Mes: novembre de 2012

Teddy

per

Andrea Dobarro _2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Aquell fred dia de novembre vam rebre la visita d’uns senyors força estranys. Portaven uns uniformes de cuir i unes botes molt dures. Quan vaig aixecar-me el primer que vaig veure va ser la mare plorant i el pare parlant amb un home molt alt sobre una estrella d’un tal David. La mare em va dir que agafés tot el que pogués, perquè havíem de fer un viatge molt llarg del qual no tornaríem. Vaig agafar molta roba, les meves joguines i la meva guardiola, però no podia deixar-me mai en Teddy. Quan vaig sortir de l’habitació aquells homes em van agafar amb violència, i l’únic que se’m va ocórrer va ser prémer del braç ben fort d’en Teddy.

L’efecte papallona

per

Ariana Alonso _2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

I jo sempre em demano: i què passaria si..? Sóc a la parada, i sé amb tota seguretat que si pujo al pròxim autobús que passi em trobaré amb un xofer, amb certs viatgers, i que, durant tot el viatge, em creuaré amb un irrellevant nombre de cotxes. I què passaria si… agafés l’autobús que ve just darrere d’aquest? El xofer seria un altre, els viatgers no tindrien res a veure amb els de l’anterior viatge i ens creuaríem amb cotxes completament diferents. Això significa que la mísera diferència de cinc minuts, entre autobús i autobús, pot convertir el dia més avor­rit del món en potser l’aventura més trepidant que haguem viscut mai.

El meu avi

per

Ferran Prat _3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

El meu avi és una persona molt especial, sempre ha estat al meu costat amb un somriure i donant-me ànims. Com ell diu, va viure la postguerra i això va fer que valorés les petites coses del dia a dia. M’ha ensenyat molt, cada moment és important. Sempre em diu que valori el que tinc, que estimi la família i que intenti buscar solucions als problemes que vagin sorgint. Sempre mirant endavant! Ens assemblem molt físicament i sobretot en la nostra manera de ser, ens agraden els cotxes i la Fórmula 1. Ell, és sens dubte, el meu número 1. És un home gran, un gran home i un grandíssim avi. Gràcies per ser el meu avi.

La inquietud

per

Sofia Abella _3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

En no poder dormir vaig anar-me’n al jardí; vaig sentir sorolls i aterrida em vaig girar però no vaig veure res. Va sortir el sol i, somnolenta, vaig tornar a casa amb la sensació que no estava sola. Lentament va anar passant el dia, i va tornar a caure la nit i amb ella la meva inquietud. Vaig sentir la immensa necessitat d’anar-me’n com més lluny possible d’aquella casa i vaig anar a preparar-me un got de llet calenta però no va servir de res.  Me’n vaig anar a casa de la meva germana. Vam veure les notícies: havien atrapat un psicòpata boig en una casa que per sort estava buida. Vaig mirar l’adreça i era casa meva.

Conqueridors

per

Aleix Segarra _1r batx. Econ. A EA BATXILLERAT

Ja està. Que lluny que queda la Terra!, penso. Després d’un trajecte amb pocs contratemps, finalment hem arribat. L’únic soroll que se sent és el cruixir dels titànics motors en refredar-se. Tothom està en silenci, expectant. Ara és el moment. Em correspon a mi fer el proper pas: la culminació d’aquest viatge tan diferent dels altres. No competim amb altres nacions per ser els primers, perquè venim tots junts. No venim ni com a exploradors ni com a conqueridors, venim com a colonitzadors en un viatge sense tornada possible.

Lluita

per

Leyre Monroy _1r batx. Econ. A EA BATXILLERAT

Allà es trobava ella. Era de nit. Sola, estirada a la sorra de la platja, remullats els peus per l’aigua. Tenia els ulls tancats. Pensava. El seu rostre semblava feliç, amb aquell meravellós somriure que la caracteritzava d’orella a orella. Se n’aixecà i començà a caminar per la vora del mar. Començà a cór­rer. A mesura que avançava s’anava trobant obstacles que superava amb força, valentia, lluita… I arribà a l’espigó. Tornà a jeure a la sorra. Estava cansada. Però el seu somriure característic no canviava. No havia deixat el llit de l’hospital. El metge li acabava de comunicar que acabava de superar una greu malaltia…

La presa

per

Fàtima Ferreira _3r C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Una illa on passarien les millors vacances, a quilòmetres de distància de la costa, amb els amics preparats per a la diversió, on tot semblava perfecte…
Però tot comença a empitjorar quan comencen a viure els pitjors moments de les seves vides, les pitjors vacances de totes… Quan comencen a morir amics, quan comencen a sentir-se culpables… Alguns solament pensen de marxar, però… no poden perquè estan atrapats per un grup d’homes. Solament pensen en el pitjor, que es moriran, que potser no havia estat tan bona idea, anar de vacances allà, que potser tot això ha sigut planejat perquè passés, que no poden ajudar els amics…

