Mes: desembre de 2017

Marc Prat Canudas_4rt B Col·legi Anna Maria Janer
I de cop te’l donen, el full blanc, el teu enemic. En aquell moment comences a pensar què pots fer per omplir-lo, però no surten les paraules i llavors t’indignes. El temps passa i encara és blanc. Tornes a mirar el rellotge i notes que el temps fuig molt ràpid i tu encara no has escrit res. Llavors comences a escriure paraules sense sentit. Vols omplir el full blanc com sigui. En mirar-lo, la teva cara s’il·lumina d’alegria per haver pensat tot el que hi podries encabir: les paraules i imatges que hi posaries… Però quan això passa ja només queden uns minuts i has tornat a perdre la batalla contra el foli immaculat, rebel…

Sergi Palacios Rojas_4rt B Col·legi Anna Maria Janer
Avui, com cada dimecres, a dos quarts de cinc de la tarda, la botiga d’en Julià és atracada pel Marcus. No sé què haurà passat entre els dos, però des que en Julià va obrir la botiga, sempre és atracada pel Marcus. I el que és més estrany és que es coneixen des de petits. Un dia, la curiositat em va vèncer i vaig demanar a en Julià el motiu. En Julià va respondre, somrient, que no sabia el perquè. Vaig arribar a la conclusió que en Marcus era d’aquelles persones que volien ser el centre d’atenció; i és que, ja de petit, ningú li havia fet cas i això feia que en Marcus volgués atracar la botiga. Només volia ser el centre d’atenció.

Yann Lecoq_3ème H Lycée Comte de Foix
Un dia davant de l’escola un nen esperava el seu pare ja feia una estona. Un quart d’hora més tard el van trucar, era el seu pare que no podia anar-lo a buscar perquè no tenia cotxe. La nit havia caigut i el nen seguia al carrer; com que estava molt cansat es va asseure i es va adormir. Fins l’endemà. Els seus pares havien desaparegut. El nen es trobava molt malament, sol, sense diners. La Carme el va deixar anar dormir a casa seva. Estava molt content de dormir a casa d’algú. Sense notícies dels seus pares. Era l’aniversari del noi, quan anava a bufar les espelmes algú el trucava, eren els seus pares, però el noi va penjar.

Debora Guedes_3ème H Lycée Comte de Foix
Sortíem dos amics i jo d’una festa que s’havia fet a la taverna del Paco. Eren les dues de la matinada quan vam agafar el cotxe per tornar a casa. Durant el camí de tornada a casa, el cotxe es va quedar sense benzina. Ens vam aturar a un costat de la carretera per demanar ajuda. El Mart va proposar de trucar a la grua, la Montse el contrari, va proposar que esperéssim que algun cotxe passés per demanar-li ajuda. Jo vaig proposar de dormir al cotxe i que l’endemà truquéssim a la grua perquè passés a buscar-nos. Tant al Martí com a la Montse no els agradava pas gaire la idea de quedar-se a dormir enmig de la carretera.

Raül Sousa _3r D EA 2a Ensenyança Encamp
M’aixeco a les 7.30 hores i el primer que veig és el meu rellotge. La  mare em crida per anar esmorzar. Jo em vesteixo i hi vaig de seguida. Quan acabo d’esmorzar ja són les 8.05. Surto de casa i el primer que veig són els meus veïns que m’acompanyen fins al parc. Al parc m’esperen els meus amics, en Joan i en Peret, amb qui cada dia vaig a l’escola. Ja són les 8.25 i ja comencen a obrir les portes de l’escola. A les 8.30 sona el timbre i tots els alumnes esperen el seu professor al pati. La primera classe és molt normal, tenim educació física. Quan miro el rellotge ja són les 17.00. És l’hora de sortir, tots corren cap a casa.

Víctor Cervera Marcos _3r D EA 2a ensenyança Encamp
Visc. Visc com qualsevol altre, com qualsevol altra persona o el que es pot considerar del que queda d’una persona. Tinc una casa. Tinc uns amics i una família, tots ells m’estimen molt. Quan vaig a l’hospital tots ells em venen a veure. Fins i tot un cop va venir la classe sencera. També els professors. Aquell dia, un dia fatídic, el pitjor dia de la meva vida, també van venir tots: la classe, els amics, la família al complet (la del papa i la de la mama) Em van consolar. Van estar amb mi. Vam parlar. Van ser molt amables. Em sento afortunat. Molt afortunat i feliç. Si feliç i afortunada és pot considerar una persona sense cames.

