Mes: juny de 2020

Una tarda inoblidable

per

Roc Mortes Rodríguez_3r B Col·legi Sant Ermengol

La vaig mirar i vermell com un cor sentia que el meu anava a mil. Vaig sentir les seves mans suaus i delicades damunt del meu coll. Cada cop més a prop, vam creuar les mirades, vaig somriure i vaig sentir els seus llavis dolços com l’olor a caramel desfet, amb un moviment fràgil es va posar sobre meu.
Va passar la tarda i tenia gana –Em faré crispetes, tu també en vols? –Home clar, la pel·lícula m’ha despertat la  gana– em va dir somrient. Tots dos vam riure còmplices, sabíem que aquella tarda seria per recordar.

La realitat del futbol femení

per

Laia Llobet Artuñedo_3r B Col·legi Sant Ermengol

Per què el futbol femení està menys considerat que el futbol masculí? Aquesta és una de les preguntes que ens fem les jugadores del futbol. Encara que el futbol femení està avançant força segueix molt per sota del futbol masculí i és que entre un esport i l’altre no hi ha tantes diferències ja que en els dos les regles són iguals i tant homes com dones s’esforcen i treballen per aconseguir un objectiu. Cada vegada més, les dones estem demostrant que l’esport femení no és inferior a l’esport masculí ja que les jugadores competeixen a un nivell molt elevat. El futbol femení està creixent i hem de seguir avançant encara més.

Desengany

per

Bia Magalhaes 3r A EA 2a ensenyança Santa Coloma

Vaig entrar per aquella porta, eren les nou del matí. Jo era el centre d’atenció, la nena nova. L’única sensació que tenia era la inseguretat que sentia per dintre. Estava molt incòmoda, totes les mirades centrades en mi i els mals pensaments sorgiren. La meva mirada es va centrar únicament en ell. Els seus ulls, els seus llavis eren perfectes, però… desgraciadament era el més popular de l’escola, mai es fixaria en mi. Uns dies després va seure al meu costat. El dia següent feien un ball, i sí, em va demanar d’anar-hi amb ell. Però… em va trencar el cor. Resulta que tres noies més anaven amb ell al ball, tot sigui dit, eren més maques que jo.

Un partit emocionant…

per

Meritxell Garcia_3r A EA 2a ensenyança santa coloma

El pare i jo vam anar a mirar un partit de tennis en el qual jugava la meva germana. Estava molt inquieta perquè volia que comences ja: va passar una estona i ja anava a començar. El pare i jo ens vam mirar amb molta emoció, vam començar a veure el partit, jo era la que estava més nerviosa, perquè ell ens va dir que si la meva germana guanyava aquest partit faríem un viatge a Dubai! Va passar el primer set i el va guanyar la meva germana però després van empatar, ja que l’altra jugadora va guanyar el segon set. Al quart set van tornar a empatar i només quedava l’últim set, només li faltava un punt a la meva germana per guanyar l’últim set…

La música pot ser terapèutica

per

Leonardo Vasilev_3éme D Lycée comte de foix

Avui dia, el meu somni de cantant s’ha realitzat. Cada dia, els meus fans m’envien missatges, i, un d’ells em diu que l’he salvat, que la meva música era l’única cosa que l’ajudava a pensar. Entre els missatges n’hi ha un d’una persona sense perfil. Quan he llegit: “El meu amic era un gran fan teu, va patir de depressió i es va suïcidar fa alguns mesos, em sembla que fa una eternitat.” Però, em deia que la teva música li ha permès afrontar més temps viu. Continua cantant que ajudes molta gent.” El va rastrejar en una publicació del seu amic. El nom em sonava, i em vaig adonar que era el  mateix noi que havia ignorat feia poc temps.

Eterna flor

per

Lea Roca Alís_3éme D Lycée Comte de Foix

Els seus cabells queien en suaus rínxols daurats sobre l’esquena, reflectint la càlida llum del sol. Les seves mans delicades van acaronar els eteris pètals d’una flor. A la seva cara tenia gravat un enorme i encisador somriure que era capaç d’il·luminar la més trista de les ànimes. Vaig tancar els ulls, una llàgrima va rodolar per les meves pàl·lides galtes, fredes, aquella gèlida nit de desembre. Conservant un altre cop aquella bella imatge dins la meva ment, vaig desar les majestuoses flors –que estaven agafant un color grisós, com per una descomunal tristesa– sobre la tomba de ma mare, plàcidament, endinsada dins un son etern.

Adonar-se’n

per

Elena Rossell Salvadó_3r A Col·legi Mare Janer

M’assec a la cadira de la cuina amb un got de llet  i una magdalena. Encara tinc els ulls mig tancats. Em poso el despertador tard, perquè m’agrada apurar els minuts. Els llençols sempre se m’empeguen, però adoro sentir la sensació d’estar una mica més al llit. No penso, quan hi soc. Només estic atenta a no quedar-me adormida. Crec que quan el cap em comença a funcionar, és quan estic esmorzant. Llavors me n’adono. Quina sort tinc de poder esmorzar cada dia. Que afortunada soc al tenir una casa, una família, roba per vestir-me i una escola on estudiar. Que poc que valorem el que tenim com a quotidià… Ho has arribat a pensar mai?

