Mes: novembre de 2021

Cristina Garcia Roma_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Hola, hola… qui serà? Però jo saludo. Així, dia darrere dia… I jo penso: que estrany, fa poc que visc aquí i tanta gent que em saluda… Un dia, a la reunió de l’escola de la meva filla, una mare que tenia al davant em va dir: Hola, Anna!, i li vaig respondre: Em dic Laia, no Anna! , i ella, amb cara de sorpresa, em va treure de dubtes. Em confonen amb una doctora i a ella li passa el mateix, però encara no ens coneixem. A mi m’ha ajudat a ampliar el meu cercle de coneguts ja que alguns que em saluden són repetitius i ja he parlat amb ells. “No soc l’Anna sinó la Laia”, però jo saludo a tothom!

Pol San José Yáñez_3er A Col·legi Sant Ermengol
Era un dia qualsevol. Plovia i feia fred i, com cada dia, tornava a casa després d’un llarg i complicat dia de treball. Havia agafat l’autobús ja feia més d’un hora, i no em quedava massa estona per arribar-hi, quan de sobte una ombra es va creuar per davant de l’autobús i va fer que el conductor fes un cop de volant, sortís de la carretera i xoqués contra un arbre. No sé quant de temps va passar, però vaig despertar enmig de la foscor sol i desorientat. Em sentia tranquil. Tot era pau al meu voltant, i la dolçor del moment era inexplicable. Ara ho entenia tot, la meva fi havia arribat.

Sacha Levy Baamri_3e H   Lycée Comte de Foix
Un dia, sortint de l’escola, vaig veure un cavall volant i unes granotes balladores. Jo crec que era una al·lucinació. L’endemà, no va passar res estrany. Dos dies més tard, vaig veure un gnom parlant amb un teclat amb peus. Vaig trobar-me un ratolí que parlava i vaig demanar-li per què hi havia tantes coses estranyes. Em va respondre que tenia una al·lucinació anomenada SaGu. Passava quan anaves a un altre món. Resulta que aquest altre món és una passada! Hi ha animals estranys com el Sakeloemendo, un rèptil molt tímid que fa molta por. És gran i fort, però no és bo. També hi vaig veure un ocell gegant, entre molts altres animals.

Natasha P. Guasch_3e H  Lycée Comte de Foix
Quan parlem del concepte de sinceritat, parlem d’honestedat, qualitat que poca gent té. Molta gent menteix a l’hora de fer compliments… A mi, per exemple, em costa ser honesta quan em demanen la meva opinió. A vegades, ser sincer pot ferir els altres, cosa que detesto ja que els baixa l’autoestima. Per això penso que s’han de vigilar i valorar els límits segons la sensibilitat de les altres persones i comprendre que la nostra forma de veure les coses no és la mateixa que la dels altres. Simplement són els nostres pensaments i les nostres veritats. La sinceritat i l’honestedat mai no deixaran de ser la clau de les bones relacions.

Daniela Vaz Gonçalves_3r B EA 2A Ensenyança Encamp

Hi havia una vegada una noia a qui agradaven molt les motos. Quan va fer els 16 anys va demanar als seus pares si es podia treure el carnet de moto, però li van dir que no. Ella ho va seguir intentant, treballant de valent fins que ho va aconseguir. Es va treure el carnet i li van comprar la moto dels seus somnis. Tot era fantàstic, anava per tot arreu amb la moto fins que va tenir un accident molt greu. La van operar i els seus pares van decidir que hauria de deixar la moto i renunciar al seu somni d’anar per tot el món en moto amb els amics. La noia va estar deprimida bastants dies, però finalment ho va acabant superant.

Alex Muñoz_4t  Col·legi Sagrada Família

A prop de València hi ha un poble que diuen que si hi entres ja no en surts. Molta gent diu que familiars seus han anat allà i no n’han tornat mai, però no se sap si és que quan entres et maten o és que et quedes atrapat. Per això, amb uns amics, hem decidit anar-hi molt preparats per veure què ens podem trobar allà dins i poder saber què passa realment en aquell lloc. Avui, dia 20 d’octubre del 1997, anem cap allà, ens queden unes dues hores de cotxe. Ja hem arribat. Aquí fora sembla que tot està bé sense cap problema. Ens hi anem a endinsar una mica. Això està reproduït en vídeo, i d’aquells joves, no en vam tornar a saber res més.

