, fills…? Ja res no és com abans. En quin moment vaig voler deixar de ser nena?

Lluc Marrugat_3r B EA 2A Ensenyanç d’Ordino
Tots els nens pensen en el cap de setmana. Per què? Perquè no fas res. El que passa és que t’ho passes tan bé que no penses, ni per un instant, en l’escola.
Per fi divendres, quan arribi a casa em prepararé un got de llet amb Nesquik i aniré al sofà a veure una sèrie. I et preguntaràs: què faig el cap de setmana? M’aixeco a l’hora que sigui. Vaig a fer un Nesquik, torno a l’habitació i miro una sèrie o el que em vingui de gust fins que els pares em renyen perquè no faig res. A la tarda quedo amb amics i amigues fins que els pares em renyen perquè el sopar ja és a taula. El diumenge acaba i ja penso en el cap de setmana següent.

Darsh Vaswani_4t  Col·legi Mare Janer
De no fer res a estudiar-ho tot en una setmana. La meva rutina era arribar a casa, estudiar i dormir. Fins i tot em passaven les ganes de menjar. Recordo aquell dia com si fos ahir. Cada cop que m’examinava sentia que em tremolava el cos, les mans em dificultaven l’escriptura. També recordo el meu profe de repàs enfadat, renyant-me perquè no n’havia aprovat cap. Ara tocaven les recus de tot el curs. Eren importants. Era molt temari i poc temps. Era com una contrarellotge. Com més hores passaven més sufocat em sentia. I, sense adonar-me’n, arribà el dia dels exàmens. Ja fets, després d’uns dies, em van donar la nota merescuda.

Cristina Alves_4t A  Col·legi Mare Janer
Un problema de salut, una dificultat familiar, un examen suspès… La vida està constantment donant-nos cops. Una pilota també rep cops. No és comparable amb el que aguantem nosaltres. Ella rep cops físics. Els humans en rebem tant de físics com de psicològics. Nosaltres hem d’enfrontar les adversitats amb ganes i sense abaixar el cap. També hem de saber riure’ns de les nostres penes un cop passades i superades.
Quants cops intentem les coses? No sempre surten com volem. Ni quan volem. Hem de lluitar fins que ens acabin sortint. Som uns privilegiats per gaudir d’oportunitats i no tenim excusa per deixar de ser constants dia rere dia.

Marta Samsó Garcia_3ème G Lycée Comte de Foix
-Vull denunciar un suïcidi.
-Qui és la víctima?
-Jo.
Quan ets el causant d’un accident en què perden la vida set persones, el sentiment de culpabilitat és tan gran que t’envaeix l’obsessió de recompensar aquestes pèrdues. Penso en la mort cada dia, però no sense un fi concret. Busco persones que necessiten la meva ajuda. Un cor, uns ulls, una medul·la, dos pulmons, un fetge i una llar és tot allò que vaig planejar donar el dia de la meva mort. Havia arribat l’hora, vaig trucar a emergències i em vaig treure la vida, saben que una petita part de mi viurà per sempre en set ànimes diferents.

Carla Gelabert_3ème G Lycée Comte de Foix
Aquelles escales es trobaven a dins d’un castell perdut al mig del bosc. Eren de ferro rovellat, i tan misterioses que mai ningú havia arribat fins al final. Es diu que qui les va construir no l’han tornat a veure mai. Estaven enrotllades com la closca d’un cargol i eren tan llargues que no es veia el final. Quan miraves des de dalt, la teva mirada es perdia dins de la tenebrosa foscor sense límits. Però d’aquelles escales no se’n sabia res. El que jo sabia era que algú hauria de baixar fins a l’últim esglaó per descobrir els seus secrets tan misteriosos. I jo no seré la persona que baixarà. I tu, vols baixar-hi?

Pedro J. Santos Oliveira_3r D EA 2a Ensenyança encamp

Encara em recordo d’aquell dia quan el meu equip va arribar a la glòria. Era un dissabte normal i corrent. Però aquell dissabte no n’era un de qualsevol, sinó que era el dia en què es feia el torneig de futbol de la meva escola. De bon matí i molt emocionat em vaig aixecar i em vaig posar la indumentària del meu equip preferit i tot seguit me’n vaig anar a l’escola. En arribar em vaig reunir amb els meus companys d’equip i vam anar a jugar el primer partit, que, per cert, vam guanyar. Després de molts altres partits i moltes gotes de suor vam guanyar la gran final! En definitiva em vaig posar molt feliç, vam emportar-nos el gran trofeu.

Ken Arnold Santiago Gutiérrez_3r D EA 2a Ensenyança d’Encamp

Mai m’havia sentit tan sol en la meva vida. Veia els dos Santiago marxar i cada vegada sentia més que em faltava algú a la vida. Passar la quarantena amb ells era dia rere dia jugar, menjar, estudiar, veure pel·lícules, parlar…Tot ho fèiem junts. Abans de la quarantena, quan sortíem amb els amics, sempre anaven els tres junts. El nostre sobrenom era “els 3 Santiago”. El dia que se’n van anar, aquell dia em vaig adonar que havia de continuar sol i que no havia de passar-ho malament perquè els altres 2 no s’ho estaven passant bé. Així que quan algun familiar se’n va de la teva vida has de seguir endavant i viure el dia a dia. Fes-ho!