I de sobte, tu

per

Aina Soldevila Busquets_3r A Col·legi Mare Janer

Recordo quan et vaig veure, allà, al departament de llengua, entre llibres d’anglès i de català. Em vaig fixar molt en tu, ho reconec. Crec que tu també te’n vas adonar,
però vas dissimular, fullejant el llibre que duies a les mans. No m’importava semblar descarada, així que vaig continuar observant-te, amb molta atenció (jo diria que massa). Les mans, els ulls, els cabells… cada detall et feia únic, irrepetible.
Sempre em quedarà el dubte de què hauria passat si hagués reunit el valor d’intercanviar unes paraules amb tu. Per això, ara, cada dia t’espero al departament de llengua, llegint el llibre que duies a les mans.

Tancades a l’internat

per

Maria Cruz Pascual _3r A EA 2a ensenyança Encamp

“Ja ho tinc tot pensat, creu-me, tot. Només em falta donar el pas, donar el pas per trobar el meu lloc al món, per trobar-te a tu, abraçar-te en comptes de pensar-te, arribar a sentir-te realment al meu costat. Has fet molt per mi i t‘ho tornaré, passi el que passi. L’Aria… té por… i no n’ha de tenir, sóc la seva germana, ha de confiar en mi! Jo l’estimo pare, de debò que l’estimo, l’estimo incondicionalment, però no puc, no puc quedar-me aquí, no puc sabent que qualsevol dia pot ser l’últim.”
I es penedí d’haver provocat la mort de l’Aria… el seu suïcidi. Aquest malson la perseguí tota la vida. Però el va poder veure…

L’objecte

per

Nerea Fidalgo_3r A EA 2a ensenyança encamp

Fa exactament 3 anys vaig tenir un petit accident, em vaig trencar els lligaments del turmell. Tot per perseguir un nen que havia agafat una cosa meva, un objecte perillós i  important per a mi. El vaig perseguir com si m’hi jugués la vida. I quan ja l’estava a punt d’agafar el meu peu es va torçar i es va trencar, vaig sentir el soroll. No va ser gaire greu, però mentre jo queia a terra, ell corria i corria. Al final mai no vaig recuperar aquell objecte.
Al cap d’uns dies vaig sentir que un nen havia mort per l’explosió d’una bomba que portava en una motxilla. Una motxilla negra i vermella, exactament com la que un nen m’havia robat.

Els bons amics

per

Jan Ozaeta Bernat_4t B Col·legi Sagrada Família
Els pingüins són els habitants de l’Antàrtida, són animals molt curiosos, la majoria us donaran la benvinguda i alguns us mossegaran les botes. Per això us explicaré una bonica història d’un pensionista de 71 anys. Un dia, passejant per una platja de la Patagònia, es va trobar un petit pingüí agonitzant, l’home el va portar a casa seva, el va netejar i el va mantenir en vida durant una setmana. Quan el pingüí es va recuperar, el va tornar al mar. Actualment, quan arriba l’època de reproducció, el pingüí neda fins a la platja on el van cuidar per retrobar-se amb l’amic que li va salvar la vida i conviu vuit mesos amb ell.

0

El meu amic Lucas

per

ÀLEX PÉREZ M._4t B Col·legi Sagrada Família
Com cada dia aquesta passejada era com un ritual. L’Albert anava a les tardes després de les classes a fer un passeig pel parc. Fa unes setmanes van posar al petit llac del parc uns quants ànecs grocs, semblaven de joguina, ell hi anava cada dia a veure’ls. N’hi havia un que era diferent dels altres, era de color negre, a més no el perdia de vista i li va posar un nom, li va dir Lucas. Una tarda com les altres va anar al parc a jugar amb el seu amic Lucas, però va veure unes excavadores que estaven retirant tot el parc per construir uns pisos. Quan va tornar a casa la seva mare l’esperava amb una sorpresa, el seu amic Lucas.

Per què…

per

EMMA PINTAT _3ème I Lycée Comte de Foix

Ja no podia més. No entenia què li veien de tan especial, ni perquè ho feia tot millor que jo. Els meus cosins feien pràcticament el mateix que ell! Per què la gent no es cansava de donar-li oportunitats? No entenia per què a ell sí i no a mi. Si a ell tot li era indiferent. Em preguntava això, almenys cinc vegades al dia: “Per què ell? Al principi vaig pensar que feia coses excepcionals, però no vaig tardar a adonar-me que la gent el felicitava pel mínim esforç, per ben poca cosa, per animar-lo, per tal que no fes més errors. El dolor encara ara és present. Però a poc a poc arribes a trobar la manera de calmar-te tu sola.

