Mes: març de 2013

Rosa Paulo_1ère BRP Comptab. LYCÉE COMTE DE FOIX

Tenia 5 anys i el meu germà acabava de néixer. Unes setmanes més tard, sense dir-me res, els meus pares em van posar al cotxe per anar en direcció Portugal. Després de 10 hores de viatge, vam arribar. Jo veia tota la família de la meva mare plorant, tots amb una vestimenta negra, i no vaig entendre el perquè. Malgrat ser petita, me’n recordo molt bé, d’aquell dia. Uns anys més tard, quan ja tenia l’edat suficient per entendre aquestes coses, la meva mare em va explicar que el meu oncle havia marxat cap al cel. Ara, que ja soc més gran, entenc el perquè d’aquell dia. I ara, em sap greu no haver pogut dir-li adéu. M’hauria agradat fer-ho.

Sofia Oliveira _1ère BPR Compta. LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava comprant tranquil·lament quan vaig rebre una trucada. I ara sóc al cotxe amb els auriculars de l’MP3. No sé què estic escoltant. Encara tremolo, tinc les galtes humides i els ulls vermells. Els pares no diuen res, i el cotxe va més ràpid que de costum. El temps no passa, i cap de nosaltres no vol estar en aquest cotxe, però ho hem de fer per ell. El meu pare s’atura pel camí. Per fi podrem sortir i prendre una mica d’aire fresc. De cop i volta torno a la realitat i la tristor em torna a envair. M’apropo a ells esperant que aquesta pausa duri tant com pugui ser, abans de tornar a la meva presó particular de quatre rodes.

Jeric Belarmino_3r C INSTITUT ESPANYOL

Com cada any, jo i la meva família estiuegem a Altafulla. És un poble que m’agrada molt, inclús no m’importaria gens d’anar a viure-hi. És molt tranquil i pintoresc; quan hi sóc sembla que el temps es mogui molt a poc a poc, amb un ritme suau, trencat només per alguna tarda de tempesta. Aquell matí vaig llevar-me neguitós, volia marxar de seguida a la platja i perdre de vista, per alguns instants, la família. El sol començava a escalfar l’aigua de la mar, i els meus peus trepitjaven una finíssima sorra que acabava per fer-me pessigolles. De sobte, va aparèixer, un somni fet realitat, rossa, ulls blaus, i… d’Andorra!

Hugo Cruz_3r C INSTITUT ESPANYOL

Aquesta història va passar fa anys i panys, a prop de l’antiga ciutat de Luxor, a Egipte. Les restes d’una colossal piràmide havien aparegut del no res, aquell desert, en aparença mort, oferia als arqueòlegs americans reviure una història remota. Aquella casa de la mort no només amagava el tresor del faraó Tuthmosis VI, sinó també les malediccions dels seus mags. Van recórrer passadissos immensos, fins arribar a la cambra reial. L’estança es va il·luminar amb la llum de les torxes i van aparèixer pintures mai vistes, meravelloses, que parlaven de la vida del faraó i de la mort que tindrien els seus profanadors…

Laura Ligier _1ère STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Va ser un dimarts a les vuit del vespre. Els anava a veure per primera vegada, el meu cor bategava molt ràpid, a poc a poc, es feia el silenci més absolut. Anava a començar. Quan els vaig veure arribar a tots quatre a l’escenari, les llàgrimes em van pujar als ulls. Em semblava un somni, va passar tan ràpid que ni me’n vaig adonar. L’endemà, em trobava malament, sentia un buit, les imatges del concert envaïen la meva ment, veia cada imatge, sentia cada nota d’aquella música, estava en un núvol, no volia tornar a la meva vida quotidiana. Ara estic segura que vull dedicar cada moment de la meva vida a intentar robar el cor del públic.

Raúl Adan _1ère STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Passejava pel bosc quan un ombra misteriosa va passar-me pel davant. Ja fa uns dies d’aquella aparició però encara no m’atreveixo a acostar-m’hi de nou. Avui és el dia! M’he decidit a creuar de nou el bosc, estic preparat per si torna a aparèixer aquella ombra esfereïdora, estic al mateix lloc on la vaig veure i estic molt nerviós, no sé per què però tinc la sensació que algú m’observa des de fa una bona estona. Algú m’ha agafat pel coll… i em posa una fulla de ganivet al meu pit i just quan està a punt de clavar-lo sento una veu que em crida. Obro els ulls i sento la veu de la meva mare que em crida… maleït somni!

