Laura Pérez_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Una llum tènue, un passadís blanc, a banda i banda portes tancades, cadascuna amb la seva història. Silenci, gent trista, desconsolada… Infermeres passant de porta en porta. Era ell, no m’importaven els altres, el meu avi era allà, en una d’aquelles habitacions, envoltat de màquines i cables, molt malalt. Ja no parlava, les mirades reflectien l’angoixa i tristesa d’una vida que s’esvaïa. Un adéu. La terrible certesa que mai més no tornaràs.
Èric Durao_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Quan entres a casa i t’adones que alguna cosa no va bé, l’ambient familiar ja no és el mateix, s’aprecia una nota trista, melancòlica. Veus que tothom està capcot, pensatiu i saps interiorment que tu ets l’únic que desconeix què passa realment. Et sents exclòs i confús. En aquest instant algú et diu que l’avi ha marxat, que ja no el veuràs més, que no ha superat la malaltia que l’abatia. Arrenques a plorar sense consol, recordes els moments viscuts al seu costat, la seva imatge t’acompanya al llarg del dia, de setmanes, per a tota la vida. Sempre hi serà amb mi.
