Daniela Da Silva _3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX
L’havia de deixar, però com? Com podia dir-li que me n’anava per sempre? Com dir-li que els nostres camins agafaven un rumb diferent? L’hora de la veritat es feia evident. Ell va arribar amb el seu somriure de sempre, la nostra felicitat era immensa, de sobte em vaig parar, el vaig mirar als ulls i li vaig dir que marxava per sempre.
Les seves paraules van ser:
“Però vindràs a visitar-me, oi ? Mantindrem sempre el contacte, no?”
Davant el meu silenci, la seva mirada es va omplir de llàgrimes, es va aixecar i va marxar sense mirar enrere. Quina magnitud el silenci!