Mes: abril de 2014

Una part de mi

per

Meritxell Vázquez_3rC EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Va ser ell qui em feia somriure, el que em donava ganes d’aixecar-me cada matí per començar un nou dia donant el millor de mi als meus estimats. El que em cuidava, escoltava, estimava… des que era ben petita. Hem crescut junts. Som totalment diferents, però ens estimem, ens pensem i ens cuidem com si fóssim un.
Els dos junts hem passat moments d’aquells que tindrem sempre un racó en la nostra ment i que traurem quan ens posem a pensar en la nostra infància; sí, ha estat plena d’obstacles que ens han costat de saltar, però gràcies a ell han estat la millor part de la meva vida… Ell era, és i serà la segona part de mi.

Sempre dins meu

per

Olga Palou Roca_3r C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Aquell dia, oncle, em vas fer sentir com mai m’havia sentit només veure la cara que posava el meu pare: ja vaig saber que alguna cosa dolenta t’havia passat. Em vas ensenyar a veure la vida d’una altra manera i a descobrir sensacions que mai havia sentit. Tu ho donaves tot per mi, i si mai tenia un problema, sabia que en tu podia confiar. Cada cop que veig una flor un calfred em recorre l’esquena i se m’omplen els ulls de llàgrimes. Sàpigues que dintre meu sempre tindràs el teu racó i sàpigues que ja t’he portat al lloc on tu em vas demanar. Només em queda dir-te que t’estimo i sempre ho faré, i sàpigues que sempre et recordaré.

La imaginació

per

Kevin Peixoto_BTSA LYCÉE COMTE DE FOIX

És la història d’un noi de 13 anys que es diu Marc, ell estava a classe d’història i geografia avorrint-se, de cop es troba en una nau espacial i ha de destruir el monstre que volia fer mal a la gent, comença a disparar al monstre. De cop es troba en un camp de futbol, jugant la final del torneig com el jugador estrella de Portugal i jugaven contra Espanya, era l’últim minut i estaven empatats 1 a 1, de cop el Marc rep la pilota, xuta i gol, guanyen gràcies al gol del Marc, tothom cridava el seu nom. Però de cop s’aixeca i veu que tots els alumnes i el professor el cridaven. Es va adonar que tot allò feia part de la seva imaginació.

Junts per sempre

per

Fabio Gonçalves_BTSA LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa 25 anys estava promès amb la meva xicota Júlia. Li vaig regalar un anell i un ram de flors abans de marxar a la guerra. Quan vaig tornar anys després la vaig buscar per tot arreu. Un dia la vaig veure, estava igual de bonica però de cop i volta em vaig adonar que anava acompanyada de dos nens i del seu marit. Se’m va caure el món a sobre, vaig tenir el coratge d’apropar-m’hi i de saludar-la. Quina sensació d’incomoditat. Al cap d’uns dies vaig rebre una trucada seva. Em volia veure i per fi em va dir que m’estimava i vam decidir d’escapar-nos junts per tenir la vida que sempre havíem desitjat, és a dir, estar junts per sempre.

Pilota de basquetbol

per

Sergi Jordana_2n B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Desinflada, plena de pols, oblidada, marginada, tancada i engabiada en la sala d’espera, necessito la força de l’aire per resistir els cops i les empentes de la vida. Sento veus d’alegria, espero ser l’elegida d’aquesta diada.
Sóc l’escollida, noto la calor de l’equip que estima la meva presència, la suau carícia de la xarxa quan penetro dins ella, la ràbia i el sentiment de maldat de qui em recull un cop caiguda de la xarxa i tornar a sentir les ganes i la passió del nou equip que m’envolta i així recíprocament durant quaranta minuts, el procés de tota una vida…

Art Explosiu

per

Laia Monturiol_2n B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

La mirava atentament, no es deixava cap detall, girava el cap a banda i banda, la repassava des de tots els angles; s’hi acostava, s’hi allunyava… No podia parar, la contemplava durant hores, dies, mesos, anys. L’omplia de llàgrimes, de somriures, i d’exaltació… l’embogia. Un plaer continu, una sobredosi d’emocions, de bellesa artística, una febre malaltissa li recorria el cos, la sang li circulava cada vegada amb més pressió, més vermella, més intensa. El cor bategava a 100 per hora. Pell de gallina. Tremolors. Un incontrolable desig d’expressar tot el que veia en aquella obra d’art. Una clara i diagnosticada síndrome de Stendhal.

El tren que mai arriba

per

Xavi da Silva_Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és un dia molt trist, no vull agafar aquest tren, jo encara puc aguantar però ella està completament destrossada: no crec que estigui en condicions d’anar-hi però, hi estem obligats. Encara falten 10 minuts per al següent metro i 20 minuts per arribar al cementiri. Ara mateix sóc l’únic amb qui pot parlar. Jo i ell no ens coneixíem gaire però érem bons amics, no pensava que això m’afectés tant, la mort d’un sogre normalment no és tan dolorosa però ell era diferent. Ella té cara de pocs amics, té una expressió que mai no havia vist, no crec que vulgui saber el que li està passant pel cap i no crec que ningú ho vulgui saber.

