Mes: desembre de 2023

JOANA NIVOL LOPES_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un col·legi com els altres. Assetjament escolar, n’hi havia molt. Però una noia en particular va decidir denunciar-ho. Es deia Lucía. No va ser escoltada per la justícia. Un dia va decidir canviar de col·legi. Es va imaginar que començaria una nova vida, però no! Era com si tot el col·le sabés per què s’havia canviat. Tots menys una noia: la Janna. No li agradava gens l’assetjament escolar. Era molt popular. Es van fer amigues molt ràpid. Com que era molt estimada, tothom la va escoltar quan va dir que no volia que el que va haver de passar la Lucía tornés a passar. La Janna i la Lucía van ser amigues durant tota l’escolaritat.

MARTA VALERO LÓPEZ_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Estimada Emma, avui rebré a la consulta la visita del Carles. Recordes que et vaig explicar el trastorn que pateix i que ha de ser tractat? És trist a fons veure com el cervell es pot autodestruir fins al punt de fer-te perdre consciència de qui ets… En el cas d’en Carles, tota la seva família el rebutja. Sempre intento donar-li medicaments adequats perquè millori i últimament ho està fent. Filla meva, sempre rebo vibracions dolentes. Espero no caure mai en cap mena de malaltia mental. Un moment, acaba d’entrar una dona al meu despatx vestida amb uniforme blanc i porta unes pastilles. Diu que no em puc saltar el tractament.

Nerea Sánchez Villaverde_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Per què dono tants bons consells?, em pregunta la gent. Com sé el que s’ha de fer en cada situació?, es qüestionen els meus coneguts. Has de viure molt feliç!,  afirma la meva veïna. Tothom està d’acord en una cosa: les meves recomanacions sempre els resolen el dia. Tot sembla perfecte, però, realment està tot bé? Si només sé donar el meu parer… però quan jo estic malament no sé què s’ha de fer. Quan em miro al mirall, començo a dubtar. Què m’està passant? Ja no sé com combatre el meu dolor. Digues, què més puc fer Senyor Fictici?, va preguntar asseguda a l’habitació del manicomi.

Lorena Pinto Ricardo_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Aquella tarda, un arc iris ple de moltes emocions va travessar el meu cos, ocasionant-me un somriure d’orella a orella. Tenia a les mans una preciosa rodona de mida mitjana, d’un color que brillava tant com la lluna plena. Sense saber que aquell partit tan extraordinari i inoblidable era l’últim, va fer que els nostres caps no tinguessin consciència de la rapidesa en què va passar el temps, però ja era massa tard per tornar a aquell dia tan especial i únic; tan tard que semblava el final d’un conte amb molts records i històries. Ara soc la noia, la companya i l’amiga que va aprendre molt per començar una de les aficions més boniques.

Gerard Lamelas Tauste_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sortia de casa, una nit de Cap d’Any. Una nit fosca, una nit de festa. Eren les 23.59, faltaven 12 segons pel canvi d’any nou i encara era ben lluny d’on havia quedat, estava al mig d’un pas de vianants. Feia tard a les campanades i corria com un boig. Un cotxe embalat em va enlluernar. Feia tard i estava estressat. Quan el cotxe em va impactar contra el genoll. El contacte i la fiblada de dolor que em va provocar traslladar vertiginosament un viatge de dotze segons, de dotze moments desaprofitats. Foscor.

Intento obrir els ulls, una blancor m’envolta. Una idea m’obsessiona: la

Jana Haro Manzanares_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Nedes, nedes i ja no saps per què. La suau sensació de l’aigua ara t’esgarrapa la pell. Fa un moment fugies i encara ho fas, tot i que no recordes res. Cada cop tens menys energia, les forces t’abandonen, però tu no pares. Al teu voltant ho veus tot igual, un mar sense fi que t’envolta i t’ofega. Mil idees et passen pel cap, consideres totes les possibilitats, no pots tornar enrere perquè el que deixes és dolent, molt dolent, cada cop més; tampoc pots mirar endavant, la impossibilitat d’una solució immediata et bloqueja. En algun moment has oblidat que havies de continuar nedant. Ara tot s’ha acabat, t’has ofegat en un got d’aigua.

Noa Ccayetano_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Les parets de la cuina, abans blaves com el cel, ara estan tenyides d’un roig viu. Davant meu, jeu inert el cos de la jove a la qual acabava d’apunyalar brutalment. Té les puntes dels cabells negres com la més fosca nit, banyats en sang que li regalima des del lloc on li he donat la primera punyalada. La seva brusa blanca com la neu, és plena de sang, amb diversos forats, que coincideixen amb els forats que té al ventre. Els seus ulls verds com maragdes, estan oberts de bat a bat, amb una expressió d’horror a la cara. No sé què m’ha passat, però he sentit cert plaer per cada punyalada que li he donat. Crec que m’estic tornant boig.

