Mes: maig de 2021

Nina Llados_3r Col·legi Sagrada Família

Ja era juliol i les vacances començaven, al cap em
venen tots els records d’aquest estiu, els moments viscuts amb els amics, recordo els riures que fèiem entre tots i com ens ho passàvem de bé. Encara que hagi estat un estiu una mica diferent als altres per a mi ha estat el millor.  El primer dia de col·le no em feia gaire il·lusió ja que tot allò que vaig fer els dos mesos de vacances no tornaria a passar fins al cap d’un any, però s’havia de tornar a la normalitat perquè la vida no pot ser com nosaltres volem, però igualment així passes moments inoblidables amb les persones que més t’estimes i aquells moments són els que mai oblidaràs.

Lucía Dalmau Gómez_3r Col·legi Sagrada Família

El 8 de Març és un dia en què les dones de tot el món tenim el dret de compartir les nostres opinions. Lluitem cada dia per ser iguals que els homes. Però per què ens tracten com a inferiors? Per què ens havíem de quedar a casa netejant? Això està canviant, però encara ens falta molt per arribar on volem ser. Per què a la majoria de països tenim un sou menor que els homes? Ara es pot parlar més lliurement d’aquests temes i espero que la generació que venim ho acabem de canviar tot. És important que el 8 de Març ens moguem totes les dones i manifestem tot allò en què no estem d’acord: per canviar els pensaments de la nostra societat. Hem de ser lliures de fer el  que a nosaltres ens agradi. Vosaltres què en penseu?

Jana Guerrero_3ème G Lycée Comte de Foix
Dissabte 15 de març havia de fer el viatge dels meus somnis. Des de petita sempre havia volgut anar a Nova York. Estava molt contenta ja que tenia moltes ganes de visitar la ciutat i veure Times Square. Malauradament, no vaig poder fer el viatge, ja que ens van confinar a causa de la Covid-19. En assabentar-me’n, em vaig entristir molt, perquè no podia realitzar el meu somni. Després d’uns quants dies, vaig mirar el cantó positiu i vaig decidir endarrerir el viatge unes setmanes; però a mesura que passaven els dies perdia l’esperança de marxar ja que la situació no millorava. Per precaució vaig acabar anul·lant el viatge.

Alexandr Majorov_3ème G Lycée Comte de Foix
A l’oceà hi ha una illa que no existeix als mapes. És molt difícil de trobar, perquè no es veu fàcilment; però un dia, un grup d’exploradors va trobar-la i aquí comença la nostra història. Semblava que l’illa no era habitada per cap ésser viu. Els exploradors van atrevir-se a anar al centre de l’illa i hi van trobar una cova. Hi van entrar i la cova es va tancar. Allà dins van veure la maldat del món. En aquell moment van comprendre per què l’illa no era habitada. La maldat es va dirigir als exploradors i va demanar-los què hi feien allí i, tot seguit, els va absorbir. Ningú no va tornar a veure els exploradors mai més.

Daniel Carrillo Benítez_3r B Col·legi Sant Ermengol
Estàvem tirant petards com bojos, gent que feia volar cons, gent que saltava fonts, gent que explotava papereres i nosaltres que estàvem fent soroll. Al cap d’una estona tirant petards, el Carles va tenir una idea: ens va proposar si volíem tirar coets dins d’una sala que hi havia al costat i, òbviament, vam acceptar.
Vam començar a tirar els coets cap a la sala i vam veure que quan els coets entraven i explotaven no passava res. Llavors vam decidir apuntar als ascensors. Al principi no n’entrava ni un, però després… Boom! Un dels ascensors va acabar negre i nosaltres vam haver de sortir corrent d’aquella sala.