L’examen

per

Noelia Bessa_Tle comerç LYCÉE COMPTE DE FOIX

A les nou del matí vam entrar a classe molt contents, però aquesta felicitat es va acabar ràpidament. El profe ens va posar un examen sorpresa i jo no havia estat mai atent a classe. El profe ens va donar trenta minuts per fer-lo. Mirava els meus companys i tots estaven escrivint menys jo. Cada vegada em posava més nerviós, llegia i rellegia les preguntes i no sabia què posar-hi, només vaig posar el meu nom i la data. El professor va agafar els fulls i tothom es demanava quina nota tindrien menys jo, jo tindria un zero. La classe va continuar i jo només podia pensar en l’escridassada dels meus pares quan descobrissin la meva nota.

Les 6 hores més intenses de la meva vida

per

Marta Muñoz_1r Batxillerat A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era a l’hospital, amb el pare. L’avi, de 62 anys, estava a l’UCI, li fallava el cor. En aquell moment te n’adones quant estimes i necessites aquella persona; en el moment que el veus a la llitera, envoltat de metges, preparat per a quiròfan. Un d’ells va venir i ens va dir: només té un 20% de possibilitats de viure, farem el que podrem. El que podrem? I si no n’hi ha prou? Només té 62 anys. Van ser les 6 hores més lentes i pesades de la meva vida. Finalment, va sobreviure, sí, però molt dèbil. Vaig entrar, no em podia parlar, només podia respirar. Crec que va ser el millor so que mai he arribat a sentir.

Esperant-te

per

Adrià Castells_1r batx. A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era un dia molt avorrit. Estava sol a casa i no havia de fer absolutament res. De sobte, em vaig incorporar ja que feia més d’una hora que dormia. Vaig anar cap a la cuina a beure aigua i vaig tornar al meu lloc de repòs.
Quina vida més avorrida! –vaig pensar. Dormir, menjar, beure, anar al parc, anar a la perruqueria de tant en tant… No entenia el motiu d’aquella vida.
De cop i volta algú va entrar a casa. Era el meu company de pis. Vaig anar cor­rents a saludar-lo ja que l’enyorava. Vine Toby, anem a passejar! –digué. Agafà la corretja i ens dirigírem al parc. Aquell, sens dubte, era el millor moment del dia.

L’amistat

per

Marta Pino_4t B INSTITUT ESPANYOL

Parlar de l’amistat és complicat, perquè no sabem el significat d’aquesta paraula. Tots pensem que és aquella persona que està sempre amb tu, que si tens problemes t’ajuda, que no té por de mostrar-te la realitat i de fer-te veure que el món no gira al teu voltant. És clar que existeix la falsedat, no cal negar-ho, perquè tots hem dit alguna vegada coses que no pensem. Confiem massa en les persones sense saber com són en realitat, ho dónes tot per elles, intentes assemblar-t’hi, però fas malament perquè ser una persona que no ets solament et converteix en un altre robot. Per això, ser diferent, pensar diferent, no té res de dolent, al contrari, això significa que tens personalitat. En el meu cas, sóc d’aquelles persones que es deixa influenciar pels altres, i sempre en surto escaldada.

L’estona

per

Marta Martín_4t B INSTITUT ESPANYOL

La Mireia es va adormir i va tornar a perdre l’autobús i, com cada dia, va haver d’anar caminant fins a l’escola. Mentre caminava es va adonar que hi havia un company de classe, l’Arnau. La Mireia li va fer un crit i es van saludar efusivament. Cada dia arribaven tard a la primera classe perquè s’adormien sempre. Ja era una rutina, però l’Arnau havia estat malalt i la Mireia se sentia trista perquè anava sola els darrers dies. Per ells, era el millor moment del dia, no sempre parlaven però encara que no diguessin res, ells gaudien de la companyia. A vegades caminaven més lentament per poder estar junts. No els importava res més.

Per què has hagut de marxar?

per

Eva Leonés Domínguez_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX
Quan el vaig conèixer el cor se’m va accelerar. Era una sensació molt estranya, no sabia com ni per què, però me’n vaig enamorar. No ho vaig explicar a ningú, sabia que tot allò era molt precipitat i per ara volia estimar-lo en silenci. No era el típic noi que tenia totes les noies dar­rere seu, acostumava a estar sol però ningú no sabia per què. Vam començar a parlar un dia, així com així. Tot va anar molt bé, però no el vaig tornar a veure. Dies més tard el rumor s’havia estès. “S’ha suïcidat”, deia la gent. Quan vaig sentir aquestes paraules vaig notar com el meu cor es trencava en dos. Ha marxat sense dir res, sense fer soroll.

