Mes: febrer de 2012

Jonathan Ferreira_1r DEP MIC. FORMACIÓ PROFESSIONAL

La meva vida és una merda. Em sento rebutjat per la societat, per la meva família i pels meus amics. Fa un mes que no surto de casa, no faig res. Una dia vaig participar en un concurs d’aquests on es guanyen diners per contestar a preguntes inútils. És increïble l’imbècil que pot arribar a ser la gent que hi participa. Durant el concurs, el públic reia del que jo deia, jo no podia suportar-ho, era una humiliació més per a mi. De cop i volta, vaig abandonar el plató per sorpresa de tot el públic. Se’m van creuar els cables, vaig agafar una pistola i vaig matar a tots els allí presents. Va ser una sagnia. Acte seguit, em vaig suïcidar.

Diego Marinho_1r DEP MICRO. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Ja no puc més, sempre la mateixa història. M’utilitzen per al seu divertiment sense pensar en el meus sentiments. Cada dia arribo cansada a casa, amb dolors per tot el cos i amb un munt de blaus pertot arreu. Per ells això és un esport, no ho entenc. He intentat escapolir-me varies vegades, però no hi ha res a fer, sempre hi ha un gandul que em persegueix per continuar amb la meva agonia. Ja no aguanto més aquesta situació, estic cansada de ser sempre el centre d’atenció d’aquestes persones, però, què puc fer-hi jo si per ells aquest esport és la seva vida. L’únic que puc fer és esperar que es cansin de mi o, simplement, que acabin amb la meva vida.

Romà Haro_Terminale SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Sí, sense cap dubte, la joventut és el millor que ens passa.
Patir pels exàmens, perquè la nòvia no ens fa cas, perquè el nostre equip ha perdut, perquè la mama ens castigarà ja que hem arribat una mica tocadets a casa…
Això, sincerament, és vida.
No apreciem el que vivim ara mateix. Quan visquem tots els problemes actuals com la crisi, la manca de treball, no arribar a final de mes, llavors direm “si jo fos jove…”

Audrey Heyraud_TERMINALE L LYCÉE COMTE DE FOIX

Fotògrafa d’un dia, que captiva amb el seu objectiu la llibertat de l’ésser humà. No sabria distingir cap color si no fos per la capacitat que té de comprendre cada sentit del gust per la vida. Un detall, una llum, un món. El seu aspecte ens manté en una circumferència d’ambició i de desig. Ella no pensa igual que les nostres maquinàries, ella viu. Té un aire francès submergit en una passió literària, malgrat el seu entusiasme de convertir-se en la reina de la nit. Cada matí l’olor de cafè l’acull al seu llit. Un rastre d’espuma per sobre dels seus llavis encara pintats d’aquell vermell Channel. Així doncs, és una noia qualsevol.

Azahar Marqués_2n B batx. INSTITUT ESPANYOL

Està plovent. Estic a casa amb la meva germana bessona. Les joguines ja no ens diverteixen, n’estem avorrides. Anem a la finestra. Deixem anar una mica d’aire, com un sospir. El vidre es bafa. L’observem i en uns segons, torna a ser com abans. Ho tornem a fer, exhalem cap al vidre. Amb un dit faig una ratlla, després una altra, i sense voler ha sortit una creu, ara un vaixell. Inventem una història de pirates. Més tard, al llit, miro cap a la finestra, no plou. El meu únic desig és que torni a ploure per poder utilitzar un altre cop la imaginació i crear una altra història, amb la millor companyia, la de la meva germana bessona.

Carolina Marqués_2n B batx. INSTITUT ESPANYOL

Sóc al Café Bonehur, a París. És l’any 1912. Estic prenent un tallat. El local és petit, antic. Hi ha tot tipus de gent: rica, pobra, mitjana… Veig una parella que es fa un petó mentre ningú els mira. Això no es pot fer al carrer ni a cap local, està prohibit. Em fan enveja. Jo estic sola. Sóc una noia rica, jove. Escolto la ràdio, el vaixell Titànic ja ha salpat. Quina pena, no hi he pogut anar. Surto al carrer. Encreuo mirades amb un noi, de classe mitjana. Camino. Ell em segueix. Em fico sense adonar-me’n en un carreró. Em fa un petó als llavis, em deixo. Em lleva la faldilla. És la primera vegada que incompleixo les normes.