L’incendi a l’Amazona

per

ELOI MESALLES _3ème I Lycée Comte de Foix

Molts animals van morir durant aquell esgarrifós incendi. Aquell incendi tòxic que generava un fum gris i compacte que anava cremant aquells arbres espectaculars. Segurament, havien tardat anys a regenerar-se. Jo tenia llàgrimes als ulls al saber que el bosc que s’estava cremant produïa el vint per cent de l’oxigen del món. Bastantes ciutats que se situaven per allà la vora van ser afectades pel fum. Des d’aleshores, ja no tornaria mai a ser la mateixa Amazona que tant m’havia agradat. El que desitjo ara és que tornin a créixer aquells arbres, que torni a haver-hi vida en aquell bosc. Encara que sapiguem que serà un procés llarg.

Desordenat

per

Daniel Araujo Marquínez_3r B EA 2a Ensenyança Encamp
Era un cap de setmana com tots els altres a la Seu d’Urgell, el Joan Pere estava disposat a fer una truita de patates i no tenia oli. Va baixar a la botiga de sota de casa seva a comprar-ne, però no n’hi havia. El Joan Pere va tornar a casa seva sense oli. Quan va entrar a casa va veure una ampolla d’un litre i mig a la taula de fusta del menjador i es va posar a fer la truita. Però llavors va veure que no tenia sal. Va baixar un altre cop a la botiga i el botiguer li va dir que l’últim paquet de sal se l’havia emportat una senyora. Ell va tornar tot trist a casa seva i al moble del rebedor hi va trobar el saler.

Un vol estrany

per

Laura Santañes Grebennikova_3r B EA 2a Ensenyança Encamp
Era l’11 de maig del 1981. Ja tenia els bitllets d’avió preparats per marxar ben lluny d’aquí. L’avió es va enlairar. De sobte, però, es van fondre els llums. El viatge es feia etern. Per fi, a la llunyania, vam veure l’aeroport. Quan érem a punt d’aterrar, sonaren unes veus desconegudes: “Aquí torre de control de l’aeroport de Miami.” El pilot respongué: “Vol 105 Barcelona, demano pista per aterrar.” “Avui, dia 7 de març, no hi ha cap vol 105 Barcelona.” “7 de març? Som a dia 11 de maig.” “I tant que som el 7 de març. 7 de març de l’any 2015!” El pilot quedà sense paraules. Vam girar cua i vam desaparèixer enmig del cel.

1

Foscor

per

Joan Farràs Gramunt_3r B Col·legi Mare Janer
Tenia por, estava sol, en aquell espai tancat i fosc. No sabia què pensar. Li hauria agradat corregir el que havia fet, però la temptació, l’enveja, la ràbia el van obligar, en aquell moment, a decidir quelcom que no li hagués agradat induir. Després de dur a terme el que havia instigat no s’atrevia a dirigir-li la paraula a ningú. Es trobava indecís amb aquella angoixa que no el deixava viure tranquil, sent conscient que mai més sortiria d’aquell espai enreixat. I vivint amb la tristesa d’acceptar que no podria veure créixer els seus fills per aquell error. Confiava en el seu advocat. Tot plegat seria llarg però esperançador alhora.

Ordre

per

Anna Martín Garí_3r B Col·legi Mare Janer
N’estava tip. Tothom m’ignorava, però el Harry sempre l’aclamaven com si fos molt important. “Tots ho érem! I el verb té més pes en l’oració!”, deia jo. Però ningú opinava el mateix. Així que vaig voler demostrar que jo tenia raó. Llavors la Sara va voler explicar l’acudit: “Van tres i amb el Harry Sonford.” Va ser aleshores que ens van avisar a les paraules elegides per reunir-nos al tobogan. A l’arribar-hi, vaig empènyer-los i van caure. “Tres amb Harry van Sonford i”, va exclamar la Sara. Ningú la va entendre. Ella tampoc. Però jo era feliç. Jo, un article masculí singular, havia sembrat una petita llavor de rebel·lia contra l’ordre.

El misteri dels gossos

per

NIL MANCHADO_3r C EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
El pare i jo estàvem a la muntanya d’excursió passant el dia, teníem la intenció de pujar a l’estany de l’Illa. Durant el camí, vam fer vàries parades per descansar, beure i menjar alguna cosa. Al cap de dues hores ja arribàvem al nostre destí però just abans d’arribar havíem de passar per uns prats d’herba on hi havia un corriol d’aigua, on uns ocells estaven bevent. De sobte, quan ens estàvem endinsant als prats, vaig veure el que semblaven uns gossos jugant, saltant i fent tombarelles. Vaig dir al pare: “Mira uns gossos jugant amb el seu amo!” Els vam està mirant amb prismàtics i vam descobrir que no eren gossos, sinó que eren…

El campionat de ball

per

CARLA ISCLA_3r C  EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Aquella sensació d’una energia passa pel teu cos i crea moviments a través dels teus braços, cames… La sensació d’estar abans a la pista, amb aquelles papallones a la panxa i nerviosa per saber el resultat. Moure’t per tot l’espai, són coses que per a molta gent no són importants però aquella persona t’estarà transmetent un missatge i inspirant-te. Sortir de la pista i voler tornar per escoltar una altra vegada aquells crits de satisfacció del públic. Vaig sortir d’aquella immensa pista de fusta amb els altaveus a cada punta i sentia una mà freda a la meva espatlla. Vaig mirar enrere, allà hi havia l’ajuda de la gent que estimava…