Mes: gener de 2014

Aida Gómez_4t D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Havíem anat a esquiar amb els amics, sense pares ni monitors. Quan vam arribar, el primer que vam fer va ser menjar alguna cosa; després, ens vam equipar i vam anar cap a les pistes. La sensació d’estar a la neu, sols, amb amics, era tenir llibertat tot un dia sense preocupacions. El Marc volia passar per la pista negra, tot i que hi havia un rètol on indicava perill d’allaus. Vam anar decidits a passar-nos-ho bé. Al cap d’una estona se sentí un soroll, vam girar-nos i vam veure una bola molt gran de neu que ens perseguia. Vam començar a córrer amb els esquís, però ja no podíem fer-hi res ja que en uns segons ja hi érem a dins.

Arnau Dilmé_4t D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Quedava un minut i cinquanta segons aproximadament. Era la semifinal del Campionat de Catalunya i estàvem empatant. Els crits de la grada i els cops de tambor ressonaven per tot Cambrils. Quedava un minut per decidir el finalista i al cap de cinc segons, ja érem quasi finalistes gràcies al gol que vam aconseguir. Després de cinquanta-cinc segons ja estàvem a la final. Després d’aquell partit no vaig saber valorar el que havíem aconseguit però ara me n’adono que va ser el millor moment de la meva vida.

Alba Cañabate_3r A LYCÉE COMTE DE FOIX

La pilota va caure sobre aquell camp humit. Sentia com els crits del públic m’animaven càlidament. Anàvem perdent, però no m’importava. Havia deixat tot el meu esforç i suor sobre aquell magnífic estadi. Faltaven exactament 5 minuts perquè el soroll del xiulet de l’àrbitre esclatés en la meva oïda. Els ulls de la portera m’intimidaven, sentia els bàtecs del meu cor a tota velocitat. Llavors, gràcies a la meva companya, que em va passar la pilota en un error de la defensa, vaig arribar a la porteria, vaig xutar la pilota i la portera la va aturar sense pietat. Vaig abaixar la mirada. Estava esgotada. Em vaig sentir derrotada.

Martí Escoriza_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Estava sorprès. Mai havia vist cap menairó. Eren criatures increïbles: petites, lluminoses i molt veloces. Me’ls vaig trobar en una excursió que vam fer amb el col·legi. Se’m van presentar com en una pedra brillant que feia pampallugues, i que quan em quedava tot sol feia una llum molt més intensa i és movia una mica. Al principi, em vaig espantar. Em vaig separar unes quantes passes, però al veure que no passava res m’hi vaig apropar i aleshores ho vaig veure. Un llumet resplendent que sortia de la pedra. Un menairó! No donava crèdit als meus ulls. La llegenda era certa! Un segon després, en sortiren molts més i jo no sabia què fer.

Elena Bartumeu_4t B 2A ENSENYANÇA STA COLOMA
Em vaig estirar a la llitera i la doctora em va tapar amb un llençol finíssim. Tenia molt fred. La sensació que em va suposar que em moguessin des de la sisena planta fins a la planta on estava el quiròfan no va ser agradable. A mesura que m’anava movent la sensació de fred era més intensa i cada cop tremolava més. Quan vaig arribar a la planta de quiròfan, hi havia una porta mecànica de metall que s’obria com si fos un muntaplats d’aquells antics. Un cop dins em van posar una agulla al braç per injectar-me el sèrum. Després d’això no recordo res. Em vaig despertar i estava al llit de la meva habitació amb la meva mare al costat.

Joan Arias_4t B 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA
L’altre dia vaig prendre la iniciativa de llegir una estona, així que vaig anar a agafar un llibre al meu despatx. El llibre que vaig agafar era sobre assassinats. Era un home que estava a casa seva llegint i, de sobte, va veure com un home armat hi entrava. La porta es va obrir i l’assassí va matar l’home. En aquell moment vaig decidir tancar el llibre. Vaig obrir la finestra i vaig veure com un home armat entrava a casa meva per assassinar-me.