Òscar Fité _3ème E Lycée Comte de Foix
L’estiu passat estava anant en bici en un poblet espanyol, quan de sobte, un nen petit de cinc anys va passar-me pel davant i jo anava molt ràpid. Vaig intentar esquivar-lo, vaig frenar i vaig girar el manillar. Tot seguit vaig saltar de la bici per sobre del manillar i vaig caure al ter­ra. No sentia cap mal. Vaig aixecar-me, vaig arreglar els frens i vaig tornar cap a casa. Entrant, vaig cridar a la meva mare però no hi era. Vaig començar a buscar-la per tot arreu, m’estava marejant i em vaig agafar a un pilar. Aleshores, miraculosament, ella va entrar. Es va espantar molt al veure’m tantes ferides.

Carles Soler_3ème E Lycée Comte de Foix
Un dia l’àvia es va trobar malament. A poc a poc l’àvia va empitjorar, amb l’avi vam decidir de portar-la a l’hospital, els metges van deduir que a l’àvia li quedaven uns mesos de vida per passar a casa. A poc a poc va anant empitjorant, prenia la medicació i els dies passaven com un dia sense pa. A l’avi veure-la així no li agradava gens i es preocupava més. La portaven sovint als metges i pronosticaven notícies cada cop més tristes. Li donaven un pronòstic de vida molt reduït. L’avi es preocupava més per ella, parlant amb ella van decidir de fer l’últim salt. I van fer el salt des del balcó, una baixada ràpida però definitiva cap al cel.

Jessica Brás Martins_3r A Col·legi Maria Moliner

Era al bosc. Tot estava en silenci i tenia por perquè era de nit. Estava assegut sobre una pedra i llavors la vaig veure. Tenia els ulls com dues perles d’or que em miraven fixament, aquell musell allargat d’on sobresortien aquells ullals, aquell pelatge blanc com la neu que no tenia ni una taca. Era una lloba preciosa. Va acostar-se a mi i vaig tenir por que m’ataqués. Amb el seu musell em va fer una suau carícia a la galta. La vaig intentar acariciar i es va asseure al meu costat. Ja no tenia por si estava amb ella. No em volia fer mal. I llavors ho vaig saber. Tot havia estat un somni després del qual, com sempre, em despertava.

Dana Ortiz López_3r A Col·legi Maria Moliner
Quan érem petits tots crèiem en els monstres de sota el llit, dins l’armari… Anem creixent i els monstres van desapareixent, perquè anem madurant i ens adonem que això ens ho deien els nostres pares per espantar-nos i per fer-nos anar a dormir d’hora, igual que el Coco, el monstre inventat que ens agafa si no ens portem bé.
Però a mesura que anem creixent, que entrem a l’adolescència, ens adonem que els monstres sí que existeixen… Són els propis companys de classe, la pròpia gent que et rodeja, i és quan penses que els monstres dels quals ens advertien de petits són de veritat i que cal malfiar-te de la gent del teu costat…

MartÍ Bertran_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El dia que vaig menjar la meva primera pizza vaig obrir la boca i els ulls de la sorpresa que em vaig emportar, sense pensar-ho ni un moment vaig menjar-me el que quedava de pizza en menys d’un minut, jo no sabia què era la pizza i quan la vaig provar em vaig enamorar, era un dels millors dies de la meva vida. Jo descriuria l’acció de menjar una pizza com una de les millors sensacions que es pot sentir, la pizza és addictiva i quan fas una mossegada la teva boca sent una explosió de gustos impressionants, la pizza et recupera de tots els mals. En una nit em vaig enamorar d’una pizza, quan mengis una pizza sabràs el que és bo.

Víctor Aran_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Naixem, creixem, ens reproduïm i finalment morim. És un cicle. Quan som petits no sabem els perills d’aquest món, però quan ens fem grans a poc a poc ens anem adonant de la dificultat per sobreviure. La vida, fàcil per a uns, difícil per a altres, però ningú pot canviar el seu destí, o sí. Alguns moren atropellats, altres assassinats, altres de vells. Com més tard, millor. Però no és el cas d’ell, ell tenia 10 anys i venia del supermercat amb la seva mare quan un camió va passar a tota velocitat i se la va emportar. El nen no va poder aguantar. Va pujar al terrat. Massa jove, no ho volia fer. I de cop, la va veure esperant-lo…

Carla Escoriza_3r C COL·LEGI ANNA M. JANER
Els reptes fan que la vida sigui més interessant. Hi haurà obstacles, dubtes, hi haurà errors…, però amb treball dur mai hi haurà límits. Com més lluites, més lluny arribes. L’esport no és vèncer ni morir, sinó tindre valor i ganes de competir. Perquè sempre jugues per guanyar,  però, com més difícil és la victòria, més gran és la felicitat.
Un bon campió sap que també hi ha possibilitats de ser guanyat. Convé admetre els errors, ser humil i seguir endavant, ja que caure està permès, però aixecar-se és obligatori. Sempre hi haurà algú millor que tu; es tracta d’aconseguir superar-te a tu mateix i no comparar-te tant amb els altres.