Mireia Moreno Carbonell_3r B Col·legi Sant Ermengol
Intento creuar el carrer. Hi ha força trànsit. Em mira i jo a ell. No fa el gest, ni tan sols, de frenar. Li dono les gràcies per no deixar-me passar, creuem mirades pel retrovisor. Frena en sec.
–Què et passa?– em crida des del cotxe.
–Tinc prioritat i estic en un pas de vianants!– jo també puc ser descarada, què s’ha pensat!
Tinc raó i ho sap, accelera i marxa…
Beneït civisme!

Aitana da Cruz Martínez_3r A EA 2A Ensenyança d’Encamp
Soc la Shadow i us explicaré com vaig canviar la meva forma de veure les coses. Fa un temps el meu únic amic era el meu petit conillet, a qui li explicava. Ell era el meu conseller i, encara que no parlés, jo sentia que m’entenia. El noi de qui em vaig enamorar es deia Noah. Un dia vaig tenir la brillant idea d’anar a parlar amb ell, m’hi vaig apropar i, amb la veu tremolosa, li vaig dir: “Hola.” Òbviament, ell no em va contestar i després d’un breu silenci se’n va anar. Amb molta tristesa vaig arribar a casa i vaig dir-li al conillet: “I si canvio el meu aspecte?”L’endemà vaig anar al col·legi amb roba nova i talons.

Maria Vizcaíno Rodríguez_3r A EA 2A Ensenyança d’Encamp
El Raül tenia una moto, sempre estava de festa i no feia cas als seus pares. Era el malote de la colla. Un dia se’n va anar de festa amb els amics i va conèixer una noia molt bonica, es van passar la nit parlant i ballant junts fins que es va acabar la festa i cadascú va marxar a casa seva. L’endemà, el noi no podia deixar de pensar en ella i va començar a investigar qui era i on podia trobar-la. Finalment, va esbrinar on estudiava i va decidir esperar-la a la porta de l’institut. En sortir, ella va veure la moto i es va quedar gelada. Ell s’hi va apropar i li va plantar un petó. Se’n van anar junts i feliços.

Antonella Laise Criado_3r Col·legi Mare Janer
Estàs bé, et comenten. Penses en el que t’han dit. Passes. T’ho repeteixen. Et xoca. No li dones gaire importància. T’ho diuen més cops. T’ho creus. No t’acceptes. No t’agrada el teu cos. Et fan més comentaris. Dines. Demanes anar al lavabo. Et mires al mirall. No t’agrades. Vomites. Surts. Et rentes la cara. Te’n vas. No ha passat res. Et tornen a molestar. Ara t’afecta. Tornes a anar al lavabo i repeteixes el procés. Creus que et va bé. Després d’un temps, perds quilos. Te n’alegres. Ho continues fent. tots se n’adonen. T’ingressen. Et fan menjar. Et quedes a l’hospital. Et donen l’alta. No et sents bé. Decideixes acabar amb tot.

Judit Paez Mauri_3r Col·legi Mare Janer
L’Albert és un nen amb una família peculiar. El pare els abandonà, la mare es va refugiar en la beguda i l’únic que el manté en vida eren aquelles sessions de quimioteràpia. Els metges li havien diagnosticat una leucèmia aguda i necessitaven un donant per fer el trasplantament de medul·la al més aviat possible. Van passar dies, setmanes, inclús mesos i no n’aconseguien cap. Es trobava molt aixafat, dèbil… Un dia, el metge li va comunicar que havien trobat un donant que, a més, li havia deixat una carta. La carta deia: “Hola fill, tot em sap molt greu, la mama, tu… Espero que algun dia em puguis perdonar.
T’estima, el teu pare.”

Paula Franco Armisén_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Es diu que fa molt temps va existir un monstre marí que vivia en les profunditats del mar i atacava a tot el que se li apropava. Fa un parell de mesos es va trobar una cova marina amb els ous d’un animal estrany i enorme, els ous mesuraven un metre i estaven oberts. A l’interior d’un d’aquests ous es va trobar un animal mort, que mesurava quasi 2 metres i estava cobert per un exoesquelet que semblava fet d’ossos; es va fer una anàlisi de l’animal i es va trobar que només s’alimentava de carn. Fins avui s’han enviat diversos equips a buscar més proves, però ningú no n’ha tornat. Potser el monstre dels contes és més que una llegenda?

