Dia: 15 de febrer de 2011

Daniela da Costa_2n Batxillerat C_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Es miren. La pluja és l’únic testimoni de la parella. Ella ha rebut la notícia sobre la malaltia que pateix i l’hi intenta explicar. Ell diu que l’estima bojament i sembla no entendre la gravetat de la situació. Pensa que ella continuarà sent la noia més bonica del barri, però ella insisteix que la malaltia l’acabarà matant a poc a poc, perdrà la seva cabellera rossa i la joventut. Els successius “t’estimo” comencen a ser buits, frívols. Ell comença a atabalar-se i ella s’adona que viatjarà sola fins a la mort. Ara se sent decebuda i plora. Es mulla i se sent protegida. La lluita comença. Ara caminarà sola sota la pluja.

Marta Villaverde_2n Batxillerat C_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Aparcava el seu Mini descapotable davant del pis de la seva àvia. En entrar a la casa s’apropà al llit i aparentment la veié. “Quines orelles més grans t’han sortit”, va dir. “Són per a sentir-te millor”, respongué la dona. A la jove li estranyà aquesta resposta. “I quins ulls!”, li tornà a dir. “Són per a veure’t millor”, li respongué de nou. “I aquestes dents, iaia?” “Són per a menjaaar-te…” i en aquell precís instant en què el llop es treia la disfressa, entrava per la porta la policia. Mentre el detenien, l’animal veié el mòbil d’última generació de la noia. Apareixia en pantalla un missatge, molt ràpid d’escriure: S.O.S.