Álvaro Fernández_3r A Col·legi Mare Janer
Ningú s’ho esperava, semblava estar bé. Ningú havia pogut creure que se li esborraria aquell somriure tan encomanadís, que tota aquella alegria s’havia anat esfumant. Des d’aquell dia no sabia com podia fer-la tornar. Els dies es van tornar grisos. Enyorava la seva veu, les seves carícies, els seus petons. No podia suportar la idea de marxar amb els meus tutors i deixar-la allà, en aquella habitació tan trista, plena de cables i tubs. Cada dia no podia evitar penedir-me de no haver passat més dies en companyia seva. No podia deixar-la anar, que fos un adeu per sempre, d’acomiadar-me amb aquells records tan foscos i freds.