Adrian Urcelay_1r DEP Act. Espo. C DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estic a la quarta volta de la cursa, quan queden dos-cents metres per arribar a la meta, vaig primer, però tinc aquella presència que m’angoixa i m’estressa, i és quan m’adono que tinc un dels millors contrincants darrere esperant que cometi un petit error per poder passar-me. De cop, em trobo sense més forces i no puc aguantar el ritme i aquell contrincant ho aconsegueix quan només queden cinc metres. Just, quan m’avança, tots els sentiments es disparen; ràbia, impotència… He perdut el títol de campió del món, per cinc metres de res; en una competició mai has d’abaixar la guàrdia, mai t’has de donar per vençut fins que entris a la meta.

Aaron González_1r DEP Act. Esp. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Final de la Copa Catalana. Tot sembla perfecte, el que fas, el que penses; no hi ha res que pugui trencar l’harmonia amb tu mateix. El partit està igualat, l’equip ho dóna tot, però no poden més, queda poc temps, intento fer gol i… caic a terra. No m’ho puc creure, me n’he d’anar a la banqueta, la cama no em respon i veig, en la cara dels companys, la desesperació i el cansament; no sé què fer. Reacciono: estic coix, però em necessiten, surto al camp i el seu joc millora, tot d’una; temps mort! Aleshores descobreixo que no volen que jo jugui, sinó que confiï en ells, puc retirar-me tranquil. Vam perdre, però ens uneixen llaços més forts que la companyonia d’equip.

Marc Isla_1r Batx. Científic C EA BATXILLERAT

Eren les set a.m., perdia l’autobús de l’escola i tenia examen a primera hora! La professora em va ficar un zero i no vaig recuperar l’àrea. A tercera hora tenia llengua… Tres dies abans havia fet un examen i m’havia anat molt bé, tenia confiança de treure bona nota… Però havia suspès. Volia que s’acabés el dia ja! I, és clar, es va acabar. Però plovia a bots i barrals! Un bus anava a tota velocitat, va mullar-me de cap a peus i…
No t’angoixis, això és ficció en un relat!

Pol Zamora_1r Batx. Científic C EA BATXILLERAT

L’altre dia a l’escola ens van demanar quin poder ens agradaria tenir. Després de rumiar vaig pensar que el millor seria poder controlar el temps. No només en trauria profit jo per poder dormir més estona dilluns al matí, per poder parar el temps o per mirar els apunts durant un examen… O podria tornar enrere quan posi la pota en alguna cosa! M’agradaria anar a Nova York l’onze de setembre del 2001 i fer un avís de bomba. També aniria a impedir com fos que els pares de Hitler es coneguessin. Aniria a parlar amb Mandela a la presó, li diria que les seves idees el farien president i li ensenyaria una foto d’Obama… Faria tantes coses!

Leila Meyer _2n BPR comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

L’amor pot ser meravellós però també molt dolorós. Hi ha molta gent que no pot ser feliç perquè ha tingut un amor molt difícil d’oblidar i que tota la vida es continua turmentant, pensant-hi i recordant-lo. Jo estava enamorada d’un noi i sabia que si algun dia ho deixàvem, sofriríem tots dos. Ja han passat uns quants mesos i encara hi penso. No puc oblidar-lo! Vam viure una història genial. Quan de vegades escolto les nostres cançons, recordo aquells moments únics que fan que la vida tingui un altre sentit. Fa temps que tinc una altra parella però ni així no puc oblidar el meu passat. Que dur és conviure sempre amb aquest record!

Lara Barajas _2n BPR comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia més a la vida. Un altre dia més. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge. I sento com si ja no tingués cap motiu per a seguir aixecant-me cada un d’aquests dies idèntics. Alguna cosa com un “ja queda un dia menys per…” i aquí sempre es queda coixa la frase. Ja no sé si buscar aquella cosa, aquell centre de gravetat en aquest caos o donar-me per vençuda esperant que la peixera en la qual sento que visc es trenqui quan t’adonis que TU has de trencar-la.
L’única manera de ser feliç és que t’agradi patir i t’enamoris de la monotonia. No que intentis trencar-la agafant-te a qualsevol possible il·lusió.