Mes: abril de 2014

Blanca Lorenzo_4t C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO
No m’arriba la inspiració. Giro el cap a la dreta i què veig? Doncs gran part d’Andorra. Giro el cap a l’esquerra i veig unes escales. Si miro recte em trobo amb un munt de lletres, paraules que no sé on les puc posar perquè concordin i em donin 640 caràcters, i penso: estic escrivint un microrelat en funció del que veig, això no m’havia passat mai. Intento pensar, però res surt del meu cap, la imaginació no flueix… El millor que podria passar és que ara pogués inventar un microrelat, fer concordar totes les paraules i no fer faltes que si no baixa punts. Ja està! Ja sé com començar: Estava asseguda al banc del parc, quan de sobte…

Adei Bazán_4t C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO
Arribo a casa, cansada, feixuga, de l’escola; deixo la motxilla sobre la cadira que tinc davant i aquest cop no engego l’ordinador, obro la motxilla sense pressa, amb delicadesa, gaudint del soroll de la cremallera. De la motxilla n’extrec un llibre, encara du el preu enganxat a la tapa; abans de tot llegeixo el títol, passant el dit índex sobre les lletres: estan en relleu. L’obro per una pàgina qualsevol i l’oloro, fa olor a nou. Em trec les sabates, m’assec sobre el llit, recolzo el cap al coixí i obro el llibre per l’última pàgina; no ho puc evitar, intento no fer-ho però la curiositat pot amb mi i… llegeixo l’última frase.

Sara Guillermo_4t B COL·LEGI ANNA M. JANER
Cantem sota la pluja, esmorzem amb diamants, plorem amb “I dreamed a dream”, i anem de festa el dissabte amb Jay Gatsby. Ens passegem pel blanc i negre de Hitchcock i pel multicolor de Disney, sense oblidar-nos del Rock and Roll i les drogues, les mans tisores i les núvies cadàvers. Mecanitzem les taronges i viatgem al passadís d’un hotel per veure les bessones mortes. Temem els robots que busquen John Connor i afegim un bombí al bigoti que odiem, amb ganyotes i rialles. Mengem cervells. Som Hòbbit, nan i elf per convertir-nos en vampirs, zombis, Frankenstein o mòmies. Alguns en diuen cinema; jo, en dic somnis.

Mireia Canut_4t B COL·LEGI ANNA M. JANER

Quan els nedadors de la sèrie anterior a la meva toquen amb la mà la paret, tot el món exterior desapareix. Només veig l’aigua, com es mou tota plàcida, com si no es pogués trencar la seva harmonia. No sento res, el cor em batega tan ràpid, tan fort, que amb prou feines escolto el xiulet de l’àrbitre. Hem de pujar al trampolí. Mans i cames em tremolen, però aconsegueixo que em responguin i em col·loco en posició de sortida. Preparats! –crida l’àrbitre. Deixo de tremolar, de sentir i de pensar. Piiip! No me n’he adonat que ja estic entrant a l’aigua. El nerviosisme s’ha quedat fora de l’aigua i ara ja només queda donar-ho tot.

Neuza Torres_1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic sola a la meva habitació. Sola. Escolto música. Sola. Estic avorrida perquè no sé què fer. Potser me’n vaig a dormir… Però… si són les dues de la tarda! Decideixo trucar a una bona amiga per anar a donar un volta. La truco i no la localitzo. Com sempre, el seu mòbil està fora de servei… Miraré una bona pel·lícula al sofà. Sola. No. Tampoc en tinc ganes. Continuo pensant en coses que podria fer per acabar de passar la tarda. La veritat és que no tinc ganes de fer res. Potser el fet d’estar de vacances no sempre és bo, no sempre és la millor opció. T’avorreixes… És molt estrany, però trobo a faltar fer deures!

Lara Areny_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Et trobo tant a faltar… però no et puc perdonar. No ho puc fer. No m’has demanat perdó. Perdó per allò que em vas fer. Sobretot vull que te n’adonis, que reaccionis. Encara no puc creure el que va succeir. Vas passar de lluny la barrera del límit, de l’imaginable. Però ara ja està fet. No ho vull explicar a ningú, no vull que la teva imatge canviï de cara als altres perquè, malgrat tot, sé que no ets així. Ara ja no parlem, fa dies que no he creuat la teva mirada. Si et trobés, faria com si res. No tinc res a retreure’m, la culpa va ser teva. Però pateixo molt, només m’agradaria esborrar-ho tot i recuperar al meu germà.

Laia Bautista_4rt E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Tenia por, molta por. Cada dia em despertava amb por per si l’endemà em despertaria o no. Era per la lluita que tenia cada dia per no veure’m al mirall i amb l’aigua que substituïa el lloc del menjar. El meu cos em feia fàstic, perquè estava obesa o això era el que jo veia… Fins que vaig tenir la força de voluntat per afrontar la veritat. Vaig veure qui era jo de debò i, per primer cop, vaig reconèixer que el que tenia era una malaltia. Aquell canvi va ser molt estrany, mai m’hauria imaginat que estava esquelètica i no obesa com em veia jo. No em reconeixia, no era jo. Llavors, vaig entendre que si no menjava RES no podia SER jo.