Zoe Folch Ayala_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Entra al lavabo. Després de connectar l’altaveu, es despulla, deixant caure la roba a terra a poc a poc; es mira al mirall. Una silueta perfecta es reflecteix, perfecta a la seva manera, única. Un rostre bonic, jove. Un cos prim i llarg, una cintura petita i poques corbes. Segueix observant i unes calors comencen a pujar-li al cap, la cara se li comença a enrogir, amb un vermell rosat profund, de preocupació. Els ulls arriben a les cames, però només n’hi ha una. Torna a pujar la mirada, els ulls, plorosos, reflecteixen ansietat i inseguretat. Fa 5 anys ja. Segueix sent perfecta i sempre ho serà, única i preciosa. Però ho ha d’acceptar.

Kilian Elsen Munuera _4t A Col·legi Mare Janer

Eren les set quan va sonar l’alarma, igual que sempre. En destapar-me vaig notar un fred glaçat. Un vegada despert,  vaig notar una estranya claror provinent de la finestra, però en aquell moment encara no n’era del tot conscient, així que no li vaig fer ni cas. Vaig agafar un got i la llet. Més tard, en començar a vestir-me, va venir el meu pare i em va dir: “Abriga’t bé, que fa fred´´. Vaig decidir fer-li cas. Aleshores vam baixar al garatge, vam obrir la porta i vam posar en marxa el contacte del cotxe. En obrir la porta de l’exterior, un mur enlluernador ens barrava el pas. Havia esborrat tot el rastre de la carretera.

Asier Martínez Gil _4t A Col·legi Mare Janer

M’aixeco nerviós. És un dia en què m’havienn de donar una súper bona notícia que quedaria marcada a la meva vida. Gairebé no puc esmorzar dels nervis. Empasso els cereals amb llet i quan acabo em dirigeixo al col·legi amb l’autobús. Arribo i vaig fent les hores. Passa el dia i arriba l’hora de la sortida. Agafo el bus per tornar a Andorra.  Són les 16:58, desitjant que arribin les 17:00. Penso en com de bona pot ser la vida. Estic relaxat esperant els dos minuts més llargs de la meva existència. Em començo a ficar més nerviós del compte i, de sobte, arriba l’ho…pi-pi-pi-pi, ja em toca aixecar-me com un dia més. Això és normal?

Gorka Coutinho Puente_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
Diuen que un grup de nois que eren a la muntanya van trobar una mena de disc amb una màquina. Se’n van anar a casa d’un amic i van connectar la màquina, que semblava un aparell de videojocs. Quan van introduir el disc enmig de molt soroll es va obrir un portal. Els nois van entrar-hi i van descobrir un món de fantasia. Hi havia un castell al capdamunt d’un turó. Era fàcil pujar-hi i allà van trobar un cartell on hi deia: “El més ràpid sobreviu.” Aleshores van aparèixer en un circuit d’obstacles i van començar a córrer instintivament. Els quatre amics volien sobreviure, però només hi podia haver un guanyador. Els altres van morir.

Alex Lema Zammarelli_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
Era decisiu. Si no fèiem aquell últim punt estaríem desqualificats. Gran tensió en l’ambient amb aquells ulls llagrimosos i tristos que reflectien l’emoció que sentíem en el moment. Decidit! L’entrenador demanà descans. Tots teníem el cor a mil, grans notables tambors ressonaven de fons amb la melodia típica d’animadors que requeia sobre els nostres cossos, empunyat per grans sentiments. S’acabà el descans, tal com indicà el xiulet de l’àrbitre: Piiiip! L’entrenador ens envià a jugar. Jo jugava poc perquè tenia problemes a les mans i això m’impedia tindre el mateix rendiment que els altres. Malauradament vam perdre.