Jan Aymamí Villalba_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Oh! no, l’últim dia de la setmana de classes i no he sentit el meu despertador, ja són dos quarts de nou. Fa mitja hora que han començat les classes i l’autobús ha passat.

Bé aniré a esmorzar una fruita i agafaré la bici. No m’ho puc creure! No hi ha fruita ni tampoc llet ni res que pugui menjar per esmorzar, doncs decideixo que avui no esmorzo. Corre-corre!, ai no! No tinc la bici, llavors no tinc cap més remei, hi aniré corrent. Uf! Ja hi soc, espera un moment, m’he deixat la motxilla, i a més és divendres, hi ha intensiu… A veure quina hora és… No! Ja és tard, són les dotze. Sí que soc lent. Quin remei, torno a casa.

Raphael Ducreux Poueymiro_3ème C Lycée Comte de Foix

Últimament, hi havia hagut molts assassinats. Com que soc algú de poruc, sempre he tingut gos a casa, per fer-me companyia. Aquell vespre, em va semblar notar una presència. Per a tranquil·litzar-me, vaig deixar lliscar la mà pel costat del sofà perquè el gos em llepés una mica, com solia fer sempre. Aquell gest em calmava i sovint el repetia quan alguna cosa em neguitejava. Després, amb la boca seca pels nervis, em vaig dirigir a la cuina a beure aigua. El gos no em va seguir com feia sempre. Va ser horrible! A la cuina, vaig trobar el gos dins l’aigüera amb dos ganivets travessant-li el cor. Llavors, què m’havia llepat la mà, al sofà?

Pol Bernard Vilella_3ème C Lycée Comte de Foix

La muntanya és un lloc de tranquil·litat i de serenitat. El primer cop que hi vaig anar amb els meus pares i el meu germà només tenia quatre anys. Vam anar al llac d’Engolasters, no gaire lluny del centre. No ens hi vam quedar gaire, però amb el temps que ens hi vam quedar, ja em vaig quedar entusiasmat pel cant dels ocells i el soroll de l’aigua que picava contra les roques que sortien una mica del llac. Des d’aquell moment, hi he anat molts cops. Hi he pescat, buscat bolets i passejat i descansat. A la muntanya hi ha sempre molta gent, però hi ha llocs on ningú va i s’hi pot estar molt tranquil o només trobar-hi gent del país.

ALEX AGÜERO_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Estirat al pis, contemplava les meves possibilitats. Amb l’esperança de trobar alguna resposta amb l’ajuda de les enlluernadores llums blanques. No hi ha ni una gota de dramatisme en el meu plantejament, l’únic que importa és trobar l’escapatòria d’aquest dilema. Quin pal em fa pensar! Per què tot ha de ser tan complicat? He buscat i buscat mil maneres de suïcidar-me ràpidament, sense dolor, però tot necessita molta dedicació. No vull haver de fer res, no vull haver de pensar en conseqüències, solament vull estalviar-me tot aquest mal. Jo no vull un final tràgic, solament vull dormir una mica més, preferiblement una eternitat.

CARMELA TONINO_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

La sensació de fer alguna cosa important és una mica complexa d’explicar. Per una part tens moltes ganes de fer-ho, tens ganes de sentir com et sents fent aquella cosa, portes esperant tanta estona aquell moment que el vols gaudir al màxim i congelar aquell moment tan esperat. Però, per una altra part, no vols que acabi alguna cosa que encara no ha començat, trobes a faltar una sensació que encara no has sentit. És estrany, però el més estrany és que sempre és la mateixa sensació, sempre passa el mateix, tant si fas una competició com si vas de viatge, un esdeveniment o fins i tot coses del dia a dia… Tothom sent aquesta sensació?

ZOE LÓPEZ NINE_3r C COL·LEGI MARE JANER

–No tens res més interessant a fer que venir a visitar-me? –li va preguntar el nen. –Què dius, tu, ara, mai he vingut a veure’t –va considerar ella. –Sí, sí que has vingut. La primera vegada vas vindre per la meva àvia, després per la meva mare i l’altre dia pel meu amic en Bernard. No te’n recordes? –He vist tantes cares, he conegut tanta gent i tinc tants anys que ja no diferencio entre el dol, la il·lusió i la por –li va detallar amb veu apagada. –I com et dius criatureta? –Em dic Albert i no soc una criatura, que ja tinc onze anys! –va replicar mig ofès. –Albert…, em sap greu, però ja és l’hora. Et vols acomiadar d’algú?