Com fer un microrelat

per

Ricardo Costa _3r C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

En primer lloc es comença pensant en una idea o història molt original. A continuació hem de procurar trobar un títol adequat. En tercer lloc es fa el text amb connectors, signes de puntuació i hem de procurar la màxima correcció lexical i gramatical. A continuació, quan hem acabat de revisar i veiem què està malament… hem de començar de nou. Per finalitzar, quan estigui bé, passar a net, corregir faltes, afegir alguna cosa més, i hem de procurar arribar als 640 caràcters… I si tens molta sort i el relat et surt bé, te’l penjaran al Diari d’Andorra. I ara us donaré un exemple de microrelat: “Comença a dalt”.

1

El meu món

per

Noelia Bessa _1ère Commerce LYCÉE COMTE DE FOIX

El meu cos era a classe però la meva ment no. Estava en un lloc molt lluny d’aquí, en un món imaginari on només hi era jo i els meus amics. No hi havia professors, ni pares que ens renyessin, únicament nens. Nens corrent per tot arreu, tothom jugava, no hi havia cap baralla. Feia sol però corria una brisa suau que refrescava el dia. Jugàvem a futbol, cap equip guanyaria perquè no competíem, era un joc i res més.
–David! David! Estàs a la lluna, concentra’t o et castigaré.
Però per més que em renyessin jo tornava al meu món on no hi havia cap mena de problema, on tot era meravellós, com al meu món ideal on tot era felicitat.

El banc

per

Xavi Da Silva __1ère Commerce LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava assegut al banc al costat de casa, estava plovent i jo sense paraigua, tenia el mòbil a mà però no el podia utilitzar perquè no tenia bateria i jo esperant. Estava tot sol, ja era tard, era de nit i jo continuava tot sol, esperant. Ja feia dues hores que estava assegut allí, encara ningú havia vingut a ajudar-me i continuava tot sol. Cada vegada em sentia més sol, estava xop fins al moll de l’os i jo encara allí, esperant. Tot de cop, la meva xicota va arribar, em va demanar què hi feia allà sota la pluja, després d’explicar-li-ho, em va fer un petó i vam entrar a casa. Això em va servir de lliçó, no torna a deixar-me les claus.

Somnis

per

Joan Marin _3r D EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Estàvem quasi bé a la pista d’aterratge. Faltarien uns quinze minuts. A la petita se li va caure la nina sota el seient. Vaig descordar-me el cinturó, la vaig agafar i seguidament l’hi vaig tornar. Quan la va tenir entre les seves mans va aturar el plor i en no més d’un segon l’avió va fer un brusc moviment. Estava al terra, ho veia tot borrós i en tocar-me el cap un regalim de sang va córrer per la meva mà. En aixecar-me estava al llit amb la meva esposa. Ens vam aixecar per esmorzar i preparar-ho tot per dirigir-nos a l’aeroport. Vaig anar a afaitar-me i en veure’m una cicatriu de deu centímetres al cap reflectida al mirall vaig caure desmaiat.

Plou?

per

Joel Ortega_3r D EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Plou. Al meu poble sempre plou. Alguns parlen de sol, altres de neu, però aquí només plou. Sempre el mateixos núvols negres a sobre nostre, el paraigua a qualsevol de les dues mans. Això va ser així durant quinze anys de la meva vida. Fins que un dia en aixecar-me i veure un raig de llum que entrava per la finestra, que quasi em cega, ho vaig veure tot millor. Tothom semblava un altre, semblava que el sol hagués animat tot­hom, sobretot a mi. Mai més vaig tornar a veure la pluja igual. El sol, en canvi, em fa sentir coses noves, coses millors, des d’una perspectiva diferent. Sóc un home nou. Avui comença una nova vida.

per

Laura Lladó_Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Uns pupitres, unes cadires de fusta, un llibre, un professor, això de moment no ha canviat gaire, sempre és igual i crec que així seguirà. Però realment ha millorat l’educació i la disciplina? Els alumnes anteriorment tenien una urbanitat i uns valors completament diferents als que nosaltres tenim. Potser no tenien PlayStation, ni Xbox, ni iPod, però eren feliços amb poca cosa, a diferència de nos­altres, que tot i tenir-ho tot no estem mai contents. Quan veig imatges d’alumnes en blanc i negre que pertanyien al segle passat se’m posa la pell de gallina, nosaltres no hi tenim res a veure. Així és l’evolució i l’hem d’acceptar.

