Mes: febrer de 2018

Aline Mazzini_3r B Col·legi María Moliner
De vegades, l’únic que necessitem per viure i, unes altres, la cosa que més odiem. A vegades significa el final d’una història i unes altres el començament d’aquesta. Una definició diu que es tracta de l’absència de soroll, jo penso que a vegades és l’absència de la persona i no de les seves paraules. Una altra de les definicions diu que és el fet de no expressar i no s’equivoca. És més ensordidor que el soroll. És tan perfecte, tan hipnotitzant i tan únic! No ens adonem del difícil que és abraçar un moment de silenci absolut enmig de tots aquests sons estridents que no escoltem, però que són allí. Pareu-vos només un minut a pensar-ho.

Denise Meritxell Santos Da Costa_3r B Col·legi María Moliner
I de sobte va aparèixer, com la boira matinera que ens envaeix els dies hivernals i va desapareixent, lentament, al mateix ritme que el sol, aquest fred i hivernal sol, que va ascendint a poc a poc, i fon subtilment la rosada formada en totes les nostres teulades. La seva presència, breu, encara que no en va, havia sobrevingut amb un objectiu molt clar: revifar l’alegria fugaç de les nostres vides. Al principi, no ho entenia i no vaig saber què significava aquesta sensació estranya, fins que per fi vaig veure una nota amb un missatge molt clar, un missatge que va provocar en mi un enorme sentiment de nostàlgia: Estic bé, estaré bé…

Laia Torres Nieto_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Un dibuix, per a molts una obra d’art, per a d’altres una manera d’expressar-se, sentint a cada pinzellada, cada traçada amb el llapis un sentiment diferent, amb un resultat ple d’emocions com l’amor, la tristesa o l’odi. Altres ho fan per afició que amb esforç i constància acaba convertint-se en una professió per a tota la vida. Un dibuix és un amagatall fora de preocupacions i problemes; un forat on només hi ha tranquil·litat, pau; el lloc on tots els sorolls no tenen permesa l’entrada; és com un cau on s’amaguen els animals per estar serens… El dibuix és la meva font d’inspiració de la qual m’ha vingut al cap escriure aquest relat.

Elias Harroudi_3ème E Lycée Comte de Foix

El meu pare està assegut a l’altre costat del llit, al costat del balcó. Sembla que està rient però crec que està plorant, però no ho sé. El meu pare és un home molt optimista, està sempre amb un somriure a la boca, passi el que passi. La meva mare està prenent la fresca al balcó, admirant la bellesa del cel com si fos la primera vegada que el veu. En realitat tinc una família molt feliç, que viu la vida com si avui fos l’últim dia. Els meus pares se m’han apropat i m’han fet molts petons, mig plorant, dient que m’estimen molt, que sigui feliç passi el que passi. No sé què els ha passat pel cap abans de llençar-se pel balcó.

DYLAN BEAUGRAND KITOVITZ_3ème E Lycée Comte de Foix

Us voldria explicar el que he viscut a causa de l’assetjament.
El primer de tot és que no heu d’escoltar els nens que us assetgen, heu d’escoltar els pares i entendre allò que us volen dir i si no ho enteneu, heu d’anar a veure un especialista perquè us pugui ajudar.
Si us puc donar un altre consell és fer atenció als grups: sempre són 3 o 4 persones, per fer impressió de massa. Si és el cas, heu de fer veure que aquest efecte de massa no us afecta ni us impressiona. És com si haguéssiu d’afrontar-vos a una persona sola i heu de mantenir el cap ben alt perquè sigueu vosaltres els que els feu una impressió de força.

Carla Mitjana_3r Col·legi Sagrada Família

Un dia de pluja el senyor de la vida recorria tots els petits carrerons d’un poble. Caminà fins que veié entre la foscor tènue una noia amb una cabellera llarga i negra que es gronxava lentament en un balancí mentre queien petites gotes d’aigua cristal·lines. L’home decidí apropar-se per preguntar-li què li passava. Cada cop que s’apropava sentia uns plors que procedien del seu interior. Passat uns segons el baró li preguntà: –Com et dius senyoreta? Ella amb un fil de veu li respongué: –Soc la senyora de la mort. –I jo l’anomenat senyor de la vida, llavors per què plores? –li preguntà. –Perquè a mi tots m’odien i a tu t’estimen –lentament li regalimava una llàgrima pel seu rostre. Però ell respongué: –No pateixis, jo soc una bella mentida i tu una trista realitat.