MARTÍ VILELLA ARBÓS_3r C COL·LEGI MARE JANER

Un home, orgullós d’una vida molt bona, no feia més que presumir dels seus vins, els seus cotxes, els seus diners, i la seva fama arreu del món. Anava caminant pel carrer com si ningú es pogués comparar amb ell. Però mai ningú no l’havia vist beure’s un d’aquells vins o gastar diners seus. Anant en un vol per fer negocis, de cop l’avió va perdre un motor. L’aparell el portava cap a la mort. Va pensar en tots aquells vins dels que no havia fet més que presumir però mai havia tastat. Tots aquells diners que ell no havia aprofitat. Ara, la seva tomba està acompanyada dels seus vins com ho ha fet tota la vida, amb els taps posats.

Ana Nomen Dalmau_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estic al lavabo de la quarta planta, tot ha fet un gir. Els professors pugen a sobre les taules i les cadires, mengen a classe, salten, corren… Els alumnes de primer de batxillerat criden l’atenció als professors i cada dos per tres els cau una bona esbroncada. De mentre, els nens de maternal van vacil·lant els més grans de l’escola, van amb una gorra del revés i amb els pantalons baixats fins al cul. Tot està al revés, i no sé què fer, ja que un professor m’ha tancat en un lavabo i fa una setmana que observo tot aquest panorama pel pany de la porta. Ningú m’escolta, així que dormo desitjant que tot això canviï.

Ainara Silva Rodríguez_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Admiració. Amor. Decepcions. Preocupació. Felicitat. Energia. Consells. Empatia. Petita. Escola. Recollida. Berenar. Parc. Riure. Corre. Esbroncades. Casa. Llaminadures. Arribar. Jugar. Fet a amagar. Pares. Adeu. Casa. Parlar. Explicar. Excepció.Tornar. De matí. Esmorzar. Pensar. Estudiar. Dinar. Tarda. Pensar. Timbre. Recollida. Desaparèixer. Decepció. Estrès. Escoltar. Veu. Il·lusió. Abraçar. Parlar. Escoltar. Estimar. Adeu. Sempre. Tristesa. Infelicitat. Ansietat. Decaiguda. Medicació. Psicòleg. Desanimada. Avorrida. Desconsolada. Desgràcia. Enyorança. Sofriment. Caiguda. Paranoies. Preocupació.

Eufòria. Desconsol. Feblesa.

ANDREIA FERREIRA DA SILVA_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

El vaig veure i vaig pensar que ruca que havia sigut pensant que alguna vegada es fixaria en mi, que alguna vegada podríem ser alguna cosa més que amics. Em segueix parlant com si mai hagués passat res i em diu que siguem amics; jo no puc ser-ho. Em vaig quedar pensant dient-me que jo valc més del que la gent ha dit. Em deien: “No serveixes per a res! ” i això em feia mal per dins però mai ho expressava en públic (em feia por). Em pregunto si alguna vegada algú de veritat ha sigut amic meu i si algú m’ha estimat de debò com jo els estimava. Ara em fa vertigen fer amics nous o enamorar-me d’algú pensant tot el que m’ha passat.

ALESSANDRO GIANNINONI POLO_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

L’astronauta flotava per l’espai, amb la Terra davant seu. Era una visió majestuosa i dolorosa. La bellesa del planeta el captivava profundament, però els danys causats per la humanitat l’entristien. En aquell moment culminant de la seva carrera, fixant els ulls a la Terra, va prendre una decisió ferma i decidida. La Laura, que així es deia l’astronauta, es va comprometre a ser l’advocada defensora de la Terra, educant per fer veure la importància crítica de protegir el planeta per a un futur millor. Era una promesa inalterable, mai l’oblidaria, una missió personal que sempre aniria amb ella en els seus viatges a través de l’espai.

ARiadna Badia_3r A Col·legi Sagrada Família

Cada dia de l’hivern em refredo i mil i un medicaments em prenc. Dos abrics em poso i una bufanda també. Detesto l’hivern, i quan creuo el camí caic per culpa del gel. El radiador a trenta graus i mai trobo l’escalfor. Tu també tens algun superpoder? Perquè amb tu sento el foc que sempre he buscat i que mai he sentit. Em sento calenta al teu costat, com si em tapés amb una manta, em dones calor. La veritat no sé com ho has fet per fer-me sentir així, suposo que has arribat a ser tan important per mi, que em sento tan còmoda i calenta amb tu. Ets com un foc que escalfa i dona esperança a tothom, per això tothom et vol al seu costat.

CLOE ARNAUS MORENO_3r A COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

A l’obrir els ulls, l’únic que vaig arribar a percebre va ser el color fosc de les parets. No recordava com havia arribat a estar en aquella situació ni el perquè. L’últim que recordava era estar asseguda amb un vestit verdós en aquella petita església on celebràvem el casament de la meva germana, quan vam haver de sortir tots cames ajudeu-me, per escapar de l’explosió que acabava d’esclatar a l’altar mentre em queien llàgrimes per les galtes. Després la meva memòria havia quedat en blanc. Però no vaig estar pensant-ho molt, ja que al cap d’uns minuts la porta es va obrir amb un cop sec donant pas al qui seria el meu pitjor enemic…