Diamants al dit

per

Sònia Atero_Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Encara recordo aquell dia, quan érem en aquell banc de la plaça, tots dos, asseguts, sense saber què dir, ni què fer. Ens miràvem, tremolàvem, rèiem d’aquell somriure que se’m dibuixà a la cara quan em va demanar la mà. Un moment tan màgic, tan dolç, tan especial. Aquell anell era preciós, relluïa als meus ulls, era tan enlluernador com aquell home que tenia al davant.
Vaig descobrir un nou sentiment per aquella persona, la por.
La por que algun dia aquell home que m’havia regalat dos anys de felicitat, desaparegués de les meves mans i del meu cor.
Però l’amor va ser més fort que la por.
I dels meus llavis va sortir un sí.

Per a una gran persona

per

Andreia ALmeida_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja fa quatre mesos que vas marxar. És com si tot hagués passat ahir. Me’n recordo molt bé de tot. Encara no ho tinc ben assumit, et trobo a faltar tant! Trobo a faltar aquelles baralles, sense importància, trobo a faltar les teves bromes, com quan em deies que els pares m’havien trobat al carrer, trobo a faltar les teves abraçades i escoltar-te tocant la guitarra… però sobretot el teu somriure, que malgrat tot no s’esborrava mai! Sé que ara ja no ets aquí, però sé que encara m’estàs protegint, tant com em protegies abans. Mai t’ho he dit i vull aprofitar aquest moment per dir-te que has estat el millor germà i que mai t’oblidaré.

La persona estimada

per

Brandon Dias_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

És aquella persona que mai no havies pogut imaginar que pogués estar tan present en el teu cor… És aquella persona que quan la veus passar, els petards exploten dins del teu cor enamorat. És aquella persona que t’agradaria besar fins que el món s’acabés, la persona en qui penses quan te’n vas a dormir i en qui penses totes les nits. És aquella persona que en els teus moments de valentia voldries que estigués al teu costat per poder dir el que sents, aquella paraula més fàcil de pronunciar, però tan difícil de dir; i he arribat a una conclusió: si jo t’estimo i tu m’estimes, per què el destí és tan capciós i ens manté separats?

Només bàsquet?

per

Rommel Tambo_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

De tant en tant, la gent diu: “No et posis així, només és bàsquet.” Això és molt temps malgastat per tan sols fer bàsquet. Doncs, alguns dels meus moments de més orgull s’han realitzat sota el nom d’aquesta paraula. Sacrifico el meu temps només per entrenar i jugar. Gràcies a aquest esport he conegut els meus millors amics, més que un equip, he conegut una família. Per mi i per la gent com jo, el bàsquet no és un simple esport, sinó que és un conjunt de somnis que formen la nostra vida. Així doncs, la propera vegada que escoltis la frase “només és bàsquet” somriu, perquè ells simplement no ho entenen.

L’accident

per

Anna Cabrera_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Les pulsacions li tornen a funcionar, els trossos de vidre surten de la seva cara. Les dents salten i tornen a la seva boca. L’esmalt del cotxe torna a estar perfecte. Els bonys del cotxe, el fum i les flames del motor desapareixen. Les rodes s’inflen. Desapareixen les taques de sang i les cicatrius. El vehicle arranca. Canvia de marxa i condueix marxa enrere alguns metres. Desapareix l’oli que hi ha estès pel terra i s’esborren de l’asfalt les petjades de la frenada. Ell cerca el mòbil a la guantera. Sona el telèfon. Un sol gest et pot fer passar de la vida a la mort. Alguns li diuen destí, mala sort, i d’altres imprudència.

Consciència

per

Emilia Cerviño _4rt A INSTITUT ESPANYOL

La gent s’ha tornat molt egoista, pensen que no tenen res a la vida, que cap cosa surt com ells volien, però arribarà un moment en què veurem que les coses més meravelloses no són materials, no es podran veure, només sentir-les. Les millors coses no són ni les més boniques, ni les més cares, i tot això t’ho pot fer entendre una sola persona, que arriba a la teva vida i parteix tots els teus esquemes, t’ho fa veure tot diferent i et fa gaudir de les coses més importants de la vida com no ho havies fet mai. Tots ens adonem de les coses realment importants quan ja no estan a la nostra vida. Aprofitem-ho en el seu moment.

Les iaies

per

Mònica Torres _4rt A INSTITUT ESPANYOL

Com serem les iaies del futur? Vull dir, t’imagines a tu mateixa com una iaia amb seixanta anys? Tindrem els cabells tots blancs, o potser ja serem més modernes i ens els pintarem de colors cridaners. La majoria de les iaies ja no ens direm Antònia o Dolores, i tampoc portarem faldilla per sota el genoll sempre. I aquell tatuatge que ens farem en complir els vint anys al maluc? Aquest quedarà amagat per les arrugues, per no parlar de les que porten un piercing al melic! Les nostres estimades nétes ens preguntaran si un tatuatge fa molt mal enlloc de preguntar-nos si no ens avorrim de tant collir patates. Serem molt divertides, oi?