Mes: maig de 2012

Guillem Aurenche_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, feia tard a una cita. Anava pel car­rer i no em volia parar per res. Però de cop i volta, un captaire al costat d’unes brosses que feien una pudor espantosa, em demana ajuda perquè no es podia desplaçar. El captaire feia molta pudor. La veritat és que em feia pena i no tenia diners per donar-li ni temps per parlar amb ell, dels seus problemes. Llavors el miro, em mira, el torno a mirar, em torna a mirar, miro els seus tres gossos fastigosos que tenia al costat, i se m’ocorre una cosa. Amb tota la meva bona voluntat, li dic: I si et compressis un trineu? I dit això, me’n vaig ben content de la meva idea mestra.

Josep Farré_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, estava entrenant a les pistes del Tarter. Hi havia molta boira i no sabia molt bé on estava. Em vaig apropar cap al meu entrenador i li vaig demanar què tal ho feia. En veure que no responia, pensava que no li havia agradat. Li vaig comentar algunes errades que pensava que havia fet, però seguia sense respondre’m. Se’m va apropar un monitor i em va demanar què feia i li vaig dir naturalment que estava parlant amb el meu entrenador. L’home em mirà amb una cara estra­-nya, va agafar el seu pal i li va donar un cop molt fort. La meva cara va canviar radicalment en sentir aquell soroll metàl·lic. Sí, estava parlant amb una pilona.

Miguel Sancho_1r DEP SML FORMACIÓ PROFESSIONAL

En Manel des de la detenció del seu pare pensava si realment existia la justícia. A poc a poc, obria els ulls i descobria la vertadera cara del món. Reflexionava: només hi ha males notícies, morts, guerres, fam, sofriment, tot és de color negre. Per una altra banda, pensava que sense aquestes desgràcies no sabria apreciar la bellesa que l’envoltava. Tanmateix, no trobava la manera d’aixecar el cap i continuar vivint. A més a més, no sofria el comportament de la gent del seu entorn. Qui no té feina, el gat pentina. En canvi, el seu pare sempre duia un gran somriure ple d’energia i li repetia constantment que era innocent!

Clàudia Lopes_1r DEP SML FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estava cansada, acabava d’arribar de treballar, vuit hores seguides. Em vaig estirar al llit, vaig tancar els ulls i, de cop i volta, va sonar el telèfon. No pot ser! El director de l’escola d’en Marc em comunicava que m’havia de veure immediatament. Vaig estar dues hores parlant amb un desconegut que m’informava del comportament inadequat del meu fill. Per fi, ja era a casa! En Josep, el meu marit, era al sofà arrepapat; li vaig fer un petó i vaig sentir un perfum que no era el meu. Vam discutir i en Josep se’n va anar. Vaig baixar les escombraries i vaig sentir unes veïnes que em criticaven. En resum, un dia com un altre.

Marc G. de Urrutia_1r A ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Hi havia una vegada un llenyataire que va quedar en cadira de rodes després de tenir un accident laboral. El llenyataire pretenia seguir el mateix ritme de vida que abans, però els seus amics, en veure les seves intencions, li van aconsellar que es busqués altres amics amb la mateixa discapacitat que ell amb qui compartir aficions i passar més temps, perquè la seva condició física no els permetia segons quines activitats col·lectives. El llenyataire no va interpretar el missatge del tot bé: va agafar la serra i va tallar les cames als seus amics.

Anna Moliné_1r A ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Són unes notes de piano, lentes. A poc a poc augmenten de velocitat. Tot el meu cos s’està movent a un ritme frenètic i la respiració se m’accelera. Dins meu, el cor i el cervell s’han unit per colpejar al mateix ritme que la percussió. Ja no veig res al meu voltant, sóc jo en el no res. La velocitat disminueix i el piano torna a ser el protagonista. Em moc suaument, com si fos dins l’aigua i sonen les últimes notes. Recupero la respiració, però no puc aixecar els ulls del terra. Lentament m’incorporo i miro al davant. Hi ha sis persones mirant-me atentament, amb els rostres inexpressius. Però m’ha semblat veure l’ombra d’un somriure.

Alèxia Collelldemont_1r L LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada dia esperes que arribi l’endemà, l’endemà tornes a esperar el pròxim i així es va esgotant el temps que tens per viure. Tot i que t’ho han dit mil vegades, tu continues a la teva i vas esperant les sorpreses que et pot donar la vida. Però no t’adones que el que ahir esperaves està passant en aquest precís instant i que tu tan sols penses en el que et passarà demà! No penses tampoc, que les oportunitats les tindràs avui i no demà ni ahir, t’estàs perdent la vida i creus ser feliç. I ho penses perquè estàs convençut que demà tot serà millor, però serà com avui: un dia qualsevol que no canviarà ja que seguiràs esperant demà.

