Gemma Magallon_2n BATXILLERAT_ESCOLA ANDORRANA
Aquells ulls no eren normals. Flotaven tristos en la cara d’aquell home, amb la mirada perduda en el temps. Eren petits però intensos i, quan em van mirar, vaig pensar que els ulls no es corresponien amb la resta de l’home. Eren d’un blau sobrenatural, d’una profunditat infinita. Una mirada que no era una simple mirada, sinó que amagava alguna cosa. No m’atreien pel fet de ser blaus, sinó perquè se’m van clavar com dues estaques de gel al cor. Era una sensació de misteri, de perill. Vaig pensar que els ulls d’aquell ancià melancòlic de la cadira de rodes, aquells fragments d’oceà inexplorat, deurien haver vist un munt de coses.
Dia: 8 de març de 2011
La pèrdua d’identitat
Eva Sáez_2n BATXILLERAT_ESCOLA ANDORRANA
Recordo com les teves mans em tocaven i com em sentia. No recordo com em modelaven ni com em caracteritzaven. Vull deixar de ser immòbil i caminar lluny. Fugir d’aquesta galeria plena d’estàtues sense alè, amb els ulls fixos i morts. No vull ser únicament de pedra, de fang i de resina. Vull ser com tu. Tu, creador d’identitats divines que m’has obligat a sentir-me transparent davant d’un mirall que no deixa d’observar-me. Una escultura més en un espai que ja ha perdut l’essència. M’has obligat a necessitar-te per sempre.