Mes: maig de 2020

Paula Mortés _3r B EA 2a ensenyança d’ordino

El més difícil és mantenir l’esperança. Un cotxe negre de quatre portes s’apropa cap a nosaltres. Les llums fan que perdi la visió de tot el que passa a l’exterior, em centro només en el cotxe. Sento el derrapatge i el grinyol dels pneumàtics que perden el control tot apropant-se a nosaltres. Les mil·lèsimes de segons passen, gairebé no ens queda temps. “Mama, t’estimo”, repeteix el meu cap una i una altra vegada. Miro a la meva mare i contemplo la seva expressió, senzillament aterrada. Sense preocupació, sostinc la seva delicada i tremolosa mà. El temps s’acaba. 3, 2, 1.
És realment difícil assumir la realitat.

Nàdia Mariño _3r B EA 2a ensenyança d’ordino

Entro a l’institut. Continuen els comentaris en veu baixa, i lluny veig com un grup d’innombrables tornen a guixar el meu armariet; “Les ties van amb tios, no amb ties.” Odio aquesta societat. Em sento sola en aquest món. Estic sola. Sona el timbre, tothom entra a classe. Tot transcorre amb “normalitat”. Silenci. Entra una noia que no havia vist mai, seu al meu costat i em somriu. Passen els dies i es fa amiga meva. M’enamoro pensant que és diferent. Em declaro. Error. Les burles augmenten, la meva amiga es torna enemiga. Tot es fa més insuportable. Obro l’aigua. Conto fins a tres. Començo a perdre la noció del temps.

Judit Aviñó Soler_4rt C Col·legi Mare Janer
És passatger. Desapareixerà… Un dia, dos, potser tres, però no més… A la tristesa que avui s’acumula li queda poc, però l’angoixa que pateixo, la que m’envolta… No desapareix.
Un, dos, tres, quatre… encara no. Cinc, sis… ja està, m’ha passat, ja no hi  ha la necessitat de plorar.
Amics, familiars, tots reunits per ell, qui ens uneix en el dol.
Ja hi som. Veure’l em desmunta. És el causant involuntari de tots els plors que volíem evitar. L’angoixa s’apodera de mi… No puc, impossible, veure’l al seu taüt em desespera.

Alejandro Aranda Blanquer _4rt C Col·legi Mare Janer
Quan em llevo els dissabtes al matí, l’emoció s’apodera de mi en un tres i no res. Soc una altra persona, diferent. Com si em transformés en una fera descontrolada. Poc abans de començar, la concentració és màxima: em preparo i visualitzo el camí, la meva presa, la pilota.
Sona la botzina, pilota a l’aire. L’ambient fa que les ganes de lluitar i de guanyar siguin immenses. Tota l’adrenalina es manifesta amb l’energia característica que impregna tot el cos.
Quan acaba el partit, independentment del resultat, la sensació d’autorealització i d’alliberació em fa tocar de peus a terra. L’addicció que crea aquest esport, és magna. TRIPLE!

Maria Martínez Urraca_3r B COl·LEGI SANT ERMENGOL
Recordo aquells dies, com em suaven les mans i com mirava el rellotge, cada segon que passava. No, no volia, no podia anar al pati, allò era el pitjor, haver d’aguantar els seus riures, les seves burles i els seus insults. Cada dia era el mateix, però jo no ho volia dir a ningú, ni tan sols a la meva família, tenia por, por que em fessin més mal del que ja em feien. Un dia vaig decidir acabar amb tot el meu sofriment, no ho volia fer però no aguantava més aquells dies a classe i per això vaig decidir marxar, marxar de tot allò que m’envoltava, tots aquells insults, les burles, el sentiment de no poder més.

Pau Miquel Poujarniscle_3r B Col·legi Sant Ermengol
Vaig sortir del bar i em vaig disposar a agafar la moto. En veritat no estava en condicions per conduir però tampoc per assabentar-me que no ho havia de fer. Vaig pujar i em vaig dirigir cap a casa, anava molt ràpid, i just quan em faltaven dos carrers per arribar-hi em vaig saltar un semàfor en vermell i vaig xocar amb un cotxe. Em trobava sol i reflexionava… Com i què havia passat?  En realitat aquell no havia estat el veritable accident. Tenia divuit anys i un fill en camí.