Meritxell Baeza_1r L LYCÉE COMTE DE FOIX

Crec que l’amistat és una cosa molt important per a una persona, ja que ningú no pot estar sense una amiga. Una amiga és algú que pot ser com de la teva família sense ser-ho; algú que quan la necessitis estarà amb tu sense que li demanis; algú que sense conèixer-la de res acaba sent algú molt important per tu. Cada amiga és una peça diferent en el trencaclosques de la teva vida. Jo personalment he trobat moltes amigues que després eren unes falses; però també he trobat amigues de veritat que passi el que passi sempre estan amb tu per fer-te somriure. L’objectiu de l’amistat és suportar els plors i riure juntes.

Eder Cristòfol Cisneros_1r A INSTITUT ESPANYOL – BATXILLERAT

El dia era perfecte, va sortir de casa més maca que mai, es va llevar pensant que aquell era el seu dia. Va entrar per la porta de l’institut i el va veure. El somriure li va sortir sol, els ulls se li van obrir de manera impressionant, el cor li bategava sense parar. El Xavi sempre li havia agradat, es coneixien des de feia molt; tots els dies anaven junts cap a casa, però aquell matí, tot va ser diferent, el va veure i la seva vida va donar un gir de 360 graus. Va esperar-lo a la porta com cada tarda, van començar a caminar cap a casa i tot el que deia li semblava molt especial, alguna cosa descoberta per ell. Estava enamorada.

Estíbaliz Sánchez García_1r A INSTITUT ESPANYOL-BATXILLERAT

A la vida hi ha moments en els quals has d’escollir. Moments als quals arribes per decisions preses anteriorment. I quan ets allà, al final de la carretera, al principi del precipici, dubtes. La teva vida penja d’uns segons de pensament. Comences a recordar per què estàs allà. Dues llàgrimes et recorden que continues viu. T’adones que no pots rendir-te. Has de lluitar. I comences a cór­rer en direcció contrària, tornes. Corres mecànicament mogut per la passió que et crema el cor, que navega per les teves venes. Un lleu somriure se’t dibuixa a la cara i saps que pots continuar, el joc encara no ha acabat i, ara, tornes més fort que mai.

Laia Abarca_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre que pronunciem la paraula “mai”, a què ens referim? Al fet que mai més tornarem a dir o a fer alguna cosa? No, perquè quan diem: “mai més et deixaré el bolígraf!” és totalment mentida, saps que al cap d’uns dies aquell bolígraf tornarà a estar en mans d’aquella persona que li vas dir mai. També diem “mai”, per exemple, quan afirmem que mai ens enamorarem d’una noia de la classe, però resulta que amb el pas del temps estem passejant pel pati agafats de la mà amb alguna d’elles. “Mai”, una paraula, de només tres lletres, una paraula quasi sense significat. Això sí, sempre podrem dir que mai viurem eternament.

L. Areny_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Si perds el llapis, no prens apunts. Si no prens apunts, no pots estudiar. Si no estudies, no aproves. Si no aproves, no et gradues. Si no et gradues, no trobes treball. Si no trobes treball, no guanyes diners. Si no guanyes diners, no menges bé. Si no menges bé, et tornes molt prim. Si et tornes molt prim, no ets agradable. Si no ets agradable, no trobes l’amor. Si no trobes l’amor, no et cases. Si no et cases, no tens fills. Si no tens fills, estàs sol. Si estàs sol, caus en depressió. Si caus en depressió, et fiques malalt. Si et fiques malalt, et mors. Conclusió: si perds el llapis, moriràs.

Fàtima Fouzi_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava assegut, prenent un Chateaux La Tour a la terrassa d’un bar. Esperant impacientment l’Elena, el meu primer i únic amor. Em va dir que després de la visita a l’hospital quedaríem. Al bar estaven de reformes, hi havia una bastida per pintar la façana del bar. Unes posts van trencar-se i amb l’impuls va caure un pot de pintura. Amb la mala sort que em va caure sobre. Després del desastre, l’Elena va arribar i va començar a riure sense parar i els dos vam esclatar de plors d’alegria. Feia temps que no la veia tan feliç, des del dia que li van diagnosticar càncer. Tornaria a estar xop mil cops per veure-la un sol cop somriure.

Miloud Bensalah_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo el meu pare, cada vegada que veig el seu escriptori, amb la seva magnífica ploma i aquesta particular olor a paper vell. En aquests moments quan em trobo en la seva habitació, em sento el nen més feliç del món, em sento protegit i estimat. Aleshores la meva imaginació i creació comencen a donar els seus fruits. I així és com comença el viatge a l’ultramón on puc contactar amb el meu pare que tant estimo i va haver de deixar-me massa d’hora. El moment de retrobada és fantàstic, molt emotiu, ell m’agafa a braços i comencem a jugar junts. Malauradament aquests moments acaben quan la meva imaginació s’esfuma i retrobo la realitat.