Mes: maig de 2012

Generació ni-ni

per

Sara da Silva_2n BPSE FORMACIÓ PROFESSIONAL

El terra del saló és ple de restes de tot allò que he menjat al matí. Les cortines tapen tots els vidres perquè al car­rer fa un dia de sol i no m’interessa passar calor. Engego la televisió. Hi surt una persona asseguda al sofà amb un bol de patates fregides a la dreta i una Coca-cola a l’esquerra. Vaig canviant de canal perquè m’avorreixo però a tots hi veig repetida la mateixa cara demacrada i sense alegria. Decideixo jugar a la Wii per entretenir-me una mica. En aquest moment arriba la mare i em diu: estimat, la televisió s’ha espatllat. De cop, m’adono que tota l’estona he estat mirant el mirall de la meva vida.

Llàgrimes i plors

per

Andrea Cravinho_2n DEP ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

Buscar un camí és difícil quan cap llum t’il·lumina, la mentida t’agafa, i la tristor, la ràbia i la impotència t’envaeixen. No poder avançar. No poder canviar. No poder decidir! Acatar les normes dels altres i viure amb aquesta dolça amargor d’un dur camí que no porta enlloc. Seguir endavant envoltat de quelcom que deixa un regust desplaent. Veure que la meva opinió no val per a res i que el dret d’expressió s’esvaeix més ràpidament del que volen aparentar. Ràbia que queda en els racons més profunds dels meus sentiments, amagada en llàgrimes i plors que no afloraran.

Vacances d’estiu

per

Faris Zarioh_3r Pre Pro LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot va començar,el vint-i-u de juliol del dos mil vuit en aquella platja de València. Era un dia molt i molt calorós, la temperatura era de prop de quaranta graus. Aquell dia em va passar una cosa molt misteriosa, al fons del mar em vaig trobar amb un ésser de color daurat, feia deu metres, va obrir la boca i d’una empassada, es va menjar tot un munt de peixos, i canvià de color, i es va fer encara més gros i més gran. I jo vaig fugir d’aquell peix monstruós.

Ni un pensament

per

Erica Mota_3r Pre Pro LYCÉE COMTE DE FOIX

Qui em diria que sempre tinc milers d’històries per explicar sobre tot el què em passa, tota la vida parlant, i ara no em ve cap pensament. Res. Per molt petit que sigui, ja m’ajudaria. Però i si em vénen pensaments i no els puc controlar? Què faria jo, els seguiria? No estaria on sóc ara, això segur. Estaria a Paris o alguna cosa per l’estil, vivint bé la vida perquè això de “je vois la vie en rose’’ em sembla una fantasia. A tots ens canvien les idees, somiar és gratis però fer els somnis realitat ja és una altra cosa ben diferent. Ni un pensament ni una paraula em vénen al cap i, si em vinguessin, tampoc els podria seguir.

L’odi

per

Clàudia Crespo_2nBACPRO com. LYCÉE COMTE DE FOIX

“Odi”. Tothom parla d’aquesta paraula. Una paraula simple, de poques lletres, fàcil de pronunciar. Provocant un sentiment, una emoció, ressentiment. Seguit de l’odi, la venjança. De qui és decisió perdonar o no? Teva. “Odi”, paraula que pronunciada es pot tornar en contra teva, després te’n penedeixes i no pots tornar enrere. “Odi”, sentiment que et queda marcat a la consciència, fàcil de pronunciar-lo, difícil d’oblidar-lo. Amistats, parelles, famílies, desapareixen, causa? “L’odi”. Vigila el que dius, pensa, parla, expressa’t, després “l’odi” es converteix en venjança, llavors el que és irrecuperable és la confiança.

La meva soledat

per

Noelia Bessa_2nBACPRO comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

I aquí estic jo un altre cop, assegut en aquesta plaça amb el meu únic company, el meu estimat Jaco. Torno a prendre un glopet de la meva copa, des que va marxar que no tinc una altra cosa a fer. Vam passar tant de temps aquí, hi ha tants records que no em puc ni moure de la cadira. Cada cop que passa un nen me’n recordo, del nostre Ivan, ara ja és gran i quasi no em ve a veure. Un altre glopet, miro al costat i una nena petita ve corrent a mi, però jo no la conec, es veu feliç. S’atura davant meu, em mira, i sense dir res em fa una abraçada. Feia tant de temps que ningú ho feia que ja no sabia ni el que es sentia.

Sincerament

per

NORA JAATIT AL BANYAHATI_4t C ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Sempre he sentit gent que diu “ho sento”, però com poden sentir-ho si no ho han viscut? Saben què és perdre una persona? El que és viure sense ella el que et queda de vida? Saber que mai podràs tornar-la a veure? Veure imatges seves i sentir el buit que   t’ha deixat? Saber que t’assembles a ella, però ara quasi ningú ho sap? Arribar a casa i no trobar-la? Saber que ja no pot mimar-te? Que aquella persona que sempre et treia rialles ja no hi és? Tenir fills i que no puguin conèixer algú tan important per a tu? Que et preguntin per ella i respondre que ja no hi és? Un sentiment se sent quan l’has viscut i no quan te l’imagines.