Anna Besolí_3r C COL·LEGI ANNA M. JANER
Et fas gran i has de marxar. No saps a on. Tens por. És l’hora. No hi ha temps per a comiats. Ja no hi ets. Un record melancòlic et ve a la ment, no l’oblides i plores sense llàgrimes. Tot ha passat però tu encara tens por. Els veus. Tristos, abraçats i enyorats. T’entristeix. Sents una veu. La reconeixes. I la seva calidesa et recita uns versos que s’aturen a dins de les teves oïdes amb dolça veu tremolosa que saps que vol plorar. T’alegra sentir aquella veu coneguda i propera un cop més. Et reconforta i t’enforteix saber que t’acompanyarà en tot moment. Saps que és l’hora. T’aixeques i prens el camí que encara no saps on et durà.

Alain Perez_1ère MELEC Lycée Comte de Foix
Sempre, des que era petit m’han agradat les motos. Per Nadal sempre demanava al Pare Noel una moto però em deien que era massa petit. El dia de Nadal, quan tenia tres anys, em vaig llevar al matí i vaig anar al menjador i al costat de l’arbre vaig veure una caixa de regal molt gran, i no podia imaginar què podia ser. Al desfer el regal, em vaig quedar sorprès perquè era el meu somni: una moto. No m’ho podia creure! I quan el meu pare em va dir d’anar a fer un tomb amb la meva nova moto vaig ser el nen més feliç del món. No vaig parar en tota la tarda de donar voltes i gaudir del meu regal de Nadal.

Alex Sierra_1ère MELEC Lycée Comte de Foix
Em llevo a les set del matí, que és molt aviat per a mi, perquè fins ara, em llevava a les vuit. Primer canvi de la meva nova vida escolar. Surto de casa amb la meva mare i al cap de cinc minuts, ja estic amb el meu amic, tal com havíem quedat. Recordo com estava de nerviós esperant al poliesportiu perquè ens cridessin i saber, finalment, a quina classe aniríem. Quan vaig sentir el meu nom em vaig sentir alleugerit: tres amics anàvem a la mateixa classe. L’any va passar molt ràpid però les notes no van anar com esperava i vaig haver de repetir curs. L’any següent va anar molt bé i vaig aprovar el curs.

Eva Roman_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Un dia normal vaig anar a veure la meva padrina perquè tenia ganes de fer-li una sorpresa. Vaig agafar el bus i em vaig dirigir a casa seva. En arribar, em va obrir ella mateixa, la vaig abraçar i li vaig dir: “Padrina, et sembla bé si anem a passejar?”, i va afirmar amb el cap. Jo no m’ho esperava, però baixant les escales ella va caure. Nerviosa, li vaig preguntar: “Padrina, padrina, estàs bé?”, i no em va contestar. Em vaig espantar molt, no sabia què fer. Finalment, vaig agafar el telèfon i vaig trucar a l’hospital. L’ambulància va trigar 15 minuts i quan va arribar els metges em van dir que ja no es podia fer res per ella.

Michelle do Pio_3ème F Lycée Comte de Foix

Com tots els adolescents diuen, la vida és amistat. Quan estàs amb els teus amics és com si el temps s’accelerés. I de sobte, només vols que s’aturi, que les agulles deixin de rodar i que només estiguem nosaltres sols, aïllats del món. Només vols gaudir de la companyia dels amics, gaudir d’ells, són moments únics. Igual que la vida és felicitat, també és tristesa. I quan estàs a punt de rendir-te, passa alguna cosa que t’agafa de la mà i t’ajuda a seguir endavant, i per un segon, tot torna al seu lloc. Així que sí, per a mi la vida és amistat, felicitat, tristesa, ensenyament, amor i família. Ara digues-me: què és per a tu la vida?

SOUAD TAOUIL_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Una vegada, hi havia una nena que patia bullying. La nena era molt estudiosa, i per això la menyspreaven; els alumnes volien que els fes els deures, però ella s’hi negava. Llavors, van començar a assetjar-la físicament, fins arribar a fer-li mal. Ella no s’atrevia a dir-ho, fins que un dia va explotar i farta de tot, ho va acabar comentant a la seva mare, aquesta ho va dir al director, que va expulsar els nens que l’havien maltractat. La nena a partir d’aquell moment va aconseguir ser feliç de veritat… I ara mateix és feliç, però a vegades encara recorda aquells moments. Si estàs vivint això, no t’ho guardis, digues-ho!