Lara Alves Monteiro_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP
L’Àxel i el seu germà van anar a l’escola. Només faltaven set hores per a les vacances! La part bona era que l’últim dia del curs sempre els deixaven fer el que volien. Quan van arribar a l’escola van quedar a les tres de la tarda per tornar a casa junts. Van comentar per última vegada la classe que tenien a primera hora i es van acomiadar.
A les tres van sortir de l’escola i quan van arribar a casa es van posar a jugar. La mare va entrar a l’habitació i sorpresa li va demanar a l’Àxel: “Amb qui parles?!” Quan l’Àxel li va contestar la mare va trucar al pare preocupada: “Ja fa dos anys i l’Àxel segueix parlant amb el seu germà.”

Diana dos Santos Gonçalves_3r D EA 2a Ensenyança d’Encamp
Al matí em vaig llevar i vaig anar al vàter per pixar, però vaig recordar que el lampista encara no havia vingut a arreglar-lo. Jo m’estava pixant a sobre, però no sabia on fer-ho perquè tot estava per arreglar (la dutxa, la pica, etc.). Vaig decidir anar a casa del veí. Em feia vergonya perquè el veí era molt guapo i estava molt bo, però la necessitat era tan gran que li vaig demanar directament si podia fer servir el seu lavabo. Em va deixar i fins i tot em va fer l’esmorzar. Que simpàtic! Mentre preníem el cafè vam estar parlant i rient. També era maco per dins, el noi! Així va ser com va començar la nostra relació, al vàter.

Adrià Aunión_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX
Ja fa molts anys, l’estiu del 2012, em vaig trencar el braç. No vaig poder gaudir de la platja, ni de la piscina… ni del futbol, ja que en aquella època jo era porter i sense el braç no podia jugar a futbol, i menys de porter. Tampoc podia utilitzar el mòbil, ni l’ordinador, ni la Play… No podia fer pràcticament res a part de contemplar el mar i la piscina a través de la finestra. Em sentia molt trist mentre veia la gent banyar-se al mar, gaudint de la platja, i jo estava al sofà de casa meva. Un sofà que vaig acabar odiant. Sempre recordaré amb ràbia aquell estiu, el pitjor estiu de la meva vida.

Ingrid Miralles_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX
M’he quedat en blanc, no sé què escriure, tothom confia en mi i jo soc incapaç d’escriure res davant d’aquest ordinador. Pensa Sophie, pensa, però no, no hi ha manera. Porto escrivint diàlegs des de ja fa més de 15 anys, com pot ser que ara precisament em quedi en blanc? He volgut ser escriptora des que tinc memòria, imaginar-me com seria la meva vida de gran, tots els diners que guanyaria, tota la fama, tota la felicitat, tot l’amor… la meva mare tenia raó. “El món de l’espectacle no és fàcil”, deia. Jo he tingut molta sort, però si soc aquí avui en dia és una mica gràcies al meu talent, oi?

Martin Dibra_3r B Col·legi Mare Janer
El temps el feia adonar-se de coses, no creixia i tot era monòton. Des d’aquell dia, què havia passat? Ell només recordava veure una petita nena al mig del carrer i saltar per intentar salvar-la. La seva mare, que el maltractava constantment i l’amenaçava de suïcidar-se, havia complert la seva promesa. Ell, trencat per dins, va decidir encarar també la mort. Es va despertar al llit de l’hospital. Havia estat en coma.
El metge va entrar a l’habitació i va veure el nen assegut a la finestra i amb veu fluixa, li va dir: la mort no sempre és dolenta. I va caure al buit. Encara no han trobat el seu cos.

Jan Saludes Badia_3r B COL·LEGI MARE JANER
Un nen tenia un problema amb l’assignatura de català. Havia d’escriure un microrelat però no s’inspirava. Badava, empipava. No tenia ni dea de què escriure fins que el crit de la professora el va fer reaccionar. Va començar a explicar els seus problemes del col·legi i de casa i quan es va assabentar que era l’hora, ja l’havia acabat. A l’hora de lliurar-lo, hi va anar nerviós, perquè no sabia quina nota trauria. Al cap d’uns dies quan l’hi van retornar, es va posar molt content en veure la nota. Es va adonar que solament feia falta concentració i tranquil·litat a l’hora de posar-se a treballar i obtenir un bon resultat.