Lucas Chillón_3r B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Mentre estava buscant un tema per a aquest relat, em vaig parar a pensar en la inspiració. La complicada simplicitat d’aquesta paraula, el mot que tot artista repeteix durant hores i hores… Es podria dir que és un fil que costa d’agafar, però quan se’l pren i s’estira amb creativitat es pot convertir en una cosa infinita. Aquesta acció pot ser ràpida o lenta. En la inspiració també hi intervé la coneguda llei de Murphy, que diu que si una cosa pot sortir malament, sortirà malament: ens abunden les idees quan no ho necessitem i ens falten quan més les enyorem. Suposo que aquí està la gràcia, el  seu valor: la insistència.

Àngela Pantebre_3r B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

En realitat, tot depèn d’aquella jugada, d’aquell moviment, d’aquella partida, segurament, d’aquell error. Qualsevol error compta, acaba passant factura sense cap oportunitat de poder rectificar. No hi haurà marxa enrere, no podràs tornar a començar, el fet ja estarà fet…
Mai no ens hem parat a pensar quantes coses depenen de nosaltres? Obeir un suposat rei, arriscant la teva vida, sofrint, lluitant, esforçant-te per aconseguir el que vols, tot i que saps que al final s’acabarà oblidant…
En el fons, la vida, és com una curta però intensa partida d’escacs on a poc a poc, es van perdent amics… Acaba amb un trist escac i mat.

Clàudia Cerdà_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Arribava l’hora, ja era aquí, els nervis corrien pel meu cos, havíem de començar. Era tot o res, tots o ningú. Havíem de sortir per passar-nos-ho bé, però sobretot per guanyar. 45 minuts dirigint, amb el braçalet blanc i la lletra negra, una passió, cinc persones… Bé, 3 minuts i hauríem de sortir, escalfàvem, ens abraçàvem desitjant-nos sort. Nosaltres podíem, ja ho havíem fet, no era la primera vegada. Ens tocava sortir,  tothom aplaudia, els nostres a nosaltres; els seus, a elles. Ens vam col·locar, jo al costat de l’àrbitre, la de l’altre equip també. Ens tocava sacar, vaig xocar la mà amb les meves, va sonar el xiulet i…

Maria Quimesó_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Als cinc anys tenia clar que volia ser algú en aquesta vida. Em deia: seré presidenta! I preguntava: com es poden acabar els diners? I per què no es fa una màquina de fer diners? Aquests petits moments que esdevenen records permanents en les nostres vides són els que marquen el nostre pas per la vida. En aquell temps, no t’adones de la realitat, i vius la vida com un somni. A mesura que passen els anys, entens el vertader sentit que adopta la vida. Hem d’aprofitar i viure els moments de la infantesa, ja que són com un somni que mai no s’oblida, són presents des que naixem fins que morim, perduren per sempre.

Camille Font_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Per fi el veig, no ha canviat. Em somriu, estic feliç. Porta els mateixos vestits que el primer dia que el vaig veure. Em mira, no para, no es cansa. Feia tant temps que no el veia. Ric, el miro, però no arribo a tocar-lo. Desitjo acaronar-lo però no puc. El veig a prop però està tan lluny. Què ens passa? Què ens ha passat? Una llàgrima li cau de la cara. No t’allunyis. Queda’t amb mi. No em deixis. Desapareix a poc a poc. Les flors que duia es marceixen lentament. El cor em fa mal, tinc ganes de plorar però no hi arribo. Era sol un somni, un dels més bells. Ja fa 365 dies que te n’has anat i que la meva vida ja no té sentit.

Marc Balaguer_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Sóc en Hans i visc a Berlín. Era el 13 de juliol de 1945 i per mala sort érem alumnes d’escoles d’Alemanya. Darrerament l’ambient que hi havia a casa i a l’escola era estrany, suposo que era per l’avançament de les tropes americanes sobre la frontera Alemanya. A mi la guerra no em preocupava, mira que hi tenia familiars allà. A classe, últimament tothom em volia parlar dels horrors de la guer­­ra perquè jo pensava que no era tan greu. A la tarda érem a classe i de sobte vam sentir una explosió, vam sortir a fora i vam veure el cel tacat de negre; eren avions. En aquell moment vaig veure els horrors de la guerra.