Marta Joy Ganitnit_3r Col·legi Sagrada Família

El meu món, tancat, diferent. On tots els colors eren fàcils de distingir, l’obscuritat em donava camins a seguir. El meu món, format per moltes persones secretes, que encara que no estiguessin presents en els moments durs, en els moments on em trobava fràgil sempre conservava les seves paraules en ment, paraules importants. Arribava el moment en què ja no necessitava estar entre uns braços per deixar caure llàgrimes, no feia falta res més que sentir-te acompanyat amb tu mateix.
Per mi, ho feia per mi, perquè no necessitava creure en més coses i arribats a aquest punt, mai vaig deixar de controlar els meus nervis, la meva actitud, els meus errors, tot estava on havia d’estar… però excepte una cosa… Jo. Jo estava entre la imaginació i la realitat, el meu món.

Bianca Ventura _3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estaven els dos asseguts al llit, es podria dir que feia més de 5 minuts que estaven allà. Entre els dos hi havia molt de silenci, era un silenci incòmode. Es podia escoltar la seva respiració agitada com si estigués nerviós. De fons, el tic tac del rellotge que tenia penjat a la paret de la seva habitació. També es podia escoltar el seu cor bategant forçadament. Fins que per fi nerviós i tímid alhora s’acosta a l’orella de la bella noia i baixet li diu sense pensar-s’ho dues vegades un profund: “m’agrades”.
I cada vegada la seva respiració es feia més agitada fins que per fi s’acosta a la galta de la noia i li fa un dolç petó.

Nico López David_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp

Era una nit meravellosa. La Lluna i les estrelles brillaven amb una força especial. Mentrestant, en Toni, un adolescent valent i decidit, va observar la Lluna i va sentir que era d’allà i no de la Terra. Es va assabentar per les notícies, que aquella tarda un coet supersònic s’enlairava cap a la Lluna. Ràpidament, en Toni va agafar la seva bici i es va dirigir cap a la plataforma de llançament. Quan hi va arribar es va escapolir i va poder entrar al coet sense que cap vigilant el veiés. En Toni, nerviós, es va asseure al costat d’una petita finestra, des de la qual veia el seu somni cada vegada més a prop. Volar fins a la lluna.

Judith Civera_3r D Lycée Comte de Foix

Per qui no tingui la sort de saber què és, jo us ho explico. És un treball de nou hores diàries amb vacances i tot! Sí, però el salari? Ni un cèntim, i això què ens hem d’endur treball a casa. Nosaltres, els joves sí que treballem. A veure, els adults el cap de setmana es dediquen a descansar, i nosaltres què? Nosaltres, cada cap de setmana tenim treball extra. Com si no tinguéssim res millor a fer. L’altre dia vam haver de fer un relat. Un què? Aquesta paraula existeix? La vaig haver de buscar al diccionari! Que si deu exercicis de mates, examen d’anglès, verbs, mapes, clar que sí.. ens sobra temps! Però aquest temps és per a dormir.

Alexia Rodriguez_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia un temps que la meva gossa no estava bé perquè tenia un problema greu. Un dia, el mòbil va sonar, era la meva mare. Em va donar la pitjor notícia que podia rebre “han d’adormir-la perquè no pateixi més”. Vaig anar corrent on la meva mare em va dir que estaven. Vaig passejar-la per últim cop i vam anar al veterinari. Ella ens mirava com si ignorés la nostra profunda tristesa, però jo sabia que no la tornaria a veure i aprofitava els minuts amb ella. La veterinària ens va portar a una sala, va estira-la vaig tocar-la per últim cop i el nostre pare ens va fer fora a mi i a la meva germana. Quan va sortir, va dir-nos “ja està”.