‘Bullying’

per

Alexandra de Sousa_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX
El bullying és molt habitual en aquest món. Cada dia hi ha més casos en què la gent pateix mentalment i físicament per culpa d’altres a qui els agrada que persones més dèbils pateixin. La gent que normalment fa patir són persones que tenen moltes amistats i se senten superiors, ja que l’innocent té una part negativa que ell no té, com l’obediència o la solitud, i que es pensen que tenen més autoritat i més llibertat. I el pitjor és que els innocents, que són la majoria, poden arribar a matar-se, i els que fan mal encara ho continuen fent. Això no es pot permetre perquè no només es fa mal a una persona, sinó a tota una família i amics.

Sensacions a l’arribar a segona ensenyança

per

Joan Marc Martí_3rD ea 2a ENSENYANÇA ENCAMP
Em vaig posar nerviós dies abans de començar, no sabia el que em trobaria quan arribés. La nit abans no vaig dormir en tota la nit, eren tals els nervis que podien amb mi. Finalment ho vaig aconseguir. Quan vaig arribar, anava molt perdut, no sabia on mirar, estava sol. No hi havia cap amic enlloc. Els grans estaven tots junts en grupets i reien, s’ho passaven bé i et miraven amb cara de menyspreu. De cop va entrar un amic, em va salvar la vida. Aquell temps va durar només uns segons, però se’m van fer eterns. Ara ja sóc un d’ells, m’he convertit en un dels grans. La història es repeteix a la inversa. Com canvien les coses…

La mala notícia

per

Princess Romero_3r D ea 2a ENSENYANÇA ENCAMP
I la mala notícia arribà, la que em canvià la vida: “El teu avi ha mort de càncer.” En aquell moment no vaig saber com reaccionar davant una notícia com aquella. Era una persona inoblidable i irreemplaçable. Abans de morir em digué que no volia que ningú plorés per ell, que les llàgrimes no farien que ell tornés a viure, per això intentava no plorar. Ell lluitava perquè la gent no es fixés en la seva malaltia, ensenyava que per molts obstacles o problemes que et posi la vida, s’ha de ser feliç. Jo intentaré fer el mateix que ell: ensenyar a la gent a somriure. Només així aconseguirem nous reptes i nous propòsits. És això la felicitat?

Els errors no existeixen

per

Jennifer Martins_CAP 1 LYCÉE COMTE DE FOIX
Em vaig despertar perquè em feia mal la panxa. No sabia què podia ser però el dolor era cada vegada més fort. No podia més i vaig trucar a la meva mare que estava a l’habitació del costat. Em va portar a l’hospital. Em van fer moltes proves: de sang, d’orina, ecografies… Finalment, em van dir que tenia una petita pedra al ronyó. Ho volien confirmar i em van fer passar per un escàner. Resultat: dues pedres, una a cada ronyó, i quinze mil·lilitres de líquid al voltant del cor. Si no hagués tingut dolor causat per aquella pedra mai no hauria anat a l’hospital i mai s’haurien adonat que el meu cor estava en perill.

Revolució a l’escola

per

Nicolas Breil_2n A LYCÉE COMTE DE FOIX
A principi del segle XX, a l’escola PICASSO de París, un grup de nois es van revoltar contra l’escola i les seves lleis. Farts de tanta rigidesa i d’una disciplina molt estricta, els alumnes van decidir fer veure que escoltaven la lliçó. Tots, quiets, miraven la pissarra. Al cap d’uns minuts de silenci absolut, el professor va demanar qui volia recitar un poema. Llavors comença una guerra de tiradors entre els rebels i els bons nens. La batalla va ser intensa, el professor es va desmaiar enmig d’aquell desastre. Els revolucionaris van guanyar: conseqüències? Em vaig despertar del meu somni cridant: “Visca la revolució!”

El reflex trencat

per

Judith Fernández_1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estava ajupit al costat d’aquelles aigües tranquil·les, aquell bosc donà lloc al so d’un plor silenciós, una mescla de tristesa i impotència. El seu rostre no es reflectia. Es tocà les galtes i la boca, sí, estava allà, encara existia. Ningú sabia el motiu d’aquell fenomen, excepte la noia d’aquells ulls blaus morts que apareixien en la seva ment. Tot acte repercuteix amb la seva respectiva conseqüència. Si ella ja no hi era, ja no es podria tornar a veure el seu reflex en el parpelleig d’aquella mirada vivaç. Finalment ell plorà, ho comprengué tot. La seva vida se n’havia anat amb ella. No es tornaria a veure mai.

Els sentiments

per

Helena Jori Feliu_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tots recordarem un dia la resta de la nostra vida, recordarem coses que són insignificants, però que al cap i a la fi no ho són, perquè les guardem. Tots vivim, sentim i morim… Per què, diria que és perquè som humans i les coses ens afecten. Ens hem d’adonar que ningú no és perfecte i hem d’apreciar les coses que ens envolten abans que desapareguin. Tots podem cometre errors, però també els podem corregir, hem de ser forts i tirar endavant tot i que ens trobem un obstacle, no hem de parar, tot al contrari hem de continuar amb molta més força que la d’abans.