Ana Antunes_2n BPRC  LYCÉE COMTE DE FOIX

Potser no ets el seu primer amor. Ella ja deu haver estimat abans i podrà tornar a estimar. Ella no és perfecta, tu tampoc no ho ets i vosaltres dos mai no sereu perfectes. Però si et fa riure almenys una vegada, si admet ser humana i admet cometre errors, no la deixis anar i dóna-li el millor de tu. Ella no està pensant en tu en tot moment, però et donarà una gran part de si mateixa tot i sabent que li pots trencar el cor. No li facis mal, no analitzis, somriu si et fa feliç, crida si et fa enutjar i enyora-la quan no hi sigui. Estima-la quan rebis el seu amor. No hi ha noies perfectes, però sempre hi haurà una noia per a tu.

Ana Mendes_2n BPRC  LYCÉE COMTE DE FOIX

És trist saber que no tornaràs, que tots el bons moments que vam passar quedaran en el record i en les fotografies. Haver d’esborrar tots el records de la meva ment per no massacrar-me més amb la teva partida, després de tot el que vam viure junts, les nostres discussions, la nostra amistat, el nostre amor. Vull dir el meu amor per tu, perquè tu mai no et vas fixar en mi, encara que jo sempre vaig estar amb tu. I just en el moment en el qual més et necessitava vas desaparèixer sense donar cap explicació. Et trobo a faltar però sé que ho superaré perquè tu mateix em vas ensenyar que no val la pena patir per algú que no s’ho mereix.

Sergi Gispert_2n A econòmic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

A mesura que vaig escrivint aquestes poques paraules, es van consumint, a poc a poc, els caràcters. De fet, no sé què escriure. Podria explicar un dia a la meva vida, un entrenament, un fet rellevant que m’ha passat, o m’hagués pogut passar, simplement, inventar-me qualsevol història. Però ja ho he dit, aquestes paraules es van consumint, de mica en mica, a mesura que vaig escrivint cada frase. Tot compta: un espai, una lletra, una paraula. Arribat aquest punt, faig recompte. Me’n falten! Ara sí, amb aquestes últimes paraules tot s’acaba. Microrelat.

Anna Aguareles_2n A econòmic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Una pirueta, un moviment de braç i una pausa. El públic aplaudeix i em sento satisfeta i feliç. La coreografia ha sortit perfecta. Em dirigeixo al vestidor sense esperar l’opinió dels jutges, em descalço i m’asseco la suor. Estic sola, i això fa que em senti tranquil·la, però de sobte, apareixen una vintena de periodistes i fans que comencen a cridar el meu nom desesperadament. De cop, sento un fort cop a la galta i a l’obrir els ulls em trobo estirada en un llit, observo, sembla un hospital. Reconec una cara, la meva mare, pronunciant el meu nom, i un soroll d’una màquina reproduint un so molest: pip, pip, pip… Tot era un somni.

Anna Pinto_1r DEP ECP FORMACIO PROFESSIONAL

És un dia trist, ennuvolat, amenaçador i fa parella amb el meu estat d’ànim. Tinc poques ganes de seguir endavant amb la meva vida. No trobo sentit per continuar aquí, no tinc ganes de gaudir dels meus amics, ni de sortir al carrer i cridar al món que segueixo viva.
No vull tenir aquests sentiments, per això desitjo que en el moment menys esperat alguna paraula, algun gest o simplement una carícia em torni la il·lusió per seguir. Segur que encara em queda molt per descobrir. Tinc una meta i no em puc aturar en els pensaments que tinc al cap ara mateix; els foragito!

Andrea Cravinho_1r DEP ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

He quedat a la una. Tinc temps. M’ho prenc amb calma. Camino per un barri nou per mi. Veig una pastisseria. M’aturo. Compro unes galetes. Quan surto veig un noi amb l’aspecte d’un delinqüent. Ple de tatuatges. Tot vestit de negre. Amb cadenes aquí i allà. Fa molta por. Camino. Miro un aparador. Pel reflex veig com s’acosta. M’espanto. Camino més ràpid.
Eh tu!, crida.
M’angoixo i m’afanyo encara més. Ell comença a córrer. Intento fugir, però m’enxampa.
No em facis mal, si us plau!, crido.
T’ha caigut la cartera, diu.
Me la dóna. No hi falta res.