Renato Veloso_4rt E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Tot va començar un dia qualsevol, la mare plorava i el pare estava malalt, no sabíem quina malaltia era però era greu i molta gent ja la patia. Va passar el temps, i al final el meu pare va acabar ingressat a l’hospital. No entenia  per què no podia estar amb nosaltres. L’únic que veia jo és que la mare plorava, sempre plorava. Un dia de visita a l’hospital ens vàrem trobar que ell ja no era a l’habitació, el metge va voler parlar amb la meva mare, mentre jo em quedava sol. El pare havia mort i jo no ho entenia. Han passat 10 anys des d’aquell 19 d’agost i ara el trobo a faltar. T’estimo pare i espero tornar-te a veure algun dia.

Maria Marín_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMILIA

Arriben als quinze anys. Per molts, és l’època crítica. Canvis, personalitat, amistats,… Molts comencen a actuar com adults. Comencen aquesta fase de la vida que encara no els toca, i sense voler ni saber-ho, destrueixen l’etapa que més útil els pot ser. Ser adolescent no és fàcil enlloc. Després, passen els anys, ja convertits en adults, alguns d’aquests adolescents intenten reconstruir les peces d’aquelles joguines trencades, peces d’un trencaclosques ara ja. I no s’adonen que mai tornaran a tenir els quinze anys, que aquells temps anomenats joventut, que ells ara ja han perdut, mai tornaran, no els podran reconstruir.

Anna Mitjana_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Un floc de neu cau sobre la mà descoberta. Es desfà amb rapidesa degut a la calor que desprèn el teu cos. Aquest procés et causa una lleu cremada. A continuació un glòbul líquid descendeix fins a l’abisme del teu rostre. Cau al mateix lloc que el floc de neu. Seguidament alcés la mà, cada cop més encesa per les brases que s’acumulen a poc a poc. Ressegueixes el teu rostre i descobreixes que un riu d’aigua dolça l’envaeix. Un sentiment d’injustícia, impotència i empatia irromp en el teu ésser. Busques una resposta. Ningú sembla adonar-se del que passa. Vius en un món on tot­hom té coneixements, però ningú sembla poder aplicar-los.

Ona Pujol_4t C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Fa deu anys que sóc al seu costat. Des del dia que la vaig veure els meus sentiments per ella mai han canviat. El meu amor és impossible ja que per a ella només sóc un amic. Prefereixo ignorar el meu cor i seguir amb ella que dir-li que estic enamorat i arriscar-me a perdre-la. Però no sé si podré resistir gaire més. El cor se’m trenca cada cop que està amb un altre noi. Però el que em reconforta és que tots marxen de la seva vida i jo encara hi sóc. No em puc ni imaginar com seria la meva vida sense ella. Ella és com una droga per a mi. Estic malalt, malalt d’amor. Però ella sempre ho desconeixerà; és el meu secret més ben guardat.

Marina Lorente_4t C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Ja sé la data, falta una setmana. Entrenaments més nerviosos. He d’estar llesta per al dia i veure si els entrenaments han servit d’alguna cosa. Avui és el dia. Estic nerviosa. Els músculs se’m tensen.  Les mans em tremolen. Ho he de fer el millor possible. Intento deixar la ment en blanc, ho aconsegueixo. El meu objectiu és la meta. LLESTOS? Crec que el meu cos ho està. JA! Agafo aire, les meves cames van soles, tot passa molt ràpid he de donar el màxim en tan sols uns segons. El cor s’accelera, ja queda poc, intento avançar els meus rivals. 3, 2, 1. Ja he acabat, em sento cansada però orgullosa de la meva cursa: he fet marca.

Michael Meira_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia del tot normal a la nit. Estàvem sopant en un restaurant mentre que ella va sortir amb els seus amics. De sobte, ens van trucar dient que era a l’hospital perquè s’havia desmaiat. Jo no sabia què passava, però els meus pares van anar corrents a l’hospital mentre jo era a casa tranquil·lament sense saber què havia passat. Quan els meus pares van arribar em van dir que anés a dormir i ho vaig fer sense dir res. Uns minuts més tard vaig escoltar uns crits de desesperació i em vaig aixecar sense fer soroll per veure què deien els meus pares. L’únic que vaig escoltar és que ella tenia una malaltia anomenada esclerosi múltiple.

Vera González_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Elena i en Tom havien arribat al motel feia poca estona. Havia estat un viatge llarg, amb la pluja entristint encara més els sentiments d’en Tom provocats per la mort del seu pare. No havia parlat en tot el viatge, i tampoc ho feia ara; s’havia tombat al llit i mirava el sostre. De vegades, fins i tot, plorava en silenci. L’Elena tenia por de l’endemà al matí, quan en Tom i ella haguessin d’anar a l’enter­rament. En Tom seria capaç de suportar-ho? La nit va arribar sense que la pluja parés. Ja era mitjanit i l’Elena dormia. De sobte, va sonar el timbre. En Tom es va alçar i va obrir la porta. Es va tornar blanc com la paret. –Pare?