Un petó

per

Matias Vargas_4t C secundària ESCOLA ANDORRANA ORDINO

La suau carícia d’uns llavis tocant els teus, la bendició de Déu, et fa sentir la persona més feliç de la terra, és meravellós! Els seus ulls són brillants, la seva pupil·la sembla un forat d’incertesa enmig d’un mar blau i tan bast com l’univers, el seu cabell és llarg, tant com l’alegria que omple el teu cos en aquell moment, suau com la carícia d’una mare al seu nadó. Les cares s’apropen lentament, la seva pell és molt fina i delicada, els seus llavis besen els teus, són esponjosos, semblen un núvol de sucre, la sensació és dolça, és preciosa, simplement és una carícia divina.

Invasió de records

per

Meritxell Bravo_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

M’assec sobre el meu llit i penso, em vénen un munt de records seus al cap, tota una vida junts no és precisament poca cosa. El recordo somrient, parlant enjogassat de les seves experiències de quan era jove, del seu dia a dia. Però a poc a poc el començo a recordar malalt, exhaurint els seus darrers moments de vida, sense poder somriure’m i ni tal sols poder parlar-me. Ara ja tan sols obre els ulls vagament, m’agafa  la cara com si fos l’única manera de poder representar el meu rostre. M’he d’acomiadar i una cosa em diu que no el tornaré a veure. “Posa’t bé, vull tornar-te a veure”, li dic, i afegeixo “Adéu, avi”.

La caixa

per

Maria Santa Sosa_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

El meu cos es troba estirat dins d’una mena d’habitació fosca on no entra ni un petit raig de llum. Una habitació humida, amb olor de terra mullada, minúscula i on no arribo a moure’m. Cada cop noto que em falta més l’aire i que respiro amb dificultat. No sé on sóc, em fa mal el cap i els ulls se’m tanquen sols. Amb molt d’esforç arribo a treure l’encenedor, l’encenc i descobreixo que estic dintre d’una mena de caixa de fusta, totalment tancada. Començo a picar la part de dalt amb totes les forces però em canso ràpidament i no obtinc cap resultat, la caixa no s’obre. De cop, tot és encara més fosc, ja no tinc els ulls oberts, ja no hi penso, ja no hi sóc.

Any Nou

per

Askia Medina_4t A ESO INSTITUT ESPANYOL

Tot va començar quan vam baixar a la Seu. Vam anar a fer les inscripcions per l’any vinent, però en Mario, es sentia descol·locat perquè no encaixava en cap del mòduls que li oferien. Finalment va triar una de les opcions. Passat un temps, ens van trucar de l’institut i ens van dir que estàvem acceptats. Nosaltres, plens de felicitat, vam acordar que faríem bondat i que no ens posaríem en cap problema. Vam arribar el primer dia i  els professors ens van atabalar amb preguntes i explicacions respecte al robatori d’una motxilla el dia de la inscripció; resulta que era del director. No deixarien de controlar-nos durant tot el curs…

Sospitós

per

Ivan López_4t A ESO INSTITUT ESPANYOL

Fa una nit càlida. Decideixo tornar a casa donant una volta per refrescar la memòria, però a la vorera d’un carrer fosc i fred escolto un tret, vaig corrent per descobrir què havia succeït. A l’ar­ribar veig el cos d’un home ferit. Truco a l’ambulància perquè vinguin a buscar-lo. Aquest seria el segon crim que investigaria encara que el general Karl em diu que no estic preparat per tornar a portar una investigació, que la recent depressió causada per la mort de la meva filla m’havia deixat massa dèbil. A partir d’aquí me’n vaig al bar i començo a beure fins que perdo la noció de la realitat. Butxaquejo i em trobo una pistola…

Penediment

per

Jordi Vilaró_2n DEP MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Encara me’n recordo, farà cosa d’un any i mig del meu primer amor. Me’n recordo d’aquells moments especials. Me’n recordo d’aquell dia que la vaig veure per primer cop amb aquella cara tan minyona i amb aquella simpatia única. Des d’aquell dia ja vaig pensar que era única. Era per a mi una persona molt especial. Me’n recordo d’aquelles tardes de ple estiu i de ple hivern al parc, úniques i inoblidables. Però encara me’n recordo d’aquell dia en què la vaig errar i per culpa meva em va deixar, i després d’un any i mig encara me’n penedeixo del que vaig fer i de tot el que la vaig fer patir. Ara mai més la tornaré a tenir.