Ana Raquel Vieira_4t Col·legi Sagrada Família

Em passo les hores mirant per la finestra… observant les persones que passen pel carrer, intentant descobrir què li falta a la meva vida. Soc una dona de 33 anys que sent que li falta alguna cosa. He començat a viatjar pel món, he vist coses molt boniques però encara sento que no ho tinc tot. Tinc una parella, ara passo més temps amb ell però no és qüestió de les relacions. Ara la cosa es complica, estic embarassada i no tinc cap relació amb el pare del nen. És horrible, no sé què faré. Han passat els mesos. Ha arribat el moment. Tinc el meu fill en braços. Es diu Nil i sabeu una cosa? Soc tan feliç! Ell era la peça que em faltava.

Marc Juan_3ème F Lycée Comte de Foix
Aquella tarda, la Inés estava ajudant la Maria a superar la seva ruptura amb en Joan, el seu xicot. La va portar a un camp de flors a fer un pícnic. Es van instal·lar sota un arbre. La Inés va portar molt menjar, galetes entrepans, xocolata… Mentre menjaven, s’explicaven uns acudits tan graciosos que no podien ni respirar del fart de riure que es feien. Quan van acabar de menjar, la Maria li va donar un petó i llavors li va demanar si volia tenir una relació secreta amb ella, la Maria va prometre que no la defraudaria com en Joan. Des de llavors tenen una relació secreta. Aquella nit van acabar anant al cinema per celebrar-ho.

Naiara Orlanda_3ème F Lycée Comte de Foix
Era l’any 1995 i l’Anna estava en plena desesperació, perquè tenia un esdeveniment molt especial de moda. Solament havia començat a cosir i encara li faltava acabar els altres dissenys. No tenia més temps i l’esdeveniment començava en menys de quatre hores. L’Anna va recordar que tenia un vestit que mai havia presentat i que era perfecte. L’Anna va començar a córrer per tot l’apartament, fins que va trobar el vestit que era tan important. Solament li quedava una hora per tenir-ho tot preparat i presentar-lo. Havia arribat el moment que tant esperava, va pujar a l’escenari i es va preparar per mostrar el seu disseny especial, era el seu moment.

Ainhoa Iturbe Bonet_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino
Aquest 2020 no ha sigut precisament el millor any: a principi d’any van descobrir un virus a la Xina, tothom pensava que no arribaria a Andorra, fins que va arribar. El nostre país és molt turístic, no es pot limitar l’accés a la gent que entra; els residents van començar a caure malalts, sens acabaven els recursos sanitaris, no hi havia una cura, totes les escoles estaven confinades. Fins que arribà l’estiu, final de curs, tornar a la “normalitat”. A final d’estiu ja s’estaven fent controls perquè els alumnes poguessin començar el curs com cada any. Comencen les escoles, una classe confinada, una altra, una altra…

Mariona Isla Mateu_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino
Era a casa amb tota la meva família i vaig decidir anar a dormir. L’endemà em vaig despertar sol a casa, no hi havia ningú. El problema no era que estigués sol sinó que m’havia de prendre un xarop i no en tenia; i no tenia amics ni a qui trucar. Quan vaig veure que no hi havia ningú a casa em vaig espantar molt, estava molt malament, em trobava sol, cansat, no podia fer res. Vaig estar tot el dia plorant, ja que aquesta situació podia amb mi, cada vegada estava pitjor, però no tenia mòbil per trucar a ningú. Aquella tarda estava molt malament, no podia ni respirar; em vaig quedar adormit i no em vaig despertar mai més.

Sergi Guitart Ribó_3r B Col·legi Mare Janer
No sabia què hi feia allà, tampoc sabia com hi havia arribat. Ho veia tot borrós, ni tan sols podia distingir els colors. Veia formes i figures difuminades, gent corrent desesperada, fugint d’alguna cosa. Edificis enderrocats, mares amb els seus fills en braços demanant pietat. Semblava que éssers d’un altre planeta ens ataquessin, com si l’únic que volguessin fos fer mal a tothom. La ciutat on jo havia nascut s’havia convertit en un camp de guerra. I tot per l’afany de poder.
La gent ja no buscava menjar ni tampoc diners. Necessitaven refugi de la gran quantitat de mentides i falses promeses que els havien explicat els polítics.

Marc Sánchez Sala_3r B Col·legi Mare Janer
Compro una càmera, gravo els vídeos i els penjo a internet. Com que ningú els mirava, vaig decidir utilitzar la tècnica del clickbait. Posar un títol atractiu encara que no tingués res a veure amb el vídeo. I per què no fer-ho també al microrelat? Un nen caminava pel carrer quan, de sobte, uns homes el van segrestar, però se’ls va escapar un detall. Van endur-se’l, el van tancar dins de la furgoneta i es van dirigir als afores de la ciutat. La furgoneta va explotar.
No enteneu la història? Us pot haver agradat o no, però ja l’heu llegida. Aquest és el poder del clickbait. Aquí teniu el títol per a poder comprendre-la: ‘El nen bomba’.