Nerea Camacho_3r B EA 2a ENSENYANÇA santa coloma

Com cada divendres, em disposo a pujar al cotxe amb els pares i anar a visitar els avis. Creuem la gran ciutat per arribar a la típica casa de camp que tant adorem. Ja és normal entrar i que l’avi em digui Amanda, quan sap perfectament que el meu nom és Maria. O que em pregunti si vull pastís de formatge quan sap que el detesto.
L’avi és molt graciós, això m’han dit els pares. Sempre està fent bromes amb mi. Mai he entès per què ho fa…
Avui em demana que li porti les ulleres de la seva habitació. Quan entro a aquesta, les trobo dins l’armariet. Però cau un paper a terra. És de l’avi. Diagnòstic mèdic: Alzheimer.

Ainhoa López_3r B EA 2a ENSENYANÇA santa coloma

Perdre. A qui li agrada? Sovint creiem que és el pitjor però, no aprenem res quan perdem? El temps passa molt ràpid i, potser quan ens adonem, ja és tard. Doncs, per què no aprenem a perdre? No és tan negatiu. A la vida tot té una part positiva, està allà, amagada i, quan menys t’ho esperis, la trobaràs. A més, perdent també pots aprendre a valorar, a estimar, a dedicar temps al més important… No és fàcil, però veuràs com perdent també es guanya. Gaudeix de les petites coses; un dinar amb la família o un simple “bon dia” d’algú que estimes. Però, sobretot, no et deixis d’estimar a tu mateix quan perdis, aprèn dels errors.

Inés Vaíllo_3r A CoL·legi Sant Ermengol
Portava mesos amagada fent silenci absolut. Sentia que l’únic lloc segur per a les seves paraules era el seu cap. En altres temps havia estat una noia bonica, però les tragèdies del present havien eclipsat la felicitat ja passada. A la seva cara es podia llegir autèntic terror i la seva pell era plena de ferides i coberta per una capa de brutícia obscura. Des que havia esclatat la Segona Guerra Mundial ho havia perdut tot, però havia escapat. Es va obrir la porta i temia que fossin nazis, però va veure un rostre que li va retornar l’esperança i l’alegria, era qui en un passat que semblava molt llunyà havia estat el seu estimat.

Daniel Alonso Izquierdo_3r A CoL·legi Sant Ermengol
Plovia molt i jo tenia ganes de sortir al carrer perquè feia una setmana que no sortia de casa a causa de la meva malaltia, així que vaig decidir vestir-me i posar-me un impermeable. En sortir de casa vaig veure un cotxe que m’agradava molt, el vaig seguir. Jo ja coneixia aquella meravella, era del meu veí. Em moria per conduir aquell Ferrari del 1800! Tenia un motor, una potència, unes prestacions, un color! Però havia de ser conscient, encara no tenia l’edat de conduir, així que em conformaria de tornar a casa i jugar amb la reproducció en miniatura.

Dylan Da Costa_1ère MELEC LYCÉE COMTE DE FOIX
Eren les nou del matí i m’estava preparant per al primer partit de la temporada. Em feia una mica de mal el genoll, però no em vaig preocupar i vaig anar a jugar. Quan estava escalfant em va començar a fer bastant de mal i l’entrenador va decidir que no jugués i que em quedés a la banqueta fent estiraments. Quan ja no sentia dolor em vaig posar un embenat i vaig entrar al camp. Vaig aguantar tot el partit però al vestuari em vaig adonar que tenia el genoll molt unflat i vaig haver d’anar a urgències. Després de veure’l el metge em va dir que havia de fer repòs i rehabilitació. Un sentiment de ràbia em va envair.

Marco Pereira_1ère MELEC LYCÉE COMTE DE FOIX
Molta gent té somnis diferents però sempre hi ha algú que comparteix els mateixos somnis. El meu somni i el dels meus dos millors amics és viure junts en una casa, al nostre gust i amb les nostres normes. Hauria de ser una casa gran amb jardí i espai per posar-hi la nostra gran afició, els cotxes, i divertir-nos. Potser sigui complicat realitzar aquest somni perquè sempre hi ha imprevistos a la vida, però nosaltres farem tot el que sigui possible per aconseguir el nostre somni i preservar la nostra amistat per molts anys. Perquè viure amb els teus millors amics deu ser molt especial perquè ja hi ha la confiança d’una gran amistat.