Mes: gener de 2021

Valentin Hoxha_3ème D Lycée Comte de Foix

Quan tenia sis anys, mentre fèiem classe de gimnàstica, ens dedicàvem a fer tombarelles, el pi, córrer… De sobte, la meva professora em va preguntar si feia algun altre esport fora de l’escola, i com que no en feia em va dir que era una llàstima perquè tenia habilitats, cosa que mai ningú no m’havia dit. La veritat és que em vaig quedar ben sorprès. Vaig fer-li cas i vaig decidir inscriure’m a un gimnàs, tot i que no estava gaire convençut. I la veritat és que em va agradar força. Vaig fer gimnàstica cada dia, durant quatre anys més i m’ho vaig passar realment bé, tot i que l’únic company que tenia era una mica més gran que jo.

Jan Vidal Bartumeu _4t Col·legi Mare Janer
És tot fosc. No sé on soc, ni l’hora que és. Em fa mal el cap. He intentat aixecar-me, però tinc les mans i els peus lligats. Estic intentant recordar com he acabat aquí. Crec que estic tancat en una habitació. S’escolten passes que venen cap a mi. Algú ha obert la porta. Es veu una ombra. Sembla un home d’una estatura mitjana. A la seva mà dreta, m’ha semblat veure-hi una arma blanca. L’home se m’apropa més i jo crido tant com puc. Prepara la mà i de cop –RIINNGG! (sona el despertador). Per al nen havia estat un somni, però així havia estat la mort del seu germà. Havia estat raptat i assassinat. Una revenja o una greu equivocació?

Aina Soldevila_4t Col·legi Mare Janer
Admiro la valentia que tens per afrontar les coses. Tots els problemes que has hagut de vèncer dia rere dia, les nits en blanc en què pensaves que no te’n sortiries, la incertesa de no saber com acabaria tot… ho vas superar lluitant tota sola. Sí, ja sé que la família intentava ajudar-te, però només tu sabies la veritat. Només eres tu qui sentia el dolor insuportable i, només tu, qui rebia totes les mirades de la gent, plenes de tristesa. El dia en què et vaig veure, els teus ulls tornaren a brillar amb energia i, per això, aquell dia s’ha tornat en un dels més importants de la meva vida.
Gràcies per ser la meva mare. T’estimo.

Liam Pijuan_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA De SANTA COLOMA
Hi havia una vegada un home que cada dia sortia de casa seva, saludava el seu veí i anava a treballar.
–Però… –Es preguntava– Per què és sempre el mateix?
–Del cervell humà només utilitzem un 7% de la seva capacitat, l’altre 93% realment no està parat, sinó que està movent el temps i l’espai per guiar-nos a través del temps per construir la nostra història a partir de les accions que fem amb el 7% al qual tenim accés del nostre cervell. En fi, un dia més anant a treballar, saludant el veí…Construint el meu destí.

Pablo Cerezo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
No estava content i sabia que era el meu últim partit amb aquest equip, i vaig decidir ficar-me les piles perquè els meus pares no volien que estigués en aquest equip i volia acomiadar-me bé.
Així que vaig agafar la pilota i vaig fer tot el possible per marcar gols i fer assistències. Els primers dos gols van ser de l’altre equip després jo vaig començar a marcar i vaig ficar dos gols dins de la porteria. Més tard ens van marcar un altre gol dins i jo vaig anar per la banda sol i vaig fer una assistència al meu company per empatar el partit i a l’últim minut vaig agafar la pilota vaig xutar i vam acabar guanyant.

Érica Póvoa Nunes_3r B Colegio Español Maria Moliner

Era una nena amb uns pares normals fins que un dia el pare va canviar totalment d’actitud. Va deixar de tenir cura de la dona i la nena i se’n va anar. La nena, molt trista, només recordava el pare i els moments que va viure amb ell. El pare ho va deixar tot de banda, no trucava mai, com si s’hagués oblidat d’ella. Van anar passant els anys i la noia es va cansar de trucar al pare per saber com estava. Tretze dies abans que fes els 15 anys li va trucar i li va demanar perdó per no haver estat amb ella i fer-la feliç. Ella es va quedar pensant. Per què va esperar que fes els 15?  La noia, però, es va adonar que necessitava un pare.

Gonçalo Silva Parente_3r B Colegio Español Maria Moliner

Cada dia, al matí, penso en cadascuna de les raons per les quals no mereixo viure en aquest món, i cada vegada en trobo més, i cada vegada hi penso més. Cada matí em trobo més a prop de suïcidar-me, però mai ho faig, agafo la pistola però no soc capaç de prémer el gatell, i torno al mateix de cada matí, una i altra vegada. Ja no sé què fer, necessito alliberar-me d’aquesta pressió que sento dins del meu pit com més aviat millor. No aguantaré gaire més, crec que explotaré i quan això passi ja serà massa tard per fer marxa enrere. Però crec que és el que m’ha tocat viure, i per alguna raó, Déu m’ha complicat tant aquesta vida meua.

Blau Vidal Panadero_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP
La vida m’ha donat molts alts i baixos, precisament en aquest moment (la flor de la vida). De sobte, veig cinc metges envoltant-me i molts cables que m’impedeixen moure. Sento els metges dir que estic en coma i m’impacto. No recordo res de res. Els instants passen molt més lents, noto que no puc fer res… És una situació molt incòmoda. Passats uns mesos em vaig recuperar. Soc l’exemple perfecte que demostra que has de seguir endavant, passi el que passi.

Aina Ortega Boronat_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP
El meu horari era molt dur. Cada dia anava a entrenar i em matava d’esforç. Cada dia, a l’escola, m’adormia a classe i no estava atenta de tan cansada que estava. La natació és un esport de molt entrenament i molt esforç, per això havia d’anar cada dia a entrenar, per ser cada dia més bona i així superar-les a totes, arribar el més lluny possible i ser la més coneguda del món. Però, saps? No tot és possible al món, el karma finalment t’ho torna tot, i mai arribaràs al cim. Per què? Doncs perquè la vida és el joc més injust del món, i si no fas bé una cosa, la vida ja s’està rient de tu. I és el que em va passar a mi…

David Domingues_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX
Des de petit, al Marc li agradava molt el món del motor. Als setze anys es va voler treure el permís de moto per desplaçar-se, però els seus pares li deien que era molt maldestre i que no passaria l’examen perquè era massa difícil per a ell, que les motos eren molt perilloses i que es podria fer molt mal en un accident. Ara, ell els diu que vol passar l’examen perquè els seus companys ja tenen el permís, diu que anirà amb molt de compte. A l’arribar als setze anys va insistir als pares i va aconseguir treure’s el permís per demostrar als pares que podien confiar en ell, els pares van veure que el seu fill no era maldestre.

Ariana Barros_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX
Quan era petita, m’agradava tant el patinatge que vaig comprar els meus primers patins als quatre anys, però vaig créixer i em vaig adonar que no era tan fàcil. A les meves primeres competicions em posaven molt nerviosa, però veure tothom aplaudint quan feia aquells salts tan impressionants em donava més forces per continuar. Però no tot fou alegria, fa un any que el meu somni es va trencar. Encara recordo els metges parlant amb la mama: “ La caiguda ha estat molt dolenta, em sembla que les probabilitats de tornar a patinar són molt baixes” cada vegada que em desperto, la realitat de no sentir les meves cames em paralitza encara més.