Ot Monell Sancho_3r A Col·legi Sant Ermengol
Comença a ploure, fa fred. Estàs sol. Una llàgrima es fusiona amb la pluja. Els dits et tremolen i, suaument, deixes caure una pistola a terra. El soroll et fa obrir els ulls. Al teus peus: un home. Com? Per què ho has fet? No ho saps. Intentes manipular l’escena del crim, potser si sembla un suïcidi… El desànim et posseeix, així que el deixes com estava. No, millor amagues la pistola i et desfàs del cos. Al centre de la foscor unes llums vermelles i blaves il·luminen fatalment la nit. Et quedes sense temps…

BERTA CLOTET FERRER_3r A Col·legi Sant Ermengol
Obro la finestra, tanco els ulls, deu metres d’alçada sota els meus peus. Rere meu sento xiuxiuejos, mirades cruels i paraules que fan mal, molt de mal. Es repeteixen dins el meu cap una vegada i una altra. Contínuament. Només tinc ganes de llançar-me i sentir l’aire lliscant sobre el meu cos, de sentir-me lliure, de ser jo mateixa.
Em reflecteixo en el mirall, intentant traspassar-lo. Però no puc. Soc jo, vull ser jo. Però faig veure que soc una altra.
Mirades despectives i comentaris dolorosos, qualsevol s’ho pot estalviar. No fem que les persones canviïn la seva manera de ser, la seva ànima, pel que pensin els altres. Només comptes tu.

Marc Murillo Barreiro_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Cada dia em sento més apagat. La constància i dolor van sumant dia a dia, no tinc forces de seguir, però per mi és un somni i una promesa des del primer dia que vaig començar. Abans era la meva forma de desfogar-me i principal motivació, però cada dia es fa més difícil, no tinc ganes ni tampoc les mateixes forces de seguir lluitant com quan vaig prendre aquest camí. Pensar que gràcies a aquest esport he pogut superar el passat malgrat els obstacles amb els quals m’he anat trobant. Això em fa seguir endavant fins a l’últim dia. Ara crec que em toca seguir lluitant pel que més m’agrada fer: rítmica.

Daniela Martins Almeida_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Tenia els ulls borrosos, plens de llàgrimes, veia la carretera boirosa i vaig sentir el clàxon d’un camió que m’avisava. No vaig tenir temps de reacció. Em vaig adonar que el cotxe estava bolcat i sentia un xiulet molt fort que no em deixava escoltar res. Em deia a mi mateixa que no podia morir, que no tanqués els ulls. Després d’uns minuts, sentia el soroll de les sirenes i moltes veus. Notava com m’intentaven treure del cotxe, però cada vegada que em movia era com si m’estiguessin clavant mil ganivets. Aleshores vaig ser conscient que no tenia ningú, així que vaig decidir deixar-me portar.

Ribó Cereza Nadia_3ème D Lycée Comte de Foix
El vent gelat de les muntanyes d’hivern, la sensació de tenir les botes mullades per la neu que fan que ni arribi a sentir els meus dits, la sensació de tenir la punta del nas cremant per l’eterna veladura d’hivern. La sensació de veure el paisatge tot blanc, de no veure més enllà del que tinc davant per la dolsa boira d’hivern. La sensació de pensar a arribar al llac tot congelat, beure la sopa amb els fideus enfonsats al fons del soper, quan et trobes en aquest moment, de sobte se’t descongelen els dits dels peus i mans. És quan llavors comences a sentir-te més lliure que mai, respires aire profund d’hivern, i continues pujant.

Gerard Pintado_3ème D Lycée Comte de Foix
Un dia d’estiu anava sol amb moto pel bosc i quan ja portava una bona estona i estava força lluny de casa, vaig veure una dona gran que estava ficada dins del bosc, al costat d’uns arbusts i vaig pensar que devia passejar el seu gos i em vaig parar per no espantar-lo i que no se li escapés. La dona es va quedar quieta i no feia res, així qaue  vaig continuar atansant-me molt a poc a poc i va ser quan em vaig espantar perquè la dona anava tota de negre, com si anés a un funeral, portava el cap cot i tenia el color de pell grisós, com si fos una ombra. De cop em va venir un calfred i em vaig girar molt ràpidament i quasi caic a terra.

Aurora Morales Buendia_3r COl·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Hi ha un lloc que és el preferit de la meva mare. Està ple de pedres i de flors i rodejat d’arbres alts i punxeguts. Ella no en surt mai, per això jo li porto de tot i la visito constantment. Fa fred, acabo de sortir del col·legi i em dirigeixo al lloc de sempre. Em tremolen les dents i les cames em fan figa. Hi arribo i allà està ella, però ja no em mira amb alegria, com de costum, sinó que la seva mirada és trista. M’hi apropo intrigada. I dolçament em demana si us plau que no torni a buscar-la, que no pensi més en ella. Surto del lloc amb un sentiment estrany. Quan em giro ella ja no hi és. Miro la porta i llegeixo –cementiri–.

MARTINA NAVARRO_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Por, era la sensació que em causava sortir al carrer i desconèixer què passava al meu voltant. Aquells dies de quarantena sense contacte físic amb ningú. Ni un sol petó ni una sola abraçada. Trobava a faltar estar al parc amb els amics després d’una llarga setmana de classes. En el meu cas, en aquells dies de confinament em sentia desubicada, no entenia què era el que passava a fora, escoltava que cada dia morien milers i milers de persones per culpa d’un virus que desconeixia el món. A les vuit de la tarda s’escoltaven els aplaudiments agraint la duríssima feina dels sanitaris. Sensació de cansament, i no fer res durant dies i dies.