Abandonament

per

Lluís Ferreira_2n DEP MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Esperava, juntament amb els meus germans. En començar el col·legi, un infant em va venir a buscar i se’m va endur a casa. Des d’aquell dia, em portava al col·legi perquè pogués escriure. Fer lletres, fer números, fer dibuixos, resoldre problemes, escriure poemes… Però, va arribar un dia que es va acabar el curs, les vacances d’estiu van irrompre en la meva vida: ara el nen mira la televisió, juga amb la pilota, fa castells de sorra a la platja… Em miro el nen i penso que he perdut el sentit; ell ja no m’agafa gairebé mai, em té sol i trist dins un portallapis; cap línia, cap dibuix, cap poema. Potser recuperaré la identitat, en un proper curs?

Parapent

per

Clàudia Pons_4t A ESO COL·LEGI JANER

Havíem volgut ser lliures. Endinsar-nos en el buit. Desenganxar els peus i volar. Perdre per complet la noció del temps. El vent se’ns enduia. L’oreig de l’aire ens glaçava els pulmons. Amb una estirada de braç abraçàvem el boirat blanc. La vela s’enlairava cada vegada més. Ens perdérem en la immensitat del cel estant. No importava res, només nosaltres. Tot estava en perfecta harmonia. Érem dos avions de paper sense rumb; dues ànimes imperfectes confoses en l’univers de perfecció. Eteri i immutable però efímer.

Injustícia

per

Cristina Moro_4t A ESO COL·LEGI JANER

Vaig sortir a fora, la fina capa llagrimosa m’impedia observar el paisatge; el vent me l’eixugà. Des del balcó d’aquell hotel es podia contemplar l’extensió del camí, que antigament havia estat un riu i que amb la seva immensitat separava aquella misteriosa ciutat en dos, com una cruel línia divisòria entre rics i pobres. A l’esquerra, grans gratacels ferien els núvols amb la força del poder. A la dreta, hi havia petites casetes envoltades d’horts, que, des de la desaparició del riu, ja no garantien la subsistència. Era força clar, el meu lloc no era ni una banda ni l’altra, ni molt menys un camí que no em portaria enlloc. M’havia perdut.

Aquell dia

per

Vanessa García_CAP 1 Lycee comte de Foix

Aquell dia la Xènia no va poder dormir. Tenia al cap aquell noi enigmàtic que va conèixer a la festa del seu poble. Ella feia temps que buscava una mica de felicitat i aquell dia, no se sap per què, la va trobar. Va ser a l’instant en què les seves mirades es van creuar. Però ella no sabia res d’ell, ella pensava que mai més el tornaria a veure. Però un dia qualsevol, la Xènia va passar pel parc i es va trobar una baralla. Es va apropar a veure què passava i de sobte la van trepitjar. Qui era? Era l’Eric, aquell noi que no la deixava dormir.

Amor i tristesa

per

Marcia Martins_CAP 1 Lycee comte de Foix

Una persona quan està trista no sap què fer, és trist saber que estimes algú i no el pots tenir. És trist quan una persona deixa de somriure. Quan deixes de veure les coses como eren abans, i sobretot és molt trist quan perds algú que t’estimaves molt i saps que mai tornarà. No sempre tot surt bé a la vida però amb les coses que passen se n’aprèn molt. M’agradaria que estiguessis al meu costat però en aquest món no es pot tenir tot el que volem. Per això aquí explico el que sento per tu. Ets una de les coses més boniques que hi a al món; ets fàcil d’estimar, fàcil de trobar però difícil d’oblidar. T’estimo.

Vilom

per

Alex Francisco_4t A SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Després de vint minuts repassant nerviosament tots els monitors exteriors de la nau, en Marc va començar a tranquil·litzar-se. Li havien encarregat per a aquella mateixa tarda i estava molt atrafegat. Despreocupat, va configurar el respatller del seient en mode llit, es va treure les sabates i va esperar uns segons abans de desconnectar l’escut elèctric que protegia la nau. Ara només calia esperar. El capità James vindria en qualsevol moment amb tota la tripulació espacial per començar l’expedició al planeta Vilom, i ell havia de tenir la nau llesta per enlairar-se. Com que ja la tenia i s’avorria molt esperant, va decidir fer una becaina i es va quedar adormit com un soc.

La nit

per

Ainhoa Ambor_4t A SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Què és la nit? La nit és quan s’amaga el sol i surt la lluna, quan les ciutats s’omplen de llums. La nit pot ser fosca, silenciosa, avorrida, freda, però, a l’hora, també pot ser sorollosa, divertida, calorosa. Una nit pot significar molt o poc, on poden passar-te un munt de coses, com conèixer nous amics, un nou amor, perdre algú estimat o, per una altra banda, no pot passar-te res. La majoria de la gent passa les seves nits dormint, mirant la televisió o bé passant-les acompanyades pels seus amics. Què faig jo durant les nits? A les nits somio, somio moltes coses, bones i dolentes, d’altres extraordinàries i d’altres no tant.